Una
de les figures més peculiars i desconegudes dintre del ventall
d'autors que varen configurar la Renaixença valenciana és la del
poeta Victor Iranzó i Simón. Nascut el 6 de març de 1850 a
Fontanete, una petita localitat del Maestrat terolenc, es va criar
des de ben petit a Mora de Rubielos on s'havia establert amb la seua
família. Fill del metge de la localitat sembla ser que el seus pares
volien que cursara estudis, el seu germà menut Juan Enrique Iranzo y
Simón (1857-1927) arribaria a ser catedràtic de Malalties de la
Infància a Barcelona i posteriorment ostentaria la d'Obstetrícia a
la Universitat de Saragossa, però el jove Víctor va tenir sempre un
esperit somniador i malgrat la voluntat dels seus progenitors i la
posició relativament acomodada de la seua família va decidir deixar
el niu i provar fortuna com a botiguer a la ciutat de València.
Així,
a la tendra edat de 12 anys es trasllada a la capital del Túria on
s'emplea com a ajundant a un magatzem de teixits del carrer de les
Mantes, al barri del Mercat. Castellanoparlant de naixement, comença
a aprendre la llengua dels valencians escoltant a les clientes i
veïnes del carrer, els botiguers i la gent anava a fer mercat:
Esta
llengua li era desconeguda del tot quant abaixá de les montanyes
natives. La deprengué darrere del taulell. Les llauradores de
l'horta, les peixcadores de la plaja, que anaven á comprar bayeta
ròja ó gròga pera les faldilles, foren ses primeres mestres en la
llengua de Ausias March (Llorente, 1900: VI).
A
la rebotiga d'aquell magatzem, en alguna de les tertúlies literàries
que solien organitzar-se és on va conèixer a l'escriptor Pedro
Manuel Yago, íntim amic del poeta i dramaturg Jacint Labaila amb el
qual acabava de treure al mercat un recull d'articles humorístics
titulat Mesa Revuelta (1886). El contacte amb aquell literat
va despertar-li les ganes de provar sort amb la poesia, i sense cap
mena de formació va impregnar-se dels llibres i publicacions
periòdiques que queien a les seues mans.
Fortament
influenciat per la poesia romàntica de Gustavo Adolfo Becquer, la
seua primera publicació seria un recull de poemes en castellà
avalada pel seu mentor Pedro Manuel Yago que titularia Flores sin
aroma (1872). Aquest conjunt de versos de joventut va passar
sense pena ni glòria entre els seus coetanis però va ajudar-lo a
entrar en contacte amb els cercles literaris de la ciutat i els
principals referents de la Renaixença valenciana. Llavors començà
la seua producció en valencià malgrat els entrebancs inicials que
suposava la barrera idiomàtica que implicava el seu origen
castellanoparlant com declarava a la seua Epistola, dedicada a
Constantí Llombart:
Y
esta llengua viril en que parlaben
Los
antichs llemosins, que tan estranya
Se
fea als
mehus ohuits quant la escoltaben.
Amor
me 1' amostrá,
que tot ho apánya,
Y
un plá me paregué sembrat de roses,
Lo
qu' abans'se me fea una montanya.
Adscrit
generalment al grup dels llombardistes, tot i que sempre va
considerar a Teodor Llorente el seu mestre, no pogué estar-se'n de
referenciar als seus poemes els tòpics ruralistes i agrícoles que
caracteritzaren una amplia part del moviment al País Valencià,
però a l'hora tampoc es va estar de lloar fervorosament la indústria
i el comerç com a motor del progrés.
 |
| Grup de ratpenatistes en 1881. Victor Iranzo és el primer començant per l'esquerre de la segon filera superior. |
Com
la majoria dels seus coetanis valencians va acceptar tàcitament la
unitat de la llengua sota la denominació de "llemosí" i
defensava una totalitat cultural entre el País Valencià i
Catalunya. Pot ser per això, junt a la influència que suposaren les
lectures d'autors catalans, no tenia inconvenient en fer servir als
seus versos lèxic més propi del català oriental en lloc de
fórmules més habituals a València: avuy, nen, nins,
pagès, aucell, estel, nuvis, mirall, fluviol...
Al seu poema "Germandat!" de 1881, expressava:
Qu'en
lletre d'or escriga enllasades la Historia
¡Catalans!
¡Valencians!
Que
may lo ferestech Odi esmole la corbella
Qu'els
nets de Vinatea, de Claris y Corella
Siguen
sempre germans.
