Passa al contingut principal

TABALETERS (2)

Més enllà de la reivindicació de Garcia Cadenas, el ben cert és que la figura del tabaleter va continuar menystinguda socialment per molt temps. La qual cosa, paradoxalment, no va ser impediment per a què fóra considerat com un factor representatiu de la personalitat valenciana. Tractàrem en treballs anteriors la imatge que els autors de la renaixença impulsaren de la dolçaina i el tabal com a element aglutinador i transmissor de les essències pàtries, una idealització que va perllongar-se en al llarg de les generacions fins a arribar als nostres dies:

El vell dolçainer portava en la seua cara les sentencies populars; la filosofia i l'humor de la raça que li eixia vibrant amb les notes del seu instrument. I el xiquet d'ulls plens de picardies, menut, com un junc de l'Albufera. sempre disposat a colpejar la pell del tabal amb ritmes marcials i bullanguers. Estos dos instruments són porta-estandard del geni valencià: la dolçaina és la veu de l'horta quan cauta en les albades pictòriques del paisatge, quan acaricia la barraca, s'enllaça en el Micalet i reposa en la Llotja ... 1 el tabalet és la ciutat fabril sempre tremolosa per la fibra del creixement (Blasco Romero, 1949).
Un clar reflex de la manca de presència social el tenim en l'escàs nombre de dites o sentències que s'han pogut recollir a la literatura popular i que tenen com a protagonista el tabaleter:
A casa del tabalet tots fan tum-tum: Té diverses interpretacions: 1-. Heretar l'ofici familiar; 2-. Contribuir tots els membres al manteniment de l'economia familiar; 3-. Heretar els fills els defectes o virtuts dels seus progenitors.
A casa del tabaleter el que menys, toca el pandero: Idèntic a l'anterior.
Al so de tabals no s'agafen pardals: Incideix en la importància de la discreció a l'hora de realitzar determinades escomeses.
Ell cavall del tabaleter no s'espanta del "roïdo": Fa referència a la importància de la preparació a l'hora de fer una tasca per poder fer front als inconvenients que poguen sorgir.
La boda de Gil, vuit ballant i cap tamboril: Té diverses interpretacions: 1-. Quan s'obvia la part més important d'una qüestió; 2-. Quan entre diverses Quan tothom vol aparentar però ningú treballar.
També la lletra aïllada d'alguna cobla popular com la recollida per Manel Sanchis-Guarner:
Jo te dic la veritat
Que m’agrada aquell xiquet
Que tocava el tabalet
En les festes d’Albalat.

"El niño y el tabalet", foto de Joaquin Collado (1970) 

LES POSSIBLES CAUSES
Un dels motius més fàcilment desxifrables a l'hora d'esbrinar les causes de la menor consideració respecte al dolçainer, és que la funció de tabaleter era freqüentment desenvolupada per un xiquet o un adolescent:

