Passa al contingut principal

"LA DONSAYNA VALENCIANA" DE VÍCTOR IRANZO I SIMÓN


Una de les figures més peculiars i desconegudes dintre del ventall d'autors que varen configurar la Renaixença valenciana és la del poeta Victor Iranzó i Simón. Nascut el 6 de març de 1850 a Fontanete, una petita localitat del Maestrat terolenc, es va criar des de ben petit a Mora de Rubielos on s'havia establert amb la seua família. Fill del metge de la localitat sembla ser que el seus pares volien que cursara estudis, el seu germà menut Juan Enrique Iranzo y Simón (1857-1927) arribaria a ser catedràtic de Malalties de la Infància a Barcelona i posteriorment ostentaria la d'Obstetrícia a la Universitat de Saragossa, però el jove Víctor va tenir sempre un esperit somniador i malgrat la voluntat dels seus progenitors i la posició relativament acomodada de la seua família va decidir deixar el niu i provar fortuna com a botiguer a la ciutat de València.
Així, a la tendra edat de 12 anys es trasllada a la capital del Túria on s'emplea com a ajundant a un magatzem de teixits del carrer de les Mantes, al barri del Mercat. Castellanoparlant de naixement, comença a aprendre la llengua dels valencians escoltant a les clientes i veïnes del carrer, els botiguers i la gent anava a fer mercat:
Esta llengua li era desconeguda del tot quant abaixá de les montanyes natives. La deprengué darrere del taulell. Les llauradores de l'horta, les peixcadores de la plaja, que anaven á comprar bayeta ròja ó gròga pera les faldilles, foren ses primeres mestres en la llengua de Ausias March (Llorente, 1900: VI).


A la rebotiga d'aquell magatzem, en alguna de les tertúlies literàries que solien organitzar-se és on va conèixer a l'escriptor Pedro Manuel Yago, íntim amic del poeta i dramaturg Jacint Labaila amb el qual acabava de treure al mercat un recull d'articles humorístics titulat Mesa Revuelta (1886). El contacte amb aquell literat va despertar-li les ganes de provar sort amb la poesia, i sense cap mena de formació va impregnar-se dels llibres i publicacions periòdiques que queien a les seues mans.
Fortament influenciat per la poesia romàntica de Gustavo Adolfo Becquer, la seua primera publicació seria un recull de poemes en castellà avalada pel seu mentor Pedro Manuel Yago que titularia Flores sin aroma (1872). Aquest conjunt de versos de joventut va passar sense pena ni glòria entre els seus coetanis però va ajudar-lo a entrar en contacte amb els cercles literaris de la ciutat i els principals referents de la Renaixença valenciana. Llavors començà la seua producció en valencià malgrat els entrebancs inicials que suposava la barrera idiomàtica que implicava el seu origen castellanoparlant com declarava a la seua Epistola, dedicada a Constantí Llombart:
Y esta llengua viril en que parlaben
Los antichs llemosins, que tan estranya
Se fea als mehus ohuits quant la escoltaben.
Amor me 1' amostrá, que tot ho apánya,
Y un plá me paregué sembrat de roses,
Lo qu' abans'se me fea una montanya.
Adscrit generalment al grup dels llombardistes, tot i que sempre va considerar a Teodor Llorente el seu mestre, no pogué estar-se'n de referenciar als seus poemes els tòpics ruralistes i agrícoles que caracteritzaren una amplia part del moviment al País Valencià, però a l'hora tampoc es va estar de lloar fervorosament la indústria i el comerç com a motor del progrés.
Grup de ratpenatistes en 1881.
Victor Iranzo és el primer començant per l'esquerre de la segon filera superior.
Com la majoria dels seus coetanis valencians va acceptar tàcitament la unitat de la llengua sota la denominació de "llemosí" i defensava una totalitat cultural entre el País Valencià i Catalunya. Pot ser per això, junt a la influència que suposaren les lectures d'autors catalans, no tenia inconvenient en fer servir als seus versos lèxic més propi del català oriental en lloc de fórmules més habituals a València: avuy, nen, nins, pagès, aucell, estel, nuvis, mirall, fluviol... Al seu poema "Germandat!" de 1881, expressava:
Qu'en lletre d'or escriga enllasades la Historia
¡Catalans! ¡Valencians!
Que may lo ferestech Odi esmole la corbella
Qu'els nets de Vinatea, de Claris y Corella
Siguen sempre germans.
Encara més, en 1880 i amb motiu de la visita a València del cronista i poeta català Víctor Balaguer escriuria la seua lloa Al trovador de Montserrat on ja considerava a la seua sempre estimada València com a la germana petita de Catalunya:
A esta terra, qu'estima com a major germana
A ta volguda patria, la terra catalana;
Germana en ses grandeses, germana en sos perills
Que ovira al lluny ses plages, ses timbes y montanyes
Y sent aprop volensa, y dins de ses entranyes
Pota amagat carinyo y amor pera sos fills.
Però seguint la línia d'un elevat nombre d'autors adscrits a la Renaixença valenciana, la seu postura intel·lectual no tenia res a veure amb un nacionalisme català de caire polític. Ben al contrari, gran part de la producció poètica de Victor Iranzo mostra un gens dissimulat espanyolisme que plasmaria en poemes com La Unitat Nacional (1882) o Valencianisme (1883):
Pera que aplegue fins lo cim de la ciència
y cridém de la vall a la montanya:
¡Valencia per Espanya y pera Espanya!
¡Espanya per Valencia y pa Valencia!

