Passa al contingut principal

VOCABULARI D’ANAR PER CASA (i 2)

En la darrera entrada férem una primera incursió al vocabulari bàsic que cal que conegueu si vertaderament esteu interessats en aquest món. A continuació anem a seguir ampliant-ho per a que quant parleu ho feu en propietat i quan vos parlen  llegiu sapigueu a que s’estan referint.

Si en la primera entrada ens centrarem exclusivament en la dolçaina, aquesta segon entrada anem a
començar-la amb el TUDELL. Aquesta peça que col·loquem a la part superior de la dolçaina, introduint-lo al forat tudeller rep altres noms com CANUT, BOCAL, BROCALET, BOUELL o DOVELL. Bàsicament és un tub troncocònic de petites dimensions que cap a la meitat presenta una anella metàl·lica que fa de topall per a que no s’introdueixca a la dolçaina més del cal.

Alguns, a aquesta volandera la coneixen popularment com a PESSETA ja que s’assembla molt en color i dimensions a les antigues pessetes “rúbies” o també ARANDELA.

La part superior del tudell, la que surt cap a dalt de la dolçaina, es coneix com a ESPIGA. És per on introduirem la canya i a dalt de tot presenta un orifici paral·lel a la base conegut pel nom de BOCA.

La part inferior del tudell, la que queda dintre de la dolçaina, és el que en diuen ESPÀRREC, i a la seua base presenta altre forat que denominem CUL.

Alguns tudells presenten variants a aquesta descripció general. Per exemple, podem trobar-nos que presenten la pesseta regulable: La pesseta en lloc d’estar soldada o tornejada amb el con és un element independent que aplica un sistema de rosca que permet desplaçar-lo amunt i avall en el con donant-li una major o menor llargària final al tudell. També hi ha tudells que presenten una mena de braços que surten de la pesseta i pressionen la canya tot just sobre la lligassa per medi d’un sistema de rosca.

El següent element a analitzar serà la CANYA, eixe petit i endiastrat element que ens du de cap a tots els dolçainers. La canya podeu trobar-la citada en multitud de denominacions: PIPES, PIPETES, PEPITES, PALLETES, LLENGÜETES o la denominació habitual a Catalunya d’INXA .

L'embocadura que s'empra per a tocar la dolçaina és la que es denomina com CANYA DOBLE o CANYA DE DOBLE PALA, ja que són dues les pales que emprem per generar la vibració necessària per a la producció del so.

Com ocorria amb la dolçaina i el tudell també diferenciem diverses parts a la canya:

Font de la imatge (sense les denominacions):
 Puig Olives, P. La manipulació de la canya de dolçaina. Muro. 2002.


La BOCA és l’obertura superior que es genera entre les dues pales de la canya. És la part d’entrada de l’aire que emetem i que, per tant, fa sonar la dolçaina.

La PUNTA és la franja horitzontal que localitzem a l’extrem superior de la canya. És la principal zona d’impacte amb la llengua que afecta a l’articulació i l’atac.

Les ARESTES Són els extrems laterals de les pales. Presenten forma obliqua (excepte en les canyes castellanes en que són pràcticament rectes).

Les CANTONERES són els angles que es formen al punt on s’ajunten la punta i les arestes.

El COR és la zona central de la pala i afecta en gran mesura al timbre de la canya.

El PONT és el rebaix que presenta la pala cap a les 2/3 parts de la seua longitud. Pot presentar forma corba o recta.

El LLOM, també dit COLL o CAIXA DE RESSONÀNCIA, és la zona situada entre el pont i la lligasa i s’identifica ràpidament per que està més elevada que la resta de la pala. Alguns també denominen aquesta part de la canya com ZONA MORTA.

L’ESCLAFIT és un tall vertical que apareix a la zona del llom, una mena d’escletxa que alguns confonen en un trencat. Es un tall que practiquen els fabricants per facilitar que la canya doble i no es parteixca quan lliguen les pales. No apareix en totes les canyes però si apareix, sempre i quant no supere la zona del llom, no significa que la canya està trencada.

La LLIGASA: És el fil que uneix les dues pales. Hi ha de diferents tipus i diferents colors.

Finalment, el CUL: És el forat circular que formen les dues pales per la base de la canya, per on s’introdueix el tudell.