...algún pillete recogido en los caminos, con el cogote pelado por los tremendos pellizcos que al descuido le largaba el maestro cuando no redoblaba sobre el parche con brío, y que si, cansado de aquella vida nómada, abandonaba al amo, era después de haberse hecho tan borracho como él (Blasco Ibáñez, 1900: 9).
Aquest perfil de l'intèrpret ens ve descrit en un to menys dramàtic però més abundant en comentaris al text de Pelegrin Garcia Cadenas citat amb anterioritat:
El tabaler no es un hombre; pero es un chico y con el tiempo crece, se desarrolla y se madura. Pero entonces pierde ya su fisonomía
Es hijo del dolsayner ó no lo es. Lo primero es mas frecuente. El sagrado fuego del tabal y la donsayna pasa de padres á hijos hasta que se extingue, como la llama de la pira antigua, en un miembro indigno y degenerado de la familia.
Su padre, además de donsayner es tejedor ó zapatero, y el chico aprendiz de lo mismo.
Nace, crece y se desarrolla á los melodiosos acentos de la dulzaina.
Su instinto es precoz. Se desteta chupando las baquetas (palillos) del tamboril y entre sus ilusiones de niño acaricia en su mente la idea de manejar algún día un bombo.
(Garcia Cadena, :260).
El 2 de maig de 1847, el suecà Josep Bernat i Baldoví amb la col·laboració de Josep maria Bonilla treia al mercat el primer número d'un nou setmanari satíric sota el títol de El Tabalet, on establirien un curiós paral·lelisme entre els propòsits de la seua revista i la figura del tabaler:
... el chic s'ha fet fadrí, s'ha quedat sinse mare; la herensia es molt curta; y en una paraula, té que buscarse la vida en los palillos y la solfa.
Perque ni es conde, ni duc,
Ni notari, ni menistre;
Ni enten, com ells, el rechistre
De traure a les pedres el suc.
Ningú deu estrañar pues que la pobra ciatura hacha determinat seguir el ofisi de sos pares; repicar de festa en festa, y de ball en ball...
No faltará tal volta qui desiche saber lo que es proposa este moñicot (parlem del tabalet) fent ruido per eixes plases y carrers, y alborotant el barrio en eixa musica tan agra y cascarrada: es pro desagradable y capás per sí á-soles de ferli renunciar al destino á un empleat en rentes, y tancar la porta (per no oirlo) á un botiguer del mercat un dia de faena... (Bernat i Baldoví / Bonilla, 1847: 2 i 3).



Però malgrat la fervorosa defensa de la figura del tabaleter que fa Garcia Cadenas, la lectura entre línies del seu text deixa entreveure que l'objectiu final del tabaleter és convertir-se en dolçainer. És un aprenent de l'ofici de dolçainer i la fita que ha d'assolir és la convertir-se en mestre, és a dir, en dolçainer:

Si la naturaleza le favorece con dotes musicales, antes de los diéz y ocho años llega á dulzainero. En caso contrario es tabaler toda su vida ó cultiva el oficio en cuyos secretos han iniciado su niñez. De suerte que de un tamborilero á un tejedor de seda ó a un zapatero no hay mas distancia que la longitud de una mala baqueta.
Es raro ver un tabaler mayor de veinticinco años. Si lo hay suele ser el descrédito del arte y el escarnio de los verdaderos artistas (Garcia Cadenas, 1859: 262).

Amb els anys dels anys, aquesta percepció de que la tasca del tabaleter havia d'estar feta exclusivament per un infant, va minvar notòriament i, malgrat que la visió costumista seguiria- i segueix- associant aquesta figura a la d'un xiquet de curta edat o a un adolescent, les fonts gràfiques confirmen que cada cop més varen ser els adults els que es farien càrrec de l'execució amb el tabal.
Amb això, al fet que la tasca de tabaleter és realitzada per un infant i que sovint és fill del dolçainer, cal afegir la percepció -molt vinculada als plantejaments gremials fortament instaurats a les zones urbanes valencianes- de l'aprenent subordinat al mestre.

Dolçainer i tabaleter a les festes del Xiquets del carrer Sant Vicent de València
(anys 30)

