El
dolçainer Josep Sanfeliu va ser prodig a l'hora de tenir alumnes,
tant de tabal com de dolçaina. A finals de la dècada dels anys 20
un pare i un fill provinents de Torrent (l'Horta Sud) s'adreçaren al
dolçainer de València amb la finalitat de rebre el seu mestratge.
Eren Francisco Chust Alberich Pandereta i el seu fill Paquito
que farien parella entre 1928 i 1940, després el tabaleter seria
substituït pel seu germà Manuel fins a 1945 en què la família va
abandonar la seua activitat musical.
Però
sens dubte, la postguerra va venir marcada per la irrupció de la
figura emergent de Joan Blasco (1928-2016). Circulen multitud
d'històries sense cap rigor llençades a l'aire per desaprensius que
s'autoproclamen "investigadors de l'instrument" i per
dissimular la seua ignorància no saben fer altra cosa que fabular
amb les vides dels altres. S'han fet afirmacions tan disbauxades com
que la família de Blasco era tan pobre que es treien de menjar per
poder comprar-li sabates al seu fill perquè anara a tocar i que en
cert moment el donen en semi-adopció al dolçainer Josep Sanfeliu
-que casualment passava aquell dia per Torres-Torres, el poble
natalici de Joan Blasco i d'on era la seua mare- per a què se'n fera
càrrec de la seua manutenció i d'ensenyar-li l'ofici ja què a
causa de la seua extrema misèria no podien criar al xiquet.
Però
la realitat és molt més mundana del que difonen els entabanadors.
El contacte de Joan Blasco amb el tabalet ve de la ma del seu germà
Pepe, vuit anys major que ell, i que acompanyava al dolçainer de
Benimaclet Carmelo Greses -en algunes fonts apareix citat com a
dolçainer d'Alboraia-. Segons declarava el protagonista, sovint es
quedava a casa ploriquejant quan el seu germà marxava per què ell
també volia anar per les festes amb la qual cosa el tio
Carmelo se l'emportava darrere algunes vegades.
Recuerdo
que fuí a hacer el pasacelle con ese "dolçainer" y mi
hermano al lado. El "dolçainer" le decía: "Pepe, tu
hermano te gana", como diciendo que yo tocava mejor. En fin,
cosas de niños (de Fradell, 1983: 4).
Malgrat
ser originari de l'Horta Nord (ja siga adscrit a Benimaclet o a
Alboraia), Carmelo Greses vivia al carrer Dr. Romagosa de València,
el mateix on tenia la residència la família Blasco Rivera. Joan,
Juanito per aquelles dates, que efectivament havia nascut a
Torres-Torres es va traslladar amb tota la parentela a viure a la
capital des de ben petit. Ni era veí d'aquella població del Camp de
Morvedre quan va entrar activament en contacte amb el món del tabal,
ni a Sanfeliu se li havia perdut res en la vila de la Baronia que era
territori preferent d'actuació dels dolçainers de la comarca i de
les veïnes, com els Monero de Faura o Los Leones
d'Almedíjar entre altres.
Un
cop acabada la guerra, el dolçainer de Benimaclet va deixar de tocar
i llavors va ser quan Sanfeliu -que vivia molt a prop, al carrer Joan
d'Àustria- va interessar-se pel tabaleter que acompanyava
freqüentment al tio Carmelo. Pepe Blasco va
rebutjar l'oferiment i també va optar per no seguir tocant però va
plantejar-se la possibilitat que fos Juanito, que
semblava molt interessat en el tema del tabal,
el que podia fer aquella tasca.
Així va ser com Josep Sanfeliu, amb el vistiplau dels progenitors,
va començar a acudir a la sabateria que els pares de Blasco
regentaven -per a major descrèdit dels mentiders- amb la intenció
d'ensenyar-li els tocs bàsics d'acompanyament. A més, va
complementar la seua formació amb els germans Díaz -Vicent i
Salvador, ja que Pauet havia mort l'any 1918- amb els quals va
aprendre ritmes específics com els de les danses del Corpus. Al cap
de poc temps debutaria a la plaça de Bous de València fent una
cercavila acompanyant el cartell anunciador de la correguda d'aquella
vesprada. Era encara l'any 1939.
