Passa al contingut principal

LA PORTA DE LA LLOTJA

Els meus inicis com a tabaleter van indefectiblement lligats a un dels monuments més emblemàtics de la ciutat de València: La llotja del mercaders o la llonja, com diuen els habitants de la ciutat. Aquest espai, obra mestra del gòtic civil, ha estat escenari de nombroses instantànies de notables dolçainers de la ciutat de València i dels seus voltants.

El dolçainer Josep Sanfeliu a al porta de la llotja
El grandiós edifici gòtic construït al segle XV pel gironí Pere Compte que s’aixeca al centre de la ciutat va acollir durant anys l’Exposició Antològica, organitzada pel Gremi Valencià d’Artistes Fallers. Des del dia 16 de març pel matí fins el dia 19 a boqueta nit, l’extraordinari bastiment acollia una selecció de ninots d’anys anteriors que, sota els seus propis criteris, indultaven els artistes. Pel matí del primer dia venia la Fallera Major de València amb la plana major del gremi, el dolçainer tocava un arranjament de l’himne del gremi que és L’Artista Faller de Leopoldo Magenti (1894-1969) i quedava inaugurada l’exposició.


A partir d’eixe instant, tenint com a marc majestàtic l’arc conopial de la portalada principal per on s’accedeix a la Sala de les Columnes, un dolçainer i un tabaleter romanien com a música d’ambientació i com a reclam per atreure visitants al llarg dels quatre dies de falles.

L’Exposició Antològica era una vella aspiració dintre del gremi. Encara avui en dia, veïns i visitants del cap i casal poden visitar altra exposició de ninots fallers, la coneguda Exposició del Ninot, un esdeveniment que data de 1934 fruit de la iniciativa de l’artista Regino Más:

Aquell artesà presentà a l’Ajuntament el 1934 un projecte titulat “L’indult del foc”. Hi proposava que cada artista triàs un ninot de cadascuna de les falles que hagués confeccionat per a presentar-lo a una exposició que s’hauria de realitzar a l’inici de la Setmana Fallera a la Llotja. Un jurat s’encarregaria d’elegir aquell ninot que perles seues qualitats artístiques fos mereixedor de ser indultat... (Ariño, A. El calendari festiu a la València contemporània (1750 - 1936), València, 1993. pàg.84-85).
   
Des de feia anys que la directiva de la institució estava lluitant per aconseguir un percentatge dels beneficis que obtenia Junta Central Fallera de la seu Exposició del Ninot fins que a setembre de 1977, a més del 30% dels guanys que assolia Junta Central gràcies al treball dels artistes, varen obtenir el permís per realitzar a partir de l’any següent la seua Exposició Antològica.

José Andreu Yago "el Sanguano" de Torrent.
Al fons l'església de Sant Joan.
Des de l’inici d’aquella experiència, l’encarregat de fer-ho va ser Blasco i quan ell no podia, enviava a algun alumne. Però a partir de 1986 el Gremi va decidir que se’n fera càrrec el meu pare, tot i que el primer any no va ser gens fàcil.

