Passa al contingut principal

TABALETERS (i 4)

El dolçainer Josep Sanfeliu va ser prodig a l'hora de tenir alumnes, tant de tabal com de dolçaina. A finals de la dècada dels anys 20 un pare i un fill provinents de Torrent (l'Horta Sud) s'adreçaren al dolçainer de València amb la finalitat de rebre el seu mestratge. Eren Francisco Chust Alberich Pandereta i el seu fill Paquito que farien parella entre 1928 i 1940, després el tabaleter seria substituït pel seu germà Manuel fins a 1945 en què la família va abandonar la seua activitat musical.
Però sens dubte, la postguerra va venir marcada per la irrupció de la figura emergent de Joan Blasco (1928-2016). Circulen multitud d'històries sense cap rigor llençades a l'aire per desaprensius que s'autoproclamen "investigadors de l'instrument" i per dissimular la seua ignorància no saben fer altra cosa que fabular amb les vides dels altres. S'han fet afirmacions tan disbauxades com que la família de Blasco era tan pobre que es treien de menjar per poder comprar-li sabates al seu fill perquè anara a tocar i que en cert moment el donen en semi-adopció al dolçainer Josep Sanfeliu -que casualment passava aquell dia per Torres-Torres, el poble natalici de Joan Blasco i d'on era la seua mare- per a què se'n fera càrrec de la seua manutenció i d'ensenyar-li l'ofici ja què a causa de la seua extrema misèria no podien criar al xiquet.
Però la realitat és molt més mundana del que difonen els entabanadors. El contacte de Joan Blasco amb el tabalet ve de la ma del seu germà Pepe, vuit anys major que ell, i que acompanyava al dolçainer de Benimaclet Carmelo Greses -en algunes fonts apareix citat com a dolçainer d'Alboraia-. Segons declarava el protagonista, sovint es quedava a casa ploriquejant quan el seu germà marxava per què ell també volia anar per les festes amb la qual cosa el tio Carmelo se l'emportava darrere algunes vegades.
Recuerdo que fuí a hacer el pasacelle con ese "dolçainer" y mi hermano al lado. El "dolçainer" le decía: "Pepe, tu hermano te gana", como diciendo que yo tocava mejor. En fin, cosas de niños (de Fradell, 1983: 4).
Malgrat ser originari de l'Horta Nord (ja siga adscrit a Benimaclet o a Alboraia), Carmelo Greses vivia al carrer Dr. Romagosa de València, el mateix on tenia la residència la família Blasco Rivera. Joan, Juanito per aquelles dates, que efectivament havia nascut a Torres-Torres es va traslladar amb tota la parentela a viure a la capital des de ben petit. Ni era veí d'aquella població del Camp de Morvedre quan va entrar activament en contacte amb el món del tabal, ni a Sanfeliu se li havia perdut res en la vila de la Baronia que era territori preferent d'actuació dels dolçainers de la comarca i de les veïnes, com els Monero de Faura o Los Leones d'Almedíjar entre altres.
Un cop acabada la guerra, el dolçainer de Benimaclet va deixar de tocar i llavors va ser quan Sanfeliu -que vivia molt a prop, al carrer Joan d'Àustria- va interessar-se pel tabaleter que acompanyava freqüentment al tio Carmelo. Pepe Blasco va rebutjar l'oferiment i també va optar per no seguir tocant però va plantejar-se la possibilitat que fos Juanito, que semblava molt interessat en el tema del tabal, el que podia fer aquella tasca. Així va ser com Josep Sanfeliu, amb el vistiplau dels progenitors, va començar a acudir a la sabateria que els pares de Blasco regentaven -per a major descrèdit dels mentiders- amb la intenció d'ensenyar-li els tocs bàsics d'acompanyament. A més, va complementar la seua formació amb els germans Díaz -Vicent i Salvador, ja que Pauet havia mort l'any 1918- amb els quals va aprendre ritmes específics com els de les danses del Corpus. Al cap de poc temps debutaria a la plaça de Bous de València fent una cercavila acompanyant el cartell anunciador de la correguda d'aquella vesprada. Era encara l'any 1939.
Als anys 40, la població de Torrent va veure diverses formades de dolçainers succeir-se. Cap a meitat dècada , la parella formada per Luis Andreu Yago com a dolçainer i Gerardo Hernández com a tabaleter va prendre el relleu de la família Chust. D'ells ens ha quedat un interessant record gràfic consistent en una targeta de presentació on el que s'ofereix com a contacte per a les contractacions és, curiosament, el tabaleter.

