EDICIÓ ESPECIAL ENQUESTA

Fa aproximadament cinc anys i mig que vaig em vaig embarcar en aquesta aventura, un minúscul racó a la immensitat de la xarxa virtual que vaig titular "Memòries d'un tabaleter". La idea inicial era posar per escrit les meues vivències i les meues reflexions respecte al món del tabal i la dolçaina, tot aprofitant la meua formació universitària com a llicenciat en Història, la instrucció acadèmica que estava rebent al conservatori, i la meua passió bibliòfila com a complements per a realitzar una sèrie d'entrades que pogueren oferir, no sols al col·lectiu dels sonadors sinó a també a una franja social afeccionada als temes relacionats amb la música tradicional, una visió diferent del que la majoria d'espais a internet de temàtica semblant brindaven.

Quan vaig començar amb aquest projecte tenia molt clar que escriure sobre un tema tan acotat com la dolçaina i el tabal i fer-ho en valencià no era el camí més planer per obtenir cap reconeixement immediat. Era conscient que tenia una tasca feixuga al davant. Però el que mai haguera imaginat era la indolència, la desgana o, fins i tot, la censura encoberta que alguns dels meus suposats "companys" d'ofici han fet gala. I no parlaré dels insults i les falsedats contra la meua persona que -ben d'amagat per què són uns covards- han proferit alguns. Però sapigueu que també estic al corrent.

Malgrat els esforços, les darreres entrades -tret d'alguna excepció com la dedicada al Gener de Manel Rius, que ha esmenat la plana en part gràcies a les interaccions que ha tingut des de Catalunya- han estat un autèntic fracàs. Algunes -com la dedicada al Cant dels Maulets o la de Qüestions Teòriques- he decidit de deixar-les a mitges davant el poquíssim interès que han suscitat. Així que fa uns dies vaig plantejar-me la necessitat de prendre decisions respecte a "que fer" amb el blog i, per a això, vaig plantejar una enquesta perquè cadascú poguera dir la seua.

Uns comentaris sobre els resultats.

La raó i Newton són coses molt distintes.

Per això canten l'oroneta i el teuladí.

(W.B.)

Un total de 171 mostres han estat recollides, 171 persones que s'han pres la molèstia i a les quals estic molt agraït pel seu interès. No entrarem a valorar-les totes però farem una mirada general als punts que considere més importants i més aclaridors.

La primera pregunta anava referida al grau de coneixença que es té del blog. 150 dels enquestats (87'7%) han respost que sabien de la seua existència, 20 no tenia cap notícia (11'7%) i una sola resposta a ns/nc (0'6%).

No solament és conegut, també és notablement seguit amb 3 de cada 4 enquestats que puntuen el seu grau de seguiment entre 5 i 10. I cal remarcar que és altament valorat: cap enquestat ha suspès el blog, que ha assolit una nota mitjana de 8'8 inclòs un total de 64 persones que li han atorgat la màxima qualificació.

L'altre punt que vull destacar d'entrada és la pregunta referida directament respecte a la continuïtat: "Consideres que el blog hauria de continuar la seua activitat?" En aquest cas, una aclaparadora majoria de 161 respostes (94'2%) s'han manifestat afirmativament mentre que 9 (5'3%) han respost ns/nc. Val a dir que la majoria d'aquests ns/nc provenen de la mateixa gent que desconeixia el blog i, lògicament, no poden emetre un judici al respecte. En algun cas ha estat gent que sí el coneixia, i en les preguntes opcionals ha justificat la seua resposta:

Pense que per estar a Internet és massa accessible i per això no es valora com toca. Publica un llibre i tindràs més reconeixement. I qui vulga "fussilar" la informació almenys que es rasque la butxaca o que treballe per a aconseguir la publicació. Salutacions.

Crec que és una reflexió com per a parar-se a pensar i que diu moltes coses en molt poques paraules. Com també les consideracions de l'única persona (0'6%) que ha respost negativament a la continuïtat del blog. En veure la resposta em vaig alegrar que els haters també es manifestaren, però en llegir el seu raonament vaig comprovar que en realitat és una persona que m'estima. Sigues qui sigues, gràcies!:

Considere que l'autor es desgasta molt investigant i que el públic és de perfil baix. Per la seua salut mental deuria descansar. Hi ha molt poqueta gent com Pau Llorca.

Llavors, si sembla haver-hi un consens generalitzat referent a la continuïtat del blog i, per les puntuacions i els comentaris que haveu fet la gent que ha votat favorablement, hi ha un reconeixement envers la tasca i la necessitat d'aquesta, com és que té tan poca repercussió? He elaborat una gràfica simplificant el nombre de lectures que tenen les 92 entrades (he exclòs la primera, la que du per títol "Acta fundacional") i les dades són certament desoladores:

I açò s'explica si mirem el gràfic d'interacció que els seguidors tenen amb el blog:

Solament l'11% asseguren compartir amb certa regularitat i el 35'6 ocasionalment. Si ajuntem tots dos suposa el 46'6% de gent que difon. Dit d'altra forma, més de la meitat dels usuaris del blog admet no interactuar ni compartir els seus continguts mai.