Alguns models de canya no presenten pont sinó un rebaix regular des de la lligassa fins a la punta, amb la qual cosa tampoc està clar si podem considerar que tenen llom o no. També hi ha canyes que porten una volta o dues de FILFERRO o FIL D’ARAM tot just al punt entre la lligassa i el llom. 

Ja comentàrem en una entrada anterior (http://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2015/03/el-tabal-breus-apunts-per-una-historia.html) les diverses parts que composen el tabal. No obstant, per arrodonir aquesta entrada anem a fer-ne un recordatori. El TABAL és l’instrument que tradicionalment ha acompanyat a la dolçaina. Podeu trobar-lo citat sota altres denominacions essent la més popular l’ús del diminutiu TABALET. Més rarament podem trobar-nos en altres denominacions aplicades al nostre instrument com ATABAL, TAMBOR, TAMBORET o TAMBORÍ.http://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2015/03/el-tabal-breus-apunts-per-una-historia.html

Y es va embocar dins del nas
el Donsayner, la donsayna,
el Tabaler, el tabal
els fadrins, y les fadrines,
y los que avia en lo ball (Ros, C. Coloqui del nas. S.XVIII).
El que guanyá, o siga el que li pegá la palmada al tabalet, ab la que casi li rompé la pell (Martínez i Martínez, F. Folklore Valenciá. 1927).
Feu sonar la donsaina en totes vostres festes,
y els repichs caprijosos del atabal moresch (Llorente i Olivares,T. Als bons valencians. 1896).
Después, en esta circunscripción, no queda ni un “tamboret” ni una “charamita” para ir delante de la procesión comandataria (El Graduador d’Alacant, 4 de febrer de 1904, pàg. 2).
Hasta que la chirimita
torna atra volta á callar,
y seguix el del tambor
en el seu taran, tan, tan (Orozco Sanz, P. “Les danses” en El Cullerot Alacantí, 28 d’agost de 1897, pàg. 1).
Es celebra festa cívich-relijosa; aquélla consistix en la típica revèl-la illuminada per gran foguera y amenisada per els clássichs tamborí y donsayna (Martínez i Martínez, F. Coses de la meua terra II. 1920).
Així doncs, tenint en conter que aquest aspectes han estat tractats amb major amplitud en l’entrada citada anteriorment, a continuació passem a recordar breument les diverses parts que conformen el tabal:

El CASC, també citat com a COS, CAIXA o CAIXA DE RESSONÀNCIA és un cilindre de fusta, en menor mesura de metall, que conforma el cos central de l’instrument. Aquest cilindre esta completament obert tant per la base com per la seua part superior epl que es diuen les BOQUES.

El castellanisme PARXE és el terme comunament utilitzat per a referir-se a les MEMBRANES, PELLS o CUIRS, peçes circulars que tanquen el casc per dalt i per baix. La pell superior rep el nom de BATIDORA o DE BATRE i la inferior de BORDONERA o RESSONADORA.

AROS és el castellanisme habitualment emprat per a referir-se als CERCOLS, les anelles de major diàmetre que el casc que fan pressió sobre la vora dels parxes.

El PERNJADOR o GANXO és una peça metàl·lica cargolada al cèrcol superior que serveix per a penjar-se l’instrument.

Els FORATS D’ENCORDAT són els orificis perforats a la superfície plana dels cèrcols per on passarem la CORDA que uneix el cèrcol superior i l’inferior.
El FORAT o FORATS BORDONERS és una ranura (o petits orificis) localitzats al cèrcol inferior per on travessen els bordons.

Els TENSORS són les peces de cuir de forma trapezoïdal que en desplaçar-se amunt o avall dels sistema d’encordat actuen sobre la corda que tiba les pells.

Els BORDONS són una mena de fils de niló recoberts de coure que travessen la pell inferior diametralment. Aquests bordons van subjectes a dues peces instal·lades al casc en punts diametralment oposades.

Una de les peces on van subjectes els bordons és el PONT o també citat com a PALOMETA D’AFINACIÓ, un mecanisme en forma d’eix metàl·lic que per medi d’un sistema de rosca permet augmentar o disminuir la tensió dels bordons.

A l’altre extrem se situa el PASSADOR, també conegut popularment com a TATXA, una mena de rebló on van lligats els bordons.  

