TABALETERS (3)

Si alguna cosa va tenir altament positiva la reivindicació romàntica de Pelegrín Garcia Cadenas va ser que per primer cop va oferir un llistat d'intèrprets de tabal que ell considerava destacats a la seua època:

Pero antes de poner el signo ortográfico con que terminan todos los artículos del mundo, indicaremos algunas celebridades valencianas que ilustran los anales tabalerísticos y recordaremos con profunda veneración al Mellat, Bartolillo, el Rataet, Magaña, Súbies, el Clavell, Carnistoltes, el Andalús, Micolau y el Tort de la Sénia, sin contar muchos artistas contemporáneoas que honran la profesión y el país que los vió nacer ((Garcia Cadenas, 1859: 262).

Però poc sabem dels tabaleters als quals es refereix, els sobrenoms amb que són citats són força comuns als pobles valencians, ni tan sols el matís geogràfic que introdueix en parlar de "el tort de la Sénia" ens pot aportar gaires pistes més ja que és aquesta ubicació és recurrent a diversos indrets del País Valencià.

Fins a eixe moment, l'aparició dels tabaleters a la documentació és esporàdica, generalment associada al nom del dolçainer al qual acompanyava. Però cada cop més podem documentar més els tabaleters que prenien part en les diverses festes arreu del territori valencià. Òbviament les notícies són fragmentàries, sovint anecdòtiques, amb la qual cosa solament podem fer una relació incompleta dels intèrprets de tabal.

Poc després de l'aparició de l'article de Garcia Cadenas, l'any 1865 naixeria a Almedíjar (L'Alt Palanacia) Liborio Berbis Torres, el segón fill de León Berbis Redón, dundador de la nissaga de Los Leones, i qui des de ben petit acompanyaria al seu pare i al seu germà major fent sonar el tabal León pels carrers i plaçes de les viles de la seua comarca:

Como anécdota de entonces es que a Liborio, a la hora de tocar en los balcones de las plazas cuando estaban en fiestas, le ponían un taburete para que aparentase mayor edad (Torres, 1989: 17).

Tot i que inicialment es va fer acompanyar pel caixa de la banda del poble, ben aviat va iniciar als seus fills, i les generacions se succeïren convertint en l'escola de Los Leones en un fructífer viver de tabaleters fins al seu darrer representant, el mateix León Torres.

León Torres, darrer representant de l'escola
de Los Leones de Almedíjar
Foto: Andone Garcia

Certa confusió existeix respecte a les remuneracions que percebien els tabaleters d'aquesta nissaga, i és que el propi León Torres declararia anys més tard que contra el costum freqüent a l'època de pagar menys al tabaleter, en la seua família tot cobraven el mateix tant dolçainers com tabaleters. Pot ser aquest era el mode habitual de funcionament els darrers anys de l'escola quan tots els seus membres ja gaudien d'una venerable edat i dilatada trajectòria, però es fa difícilment sostenible aplicar-ho als primers anys quan la llavor dels tabaleters era desenvolupada per infants de curta edat, que més eren fills del dolçainer.

Altra estirp que enfonsa les seues arrels a la segona meitat del segle XIX és la de els Garrafes a Morella. Iniciada per Joaquín Royo Ferràs (1872-1947) a partir dels ensenyaments tant de tabal com de gaita d'Agustín Gasulla el Gaitero va transmetre els seus coneixements a diversos membres de la seua família com els seus fills Elias, Manuel i Juan, i al seu germà Eugenio. a més dels seus fills també es va acompanyar al llarg de la seua vida de diversos tabaleters del poble o la comarca com Silvestre Martí Andrés Susena, Julián Gasulla Cervera Gaitero, Manuel Marcobal o l'abuelo Parram del Forcall. Altres tabaleters vinculats a aquest llinatge varen ser Julián Royo Adell Mansano, José Royo Milian Escolà o Jesús Royo Gimerà (Castel, 1998: 26-27).