Les conseqüències per tant són clares: el dolçainer és el responsable de les contractacions i el tabaleter desenvolupa un rol secundari. Aquesta situació és veu clarament testimoniada en l'experiència del gaiter Jaume Blanc "lo Xato" d'Aldover :
El timbaler és de Tortosa, on resideix i se'l coneix pel nom de Cuanito. És un subordinat del Xato, el qual li dona sis pessetes diàries netes de despeses, i ell ha de respondre de l'empresa, de manera que el timbaler surt llogat pel Xato, del qual ha de cobrar, sense intervenir ell per a res en els tractes ni condicions de la lloga (Amades / Tomàs, 1927: 114).
Amb tot, mentre el dolçainer és la referència a l'hora de tractar amb els festers i ajustar les festes, l'infant que l'acompanya repicant al seu costat és el nexe d'unió amb la canalla dels pobles i viles a les quals acudeixen llogats. Una imatge freqüentment repetida dintre de la literatura descriu un eixam de xiquets -"l'estol bullanguer" com ho definiria Teodor Llorente al seu poema Lo Tabalet- envoltant la figures dels dos músics:
...el tabalet hace el coro al prolongado alarido, con un redoble continuo, cuyos golpes secos y precipitados parece que brinquen y bailoteen, como el tropel de los chicuelo que, dando sueltos y haciendo piruetas, precede al grave donsainer (Llorente, 1880: 450)
"Hace el coro al prolongado alarido..." afirma el noucentista valencià. Aquesta és altra de les idees subjacents que ha posicionat tradicionalment al tabaleter en un graó inferior al dolçainer: la percepció d'una menor qualitat com a intèrpret. Cal afegir, llavors, les limitacions expressives que implica el propi instrument. És una obvietat que la funció del tabaleter consisteix en aportar la base rítmica a les tonades que interpreta la dolçaina, però mentre que el dolçainer s'encarrega de l'execució de diverses melodies el tabaleter manté una sèrie d'estructures rítmiques fixes.
El "dolçainer"; el "tabaler". Allá van delante de la "comisión". El niño sujeto al monorritmo del "tabal" enferma de envidia viendo cómo el hombre mofletudo garabatea sonidos por los agujeros de la dulzaina (Romeu Peris, 1936: 9).
Pasan tocando, con la mirada fija en las estrellas; y la voz secular de la dulce dulzaina rasga el ambiente como si emprendiera raudo y atrevido vuelo; y parece descubrirnos en el nuevas rutas melódicas, que se deslizan libres y errantes, como estrella fugaz que centelleas sobre el fondo rítmico del tamboril (Chover Salom, 1945: 7).
Efectivament, l'expressivitat del tabal es redueix als matisos d'intensitat, amb una gama de dinàmiques que aniria des del piano fins al fortississimo, depenent sempre de les circumstàncies i de la perícia personal de l'intèrpret. Igualment, malgrat les variacions que de mode lliure pot introduir sobre el ritme base -novament condicionades pels recursos tècnics i de les habilitat individuals del tabaleter-, el seu procés executiu és veu sovint encotillat per la necessitat de mantenir un esquema rítmic bàsic que repeteix una i altra i vegada.

BIBLIOGRAFIA
AMADES, Joan i TOMÀS, Joan. "Memòria de les missions de recerca música instrumental i cançons realitzades per Joan Tomàs i Joan Amades a diversos indrets del 13 de febrer al 29 de maig de 1927 per comanda de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya" dintre de Memòries de Missions de Recerca, vol. VIII, Barcelona, 1998.
BERNAT I BALDOVÍ, Josep i BONILLA, Josep Maria. El tabalet, nº1 del dia 2 de maig de 1847.
BLASCO IBÁÑEZ, Vicente. Cuentos valencianos, València, 1900.
BLASCO ROMERO, Ricardo. "Dolçaina i tabalet" dintre de Pensat i Fet, València, 1949.
CHOVER SALOM, Antonio. "Notas folkloricas. Las fiesta callejeras en Tabernes de Valldigna" dintre de Ritmo: Revista musical ilustrada, nº188, Madrid, juny de 1945.
GARCIA CADENAS, Peregrín. "El Tabaler" dintre de Los Valencianos pintados por si mismos, València, 1859.
LLORENTE, Teodor. Valencia: sus monumentos y arte, su naturaleza e historia, vol. II. Barcelona, 1880.
ROMEU PERIS, . "Marzo, un libro y las fallas" dintre de El Siglo Futuro del dia 13 del març de 1936. Madrid, 1936.

Comentaris

Paco Bessó ha dit…
El xiquet del tabalet a la porta de la llotja de 1970, pot ser Paco Blasco?, tindria uns 7 anys i li té un aire.

Els xiquets de l'altar de Sant Vicent repartint les coques dolces, em recorda quan jo era menut i eixia als miracles de Sant Vicent en l'Altar del Carme i també anàvem repartint les coques al so de la dolçaina i el tabalet. Bons records d'infantesa.
Pau Llorca ha dit…
Sí que li té una retirda, sí... Vaig a vore si ho verigue...
Paco Bessó ha dit…
Paco Blasco me l'ha confirma't. És ell i no tindria més de 6 anys.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d