Els meus inicis com a tabaleter van
indefectiblement lligats a un dels monuments més emblemàtics de la ciutat de
València: La llotja del mercaders o la llonja, com diuen els habitants de la
ciutat. Aquest espai, obra mestra del gòtic civil, ha estat escenari de
nombroses instantànies de notables dolçainers de la ciutat de València i dels
seus voltants.
 |
| El dolçainer Josep Sanfeliu a al porta de la llotja |
El grandiós edifici gòtic construït
al segle XV pel gironí Pere Compte que s’aixeca al centre de la ciutat va
acollir durant anys l’Exposició
Antològica, organitzada pel Gremi Valencià d’Artistes Fallers. Des del dia
16 de març pel matí fins el dia 19 a boqueta nit, l’extraordinari bastiment
acollia una selecció de ninots d’anys anteriors que, sota els seus propis
criteris, indultaven els artistes. Pel matí del primer dia venia la Fallera
Major de València amb la plana major del gremi, el dolçainer tocava un
arranjament de l’himne del gremi que és L’Artista
Faller de Leopoldo Magenti (1894-1969) i quedava inaugurada l’exposició.
A partir d’eixe instant, tenint com
a marc majestàtic l’arc conopial de la portalada principal per on s’accedeix a
la Sala de les Columnes, un dolçainer i un tabaleter romanien com a música
d’ambientació i com a reclam per atreure visitants al llarg dels quatre dies de
falles.
L’Exposició Antològica era una vella aspiració dintre del gremi.
Encara avui en dia, veïns i visitants del cap i casal poden visitar altra
exposició de ninots fallers, la coneguda Exposició
del Ninot, un esdeveniment que data de 1934 fruit de la iniciativa de
l’artista Regino Más:
Aquell artesà presentà a l’Ajuntament el 1934 un
projecte titulat “L’indult del foc”. Hi proposava que cada artista triàs un
ninot de cadascuna de les falles que hagués confeccionat per a presentar-lo a
una exposició que s’hauria de realitzar a l’inici de la Setmana Fallera a la
Llotja. Un jurat s’encarregaria d’elegir aquell ninot que perles seues
qualitats artístiques fos mereixedor de ser indultat... (Ariño, A. El calendari festiu a la València
contemporània (1750 - 1936), València, 1993. pàg.84-85).
Des de feia anys que la directiva
de la institució estava lluitant per aconseguir un percentatge dels beneficis
que obtenia Junta Central Fallera de la seu Exposició del Ninot fins que a
setembre de 1977, a més del 30% dels guanys que assolia Junta Central gràcies
al treball dels artistes, varen obtenir el permís per realitzar a partir de
l’any següent la seua Exposició Antològica.
 |
| José Andreu Yago "el Sanguano" de Torrent. Al fons l'església de Sant Joan. |
Des de l’inici d’aquella
experiència, l’encarregat de fer-ho va ser Blasco i quan ell no podia, enviava a
algun alumne. Però a partir de 1986 el Gremi va decidir que se’n fera càrrec el
meu pare, tot i que el primer any no va ser gens fàcil.
La meu família sempre ha estat
vinculada la Gremi Valencià d’Artistes Fallers: el meu avi va ser fundador, membre
de la seua primera junta directiva i un dels que més va insistir al llavors mestre
major del gremi, Regino Mas, respecte a la necessitat de fer una exposició antològica.
El meu pare també va ser molts anys agremiat i tant ell com el meu avi varen
col·laborar amb els millors artistes de l’època. Per això, quan al Gremi tingueren
notícia que el meu pare feia la guerra pel seu conter al marge de l’Escola
Municipal de Dolçaina varen decidir llogar-lo.
 |
| Joan Blasco |
Com que portava un grapat d’anys
fent eixa feina, Blasco donà per fet que comptaven amb ell i va organitzar els
actes de falles amb els alumnes de l’escola destinant alguns per a cobrir l’exposició.
Hi havia membres de l’Escola que eren conscients que el Gremi havia contractat
al meu pare i no a Blasco, però no badaren boca deixant que el mestre fera
conters d’una feina pera la qual no l’anaven a llogar. Ho sabien per que
conservaven l’amistat amb el meu pare i ell els ho havia fet saber per si podia
recòrrer a ells en cas de necessitar-los. Un d’ells era el que li feia de llepaire
al mestre: l’ajudava a organitzar els actes de falles i a repartir als alumnes,
de forma que n’era conscient de bestreta que
la porta de la llonja (en
realitat així ho dèiem) la faria el meu pare, però va ser molt gata maula i va
callar-s’ho mentre el mestre es trencava la closca intentant quadrar la feina.