Als
anys 40, la població de Torrent va veure diverses formades de
dolçainers succeir-se. Cap a meitat dècada , la parella formada per
Luis Andreu Yago com a dolçainer i Gerardo Hernández com a
tabaleter va prendre el relleu de la família Chust. D'ells ens ha
quedat un interessant record gràfic consistent en una targeta de
presentació on el que s'ofereix com a contacte per a les
contractacions és, curiosament, el tabaleter.
Però
a pesar del que queda reflectit al document, la seua tasca no va ser
gaire rellevant i va ser curta en el temps -a principis dels anys 50
ja havien deixat de tocat-. Allò de "Los dulzaineros mas
renombrados de España" era una bafanada pròpia del seu
caràcter sorneguer, com també era falsa la medalla de plata i el
diploma d'honor que asseguraven haver aconseguit en un concurs a
Viena l'any 1921 (quan ni tan sols tocaven).
Més
transcendència tindria el germà del dolçainer. José Andreu Yago,
conegut com Pepe el Sanguano o el tio Farteres,
va heretar la vella dolçaina del tio Pandereta i començar
una incansable tasca amb l'instrument des de l'any 1950 fins a 1975.
Tot i que inicialment es va fer acompanyar al tabal pel caixa de la
banda del seu poble, Simeón Navarro, va ser amb el seu fill Jose
Vicente amb qui va desenvolupar la major part del a seua carrera. La
figura d'ambdós immortalitzada a multitud d'instantànies s'ha
convertit en una imatge recurrent a l'imaginari popular valencià: el
xiquet menut repicant al tabalet junt al dolçainer panxut i de cara
redona amb aspecte bonhomiós.
 |
| José Andreu Yago i el seu fill durant unes albades a Torrent |
Cap
a meitat de la dècada dels 50 farien la seua aparició en escena
Jose Maria Illescas López (1916-1999) a la dolçaina i Vicent Bacas
Villaroig Xamberga
(1918-1990), els dolçainers del Grau de Castelló. Illescas
duia tocant la dolçaina des de principis de la dècada anterior quan
en 1942 va proveir-se d'un instrument a una tenda de música de
València, però el seu debut en públic no es faria fins molts anys
després quan cap al 1955 va debutar a les festes de sant Pere.
Algunes fonts apunten que la participació Xamberga en el
tàndem artístic seria una mica posterior (cap a l'any 57 o 58) però
Illescas sempre va mantenir que el seu únic tabaleter havia estat
Vicent Bacas:
Sempre
amb Chamberga, "que en paz descanse" i he de dir que
Chamberga va arivar a ser molt conegut pel seu caràcter alegre i
teatrer, de fet la gent confonia (i encara ho fan) Chamberga amb el
dolçainer (Magnieto, 98: 34).
Xamberga
era un treballador de la Mar nascut al mateix grau de Castelló que
havia estat mobilitzat durant la guerra al front de Terol i reclòs
posteriorment al camp de concentració de Moncofa. El seu sobrenom li
venia dels anys en què va ser noviller, tot i que no està clar el
seu significat exacte. Amb el cap cobert freqüentment per una boina
negra i un gran somriure dibuixant-se sota el seu famós bigoti que
subjectava sovint una cigarreta, tots els testimonis apunten a un
caràcter festívol i alegre que va fer guanyar-se l'admiració de
grans i menuts. Per això va esdevenir un autèntic fenomen als
àmbits festius i futbolers de Castelló, ja que era un gran
aficionat a Club Esportiu Castelló. Magdalener i orellut de pro el
seu darrer desig va ser que fora soterrat amb una bufanda del seu
equip i les cintes magdaleneres que al llarg de la seua trajectòria
va arreplegar (Artola, 2000: 65).