Part de la seua producció poètica en valencià va veure la llum en publicacions periòdiques de l'època, i molta restaria inèdita fins a ser recollida després de la seua mort en un volum prologat pel seu amic i mestre Teodor Llorente sota el títol Poesies aquell mateix 1890, on també s'incloïen poemes laudatoris d'amics i companys ratpenatistes envers el recentment finat. És en aquesta compilació van sortir publicats els seus versos dedicats a "La Donsayna Valenciana":
Naixquí entre les roses
del camp valencià;
del cant de l'alosa
prenguí lo meu cant;
esclava del moro
portava turbant,
y trist y anyorada
vivia cantant
Laralilalá, laralilalá.

Vingué lo Rey Jaume
¡Deu siga llohat!
Y ad sanch de sa espasa
me va cristianar.
Entrí dins la Seu
senyantme y cantant:
d'ensá l'alegreía
que bull en mon cap.
Laralilalá, laralilalá.

¡Recorts, quants ne guarde
dels segles passats!
Jo he vist la senyera
del bon Rat-Penat
eixir escoltada
per braus capitants.
Per allí ahon passava,
plebeus y magnats,
artistes y sabis
baixaven lo cap.
Laralilalá, laralilalá.

Jo he vist als tres angels
que varen formar la vera Imatge
dels Desamparats,
posar en sa destra
playrós lliri blanch,
y en sos ulls clarissims
amor y pietat.
Laralilalá, laralilalá.

Avuy, quant arriva
la festa del Sant,
retrona la traca,
repica'l tabal,
voltegen campanes,
ix lo drach alat,
y al meu compás ballen
Nanos y jagants
Laralilalá, laralilalá.

Quan venen les dances
d'infels i cristians,
sense mi la festa
no pot comensar.
Ni corren les joyes
fadrins afamats,
ni la bescuitada
se por dur al cap,
ni la clavariesa
comensa lo ball.
Laralilalá, laralilalá.