La meu família sempre ha estat vinculada la Gremi Valencià d’Artistes Fallers: el meu avi va ser fundador, membre de la seua primera junta directiva i un dels que més va insistir al llavors mestre major del gremi, Regino Mas, respecte a la necessitat de fer una exposició antològica. El meu pare també va ser molts anys agremiat i tant ell com el meu avi varen col·laborar amb els millors artistes de l’època. Per això, quan al Gremi tingueren notícia que el meu pare feia la guerra pel seu conter al marge de l’Escola Municipal de Dolçaina varen decidir llogar-lo.
Joan Blasco
Com que portava un grapat d’anys fent eixa feina, Blasco donà per fet que comptaven amb ell i va organitzar els actes de falles amb els alumnes de l’escola destinant alguns per a cobrir l’exposició. Hi havia membres de l’Escola que eren conscients que el Gremi havia contractat al meu pare i no a Blasco, però no badaren boca deixant que el mestre fera conters d’una feina pera la qual no l’anaven a llogar. Ho sabien per que conservaven l’amistat amb el meu pare i ell els ho havia fet saber per si podia recòrrer a ells en cas de necessitar-los. Un d’ells era el que li feia de llepaire al mestre: l’ajudava a organitzar els actes de falles i a repartir als alumnes, de forma que n’era conscient de bestreta que la porta de la llonja (en realitat així ho dèiem) la faria el meu pare, però va ser molt gata maula i va callar-s’ho mentre el mestre es trencava la closca intentant quadrar la feina. Quan Blasco es va assabentar de que ho sabia i no havia dit res li va fotre una esbroncada de repica’m el colze. Així, aquest dolçainer de València capital –encara en actiu i molt vinculat als moviments religiosos i polítics més reaccionaris- va començar a forjar-se entre els dolçainers de la ciutat la fama de mentider i de fariseu que l’ha acompanyat fins als nostres dies. Clar, que ell prefereix utilitzar l’eufemisme de que és un proscrit de la dolçaina.

Al moment de la inauguració de 1986, com si d’un duel al far west es tractés, allí que es presentaren per una cantonada el meu pare amb el meu germà Ernest, i per l’altra Blasco amb un grapat d’alumnes. Es trobaren en raons allà al mig de la plaça del Mercat i l’escena va ser digna d’una pel·lícula de Berlanga. La discussió va traslladar-se a l’interior de l’edifici amb els responsables del gremi intentant fer de mediadors al conflicte. Com que entre ells no s’aclariren, el Gremi va prendre la decisió salomònica de partir els dies i la meitat per a cadascú. A partir de les falles següents el meu pare es va fer càrrec íntegrament d’aquella feina.

El dolçainer Ernest Llorca i Ernest Llorca fill
al tabal.
Honestament, estar allí palplantat era un acte que a ningú li feia gràcia per què era un autèntic avorriment. Començàvem sobre les nou del matí, paràvem a esmorzar i continuàvem fins a mig dia. Per la vesprada tornàvem cap a les cinc, fèiem una paradeta a mitja vesprada per a berenar i tornàvem fins a que tancaren. Sovint, el dia es feia llarg i tediós. Veies passar les hores i la gentada anar amunt i avall buscant els monuments més importants, als turistes dirigint-se cap a la mascletada, a les comissions falleres que anaven i tornaven de recollir algun premi... De vegades, supose que per fer més lleugera l’estona, el meu pare em contava històries de el pardal de Sant Joan i de la cotorra del Mercat, que així és com es coneixen als penells d’aquells dos edificis que s’aixequen front a la Llotja. 

Quan mamprenia el dia i començaves a repicar anaves a escarada, però a mesura que passaven les hores l’efervescència primera anava minvant. Quan preguntaves quan s’acabava allò, la resposta del dolçainer era sempre la mateixa: Quan en aquell rellotge passe una hora, i assenyalaven al rellotge de l’església de Sant Joan del Mercat que estava espatllat i no funcionava des de feia una fotralada d’anys. Així que, quan era hora de fer un descans per anar al bar, l’entrepà sabia a glòria beneïda i no sols per a nosaltres. Hi havia un conserge encarregat de vigilar la porta al qual li dèiem el tio Juan i sempre feia cara de mussol en veure’ns arribar cada matí, però se’n alegrava d’allò més quan deixàvem de donar la matraca amb el tabalet i havia de posar la megafonia dient-nos: no tingueu pressa en tornar!