Encara
més, en 1880 i amb motiu de la visita a València del cronista i
poeta català Víctor Balaguer escriuria la seua lloa Al trovador
de Montserrat on ja considerava a la seua sempre estimada
València com a la germana petita de Catalunya:
A
esta terra, qu'estima com a major germana
A
ta volguda patria, la terra catalana;
Germana
en ses grandeses, germana en sos perills
Que
ovira al lluny ses plages, ses timbes y montanyes
Y
sent aprop volensa, y dins de ses entranyes
Pota
amagat carinyo y amor pera sos fills.
Però
seguint la línia d'un elevat nombre d'autors adscrits a la
Renaixença valenciana, la seu postura intel·lectual no tenia res a
veure amb un nacionalisme català de caire polític. Ben al contrari,
gran part de la producció poètica de Victor Iranzo mostra un gens
dissimulat espanyolisme que plasmaria en poemes com La Unitat
Nacional (1882) o Valencianisme (1883):
Pera
que aplegue fins lo cim de la ciència
y
cridém de la vall a la montanya:
¡Valencia
per Espanya y pera Espanya!
¡Espanya
per Valencia y pa Valencia!
Part
de la seua producció poètica en valencià va veure la llum en
publicacions periòdiques de l'època, i molta restaria inèdita fins
a ser recollida després de la seua mort en un volum prologat pel seu
amic i mestre Teodor Llorente sota el títol Poesies aquell
mateix 1890, on també s'incloïen poemes laudatoris d'amics i
companys ratpenatistes envers el recentment finat. És en aquesta
compilació van sortir publicats els seus versos dedicats a "La
Donsayna Valenciana":
Naixquí
entre les roses
del
camp valencià;
del
cant de l'alosa
prenguí
lo meu cant;
esclava
del moro
portava
turbant,
y
trist y anyorada
vivia
cantant
Laralilalá,
laralilalá.
Vingué
lo Rey Jaume
¡Deu
siga llohat!
Y
ad sanch de sa espasa
me
va cristianar.
Entrí
dins la Seu
senyantme
y cantant:
d'ensá
l'alegreía
que
bull en mon cap.
Laralilalá,
laralilalá.
¡Recorts,
quants ne guarde
dels
segles passats!
Jo
he vist la senyera
del
bon Rat-Penat
eixir
escoltada
per
braus capitants.
Per
allí ahon passava,
plebeus
y magnats,
artistes
y sabis
baixaven
lo cap.
Laralilalá,
laralilalá.
Jo
he vist als tres angels
que
varen formar la vera Imatge
dels
Desamparats,
posar
en sa destra
playrós
lliri blanch,
y
en sos ulls clarissims
amor
y pietat.
Laralilalá,
laralilalá.
Avuy,
quant arriva
la
festa del Sant,
retrona
la traca,
repica'l
tabal,
voltegen
campanes,
ix
lo drach alat,
y
al meu compás ballen
Nanos
y jagants
Laralilalá,
laralilalá.
Quan
venen les dances
d'infels
i cristians,
sense
mi la festa
no
pot comensar.
Ni
corren les joyes
fadrins
afamats,
ni
la bescuitada
se
por dur al cap,
ni
la clavariesa
comensa
lo ball.
Laralilalá,
laralilalá.
Naixquí
entre les roses
del
camp valencià,
soch
filla d'un poble,
d'un
poble lleal,
si
un jorn anyorada
portava
turbant,
hui
porte arracades
vestit
de domàs,
agulles,
pinteta
y
ayrós devantal.
Laralilalá,
laralilalá.
Laralilalá,
laralilá.
Escrit
en versos d'art menor amb rima assonant en els parells, combina
estrofes de vuit versos amb altres de deu equiparables a l'espinela
castellana -possiblement influenciat per les lectures de l'obra de G.
A. Bécquer- amb un bordó onomatopeic que imitaria el só de la
dolçaina al final de cada cobla.
El
poema s'insereix en la tradició dels romàntics de la Renaixença de
personificar en determinats elements materials la idiosincràsia del
poble valencià: Si en el cas de "Lo Tabalet" de Teodor
Llorente l'instrument es constituïa com un element arrelat a l'ànima
dels valencians de forma que el seu repic es presenta com una mena de
bategar col·lectiu, "la Donsayna Valenciana" d'Iranzo
concedeix a aquesta el paper de testimoni al llarg del temps i
d'espectador privilegiat de la consecució dels fets històrics dels
valencians.
