ELOGI DE LA CEGUESA

Un dia vaig dir-li:

-Saps, Pete? Tens paràlisi infantil però toques fantàsticament la guitarra.

La seua resposta em va impressionar profundament:

-En ocasions, quan perds un do, aconsegueixes altre.

Des d'eixe moment no vaig tornar-lo a veure'l com un esguerrat;

pensava en ell com algú que té un do.

(Johnny Cash)

Pot ser no és massa popular el que vaig a dir, però els músics no som gent gaire especial. És cert que tenim les nostres dèries i els nostres trets característics que resulten atractius per a determinades persones, però en el fons no ens diferenciem excessivament d’altres col·lectius: hi ha maniàtics, humils, bonhomiosos, extravagants, setciències, maleducats, honrats, infames, simpàtics... Com a essers humans que som també dormim, mengem, beguem... I, per descomptat, no estem exempts de les malalties ni dels impediments físics que els Déus o la Natura tenen reservats per als mortals.

De tots és coneguda la sordesa progressiva que va afectar Ludving van Beethoven des de que va complir els 30 anys fins al dia de la seua mort, però aquest entrebanc no impedir que escriguera algunes de les composicions que han passat a la posteritat com a autèntiques obres mestres de la Història de la música. Però en realitat, la llista d’exemples de músics que varen convertir els seus problemes físics en una avantatge a l’hora de crear un estil propi i convertir-se en referents de la seua època és força llarga.

Tal vegada el cas més socorregut és el de Tony Iommi, el guitarrista d’uns dels grups peoners del Hard Rock: els britànics Black Sabbath. A finals dels seixanta, Frank Anthony Melby Iommi era un jove que es guanyava la vida a una fabrica de planxes de metall en la industriosa ciutat de Birmingham, on havia nascut. No obstant, aquell jovencell esquerrà havia començat a conrear-se una notable fama com a guitarrista a la seua ciutat. Però un dia, la seua ascendent trajectòria musical es va veure frenada com a conseqüència d’un accident laboral en el qual va perdre les falanges distals dels dits mitger i anul·lar de la seua ma dreta. Abatut i desesperat va decidir posar punt i final a la seua carrera, quan un company de feina va parlar-li d’un gitano que tenia paralitzats alguns dits a conseqüència de les ferides sofertes a un incendi i, malgrat tot, havia esdevingut un extraordinari guitarrista. Estava parlant-li de Django Reinhardt. Assabentar-se de la història i apropar-se la figura del mític jazz man francès va esperonar-lo per reprendre l’activitat musical. Va sospesar la possibilitat de tocar com un dretà, però la cosa no va funcionar. Després va provar amb diversos tipus de cordes però els resultats tampoc l'acabaven de convèncer. Finalment, algú va proporcionar-li una mena de pròtesis plàstiques casolanes que es col·locava a la punta dels dits substituint els capcirons amputats. També va afluixar les cordes baixant notablement l'afinació (en alguns exemples fins a 3 tons per sota de l'estàndard). Aquestes innovacions varen contribuir a generar un so fosc i dens perfectament adient amb l’estil que caracteritzaria Black Sabbath. Avui en dia, el quartet de Birmingham és una banda de culte i Tony Iommy és considerat el pare del Heavy Metal i -per a molts- el millor guitarrista de la història del Rock.

La Història és plena d’exemples de músics que han superat problemes físics i trastorns varis per tal de dur a terme la seua escomesa interpretativa. Però si hi ha un impediment físic vinculat al llarg dels segles al món de la música, aquest ha estat sens dubte el de la ceguesa. L'abundància d'artistes invidents dedicats a la música ha estat tan constant al llarg de la Història que en els algunes contrades arribaren a establir autèntiques organitzacions regulades:

Parece que muchos de estos animadores-vagabundos eran ciegos. En España, por ejemplo, el nombre más común utilizado para definir a un cantante callejero era el de "ciego". Tales términos, a menudo reflejaban estereotipos más que realidades, pero en este caso existe una clara evidencia que lo sustenta. En Palermo y Madrid -durante el siglo XVIII-, por ejemplo, los cantantes de baladas ciegos tenían su propia fraternidad y sus privilegios (Burke, 1996: 155-156).