Els tabaleters solíem fer un ritme curiós que anomenàvem redoble bord. Sempre l’he tingut per una forma tradicional de tocar però des de fa anys que no l’escolte en cap lloc i tampoc trobe referències al respecte. El redoble bord era, bàsicament, un repic batut continu que anàvem alterant lliurement amb dinàmiques de volum, accents, etc. El dolçainer interpretava tot tipus de repertori, des de cercaviles fins a danses, passant per polques, valsos, havaneres, pasdobles, jotes, dansetes de Corpus... Com que la base rítmica que fèiem entre les tocates era absolutament anàrquica el dolçainer entrava les obres on volia i tu ja te les apanyaves per agafar-te. 

La part positiva és que aprenies un fum de coses, com el meu pare deia era un assaig amb públic. Estar tantes hores pegant-li a les baquetes et permetia explorar les teues possibilitats com a intèrpret i provar nous recursos, perdies la por a tocar davant la gent, repassaves les tocates una i altra vegada, aprenies a  regular esforços, agafaves un moreno que ni Julio Iglesias, feies de punt d’informació no oficial per als turistes i, a sobre, veies xicones. També et permetia escoltar els dolçainers (pocs), les bandes de música, les bandes de cornetes (que encara quedaven) i les xarangues de les comissions que anaven o tornaven per la plaça del Mercat, i veure altres formes de tocar i altre repertori. A més, instauràrem el primer photocall de València ja que si poguera ajuntar totes les fotografies que durant aquells anys em varen fer el turistes –nacionals i estrangers- empaperaria mitja muralla de la Xina. Si després d’això no sorties fet un tabaleter, podies anar pensant en canviar d’instrument ja que per a tocar el tabal no aprofitaves.

L’exposició era un èxit any rere any i les riuades de gent que entrava i sortia eren freqüents. Al fet de que hi havia una exposició relacionada amb les falles calia afegir-hi l’atractiu de l’edificació on es trobava allotjada. L’any 1989 en que Sant Josep va caure en diumenge varen vendre un milió de pessetes en entrades sols aquell dia. Tenint en conter que les entrades anaven entre els 20 i els 30 duros ja podeu fer càlculs de la gentada que va entrar a veure-ho.
Ernest Llorca a la dolçaina i Pau Llorca
al tabal
Però l’any 1996, la UNESCO va declarar la Llotja dels Mercaders de València patrimoni de la humanitat i per tant varen quedar prohibides exposicions com aquella. Decidiren traslladar-la al baixos del Mercat Central, on estaria els tres anys següents, però la cosa no va resultar. Per a nosaltres era molt incòmode tocar allí. Fins i tot, quan coincidia en dilluns (dia que realitzen el mercadet ambulant pels voltants del Mercat), havíem de discutir amb els gitanos que ens retreien que els molestàvem i els espantàvem la clientela. Malgrat la proximitat a l’antic emplaçament l’exposició ara quedava arraconada i el número de visitants va caure dràsticament.

Com que varen minvar els ingressos, el Gremi també va retallar les despeses. En lloc d’estar allí tocant tots els dies sols contractaren la dolçaina per a la inauguració. Als mateixos baixos del Mercat, Junta Central Fallera també s’havia vist obligada a traslladar la seua mostra de ninots (un de cada falla, infantil i gran, de les diferents comissions de València) que celebraven des de mitjan febrer fins el dia 14 de març, però ells sembla no havien notat cap davallada de visitants ni d’ingressos. Quan el meu pare va preguntar als responsables del gremi a que podia ser degut allò, la resposta va ser aclaridora:

L’exposició de Junta té el seu públic fixe. Els fallers de les comissions van sí o sí a veure el ninot de la seua falla i a votar-lo per veure si l’indulten. Però la nostra no els interessa als fallers, sols als turistes o la get que va a pegar una volteta al centre. Al estar una mica apartat la gent ni se’n adona que estem ací... 

L’any 2000, com a conseqüència de les reformes i les obres de restauració que es feren al Mercat Central, ambdues exposicions es traslladaren al Mercat de Russafa amb uns resultats desastrosos. Així que es finalment, l’any 2004 es mudaren a l’explana de Nuevo Centro, en un espai que el centre comercial els cedia. Però el nou emplaçament tampoc va millorar la venda d’entrades. Si abans estava una mica apartat, ara estava a l’altra banda del riu. Qui entrava era per què anava expressament a veure-la.