Comença
amb
la
idea de la dolçaina com a instrument propi de la cultura musulmana.
Aquesta tesis,
no exempta de debat i discussió encara als nostres dies, va estar
força estesa entre els romàntics.
"La
llamada
“música del país” y que recuerda la existencia en otros tiempos
a aquella valiente raza árabe-africana"
evocaba Boix, "De
carácter
marcadamente morisco" la descriuria Teodor Llorente,
"instrumento de abolengo moruno" la considerava Eduard
López Chavarri, etc. Són algunes de les
nombroses
referències en aquest sentit, i Iranzo també fa seua aquesta
percepció: esclava
del moro / portava turbant.
Però
a partir de 1238 faria un gir a aquella situació: Vingué lo Rey
Jaume / ¡Deu siga llohat! / Y ad sanch
de sa espasa / me va cristianar. La referència a
Jaume I és altre dels llocs comuns dintre de la seua producció
poètica. La consideració de El Conqueridor com un element
clau en el procés d'esdeveniments que porten a conformar la seua
estimada València. Del mateix mode que el moviment esgrimeix amb
orgull el seu lema "Fe, patria i amor", Iranzo estableix un
paral·lelisme amb tres figures històriques per laborar la seua
particular triada de personalitats que considera claus per entendre
la idiosincràsia del poble valencià:
L'arbre
del poble ne té tres branques,
son
les tres branques de l'avior;
tenen
tres roses, tres roses blanques,
que
Deu va omplirne de sa flayror.
"Amor"
la branca de Ausies lo noble,
"Patria"
la branca de lo gran rey,
"Fides"
la branca del Sant del poble
Qu'en
esta terra tenim per llei,
Jaume
primer,
Tendre
Ausies March
Vicent
Ferrer
Les
referències a la Senyera evocades per medi de la sortida del temple
a la processó: ix lo drach alat, i a la Mare de Déu són presents en tota l'obra d'Iranzo. Poemes com "a la Verge Maria"
de 1880, "A la Mare de Déu" de 1887, el "Prech a la
Verge" al qual va posar música Salvador Giner, o "La
Senyera" de 1881 en són alguns dels exemples més
representatius.
La
seua trajectòria vital va ser curta. Amb trenta tres anys li és
diagnosticada la tuberculosi i, després de passar llargues
temporades al sanatori de Portaceli, finalment la malaltia
arramblaria amb la seua vida a l'edat de quaranta anys. Però el seu
compromís amb la llengua i amb la cultura del País va deixar una
forta petjada entre els seus coetanis, i fins i tot Josep Maria
Bayarri, un dels referents històrics del secessionisme lingüístic,
no es va poder estar de posar-lo com a exemple del que és ser
valencià:
Los
valencianos que únicamente lo son por que han nacido en nuestra
tierra; pero que fuera o al margen de ella, moral, intelectual o
fisiológicamente, resisten prudentes y justos postulados raciales,
poco nos han de importar: no es el mero hecho de nacer en un país el
que signa nuestra nacionalización; (...) Así poco importa a los
catalanes el poeta Marquina, nacido en Cataluña, ni a nosotros
Arniches, nacido en Valencia. Pero es catalán Guimerá, nacido en
Canarias, y valenciano nuestro Victor Iranzo, nacido en Aragón (Las
Provincias del dia 20 de gener de 1926, pàg.4).
El
seu pensament i la seua postura encara romanen vives als nostres dies
i un dels seus besnéts,
el mossèn
August Monzón va estar un dels 152 preveres que adreçaren
un escrit a l'arquebisbe Cañizares
reclamant
l'aprovació oficial de la versió valenciana dels textos litúrgics,
la qual cosa li va valer els insults i la reprovació de la caverna
mediàtica i pseudocultural de la ciutat de València.
BIBLIOGRAFIA
BLASCO,
Ricard. "Llengua i Pàtria al País Valencià durant la
Renaixença" dintre de Caplletra. Revista Internacional de
Filologia, nº4, València, 1988.
IRANZO,
Victor. Poesies, València,
1900.
LLORENTE,
Teodor. "Victor Iranzo" dintre de IRANZO, Victor. Poesies,
València, 1900.
TUBINO,
Francisco Maria. Historia del Renacimiento literario contemporáneo
en Cataluña, Baleares y Valencia, Madrid, 1880.
Comentaris