Passa al contingut principal

VOCABULARI D’ANAR PER CASA (1)

Darrerament estic observant cert fenomen quan parle de dolçaina amb algú: posa cara de mussol i no entén ni una paraula. En primer moment vaig dubtar de la meu dicció o del meu accent valldignenc però la resposta era molt més senzilla: no acava d'entendre'm per què desconeix part del vocabulari que faig servir. No és que jo siga Francesc Ferrer i Pastor precisament, però a força de llegir coses i xerrar amb uns i altres he anat descobrint que el lèxic referent a la dolçaina i el tabal és molt més ric i variat del que habitualment fem servir.  

Així que vaig arribar a la conclusió de que cal aprofundir una mica pel que fa en el lèxic bàsic referent als nostres instruments. Açò no farà que toqueu millor però, al menys, facilitarà que quan llegiu alguna cosa o parleu en algú sapigueu a que s’estan referint.

Per si no fos suficient, també considere important la reivindicació en favor de la pervivència de determinat lèxic. Sota el meu punt de vista, l’eliminació de determinats vocables en favor d’altres més freqüents, “oficials” o senzillament més eufònics no ajuda gaire a enriquir una llengua, ans al contrari solament contribueix a empobrir-la.
DOLÇAINA és nom que rep el nostre instrument i en l’actualitat sembla ser que majoritari. Podeu trobar-se amb formes més o menys semblants per referir-se a ell com  DONSAINA, DONÇAINA, DONSAYNA o DOLZAINA. Com hem dit, aquesta denominació és l’emprada majoritàriament però no és exclusiva i, molt menys, excloent.
La dolçaina crida;
I crida el tabal (Guarner, Ll. Cançons de Terra i de Mar. 1936).
Y quant enfila la taina,
Res més dolç que sa donsaina (Badenes i Dalmau, F. El donsainer de Gandia. 1900).
Al fi, la donçaina, de tons clamorosos,
Les purnes llançava que inflamen los cors (Llorente i Olivares, T. Lo Tabalet. 1885)

El tabalet y la donsayna se pot dir que no paraven may (Bodria i Roig, J. Festes de carrer. 1906)
GAITA és com es coneix el nostre instrument a la zona de Els Ports i l’Alt Maestrat, a més d’altres zones del nord de Castelló. També pot aparèixer citada com GAYTA. És una denominació que s’estén per moltes altres zones de l’estat Espanyol. Aquesta denominació serà tractada més profusament en futures entrades.
Comença el redoble del tabal i saltironeja la gaita una melodia ancestral (Sánchez Gozalbo, A. Bolanguera de Dimonis. 1931).
Me dió primero por coger una caña y convertirla en flautica; en después me hice la gaita. (Arazo, M.A. Gente del Maestrazgo. 1968).
XIRIMITA és el mot que podeu trobar-se des del Xúquer cap al sud i també compta amb una ampla multitud de variants fonètiques: XARAMITA, XEREMITA o XIRIMIA són algunes de les fórmules més habituals. Malgrat que ens les darreres dècades el mot dolçaina va guanyant terreny, el terme xirimita encara té una forta presència en molts pobles de la Safor, les Riberes Alta i Baixa, la Costera i a quasi tota la Vall d’Albaida, l’Alcoià, el Comptat, les Marines Alta i Baixa, i la resta de comarques d’Alacant. És a dir, en totes les zones on es parla valencià meridional i valencià alacantí. Fins i tot a les comarques castellanoparlants de la zona d’Oriola i resta del sud del País Valencià el nom amb que es coneix l’instrument és CHARAMITA.
Es clar com la xirimia
I dolç com el clarinet (Valls, J. Homenatge al músic alcoià Benidicte Ripoll Peidró. 1978).
Charamita he oido yo decir siempre. Y es más bonito que donsaina. (Martínez Ruiz, J. “Azorin”. Valencia. 1941)
JOGLAR o algun derivat com JUGLAR, XULAR, XIULÀ o XULÀ és una denominació força comú a la zona de Vinaròs i el Baix Maestrat. Aquesta denominació resulta força curiosa ja que és l’instrument qui adopta el nom del sonador que l’executa i no a l’inrevés com sol ocórrer (parlem d’un trompeta o un guitarra per a referir-se als intèrprets d’aquests instruments, però en aquest cas del joglar l’instrument adopta el nom del seu intèrpret).
Aunque el nombre más conocido de este instrumento es donsaina, llamase también Lo Chular (¿provendrá de juglar?) en los pueblos del Maestrazgo (Ruiz de Lyhory, J. La Musica en Valencia. 1900).
PITA sol ser la fórmula emprada a les zones castellanoparlants de l’interior de la província de València, com ocorre a les comarques castellanomanxegues veïnes amb qui comparteixen cultura i trajectòria històrica.

