Passa al contingut principal

TAUMATÚRGIA DOLÇAINERA

Deia el mestre Pere Calders que totes les persones, quan arriben a una certa edat, han tingut contactes amb el sobrenatural, i, quan ve a tomb i en tenen ganes, ho expliquen. Descregut com sóc per naturalesa sempre mire de reüll i amb un pel d’escepticisme aquest tipus d’experiències, així que ja podeu comprendre mai he tingut cap vivència d’aquest tipus i, si l’he viscut, ràpidament li he trobat una explicació racional al fenomen. Però que jo no acabe d’empassar-me determinades coses no vol dir que pel que fa a la dolçaina no hi existeixen determinades qüestions, quan menys curioses, dignes de ser mencionades.
Ginjoler al Jardí Botànic de València

Els primers elements els tenim a la pròpia construcció de l’instrument, o millor dit, en la fusta emprada per a fer-lo. El jinjolero es la madera reina para la construcción de instrumentos de viento. Las “gralles” viejas todas son de azufaifo. También lo eran las mejores castañuelas. Su madera tiene unes propiedades sónicas muy especiales. Es densa y sin poros, pero blanda para ser trabajada (Pi de Cabanyes, O. “El jinjolero y su dríade” a La Vanguardia, 12 de setembre de 2007. pàg 27). Efectivament, durant molts anys va haver una especial predilecció en emprar la fusta del ginjoler per a la construcció de dolçaines a més d’altres instruments. Ja Plini el Vell (23-79 d.C.) sembla referir-se a ell en la sua Naturalis Historia: ...la madera es de color negro, y es procurada para hacer flautas, y otros instrumentos músicos (Plini el Vell, Historia Natural, vol. II, llibre XIII, cap. XVII. Madrid, 1629. pàg 33. La cita bibliogràfica fa esment de la traducció del segle XVII de Gerónimo de la Huerta, on se cita al ginjoler –seguint possiblement a Heròdot d’Halicarnàs- com a Árbol Loto).

És un arbre fortament estès per tota la conca de la Mediterrània que, a més de les seues atractives característiques per a la fabricació d’instruments, des de ben antic se li han conferit qualitats màgiques relacionades amb la religió. De fet en la cultura clàssica ja es referencien diverses funcions com aquella relacionada amb la sacralització del silenci i apareixien associats als temples dedicats a la Prudència. Pel que fa al cristianisme, malgrat no citar-se expressament a la Bíblia, la tradició assegura que la corona d’espines que Jesucrist va portar durant el martiri i la crucifixió estava feta amb les branques espinoses d’aquest arbre (de fet, una varietat del ginjoler es coneix científicament com ziziphus spina-christi). A l’Alcorà també hi apareixen referències vinculades al profeta Mahoma algunes d’elles de gran transcendència com l’ascens del profeta guiat per Gabriel fins al Sidrat al-Muntaha, el ginjoler del límit on acaba el coneixement (sura 53, aleies 13-18). Aquesta concepció de l’arbre li ha conferit certs poder teúrgics com que el fet de dormir a la seua ombra comporta bona sort o és un bon auguri que un nadó agafe una branquilló d’aquest arbre amb les seus mans (Sans, C. “El ginjoler. L’arbre de la música” a Caramella, nº24. Massalfassar, 2011. pàg. 93).

Tenint en compte l’aura de santedat que se li confereix a la fusta no és d’estranyar que a l’instrument que surt després de treballar-la li atribueixquen propietats miraculoses. Un curiós conte publicat l’any 1925 insisteix en atribuir-li propietats prodigioses a la dolçaina fins i tot en qüestions absolutament mundanes més pròpies de la picaresca que no pas de la santedat. 

La història la protagonitza Tonet, un jove llaurador de l’horta de València que sovint anava a pixar-li la polleguera a Toneta, una jove que vivia a una barraca però sempre es va trobar amb el refús del pare de la xica, so Cheroni, que volia per a la seua filla una marit que a més de llaurador tinguera altre ofici per garantir el benestar de la jove en cas d’haver un any de males collites. Finalment es va decidir a aprendre a tocar la dolçaina per tal d’aconseguir l’aprovació de so Cheroni: - ¡Che! Me acertaste el gusto: para ti es la chica si ella quiere-. Y como Toneta aceptó, concertaron la boda para el siguiente año gracias al milagro de la vieja dulzaina.