Cal fer menció de l’APAGADOR, un accessori de recent incorporació que serveix per limitar la vibració de la membrana superior i eliminar els harmònics. Hi ha diversos models al mercat, uns externs i altres interns al casc. Depenent de la tipologia d’aquest sistema rep multitud de noms dintre de l’argot popular: PEGATINA, MOC, ESPONJA... Pot ser un dels més freqüents és el conegut com MUFFLE, nom comercial d’un model d’apagador distribuït per la multinacional nord-americana Remo consistent en un anell d’escuma.

També tornarem a fer menció a un instrument que recentment s’ha incorporat a les formacions de tabal i dolçaina de forma relativament general i que podem trobar citat sobre una gran multitud de noms: REDOBLANT, TIMBAL, TIMBAL GROS, TIMBAL GRAN, TIMBALOT, TIMBAL BASE, TIMBAL GREU, TIMBALETA, BAIXÓ, ATABAL, TABAL GROS, TABAL GRAN, TABALOT, BOMBO, BOMBET, GOLIAT... Tot i que varien les dimensions, les diverses parts serien iguals a les del tabal amb l’excepció dels bordons que per general no estan presents al redoblant.

Pues diuen les nòtes
Del meu redoblante (Pallarés, J. “La Degolla” dintre de Llombart, C. coord. Tabal y Donsayna. València, 1878).

No mancaríen may los tabalots per a la despertà (Cebrián Mezquita, Ll. “Carta-prólech” a Bodria i Roig, J. Festes de carrer. 1906).

Per a tocar el tabal fem servir les BAQUETES, també anomenades VARETES, BROQUETES o
també citades molt a sovint pel castellanisme PALILLOS. Paco Bessó, xirimiter a l’Alfàs del Pi, ens dóna notícia de la denominació BOIXOS escoltada en Benilloba i el gaiter morellà José Vicente Castel el nom de BAINES a Morella.

Prenguí les baquetes ab mans tremoloses (Llorente i Olivares, T. Lo Tabalet. 1885)

El chic s’ha fet fadrí, s’ha quedat sinse mare, la herència es molt curta; y en una paraula, té que buscarse la vida en los palillos y la solfa (Bernat i Baldoví, J. El Tabalet. 1847).

Són un parell d’eines de fusta que tenen una longitud indeterminada, tot i que sol estar pel voltant de 35 centímetres. Presenten dues parts clarament diferenciades, el COS (també dit BRAÇ) i l’OLIVA. El cos és una forma cònica que va des de la part més ampla fins a la part més estreta on trobem la bola amb la que colpegem la pell, part aquesta que es coneix com a oliva. La zona superior del cos es denomina EMPUNYADURA o MÀNEC i és la part d’on s’agafen per a tocar. La zona inferior, tot just a sobre de l’oliva és el que es coneix com a COLL. Alguns models de baqueta presenten una bola a dalt de l’empunyadura que és coneguda com CONTRAPÉS.

Aquesta és, si fa no fa, una breu i lleugera mirada al vocabulari elemental respecte a la dolçaina i el tabal. No era la intenció apronfundir en aspectes etimològics ni en l'evolució dels diversos mots. L'objectiu, que esperem haver acomplit, era mostra la riquesa del lèxic que envolta als nostres instruments.   


Comentaris

Unknown ha dit…
Magnífic, com tots els anteriors.

Robert Cuenca
Pau Llorca ha dit…
Gràcies per les teues paraules Robert. Esperem que aquest blog -tant les entrades com les aportacions que fan els lectors- serveixca per aprofundir una mica més en el coneixementdels nostres instruments. I de pas, mostrar la realitat d'alló que ara alguns s'omplin el pap parlant de "señas de identidad del pueblo valenciano".
Castel ha dit…
Per a la canya:

Pita, a La Todolella josé Maria i Santiago Armengot, i Forcall Miguel Carceller Bordás "el roig de gitana" i felipe edo barreda.

Boquilla, a morella José Royo Ripollés "garrafa"
Unknown ha dit…
Pita també li diuen a la dolçaina per Requena i per les comarques de més al sud, fitant amb Murcia. I el pitero o el tio de la Pita al dolçainer.
Unknown ha dit…
A Morella baines a les baquetes

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d