 |
| Vicent Bacas "Xamberga" |
Seria
també a la dècada dels 50 quan faria la seua aparició com a
dolçainer Pasqual Juan Ronchera el Grenya de Vila-real. Al
llarg de la seua carrera s'ha fet acompanyar de diversos tabaleters:
inicialment es fa acompanyar per Manuel Fuster, Ximo Franch Morón
amb qui va enregistrar el disc
de El dolçainer de Tales, Victoriano
Goterris... però amb el que més se li ha vinculat ha estat
amb Pepe Vilanova. Precisament, parlant del seu tabaleter més
habitual ens dona les claus per una bona connexió entre el dolçainer
i el tabaleter:
Un
bon tabaleter: manté tots els tocs i ens coneixem a la perfecció
(Roco / Tena, 2013: 51).
 |
| Pasqualet de Vila-real i Pepe Vilanova a Borriol (anys 60) |
A
partir dels anys 60 i molt especialment a partir dels anys 70 el
nombre de tabaleters va créixer exponencialment com a conseqüència
del reviscolar de l'instrument i la proliferació d'escoles.
Aparegueren una nova generació de tabaleters que va canviar
substancialment el perfil que fins aquell moment es tenia: a l'Horta
Sud va emergir la figura d'Artur Vinaixa, un ex-legionari que va
conrear-se una notable fama a tota la comarca i l'ària metropolitana
de València imposant la seua presència a la dels dolçainers als
quals acompanyava i creant una notòria escola malgrat que molts dels
seus deixebles s'han allunyat del seu estil i la seua forma de tocar;
Vicent Borràs Faenes d'Algemesí ha esdevingut un referent
per a molts tabaleters actuals pel seu estil de tocar, per la seua
tasca docent -a l'escola d'Algemesí, principalment- i per la seua
llavor interpretativa amb La Inestable; precisament a La Inestable
també formava part Alejandro Blay, conegut habitualment com a
dolçainer va formar part de les primeres fornades de tabaleters
sorgits de l'Escola Municipal de Dolçaina de València sota la
direcció de Joan Blasco i després va adquirir una sòlida formació
acadèmica com a percussionista; associats a aquesta escola hem de
destacar els fills del mestre, especialment Paco i Toni, i
altres tabaleters encara actius com Jordi Martínez de València o
Manolo Miralles de Manises; també Francisco Jesús-Maria Romero,
conegut habitualment com Paco Bessó, conegut xirimiter i
constructor d'instruments de la Marina va formar part de les primeres
generacions sorgides d'aquesta l'escola...
El
llistat seria llarg i es queden sense plasmar de forma altament
injusta una llarga relació de noms. Però servisquen aquestes línies
com a homenatge per a tots els tabaleter -xiquets o xiquetes i
xiquets o xiquetes dintre de cossos adults- que ens acompanyen amb el
seu toc i que han de suportar les neures dels dolçainers...
BIBLOGRAFIA
ANÒNIM.
"La Saga Blasco: mestres" dintre de Llibret de la falla
Ciscar-Burriana, València, 2014.
ARTOLA,
Eliseu. "Xarmerga i José María: dolçainers del Grau, so de la
Plana" dintre de Castelló, Mar i marjal, Castelló,
2000.
DE
FRADELL, Joan.
"La dolçaina es la raíz más profunda del pueblo valenciano"
dintre de Mediterráneo
del dia 21 d'agost de 1983.
MARGINETO,
Paco. "Jose Maria Illescas, el dolçainer del Grau de Castelló"
dintre de La Canya, València, 1998.
MUÑOZ,
Concepción i ANTÓN, Salvador. El folklore del siglo XX en
Torrent. Torrent, 1998.
ROCO,
David i TENA, Àlex. "Pasqual Juan, "Pasqualet el
dolçainer"" dintre de La Boltària, nº4. Borriol,
2013.
Comentaris