L'escriptor Vicenct Calvo-Acacio
(València 1870-1953)
D’aquest mode va ser que es casaren i tingueren descendència, una filla que li posaren per nom Visenteta i que es va encapritxar d’un senyoret de la capital que no tenia cap ofici conegut a part del de seduir a les dones. Com que als pares no els feia ni mica de gràcia el pretendent, els dos enamorats decidiren fugir junts. Però la nit que ho tenien tot a punt ves per on a Tonet li entra la inspiració i es posa a practicar amb la dolçaina trémolos y fermatas, cosa que va fer posposar l’escapada per a la nit següent. Però de nou, les muses visitaren a Tonet que volvió a probar otras variaciones frustrant per segona vegada la fugida. Aquesta segon vegada va ser crucial per què a l’endemà, la xica va descobrir que el seu estimat li era infidel amb altres dones: ¿Sabía Tonet aquella triste odisea de su hija?¿Se lo habían contado?¿Lo sospechaba? Es difícil de averiguar, però lo cierto fue que apretó entre su corazón la dulzaina, diciendo: ¡Tú has hecho este milagro, querida mía! Al final de la partida Visenteta va casar-se amb un xicot més gos que un pont enderrocat que mai s’aixecava a hora per a treballar la terra, així que el dolçainer va agafar la costum de gitar-se a les set de la vesprada per aixecar-se a les quatre de la matinada a assajar amb la qual cosa, despertava a tothom, inclòs al seu gendre que ja no tenia excusa per anar a l’horta a treballar: -¡Tú lo ves?- decía el tio Tonet a su mujer- ¡Milagros de la dulzaina!. La família va créixer amb l’arribada d’un net al qual posaren per nom Visentet que de ben petit va patir cru (científicament coneguda com lagingeotraqueobronquitis). Malgrat que el xiquet s’ofegava, no es deixava fer i li plantava cara al metge cosint-lo a mossos. Per a calmar-lo i aconseguir el doctor poguera dur a terme la seua feina el dolçainer va agafar el seu instrument i va entretenir-lo convençut de que si no ho aconseguia el seu net perdria la vida: El nietecillo se dejaba hacer y hasta reía. ¡Otro milagro de la dulzaina!

El darrer miracle ja va fer-lo en el seu llit de mort quan uns usurers al quals el seu gendre devia diners s’assabentaren del mal estat de salut i acudiren per a cobrar-se els deutes del patrimoni que anava a heretar el gendre. El dolçainer, que va deixar-li la herència al net per preservar el patrimoni en conèixer que els usurers estaven fora va agafar la dolçaina i va tocar unes albades a mode de missatge per als visitants per fer-los veure que estava perfectament i que podien marxar per on havien vingut: La dulzaina había contribuido a realizar el ultimo milagro: ¡la salvación del patrimonio del nieto!. Per si no fos suficient, en una de les clàusules del seu testament va especificar: Ordeno que junto a mi cuerpo coloquen la dulzaina, porque si acaso no estoy bien muerto llamaré con ella... (Calvo-Acacio, V. “Los milagros de la dulzaina” a Las Provincias, 26 de desembre de 1926, pàg. 5).

I és que de miracles hi ha uns quants. Cert és que quan he preguntat a amics i companys referent a si han tingut o coneixen alguna experiència d’aquest tipus m’han posat cara de mussol mentre que els acudits i les facècies no s’han fet esperar: miracle és que dos dolçainers toquen afinats, miracle és que a “fulano” no el tanquen en la presó per tocar tan mal, miracle és que “mengano” tape els forats de la dolçaina, miracle és trobar un tabaleters que no es perda, etc.

Però fent memòria, recorde una vegada que el meu germà va arribar a casa amb l’ull unflat i blau després de passar el dia tocant a les festes de Sant Sebastià a Murla. Ens va explicar que un coet va esclatar aixecant amb l’onada expansiva una pedreta que va sortir disparada del terra com un projectil cap al seu rostre. L’instint, o ves a saber que, va fer que reaccionés girant el cap i la pedra va impactar sobre del pòmul provocant-li una ferida i una inflamació notable però sense afectar-li a l’ull. Després de dur-lo a l’ambulatori d’Orba on certificaren que no tenia res greu, els festers ràpidament ho atribuïren a un miracle de Sant Sebastià que havia desviat la pedra evitant que li rebentara el globus ocular.

També la dona de Bene Ripoll d’Alcoi –reticent inicialment a que el seu marit tocarà la xirimita- va apel·lar a la intervenció divina quan el seu home es va presentar amb el primer jornal que va percebre com a dolçainer l’any 1940: una coixinera de farina, que als anys de la terrible postguerra significava un autèntic tresor per a la gent més pobra: Ai, fill meu!, ara sí que estarem bé..., ai!, mos ha eixit la Maedeu en la flauteta eixa”!... Mos ha eixida la Mare de Déu en la flauteta! (Pitarch, C. et alli. La Xaramita en Alcoi. Alcoi, 1999. Pàg. 36).   