Joaquin Royo ferrás "l'abuelo Garrafa" i el seu fill Juan
Font: José Vicente Castel Ariño

També pertanyents a una gran nissaga, en aquest cas la de Tales, varen ser José Montoliu i el seu nebot Gabriel. El primer era el fill del mític Salvador Montoliu Serrano. Després d'una interessant trajectòria acompanyant al seu pare i als seus germans va obtenir en 1903 la plaça de "redoblante de tercera" en la Banda Municipal de València. L'oposició va estar envoltada de polèmica, va ser recorreguda des del mateix ajuntament del Cap i Casal i la seua incorporació no es va fer efectiva fins ben entrat l'any 1905 després de la intervenció de l'alcalde de la ciutat, Eduardo Llagaria Ballester, per tal de posar fi a la qüestió.

El seu nebot Gabriel, nascut l'any 1880, va ser fill del no menys mític Vicent Montoliu el Barbut dels Mengo, amb qui formaria un trio musical completat pel seu germà que suposaria un daltabaix pel que respecta a la concepció que del dolçainer es tenia fins aquell moment es tenia. L'any del seu naixement el seu pare va traslladar-se a viure a Sogorb però a principis del segle XX sembla que tant Gabriel com el seu germà Vicent ja vivien a València capital, al barri de Velluters.

Gabriel Montoliu

També de la segona meitat del segle XIX varen ser els germans Díaz del barri del Carme. El cas de Pedro Pauet, Vicente i Salvador Díaz Bresó és un dels més curiosos dintre del microcosmos de la música tradicional valenciana, ja que els seus noms són gairebé ignorats per la majoria de la societat i solament són reconeguts per una minoria de connaisseurs, malgrat que la seua aportació a la conservació del patrimoni musical referent a la música de tabal i dolçaina a València va estar fonamental. Els tres, que amb els anys es constituirien com els principals dolçainers de la capital, varen ser tabaleters del seu avi i varen transmetre al pare Mariano Baixauli Viguer (1861-1923) un volum ingent de tonades que el jesuïta va encarregar-se de transcriure al pentagrama.

Nascuts pels voltants de l'equador del segle XIX, al primer quart del segle XX es varen constituir com una de les principals referències a l'hora de tractar de la dolçaina i el tabal, especialment Vicent qui a l'edat de 74 anys seguia participant a la Tabalada de Santa Llúcia i ho feia com a cap de colla, títol honorífic que li atorgava el fet de ser el degà dels dolçainers de la ciutat i l'any 1929 ja se li computaven 66 assistències consecutives al citat esdeveniment.

Presididos por el dulzainero más anciano, Vicente Díaz, que este año hace los 66 que viene concurriendo a esta fiesta, pues desde la edad de ocho años no ha faltado ni uno solo, interpretaron diversas tocatas e inmediatamente efectuaron el pasacalle típico (Las Provincias del dia 13 de desembre de 1929, pàg. 3).

Altre tabaleter que amb lligams familiars a la dolçaina va ser Honorat Gil Barberà. Fill de l'extraordinari dolçainer d'Alfarb amb el qual compartia nom i cognoms -tot i que en algunes notícies de premsa el fill pareix citat com Miguel Gil Barberá- va enregistrar amb el seu pare diverses gravacions en discos de pissarra, i va participar en concursos i certàmens diversos, fins que en 1927 obté el càrrec de "avisador" de la banda municipal. Pot ser, per això el seu pare va haver de proveir-se dels serveis d'altre jove tabaleter que la premsa de l'època cita com "el precoz tamborilero Giménez". A principis dels anys 30 va adquirir la plaça de professor de "caja viva" en la Banda Municipal de València, de forma interina a principis de 1931 i posteriorment adquiriria la definitiva en 1933 (Las Provincias del dia 31 de desembre de 1933, pàg. 2).

Honorato Gil Barberá, pare i fill.

Un ferm competidor del dolçainer d'Alfarb sembla que va ser Pep de Rabosa, nom amb el qual era conegut a Callosa d'en Sarrià el dolçainer Josep Llinares i Guardiola. Algunes fonts apunten al fet que va guanyar diversos concursos de dolçainers a ala ciutat de València fent-se acompanyar pel tabaleter Antonio Mira i Llinares. Posteriorment també va ensenyar a tocar el tabal als seus fills Batiste i Domingo (Garcia et alli., 2006: 13).