Des de l’homèric Demòdoc fins al tenor italià Andrea Bocelli, passant pels castellans Antonio de Cabezón (1510 – 1566) o Francisco de Salinas (1513 - 1590), el neerlandès Jacob van Eyck (1590 – 1657), l’aragonès Pablo Nasarre (1650 – 1730), el català Tete Montoliu (1933 – 1997), el guitarrista porto-riqueny José Feliciano (1945), els nord-americans Ray Charles (1930 -2004) o Steve Wonder (1950)... Fins i tot els compositors alemanys J.S. Bach o G.F. Haendel varen perdre completament la seua visió els darrers anys de la seua vida malgrat sotmetre's a la cirurgia ocular. El llistat és inabastable.

La música tradicional valenciana té el seu referent més mediàtic, pot ser, en "el Cegeut de Marxalenes". Miquel Marco i Sanchís (1888-1940) va ser un dels estendards del cant d'estil a la ciutat de València a la primera meitat del segle XX, i de la seua veu ens han quedat nombrosos enregistraments en discos de pissarra de les dècades 20 i 30. Però el món de la dolçaina, com no podia ser d’altra forma, també té els seus exemples pel que respecta a intèrprets invidents que, en alguns casos, varen esdevenir autèntics referents entre els seus coetanis.

ANTONIO “EL CEGUET” D’AGOST

Va privar-lo dels ulls, però va concedir-li el bell cant

(Homer)

Juan Antonio Castelló
"El ceguet" d'Agost.
Font: E. Ortiz i F. Navarro

Juan Antonio Castelló Santacruz “el Ceguet” és un dels personatges més desconeguts dintre del microcosmos de la dolçaina i el tabal. Les poques dades que sabem d’aquest dolçainer de l’Alacantí són fruït del treball de recerca i investigació de Ferran Navarro i de la dolçainera alacantina Eva Ortiz Gàlvez (Ortiz / Navarro, 2014: 30-34). Per tant, les línies que segueixen a continuació estan basades exclusivament en el citat treball i als seus autors cal atribuir-los tot el mèrit.

Antonio “el Ceguet” va vindre al Món l’any 1898 al poble d’Agost (l’Alacantí). De seguida els seus pares s’adonaren de la peculiaritat que presentava el nadó: havia nascut sense ulls. Va guanyar-se la vida venent rifes fins a la instauració l’any 40 de l’ONCE a Alacant, quan va passar a formar part d’aquesta organització. El seu impediment físic no va evitar, però, que desenvolupara una notable tasca com a intèrpret musical. A més de la xirimita també va adquirir nocions de piano, guitarra, llaüt, i fins i tot va arribar a ser bandúrria solista de la rondalla que l’ONCE tenia a Alacant.

Com a dolçainer va participar en nombroses festes als pobles de la seua comarca i de contrades veïnes: Novelda, l’Alcoraia, Cieza, Múrcia, l’illa de Tabarca... o el seu Agost natal i la ciutat d'Alacant d’on va heretar nombroses feines de la ma del dolçainer Domingo Moreno “Talento”, nascut a Oriola però resident molts anys a la capital.

Com molts dels dolçainers coetanis, feia servir una dolçaina llarga de les fabricades pel “Calavera” de Sogorb, que encara conserven els seus familiars i també posseïa altra amb reforços metàl·lics que sembla ser que mai va fer servir en públic. Però la seua dèria va ser aconseguir algun model de dolçaina en claus com el que feia servir “Els Conills”, una notable nissaga de dolçainers també provinents de la vila d’Agost. Davant la negativa d’aquests a vendre-li una dolçaina amb claus, va contactar amb diverses cases de música i va recórrer als seus contactes dintre de l’ONCE, però finalment no va poder fer-se amb una.