Altar de Sant Vicent del Mercat.
Però si de miracles parlem, no podem passar per al el sant miraculós per excel·lència per als valencians: Sant Vicent Ferrer. Al predicador valencià se li reconegueren, ni més ni menys, que 860 miracles en el seu procés de canonització en 1455 (la qual cosa implica una mitjana de prou més d’un miracle al mes durant tots els anys de la seua vida). Malgrat ser una figura històrica controvertida i que els seus hagiògrafs fan una interessada mescla de fets històrics, episodis recollits de la tradició sense cap base documental i fets paranormals d’invenció antiga o moderna, el ben cert és que el dominic valencià gaudeix d’un notable predicament –mai millor dit- entre els valencians, especialment els de la capital. La seua popularitat va portar a que fins no fa massa anys fora conegut com Sant Vicent el del tabalet, ja que a la processó de la seua festa participaven tots els gremis de la ciutat de València portant les seues banderoles i acompanyats per un tabal i una dolçaina (Zapater, J.M. “Las fiestas de San Vicente Ferrer en Valencia” dintre de Las Provincias, 26 d’Abril de 1924, pàg. 2).

Aquest apel·latiu afectuós de el del tabalet no és la única relació entre el dominic i els nostres instruments.  Si hi ha un dolçainer que té una especial vinculació amb el sant eixe és Joan Blasco. Dos episodis recorda el dolçainer valencià en relació al dominic i els seus prodigis. El primer va tenir lloc mentre participava a l’altar del Tossal quan a punt de començar la processó va adonar-se que la canya no li funcionava. Convençut de que en aquelles circumstàncies era inviable fer l’acte no li va quedar altra que entrar a l’església de Sant Nicolau i pregar-li al sant per que fera algun miracle: “Pare Vicent, fes un miracle si en veritat eres valencià i fes el favor que puga jo tocar perquè se m’ha trencat la canya; vaig a fer com que toque i si puc doncs eixiré, i si no m’excusaré que tinc la canya trencada i no puc tocar, no tinc una altra”. Isc fora quan ja eixien els festers i a la que em pose la dolçaina per a executar ja pu pu pu, taca taca taca ta, vaig fer la processó divinament; arribe a casa, la prove... ni parlar, no sonava gens (“La saga Blasco; Mestres” dintre de  Llibre de la falla Ciscar Borriana 2014. València, 2014. pàg 6). 
El dolçainer Joan BLasco
No va ser l’única experiència que va tenir Blasco amb el sant valencià. L’any següent va participar en la mateixa festa però aquesta vegada en l’altar del Mercat on les dones es mostraren excessivament devotes fins al punt de que quasi tomben l imatge del sant durant els seus oients de besar l’habit blanc i negre del dominic: “Xè, estes dones tiraran al sant i no saben que és un tros de fusta”. Sembla ser que al sant no li va fer gens ni mica de gràcia aquesta reflexió del dolçainer i es va prendre molt seriosament aquell refrany que diu que “qui no és agraït, no és ben parit” i  com bé va dir Borges: el milagro tiene derecho a imponer sus condiciones, el dominic va llençar a Blasco una severa advertència: llavors, quan el sant estava en la part de baix del carril eixe que puja, començe jo a tocar la Marxa Real, i tots a bellugar els palmells, a tirar flors, a aplaudir, i quan estic tocant, tocant, pum! Un colp en el dit índex, el mateix amb el qual assenyala sant Vicent, i és que una tisora que s’havia quedat oblidada pels florers, m’havia caigut entre les flor que llençaven, i jo vaig dir pensant en el que ell em diria: “Primer demanes favors allà en el Tossal i ara ací dius que si és un tros de fusta el sant? Per a què sàpigues qui sóc jo” (“La saga Blasco; Mestres” dintre de  Llibre de la falla Ciscar Borriana 2014. València, 2014. pàg 6).

He començat l’entrada dient que era un descregut que mira amb escepticisme aquests “jocs de la imaginació” però en rellegir-ho m’han vingut al cap les paraules del mestre Julio Cortazar quan ens parla dels “juegos de la imaginación”, dirá el señor sensato que nunca falta entre los locos. Como si eso fuera a decir algo, como si supieramos lo que es un juego en el fondo y sobre todo... lo que es la imaginación.


Comentaris

Unknown ha dit…
M'encanta el conte :) Miraré de llegir l'original, em fa il·lusió. Se n'hauria de fer una novel·la!
Pau Llorca ha dit…
T'he enviat l'escanejat pel facebook.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d