Joaquina está en su casa
Y està llorando
Porque ha llegado la Pascua
Y no ha enjabelgado.
Mujer, no llores
Que ha llegado la pita,
Tambien los sones (lletra d’una tonada tradicional a La Vall d’Aiora)
Hom s’ha fet ressò d’altres denominacions de les quals no hem pogut constatar la seua vigència en terres valencianes com VERINOCA a Alacant o poblaciones costeras donde se llama a este instrumento GRALLA (Blasco Laguna, R i Climent Barber, J. Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Vol. IV. València, 1973. pàg. 51, possiblement seguint a Ruiz de Lihory, J. La Musica en Valencia. Diccionario biográfico y critico. València, 1903. pàg. 150).
Cal aclarir però que en determinats contextos o si consultem determinada documentació podem trobar-nos amb mots com dolçaina o xirimia que no necessàriament s’han de correspondre amb els nostres instruments actuals, sinó que pot tractar-se d’instruments propis de la música culta de l’Edat Mitjana i el Renaixement. Cal tindre cura a l’hora d’analitzar les fonts. El mateix és aplicable al mot gaita.
Dolçaines llarga i curta del constructor
Ramón Vivó de València

Dolçaines valencianes, en l’actualitat, tenim de dos tipus depenent de la seua llargària. La més usada en l’actualitat és la coneguda com DOLÇAINA CURTA o també coneguda com DOLÇAINA EN SOL, tot i que de forma molt més estranya també podem trobar-la citada com DOLÇAINA TRIPLETE. Té una llargària aproximada de 31 centímetres.

El segon model és la DOLÇAINA LLARGA, també coneguda com DOLÇAINA EN FA i més rarament pot aparèixer citada com DOLÇAINA MORELLANA, DOLÇAINA D’ALBADES o DOLÇAINA BAIXA. En temps passats va gaudir d’una enorme difusió arreu del País, tot i que en l’actualitat es conserva majoritàriament a la zona de Els Ports i l’Alt Maestrat. Fora d’aquestes zones també pot veure’s en determinades execucions de dolçaina i banda. Té una llargària de aproximada de 34 centímetres.

Més estrany, gairebé anecdòtic, és l’ús del REQUINT o DOLÇAINA REQUINTADA, d’una llargària inferior a la dolçaina curta. En l’actualitat és un model en desús tot i que se’n conserven alguns exemplars en col·leccions particulars.

Del mateix mode, des de l’any 2009 circula un model de dolçaina de grans dimensions fruit del projecte europeu “Musicability” que té per objectiu la recuperació d’instruments antics. Aquesta dolçaina, afinada una octava justa per sota de la dolçaina curta, va ser duta a terme per Ramón Asensi i la colla “Xe, que burrà” de Bétera amb la participació del luthier Gaspar Zaragoza. Ha estat batejada com DOLÇAINA BAIXA (no confondre amb una de les denominacions de la dolçaina llarga).

A aquest respecte, cal fer constar que hom pot trobar-se amb denominacions com DOLÇAINA EN LA o DOLÇAINA EN SOL per a referir-se a la dolçaina curta i a la llarga respectivament. Aquesta fórmula de nomenar-les ve seguint la tradició d’oboès populars com la gralla catalana o la gaita navarresa entre altres que designen l’instrument a partir de la nota que emet el tub amb tots els forats tapats en lloc de fer servir la nomenclatura de la música culta occidental basada en la transposició lectoescriptora com fem servir els valencians (per això nosaltres en diem en SOL i en FA respectivament). I així es planteja la disjuntiva: la dolçaina “està en sol” a València i en àmbits bandístics i orquestrals, però la dolçaina “està en la” quan ix de casa i mira de posar-se d’acord amb gaiteros gallecs, txistularis bascos o suonatori di piffero italians; i potser també amb alguns grallers catalans, gaiteros aragonesos o xeremiers mallorquins (Reig, J. La Musica tradicional valenciana. Una aproximació antropològica. València, 2011. pàg. 398).

També es poden trobar models de dolçaina que no estan reflectits en aquesta categorització que fa servir com a element classificatori la llargària de l’instrument. Poden tractar-se de prototips per provar diverses afinacions o instruments destinats a un client concret com dolçaines de petites dimensions fetes per a un xiquet.

Del mateix mode, cal indicar que les mesures donades són orientatives, poden presentar-se variacions especialment en models antics. Les denominacions de llarga i curta són relatives, no responen a una foto fixa ni a uns paràmetres estandarditzats i podien variar d’un constructor a altre.