Quan Blasco es va assabentar de que ho sabia i no havia dit res li va fotre una
esbroncada de repica’m el colze. Així, aquest dolçainer de València capital
–encara en actiu i molt vinculat als moviments religiosos i polítics més
reaccionaris- va començar a forjar-se entre els dolçainers de la ciutat la fama
de mentider i de fariseu que l’ha acompanyat fins als nostres dies. Clar, que ell
prefereix utilitzar l’eufemisme de que és un
proscrit de la dolçaina.
Al moment de la inauguració de 1986,
com si d’un duel al far west es
tractés, allí que es presentaren per una cantonada el meu pare amb el meu germà
Ernest, i per l’altra Blasco amb un grapat d’alumnes. Es trobaren en raons allà
al mig de la plaça del Mercat i l’escena va ser digna d’una pel·lícula de
Berlanga. La discussió va traslladar-se a l’interior de l’edifici amb els
responsables del gremi intentant fer de mediadors al conflicte. Com que entre
ells no s’aclariren, el Gremi va prendre la decisió salomònica de partir els
dies i la meitat per a cadascú. A partir de les falles següents el meu pare es
va fer càrrec íntegrament d’aquella feina.
 |
| El dolçainer Ernest Llorca i Ernest Llorca fill al tabal. |
Honestament, estar allí palplantat era
un acte que a ningú li feia gràcia per què era un autèntic avorriment.
Començàvem sobre les nou del matí, paràvem a esmorzar i continuàvem fins a mig
dia. Per la vesprada tornàvem cap a les cinc, fèiem una paradeta a mitja
vesprada per a berenar i tornàvem fins a que tancaren. Sovint, el dia es feia
llarg i tediós. Veies passar les hores i la gentada anar amunt i avall buscant
els monuments més importants, als turistes dirigint-se cap a la mascletada, a
les comissions falleres que anaven i tornaven de recollir algun premi... De
vegades, supose que per fer més lleugera l’estona, el meu pare em contava
històries de el pardal de Sant Joan i
de la cotorra del Mercat, que així és
com es coneixen als penells d’aquells dos edificis que s’aixequen front a la
Llotja.
Quan mamprenia el dia i començaves
a repicar anaves a escarada, però a mesura que passaven les hores l’efervescència
primera anava minvant. Quan preguntaves quan s’acabava allò, la resposta del
dolçainer era sempre la mateixa: Quan en
aquell rellotge passe una hora, i assenyalaven al rellotge de l’església de
Sant Joan del Mercat que estava espatllat i no funcionava des de feia una fotralada
d’anys. Així que, quan era hora de fer un descans per anar al bar, l’entrepà
sabia a glòria beneïda i no sols per a nosaltres. Hi havia un conserge
encarregat de vigilar la porta al qual li dèiem el tio Juan i sempre feia cara de mussol en veure’ns arribar cada
matí, però se’n alegrava d’allò més quan deixàvem de donar la matraca amb el
tabalet i havia de posar la megafonia dient-nos: no tingueu pressa en tornar!
Els tabaleters solíem fer un ritme
curiós que anomenàvem redoble bord.
Sempre l’he tingut per una forma tradicional de tocar però des de fa anys que
no l’escolte en cap lloc i tampoc trobe referències al respecte. El redoble bord era, bàsicament, un repic
batut continu que anàvem alterant lliurement amb dinàmiques de volum, accents, etc.
El dolçainer interpretava tot tipus de repertori, des de cercaviles fins a danses,
passant per polques, valsos, havaneres, pasdobles, jotes, dansetes de Corpus...
Com que la base rítmica que fèiem entre les tocates era absolutament anàrquica
el dolçainer entrava les obres on volia i tu ja te les apanyaves per agafar-te.
L’exposició era un èxit any rere
any i les riuades de gent que entrava i sortia eren freqüents. Al fet de que hi
havia una exposició relacionada amb les falles calia afegir-hi l’atractiu de
l’edificació on es trobava allotjada. L’any 1989 en que Sant Josep va caure en
diumenge varen vendre un milió de pessetes en entrades sols aquell dia. Tenint
en conter que les entrades anaven entre els 20 i els 30 duros ja podeu fer
càlculs de la gentada que va entrar a veure-ho.
 |
| Ernest Llorca a la dolçaina i Pau Llorca al tabal |
Però l’any 1996, la UNESCO va
declarar la Llotja dels Mercaders de València patrimoni de la humanitat i per
tant varen quedar prohibides exposicions com aquella. Decidiren traslladar-la
al baixos del Mercat Central, on estaria els tres anys següents, però la cosa
no va resultar. Per a nosaltres era molt incòmode tocar allí. Fins i tot, quan
coincidia en dilluns (dia que realitzen el mercadet ambulant pels voltants del
Mercat), havíem de discutir amb els gitanos que ens retreien que els molestàvem
i els espantàvem la clientela. Malgrat la proximitat a l’antic emplaçament
l’exposició ara quedava arraconada i el número de visitants va caure
dràsticament.