Va acompanyar-se de diversos tabaleters, però bàsicament varen ser el seu fill Juan Antonio -a qui també iniciaria en la pràctica de la dolçaina- i Bernardo -fruit d'un matrimoni anterior de l'esposa de "el ceguet", Àngela Custòdia Brotons-. Amb tot, a l'única instantània que ens ha restat que ens ha restat d'aquest dolçainer amb els seus instruments és una foto d'estudi on apareix amb altre tabaleter de nom desconegut que sembla ser un que era un company de l'ONCE.

Poques dades més coneguem d'ell. El seu aprenentatge sembla que va ser “d’oida”, al menys els seus familiars directes no recorden veure cap publicació o transcripció de partitures emprant el sistema de notació musical per a invidents, perfeccionat a la primera meitat del segle XIX pel propi Louis Braille i conegut com Signografia Musical Braille o Musicografia.

EL CEGO DE SORITA

Quan eres pobre creixes ràpid

(Billie Holiday)

Antonio Martí Ramia, el "Cego" de Sorita

La història del xirimiter d'Agost no és l'única mostra que tenim dintre del món de la dolçaina. L'altre exemple d'intèrpret que han sofert aquest impediment físic prové de la comarca de Els Ports i és el del gaiter conegut per "el Cego" de Sorita. A meitat dels 50 del segle XX ens era descrit de la següent forma:

También conviene citar aquí a Antonio Martí Ramia, el dulzainero, hombre de pocas letras, ninguna podríamos decir, pero que toca maravillosamente la dulzaina sin saber solfeo; la toca de oído y se aplica exclusivamente a las melodías populares de toda la comarca de Morella. El pobre, además, apenas puede ver (Puerto Mezquita, 1956: 42).

Antonio Martí Ramia, a diferència de l'exemple anterior no era ceg de naixement, però la seua vida va estar marcada per la misèria i les penúries. No va conèixer el seu pare fins que no tenia sis anys, ja que aquell va haver de marxar a França a treballar. Sol, amb la mare i altre germà, abans de complir 10 anys ja havia començat a treballar de pastor per tal d'ajudar la malmesa economia familiar que sols els permetia tenir una dieta limitada a creïlles bullides i salaons com sardines, tonyina i bacallà que mesclaven en pa:

¡Me cagüen !... La de veces que me dormí llorando porque tenía hambre. Para que no me oyese mi madre, clavaba la cara contra el jergón. (...) Antes de los diez años me pusieron de pastor. Me llevaron a un mas; de buena mañana salía con las ovejas a buscar pastos para volver por la noche; dormía cerca del corral, y también lloraba. Digo yo si las mallas se me harían de eso (Arazo, 1968: 120).

Precisament va ser desenvolupant la seua feina de pastor quan va començar a interessar-se pel món de la música. A la muntanya, mentre pasturava el ramat va començar a fer-se flautes amb les canyes que recollia per les veredes i després va construir-se una gaita casolana amb la qual va començar a desenvolupar la seua tasca com a dolçainer per tots els pobles de la contrada. Quan va aconseguir estalviar una mica, va procurar-se una dolçaina una mica més acurada que li va comprar a un gaitero conegut com "el Pijaito" de la veïna població de Las Parras de Castellote.

La fam va marcar la seua existència, i a ella va atribuir-li ser la causa de les seues cames curtes i la seua poca alçada, cosa que va impedir que poguera fer el servei militar. Açò va provocar-li una gran desil·lusió ja que volia viatjar i veure el mar. Però un dels cops més durs de la seua vida el va rebre quan tocant a les festes de la Todolella varen avisar-lo que la seua mare havia faltat. Estava malalta i, sense forces per a encendre la llar o posar-li més roba al llit, va gitar-se a dormir i va morir de fred:

Así la encontré, heladica. ¡La falta que me hace!, que sus ojos veían. Pobre. Al darme la comida preguntaba: "¿Te gusta hijo?". Y siempre era lo mismo, cuatro patatas hervidas en el puchero; lo que yo me hago ahora (Arazo, 1968: 122).