Però a pesar del que queda reflectit al document, la seua tasca no va ser gaire rellevant i va ser curta en el temps -a principis dels anys 50 ja havien deixat de tocat-. Allò de "Los dulzaineros mas renombrados de España" era una bafanada pròpia del seu caràcter sorneguer, com també era falsa la medalla de plata i el diploma d'honor que asseguraven haver aconseguit en un concurs a Viena l'any 1921 (quan ni tan sols tocaven).
Més transcendència tindria el germà del dolçainer. José Andreu Yago, conegut com Pepe el Sanguano o el tio Farteres, va heretar la vella dolçaina del tio Pandereta i començar una incansable tasca amb l'instrument des de l'any 1950 fins a 1975. Tot i que inicialment es va fer acompanyar al tabal pel caixa de la banda del seu poble, Simeón Navarro, va ser amb el seu fill Jose Vicente amb qui va desenvolupar la major part del a seua carrera. La figura d'ambdós immortalitzada a multitud d'instantànies s'ha convertit en una imatge recurrent a l'imaginari popular valencià: el xiquet menut repicant al tabalet junt al dolçainer panxut i de cara redona amb aspecte bonhomiós.
José Andreu Yago i el seu fill durant unes albades a Torrent

Cap a meitat de la dècada dels 50 farien la seua aparició en escena Jose Maria Illescas López (1916-1999) a la dolçaina i Vicent Bacas Villaroig Xamberga (1918-1990), els dolçainers del Grau de Castelló. Illescas duia tocant la dolçaina des de principis de la dècada anterior quan en 1942 va proveir-se d'un instrument a una tenda de música de València, però el seu debut en públic no es faria fins molts anys després quan cap al 1955 va debutar a les festes de sant Pere. Algunes fonts apunten que la participació Xamberga en el tàndem artístic seria una mica posterior (cap a l'any 57 o 58) però Illescas sempre va mantenir que el seu únic tabaleter havia estat Vicent Bacas:
Sempre amb Chamberga, "que en paz descanse" i he de dir que Chamberga va arivar a ser molt conegut pel seu caràcter alegre i teatrer, de fet la gent confonia (i encara ho fan) Chamberga amb el dolçainer (Magnieto, 98: 34).
Xamberga era un treballador de la Mar nascut al mateix grau de Castelló que havia estat mobilitzat durant la guerra al front de Terol i reclòs posteriorment al camp de concentració de Moncofa. El seu sobrenom li venia dels anys en què va ser noviller, tot i que no està clar el seu significat exacte. Amb el cap cobert freqüentment per una boina negra i un gran somriure dibuixant-se sota el seu famós bigoti que subjectava sovint una cigarreta, tots els testimonis apunten a un caràcter festívol i alegre que va fer guanyar-se l'admiració de grans i menuts. Per això va esdevenir un autèntic fenomen als àmbits festius i futbolers de Castelló, ja que era un gran aficionat a Club Esportiu Castelló. Magdalener i orellut de pro el seu darrer desig va ser que fora soterrat amb una bufanda del seu equip i les cintes magdaleneres que al llarg de la seua trajectòria va arreplegar (Artola, 2000: 65).
Vicent Bacas "Xamberga"