Naixquí entre les roses
del camp valencià,
soch filla d'un poble,
d'un poble lleal,
si un jorn anyorada
portava turbant,
hui porte arracades
vestit de domàs,
agulles, pinteta
y ayrós devantal.
Laralilalá, laralilalá.
Laralilalá, laralilá.
Escrit en versos d'art menor amb rima assonant en els parells, combina estrofes de vuit versos amb altres de deu equiparables a l'espinela castellana -possiblement influenciat per les lectures de l'obra de G. A. Bécquer- amb un bordó onomatopeic que imitaria el só de la dolçaina al final de cada cobla.
El poema s'insereix en la tradició dels romàntics de la Renaixença de personificar en determinats elements materials la idiosincràsia del poble valencià: Si en el cas de "Lo Tabalet" de Teodor Llorente l'instrument es constituïa com un element arrelat a l'ànima dels valencians de forma que el seu repic es presenta com una mena de bategar col·lectiu, "la Donsayna Valenciana" d'Iranzo concedeix a aquesta el paper de testimoni al llarg del temps i d'espectador privilegiat de la consecució dels fets històrics dels valencians.
Comença amb la idea de la dolçaina com a instrument propi de la cultura musulmana. Aquesta tesis, no exempta de debat i discussió encara als nostres dies, va estar força estesa entre els romàntics. "La llamada “música del país” y que recuerda la existencia en otros tiempos a aquella valiente raza árabe-africana" evocaba Boix, "De carácter marcadamente morisco" la descriuria Teodor Llorente, "instrumento de abolengo moruno" la considerava Eduard López Chavarri, etc. Són algunes de les nombroses referències en aquest sentit, i Iranzo també fa seua aquesta percepció: esclava del moro / portava turbant.
Però a partir de 1238 faria un gir a aquella situació: Vingué lo Rey Jaume / ¡Deu siga llohat! / Y ad sanch de sa espasa / me va cristianar. La referència a Jaume I és altre dels llocs comuns dintre de la seua producció poètica. La consideració de El Conqueridor com un element clau en el procés d'esdeveniments que porten a conformar la seua estimada València. Del mateix mode que el moviment esgrimeix amb orgull el seu lema "Fe, patria i amor", Iranzo estableix un paral·lelisme amb tres figures històriques per laborar la seua particular triada de personalitats que considera claus per entendre la idiosincràsia del poble valencià:
L'arbre del poble ne té tres branques,
son les tres branques de l'avior;
tenen tres roses, tres roses blanques,
que Deu va omplirne de sa flayror.
"Amor" la branca de Ausies lo noble,
"Patria" la branca de lo gran rey,
"Fides" la branca del Sant del poble
Qu'en esta terra tenim per llei,
Jaume primer,
Tendre Ausies March
Vicent Ferrer
Les referències a la Senyera evocades per medi de la sortida del temple a la processó: ix lo drach alat, i a la Mare de Déu són presents en tota l'obra d'Iranzo. Poemes com "a la Verge Maria" de 1880, "A la Mare de Déu" de 1887, el "Prech a la Verge" al qual va posar música Salvador Giner, o "La Senyera" de 1881 en són alguns dels exemples més representatius.
La seua trajectòria vital va ser curta. Amb trenta tres anys li és diagnosticada la tuberculosi i, després de passar llargues temporades al sanatori de Portaceli, finalment la malaltia arramblaria amb la seua vida a l'edat de quaranta anys. Però el seu compromís amb la llengua i amb la cultura del País va deixar una forta petjada entre els seus coetanis, i fins i tot Josep Maria Bayarri, un dels referents històrics del secessionisme lingüístic, no es va poder estar de posar-lo com a exemple del que és ser valencià:
Los valencianos que únicamente lo son por que han nacido en nuestra tierra; pero que fuera o al margen de ella, moral, intelectual o fisiológicamente, resisten prudentes y justos postulados raciales, poco nos han de importar: no es el mero hecho de nacer en un país el que signa nuestra nacionalización; (...) Así poco importa a los catalanes el poeta Marquina, nacido en Cataluña, ni a nosotros Arniches, nacido en Valencia. Pero es catalán Guimerá, nacido en Canarias, y valenciano nuestro Victor Iranzo, nacido en Aragón (Las Provincias del dia 20 de gener de 1926, pàg.4).
El seu pensament i la seua postura encara romanen vives als nostres dies i un dels seus besnéts, el mossèn August Monzón va estar un dels 152 preveres que adreçaren un escrit a l'arquebisbe Cañizares reclamant l'aprovació oficial de la versió valenciana dels textos litúrgics, la qual cosa li va valer els insults i la reprovació de la caverna mediàtica i pseudocultural de la ciutat de València.



BIBLIOGRAFIA
BLASCO, Ricard. "Llengua i Pàtria al País Valencià durant la Renaixença" dintre de Caplletra. Revista Internacional de Filologia, nº4, València, 1988.
IRANZO, Victor. Poesies, València, 1900.
LLORENTE, Teodor. "Victor Iranzo" dintre de IRANZO, Victor. Poesies, València, 1900.
TUBINO, Francisco Maria. Historia del Renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia, Madrid, 1880.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d