L’Exposició Antològica es va celebrar per darrera vegada l’any 2009. La següent edició, malgrat estar anunciada als programes de falles, va ser suspesa per decisió del propi gremi. Les retallades en les subvencions varen fer-ho insostenible. La cosa podia haver-se solucionat però sembla que els nostres responsables polítics no estaven per la llavor: es podria haver buscat un nou emplaçament, apostar per una major i diferent promoció, fer un gir per donar-li altre caràcter més atractiu a l’esdeveniment, més modern i didàctic...

Llavors a les institucions governaven altres, els que ara s’omplin el pap parlant de “la defensa de los símbolos de los valencianos” i els seus sequaços, els que treuen hipòcritament senyeres a les Corts, els que se’n pugen a la torreta quan Junta Central Fallera decideix treure del llibret oficial un poema amb ortografia secessionista, els que s’esquincen les vestidures amb les Magues de Gener, els que no tenen altra feina que treure el lleu per la boca mentre medeixen els pams de blau que tenen les senyeres de la Batalla de Flors, els que treuen foc pels queixals per què Ribó o Puig no canten l’himne... Però en aquell moment a ells, i als seus hipòcrites sequaços, no els va importar gens ni mica que deixara de celebrar-se l’Exposició Antològica. No recorde llegir cap queixa ni clam, ni a cap d’ells dir una paraula més alta que altra. Tampoc vaig escoltar manifestacions de protesta, i molt menys que dirigiren a l’anterior alcaldessa de la ciutat insults misògins i homòfobs com estan fent darrerament amb els actuals governants. Tots callaren i amagaren les orelles covardament. Exactament el mateix que varen fer quan el 2014 la corporació municipal governada pel PP va eliminar del programa faller la Cavalcada folklòrica (abans Cavalcada del Regne i inicialment Cavalcada Regional) un acte que, diguem-ho clar, era una “coentada” d’arrel franquista però que si se li passa pel cap treure’l del programa a l’actual regidoria de cultura, alguns demanarien que sortiren els tancs al carrer. En realitat, en aquelles dates allò de “las tradiciones valencianas” els importava exactament el mateix que ara: RES.

Ara l’espectre polític ha canviat però dubte que es torne a fer l’Exposició Antològica. No tindria gaire sentit. L’exposició de Junta Central s’ha traslladat al Museu de les Ciències Princep Felip, un espai més digne que no pas una carpa a un centre comercial, però cal fer més. Tant de bo els nous responsables polítics, amb una sensibilitat diferent als seus predecessors, plantegen seriosament la possibilitat d’un museu permanent que mostre la festa de les falles d’una forma global. He llegit per la xarxa la intenció de crear un espai on puga veure’s reflectit i explicat el treball dels artistes, l’evolució dels materials i les tècniques, els canvis en els estils... També l’evolució històrica de la festa com a tal, amb seccions per la indumentària, la música, la pirotècnia... amb lloc per poder realitzar exposicions temporals sobre temes concrets, personalitats influents dintre del món de les falles, etc. Un centre de recerca i investigació per a la festa amb la creació d’un arxiu històric i una biblioteca que centralitzaren la documentació... Pot ser algun dia la ciutat de València puga veure-ho realitzat.





Comentaris

Paco Bessó ha dit…
Una llàstima que ja no es faça, passar per la llotja i veure el tabal i la dolçaina a la porta tocant era una tradició ben bonica, encara que pesat de suportar per als músics. Jo també vaig estar alguna vegada.
Pau Llorca ha dit…
Paco... a l'entraa faig menció del ritme que nosaltres coneixíem com "redoble bord", als teus inicis com a tabaleter es feia servir? saps si encara es toca?

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d