Com que varen minvar els ingressos,
el Gremi també va retallar les despeses. En lloc d’estar allí tocant tots els
dies sols contractaren la dolçaina per a la inauguració. Als mateixos baixos
del Mercat, Junta Central Fallera també s’havia vist obligada a traslladar la
seua mostra de ninots (un de cada falla, infantil i gran, de les diferents
comissions de València) que celebraven des de mitjan febrer fins el dia 14 de
març, però ells sembla no havien notat cap davallada de visitants ni
d’ingressos. Quan el meu pare va preguntar als responsables del gremi a que
podia ser degut allò, la resposta va ser aclaridora:
L’exposició de Junta té el seu públic fixe. Els
fallers de les comissions van sí o sí a veure el ninot de la seua falla i a
votar-lo per veure si l’indulten. Però la nostra no els interessa als fallers,
sols als turistes o la get que va a pegar una volteta al centre. Al estar una
mica apartat la gent ni se’n adona que estem ací...
L’any 2000, com a conseqüència de
les reformes i les obres de restauració que es feren al Mercat Central, ambdues
exposicions es traslladaren al Mercat de Russafa amb uns resultats desastrosos.
Així que es finalment, l’any 2004 es mudaren a l’explana de Nuevo Centro, en un
espai que el centre comercial els cedia. Però el nou emplaçament tampoc va
millorar la venda d’entrades. Si abans estava una mica apartat, ara estava a
l’altra banda del riu. Qui entrava era per què anava expressament a veure-la.
L’Exposició Antològica es va
celebrar per darrera vegada l’any 2009. La següent edició, malgrat estar
anunciada als programes de falles, va ser suspesa per decisió del propi gremi.
Les retallades en les subvencions varen fer-ho insostenible. La cosa podia
haver-se solucionat però sembla que els nostres responsables polítics no
estaven per la llavor: es podria haver buscat un nou emplaçament, apostar per
una major i diferent promoció, fer un gir per donar-li altre caràcter més
atractiu a l’esdeveniment, més modern i didàctic...
Llavors a les institucions governaven
altres, els que ara s’omplin el pap parlant de “la defensa de los símbolos de
los valencianos” i els seus sequaços, els que treuen hipòcritament senyeres a
les Corts, els que se’n pugen a la torreta quan Junta Central Fallera decideix
treure del llibret oficial un poema amb ortografia secessionista, els que
s’esquincen les vestidures amb les Magues de Gener, els que no tenen altra
feina que treure el lleu per la boca mentre medeixen els pams de blau que tenen
les senyeres de la Batalla de Flors, els que treuen foc pels queixals per què
Ribó o Puig no canten l’himne... Però en aquell moment a ells, i als seus hipòcrites
sequaços, no els va importar gens ni mica que deixara de celebrar-se
l’Exposició Antològica. No recorde llegir cap queixa ni clam, ni a cap d’ells
dir una paraula més alta que altra. Tampoc vaig escoltar manifestacions de
protesta, i molt menys que dirigiren a l’anterior alcaldessa de la ciutat
insults misògins i homòfobs com estan fent darrerament amb els actuals
governants. Tots callaren i amagaren les orelles covardament. Exactament el
mateix que varen fer quan el 2014 la corporació municipal governada pel PP va
eliminar del programa faller la Cavalcada
folklòrica (abans Cavalcada del Regne
i inicialment Cavalcada Regional) un
acte que, diguem-ho clar, era una “coentada” d’arrel franquista però que si se
li passa pel cap treure’l del programa a l’actual regidoria de cultura, alguns demanarien
que sortiren els tancs al carrer. En realitat, en aquelles dates allò de “las
tradiciones valencianas” els importava exactament el mateix que ara: RES.
Ara l’espectre polític ha canviat però
dubte que es torne a fer l’Exposició Antològica. No tindria gaire sentit. L’exposició
de Junta Central s’ha traslladat al Museu de les Ciències Princep Felip, un
espai més digne que no pas una carpa a un centre comercial, però cal fer més. Tant
de bo els nous responsables polítics, amb una sensibilitat diferent als seus predecessors,
plantegen seriosament la possibilitat d’un museu permanent que mostre la festa
de les falles d’una forma global. He llegit per la xarxa la intenció de crear
un espai on puga veure’s reflectit i explicat el treball dels artistes,
l’evolució dels materials i les tècniques, els canvis en els estils... També
l’evolució històrica de la festa com a tal, amb seccions per la indumentària,
la música, la pirotècnia... amb lloc per poder realitzar exposicions temporals
sobre temes concrets, personalitats influents dintre del món de les falles,
etc. Un centre de recerca i investigació per a la festa amb la creació d’un
arxiu històric i una biblioteca que centralitzaren la documentació... Pot ser
algun dia la ciutat de València puga veure-ho realitzat.
Comentaris