Siguem realistes: Aquestes dades fan insostenible el blog. Per més que molts manifesteu el vostre suport, els vostres ànims, ens feliciteu i ens empenyeu amb seguir amb la tasca açò és una qüestió que requereix de tots. Per què, més enllà del blog, crec que com a col·lectiu tenim un problema. I seria bo reflexionar-hi.

Una reflexió

Qui desitja i no obra engendra la plaga

(W.B.)

D'acord que no totes les entrades poden tenir el mateix impacte, que hi han excessivament "especialitzades" solament atractives per al col·lectiu estrictament dolçainer, que altres són llargues, complicades o denses de pair. D'acord amb tot.

Però és que a les entrades amb menys lectures tenim algunes com "El miraculós cas el dolçainer Jaume Barberán", "Mà a mà" o "Vade Retro, Satanàs", articles farcits de batalletes, contalles, anècdotes, accessibles per a qualsevol amb un mínim deler per temes relacionats amb la cultura tradicional; o algunes de les entrades sobre literatura com la referent a Dimoni de Blasco Ibáñez, o "Ens fan de manca dolçainers de Lluis Martínez Domínguez" o "El que fou tabaler i ara agranava...de Vicent Andrés Estellés"... Estellés!!!! No dic un poeta menor o un erudit local, parle d'Estellés! Que el cita fins i tot el sanguango de Pablo Motos!

Alguns heu raonat als comentaris respecte a les característiques que presenta el col·lectiu dels dolçainers. S'ha insistit molt en el fet que és un cercle reduït i això limita molt la difusió dels continguts. Quantitativament no som comparables a altres col·lectius, però no som una quadrilla de desarrapats.

D'acord que no podem comparar-se a altres instruments ni formacions. Seria absurd, per què no ho necessitem. Nosaltres tenim el que altres no tenen. Quan molts instruments que avui coneguem ni existien, els dolçainers tocaven davant dels reis, som part de la cultura dels valencians, estem presents als seus rituals tradicionals, estem indissolublement lligats a la seua idiosincràsia. Som, en definitiva i com es cansaren de repetir els romàntics vuitcentistes, la música del país. Si no veiem el potencial que tenim és que som realment estúpids.

No solament parle de sonadors de dolçaina o tabal, hi ha tot un segment poblacional gens menyspreable interessat en els temes de cultura popular, de la música tradicional, curiosos que volen saber més, que veuen elements identificatius de la seua pròpia personalitat cultural, etc. Salvant les distàncies és el que a la música culta o semiculta occidental representa la figura del "melòman": algú que no necessàriament ha de practicar el fet musical activament però sí que desperta el seu interès, consumint i gaudint la música o els rituals, donant suport a les més variades iniciatives, convertint-se a l'afirmativa en un element més dintre de l'engranatge de la música tradicional amb el seu rol particular.

Quin és el problema? Que no som capaços de consolidar eixa figura i eixamplar eixos sectors susceptibles d'identificar-se amb la dolçaina. I no ho som perquè tenim una clara mancança de referents. I quan dic referents no estic dient a què no existisquen figures representatives: sonadors, compositors, investigadors, professors... afortunadament hi ha, pot ser no tants com voldríem però hi ha. I molt vàlids. El problema és que al mateix nivell d'eixes persones, parlant-los de tu a tu, hem admès un grapat de penques que sense cap autoritat, sense haver demostrat res, sense cap suport més enllà dels seus deliris de grandesa, dicten sentència i tenen la gosadia de menysprear el treball dels altres. I, a sobre, se'ls aplaudeix.

Passa a tots els àmbits. La diferència és que sí algú diu que les piràmides les construïren els marcians és la riota dels historiadors, si un cirurgià en lloc d'operar es dedica a fer rituals xamànics és denunciat, si un mestre diu que "la terra és plana" per què "són opinions" la comunitat educativa se li tiraria a sobre. Ací no. Ací els lloem i els lloguem per a fer una xarrada o de mestres. I mentre, la gent que realment penca, que realment li importa, que realment estima la dolçaina i que realment es preocupa, queda diluïda entre tota eixa mediocritat ofegant-se en el mar de la banalitat.

Aprofite per a reflectir la demanda que molts esteu fent-me de veure un treball en paper, un llibre per entendre'ns. No negaré que és una il·lusió que tinc des de fa temps però fer un llibre, almenys com jo ho entenc, no és faena d'un dia ni de dos, ni d'un parell de setmanes o mesos. Per a vendre quants?, després qui el compra? vendria 25 o 30 exemplars? 50, 100 a tot estirar? Ho sent, però els números no ixen, ni amb autopublicació, ni amb editorial, ni micromecenatge, ni res. És el món de la dolçaina una veta de mercat prou important? A priori sí, però veient les actituds que veiem cal anar amb molta cura. Si en lloc d'afermar i potenciar la nostra pròpia veta ens dediquem a minimitzar-la, ho tenim ben fotut.