A la mateixa època de principis del segle XX, a Bétera (Camp de Túria) s'inicia la nissaga de els Melitons, fundada per l'obrer de vila Franscisco Miralles Baudés (1891-1974) qui s'havia iniciat en el món de la música com a oboè, en 1909 ja se'l documenta com a dolçainer i es feia acompanyar al tabal per un xiquet del poble conegut com a Pasqualet el Trinqueter. Després l'acompanyaria Victor Carrasco el tabaler, que tenia un celler al poble i pràcticava repicant sobre els cuirs de vi, fins que als anys 20 ensenya a tocar el tabal als seus fills Vicent i José (Asensi, s.d., 5).

A l'esquerra de la imatge, Francisco Miralles Baudés i al seu costat
el tabaleter "Pasqualet el Triqueter, Any 1909.
Font: Ramón Asensi.

Als anys 30, a la ciutat d'Alacant es documenta la presència de tres germans: José, Antonio i Miguel Martínez Gómez que acompanyarien a dos dels principals referents de la dolçaina de la primera meitat del segle XX: el seu pare José Martínez Marcos (1890-1956) xirimiter originari de Redovan i l'oriolà de naixement Domingo Moreno (1880-1953). El primer a fer-ho va ser José amb qui Domingo Moreno va establir un gran vincle, però va morir als 21 anys a la batalla de Guadarrama (1937), després va venir Antonio qui tocava amb el seu pare quan el seu germà major estava amb Domingo Moreno, però amb la mort del seu germà també va passar el tabaleter habitual del xirimiter oriolà. Fins que va marxar a viure a Mallorca, moment en el qual va entrar en joc el menut dels tres, Miguel (Ortiz, 2014: 26-28).

D'esquerra a dreta: Domingo Moreno, José Martinez (fill),
José Martínez (pare) i Antonio Martínez
Foto: Maria Martínez Gomez.
Font: Eva Ortiz Gálvez

També pels volts de la dècada de 1930 comença la seua activitat com a gaitero Camilo Ronzano. Inicialment es fa acompanyar per tabaleters del seu poble, Las Parras de Castellote, com Elias Chillida, José Trullenque el Rosso o Juan José Sancho, fill del també gaitero de la Parras José Sancho el tio Bartolo. Després, fins al final de la seua carrera, l'acompanyaria el seu fill Ramón amb quí, a més de la seua feina de gaiteros, formaria un conjunt per amenitzar revetles anomenat els CRAMTERS, acrònim de Camilo -que tocava el clarinet-, Ramon -que feian sonar l'acordió-, i Teresa -la filla de Camilo que tocava la bateria (Bajen / Gros, 1994: 8 i 9).

Camilo Ronzano amb José Trullenque "el Rosso".

Però, com hem vist, no tots els tabaleters que adquiriren un cert renom formaven part d'una extensa nissaga. A alguns ni tan sols se'ls coneix cap connexió familiar amb el món de la dolçaina. a les engires del canvi de segle pren certa rellevància un tabaleter anomenat Vicente López. Poc sabem de la seua vida però va acompanyar se'n documenta la seua col·laboració amb "primeres espases" com els dolçainers José Montoliu de Tales i Jose Sanfeliu de València l'any 1905. No seria l'únic tabaleter que acompanyaria a Sanfeliu, per les mateixes dates es documenta a altre anomenat José Garcia i temps després es documenta la presència d'un fill del mateix nom. Però encara faltarien uns quants anys per a què tinguera com a tabaleter al xiquet que el faria ser recordat per sempre més: Joan Blasco.

BIBLIOGRAFIA

ASENSI, Ramon. Els Meliton. 100 anys de música a Bétera. Bétera. Sense data.

BAJÉN, Luis Miguel i GROS, Mario. Los dulzaineros de Alcañiz. Alcañiz 1994.

CASTEL, José Vicente. "Els gaiteros de Morella (finals del XIX-1975)" dintre de La Caya, nº3, València, 1998.

GARCIA, Eliseu. et alli. Dolçaina i Tabalet. Musica i Tradició a Callosa d'en Sarrià. Callosa d'en Sarrià, 2006.
GARCIA CADENAS, Peregrín. "El Tabaler" dintre de Los Valencianos pintados por si mismos, València, 1859.

ORTIZ, Eva. "El tio José i el Vendedor que no molesta. La rivalitat desmentida" dintre de Al voltant de la dolçaina. Llibret Foguera La Ceràmica 2014. Alacant, 2014.

TORRES BERBIS, León. Escuela de dulzaineros "Los Leones" de Almedíjar. Almedíxer, 1989.