La pèrdua de visió va ser progressiva i allò que ell definia com "mallas en los ojos" cada cop li feien veure amb menys nitidesa. Llavors va ser quan algú va parlar-li del doctor Barraquer, un metge que hi havia a Barcelona i que podria ajudar-lo. La clínica Barraquer de Barcelona, fundada en 1947 per l'eminent doctor Lluís Barraquer, ha estat tradicionalment una institució pel que es refereix als tractaments oftalmològics. Si algú podia ajudar-lo era ell. Un horitzó d'esperança va obrir-se davant del vell gaiter.

Antonio Ramia i Bautista Monserrat

Va començar a estalviar de mica en mica, compaginant la seua tasca musical amb altres feines agrícoles que li oferien els seus veïns i que podia fer malgrat el seu impediment físic: desgranar blat de moro o esclofollar ametles. Va tardar anys, però va aconseguir recollir els diners necessaris per pagar-se el viatge i el tractament. Era massa tard. La seua malaltia havia avançat tant que el doctor Barraquer no va poder fer-hi res.

Els darrers anys de la seua vida sols era capaç de distingir figures fosques i borroses a la llum del migdia. A meitat dels seixanta va començar a cobrar una paga de 55 duros al més que, junt al que podia guanyar tocant la gaita, l'ajudaven a passar. Fadrí i sense cap família, les veïnes de Sorita el socorrien sovint preparant-li menjar o endreçant-li la casa. Finalment, cap a meitat de 1969 va ser ingressat malalt a l'Hospital Provincial de Castelló on moriria el 3 d'octubre de 1969.

Com hem apuntat línies més amunt, els seus coneixements de llenguatge musical eren nuls però va desenvolupar una gran habilitat per treure les tocates d'oïda, cosa que despertar l'admiració dels seus coetanis, com ens testimonis José Maria Armengot, el gaiter de la Todolella:

A casa tengo yo un libro de las danzas que lo escribió un tal Mezquita . ¿No ha visto?. Uno que está allí derecheto con un gaiato, ése es el Antonio Martí Ramia. Pues sí, aquel chico es el que subió de Zorita y se la enseñaron cuando yo era chavalico y anda y dale che y la cogió, la cogió, y todo a oído. ¡Cantando se la enseñaron! (Pelinski, 2000: 89).

Diversos varen ser els tabaleters que l'acompanyaren al llarg dels anys. Segons ens informa José Vicente Castel alguns dels que l'acompanyaren varen ser "l'auelo Balbineta", Vicente Morelló i Bautista Monserrat de Sorita o Manuel Marcobal a Morella. Els darrers anys, sembla ser que un dels seus tabaleters més assidus era Florencio Vives d'Ortells:

Menos mal que, desde que estoy ciego, me acompaña Florencio, el tamborilero. "La piedra". "Un hoyo". "Sube". "Baja". "Que vas a resbalar". No para de decir cosas por el camino. Si Florencio no puede venir, me manda a un chaval, y con darle algo, pues me lleva (Arazo, 1968: 121).

Antonio Ramia tocant a Mas de las Matas

Siguen aquestes línies un petit homenatge a tots els homes i dones que dia a dia fa front a les dificultats als quals la Vida els sotmet, i -en un context social cada cop més superficial i buit de valors- segueixen lluitant amb passió malgrat els obstacles i les contrarietats.

---

BIBLIOGRAFIA

ARAZO, Mª Angeles. Gente del Maestrazgo, València, 1968.

BURKE, Peter. La cultura popular en la edad moderna, Madrid, 1996.

ORTIZ, Eva i NAVARRO, Ferran. "Juan Antonio Castelló Santacruz "El Ceguet" i Juan Antonio Castelló Brotons "El Xato": Dolçainers d'Agost a Al voltant de la dolçaina. Llibret Foguera La Ceràmica 2014, Alacant, 2014.

PELINSKI, Ramón. Invitación a la etnomusicología, Madrid, 2000.

PUERTO MEZQUITA, Gonzalo. "Ha muerto el dulzainero de Zorita del Maestrazgo" a Mediterráneo del dia 4 d'octubre de 1969.

PUERTO MEZQUITA, Gonzalo. Danzas procesionales de Morella y del Maestrazgo, Castelló de la Plana, 1956.