Que ocorre amb els mètodes? Hi ha poca oferta al mercat, cert. Pocs empren el seu temps i els seus recursos en elaborar una metodologia i publicar-la. I quan algú ho fa que ocorre? Doncs que moltíssim usuaris es dediquen a fotocopiar-los o a escanejar-los i passar-los en PDF als alumnes. No fotem. Així reconeguem el treball de les persones?, així donem suport a qui fa eixa tasca?, així animem a que les editorials aposten per la dolçaina?, així encoratgem a que altra gent puga elaborar i publicar els seus propis materials?

Alguns direu que exagere. Ara vos posaré altre exemple: a Facebook existeix una pàgina amb més de 1.500 membres on haurien de tenir cabuda els continguts d'aquest blog. És la comunitat més gran de les xarxes socials relacionada amb el tabal i la dolçaina. Sabeu quantes de les 92 entrades han compartit els seus administradors? Dos. Repetim: de 92 entrades solament 2 mereixen estar, a criteri dels administradors, en el seu mur. No veten als pocs usuaris que de forma puntual i particular han compartit, però la seua voluntat és la de no difondre, i entrada rere entrada miren cap a altre lloc i fan com que no existeix el blog. Açò és el que es coneix com a una "censura encoberta per omissió" en tota regla. "Però, Pau! Si el teu blog és l'únic que tracta qüestions històriques, comentaris de partitures, biografies de dolçainers, etc., com vas a a estar censurat?" Dos de noranta-dos.

És a dir, no solament som un cercle relativament reduït, sinó que entre nosaltres tenim gent que de forma deliberada s'encarreguen d'estrènyer-lo i encongir-lo, fins que el facen desaparèixer. Qui calle davant això i mire cap a altre costat, és còmplice.

Després lamentem que ningú publica, que no hi ha assistència als concerts de dolçaina, que cada cop tenim menys presència en moltes festes i som substituïts per una batucada o per un radiocasset, de quan ens retallen per gastar-s'ho en beguda, o ens escandalitzem quan surt algú menyspreant de la dolçaina al conservatori i omplim les xarxes socials amb la nostra indignació.

I en resposta a tot això que fem? Bé, doncs busquem caps de turc i culpem al diable de "les institucions", o acudim diligents i submisos als aplecs per què cal "visibilitzar la dolçaina". 40 anys fent aplecs i alguns no s'han adonat que no serveixen per a res. O pitjor: col·laborem en esdeveniments organitzats per tercers regalant-los un matí de festa barat a no res. Per no parlar dels que van tots els anys a homenatjar la memòria d'un dolçainer professional per un entrepà i una cervesa. Torne a dir-ho per si a algú li ha passat per alt: a un dolçainer professional per un entrepà i una cervesa.

Volem que se'ns respecte i se'ns tinga en consideració, però no tenim cap respecte ni cap consideració per nosaltres mateixa, per la nostra cultura, per la nostra Història. Es pot ser més incoherent?

Conclusions

Ja sabeu tots que no sóc un heroi homèric.

No reserve la meua generositat per als enemics.

La meua generositat és per als amics.

De tal manera a l'amistat done completa satisfacció,

doncs el generós amb l'enemic afavoreix els plans d'aquest

i es transforma en enemic i traïdor als seus amics.

(W.B.)

La cosa està fent-se massa llarga, i aquesta és una observació que molts haveu fet constar. Vull reiterar el meu agraïment a tots els que heu col·laborat en l'enquesta i, per descomptat, a tots els seguidors del blog. Sapigueu que tinc molt en compte totes les opinions que m'haveu fet arribar.

Tinc unes poques entrades mig embastades i aniré donant-les sortida a mesura que vaja refent-les atenent als comentaris, veritablement encertats, que molts haveu fet. M'han agradat molt algunes propostes i algunes són factibles.

Si veig que hi ha un canvi d'actitud i un interès real pel blog seguirem al tall i continuarem produint materials. Si no, haurem de tancar la paradeta.

En qualsevol cas, vos animem a fer un pensament i reflexionar sobre tot el que hem estat parlant. I açò no implica solament a professionals, o a gent amb determinada titulació, o que ha assolit cert nivell interpretatiu, o que són "mestres"... No té res a veure amb el blog. Açò ens afecta a tots: al titulat més titulat del món i al que està en la primera lliçó d'elemental, al professional que té la dolçaina com a mitja de vida i a aquell que toca per afició a la paella de la quadrilla, al que està en una colla i al que va al seu aire acompanyant-se d'un tabaleter, al qui es creu entitats institucionalitzades col·lectives i al que va de "jinete pálido" per la vida, el que defensa una metodologia d'ensenyament i al que defensa altra, als grans intèrprets i als que els ve justet fer una cercavila de 10 minuts, als constructors, als compositors, als directors, als representants d'escoles, de colles, de federacions... A tots els que estimen aquest instrument i el que representa.

Som la música del país i tenim una responsabilitat. O comencem a destriar el gra de la palla i distingim als que aporten dels entabanadors, o comencem a valorar de debò la tasca i el treball en lloc de l'aparença o la superficialitat, o comencem a remar amb fermesa... o estem abocats a un futur molt negre. De nosaltres depèn.