Seria també a la dècada dels 50 quan faria la seua aparició com a dolçainer Pasqual Juan Ronchera el Grenya de Vila-real. Al llarg de la seua carrera s'ha fet acompanyar de diversos tabaleters: inicialment es fa acompanyar per Manuel Fuster, Ximo Franch Morón amb qui va enregistrar el disc de El dolçainer de Tales, Victoriano Goterris... però amb el que més se li ha vinculat ha estat amb Pepe Vilanova. Precisament, parlant del seu tabaleter més habitual ens dona les claus per una bona connexió entre el dolçainer i el tabaleter:
Un bon tabaleter: manté tots els tocs i ens coneixem a la perfecció (Roco / Tena, 2013: 51).
Pasqualet de Vila-real i Pepe Vilanova a Borriol (anys 60)

A partir dels anys 60 i molt especialment a partir dels anys 70 el nombre de tabaleters va créixer exponencialment com a conseqüència del reviscolar de l'instrument i la proliferació d'escoles. Aparegueren una nova generació de tabaleters que va canviar substancialment el perfil que fins aquell moment es tenia: a l'Horta Sud va emergir la figura d'Artur Vinaixa, un ex-legionari que va conrear-se una notable fama a tota la comarca i l'ària metropolitana de València imposant la seua presència a la dels dolçainers als quals acompanyava i creant una notòria escola malgrat que molts dels seus deixebles s'han allunyat del seu estil i la seua forma de tocar; Vicent Borràs Faenes d'Algemesí ha esdevingut un referent per a molts tabaleters actuals pel seu estil de tocar, per la seua tasca docent -a l'escola d'Algemesí, principalment- i per la seua llavor interpretativa amb La Inestable; precisament a La Inestable també formava part Alejandro Blay, conegut habitualment com a dolçainer va formar part de les primeres fornades de tabaleters sorgits de l'Escola Municipal de Dolçaina de València sota la direcció de Joan Blasco i després va adquirir una sòlida formació acadèmica com a percussionista; associats a aquesta escola hem de destacar els fills del mestre, especialment Paco i Toni, i altres tabaleters encara actius com Jordi Martínez de València o Manolo Miralles de Manises; també Francisco Jesús-Maria Romero, conegut habitualment com Paco Bessó, conegut xirimiter i constructor d'instruments de la Marina va formar part de les primeres generacions sorgides d'aquesta l'escola...
El llistat seria llarg i es queden sense plasmar de forma altament injusta una llarga relació de noms. Però servisquen aquestes línies com a homenatge per a tots els tabaleter -xiquets o xiquetes i xiquets o xiquetes dintre de cossos adults- que ens acompanyen amb el seu toc i que han de suportar les neures dels dolçainers...



BIBLOGRAFIA

ANÒNIM. "La Saga Blasco: mestres" dintre de Llibret de la falla Ciscar-Burriana, València, 2014.
ARTOLA, Eliseu. "Xarmerga i José María: dolçainers del Grau, so de la Plana" dintre de Castelló, Mar i marjal, Castelló, 2000.
DE FRADELL, Joan. "La dolçaina es la raíz más profunda del pueblo valenciano" dintre de Mediterráneo del dia 21 d'agost de 1983.
MARGINETO, Paco. "Jose Maria Illescas, el dolçainer del Grau de Castelló" dintre de La Canya, València, 1998.
MUÑOZ, Concepción i ANTÓN, Salvador. El folklore del siglo XX en Torrent. Torrent, 1998.
ROCO, David i TENA, Àlex. "Pasqual Juan, "Pasqualet el dolçainer"" dintre de La Boltària, nº4. Borriol, 2013.



Comentaris

Pau Llorca ha dit…
Sobre la foto del dolçainer torrentí José Andreu Yago que apareix a l'entrada, l'amic Pep Juste d'alboraia ens informa que té identificat als cantadors que hi estan presents, al menys a un d'lls. El més prim es tractaria de Manolo Marzal, el xiquet de Mislata, i l'altre possiblement siga el seu germà Pepico.
Hipòlit Agulló ha dit…
Bon article Pau. A veure quan públiques un llibre amb tots els teus treballs. Falta ens faria... Gràcies i Endavant!

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d