En qualsevol cas, la dolçaina presenta una morfologia determinada en la qual es diferencien diverses parts. Hi ha tres seccions fonamentals en les que podríem dividir-la, i que sovint apareixen separades físicament per una mena de motllures que es coneixen com a COLLS. Aquests colls poden presentar decoracions més o menys elaborades, ser d’una o vàries canyes, ser llisos o presentar sanefes ornamentades amb relleus, incisions verticals, etc. 

La zona superior té diversos noms: GOBELET, GLOBET, CAP, GOLA, CORONA, NOU o BROCAT. Alguns consideren que la denominació corona no fa referència a tota aquesta regió, sinó solament a la zona superior, així com la de gola a la zona de transició del cos al gobelet. Dintre del gobelet s’introduirà el tudell per medi d’un forat que hi ha a la seua part superior i que alguns anomenen BOCA o FORAT TUDELLER.

La segon part és el COS, la part central de la dolçaina i on trobem els orificis que ens permeten fer les distintes posicions amb els dits i emetre les notes que desitgem. És el que es coneix com a FORATS DE DIGITACIÓ. A la part anterior veiem set i a la posterior hi ha altre que de la mateixa manera que els de davant ens permet digitar diferents notes.

La tercera part que és la que denominem CAMPANA tot i que també hi ha gent que li diu COPA o PAVELLÓ. Rep el seu nom per la forma que té. Aquesta part és l’amplificador natural del so de l’instrument. A la base de la campana, alineat amb l’orifici superior per on introduíem el tudell està l’orifici per on surt el so. L’espai cònic interior que uneix aquests dos orificis és coneix amb el nom d’ÀNIMA. A la zona de la campana, a ambdós costats si mirem de front la dolçaina, apareixen dos forats més. Són el que es coneix com FORATS DE RESSONÀNCIA o, com també es coneixen popularment: ORELLES o VENTS.
Dolçaina amb virolles de llautó.
Possiblement obra del taller de la família Aliaga
a València sota indicacions de Raimon Galiana.  

Cal fer una matisació important: Aquesta descripció s’ajusta als models més habituals emprats avui en dia. Hi que recalcar que algunes dolçaines presenten modificacions. Per exemple presenten un exterior molt més senzill, més sobri que les que hem utilitzat com a exemple. Són pràcticament còniques, sense cap motllura que altere la línia del seu perfil i porten la zona de la campana i del gobelet recobertes amb llautó. Aquestes aplicacions metàl·liques, que en menor quantitat poden ser també d’alpaca o de plata, se’n diuen LLIGADES o VIROLLES. Apareixien a la campana, al gobelet o a mode d’anelles entre els forats del cos, i tenien una funció doble: per una part eren un element decoratiu i per altre reforçaven l’instrument per evitar que se li feren escletxes i badats a la fusta fruit d’un cop o d’un canvi brusc de temperatura.

També hi havia exemplars que presentaven característiques força curioses: a Ibi segueix usant-se un model de dolçaina copiat del vell dolçainer d’Alcoi, Benedicto Ripoll Peidró, que tenen un forat més per a la digitació. Així entre el tercer i el quart forat de la part davantera hi ha altre orifici per al dit menovell de la ma esquerra. S’han conservat exemplars de dolçaines que inclouen un forat de ressonància més al frontal de la campana, es a dir, tenen tres orelles. També hi han que el forat de digitació inferior, el que hauríem de tapar amb el dit menovell el tenen dues vegades, un decantat cap a la dreta i altre cap a l’esquerra, i així facilitaven la digitació del seu propietari en cas de que fora esquerrà o senzillament agafés la dolçaina de l’inrevés. Això deixava un forat sense tapar permanentment que el cobrien amb una espècie de massilla. Per contra, altres dolçaines prescindeixen d’eixe forat per al menovell de la ma dreta: en alguns casos  el tapen amb massilla, en altres directament no existia i sols presentava sis forats a la part anterior per a la digitació.


Fins ací la primera part d’aquesta entrada en la qual ens hem centrat en la dolçaina i les seues diverses parts. 

Comentaris

Unknown ha dit…
https://drive.google.com/file/d/0B6v1WA1itxdESXNIb0FTZkV5OWs/view?usp=sharing
Unknown ha dit…
Benvolgut Pau. Felicitats per la teua tasca investigadora.
T'envie la tabla de digitació de la "dolçaina Ferreres". Si no la coneixes es tracta d'una variació que ha fet este gaiter de Morella amb les seues investigacions i que ha alterat les el diàmetre de les orelles i tapant tot pots fer sonar el do sostingut. T'ensenye una quan vulgues. Fins ara. Robert
Pau Llorca ha dit…
Vist i descarregat. Interessant per a properes investigacions. Gracies!!

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d