Passa al contingut principal

COM TREBALLEM UNA PARTITURA DE DOLÇAINA?


Com sempre que publique una entrada d'aquest tipus, vull fer una advertència inicial: aquestes pautes que comentarem a continuació no són cap veritat universal. Cada intèrpret és un món, cada partitura és un món, la casuística és infinitament variada i, per tant, no tot s'ha d'ajustar necessàriament a totes les circumstàncies. Com se sol dir: tants caps, tants barrets.

Fet l'advertiment, passe a comentar el procés que jo aplique i que aconselle als meus alumnes dur a terme, partint d'una premissa molt personal: em centre en la preparació i no en l'execució. Una vegada comença la interpretació, els factors que intervenen, tant interns com externs, són múltiples i sovint no els podem dominar. Però una bona preparació ajuda a minimitzar i controlar els efectes que sobre la nostra actuació puguen tenir tots eixos elements.

Exposat tot açò, i per si a algú li fa paper, anem per feina.



0-. Abans de començar

Moltes vegades, més de les que ens pensem, cauen a les nostres mans partitures que contenen una informació massa limitada. Per exemple, no és estrany trobar-se amb un paper que solament incloga el títol i el nom de l'autor o la procedència geogràfica (de vegades ni tan sols això) i, a continuació, la notació musical. Ni gènere, ni tempo, ni transcripció del tabal, etc. És interessant que siguem conscients de a què ens enfrontem, almenys pel que respecta al gènere al qual pertany, per fer-nos una idea aproximada de velocitat, el caràcter, etc.

Per altra part és important conèixer el més possible de l'obra que anem a treballar i les circumstàncies que l'envolten: qui és l'autor, quan i en quines circumstàncies es va compondre, quina és la seua funcionalitat, quin és el seu origen geogràfic, si té una història al darrere o no, etc.

1-. Mirada general a la partitura.

Tenint més o menys clar açò, revisem a cop de vista la partitura per assegurar-se que tot el que apareix ho entenem. Si descobrim algun element de la partitura que no ens és familiar, és el moment d'esbrinar el que significa. És una primera mirada superficial, però així deixarem clar des d'un primer moment tots els elements explicitats a la partitura, que signifiquen, com s'interpreten, etc. Podem trobar-nos signes que representen ornamentacions que no sabem el que són, d'altres que sí que ho sabem però no com s'interpreten, grafies que ens són desconegudes, etc. És important que resolguem tots aquests dubtes abans de començar i així no caldrà que ens aturem en les següents fases del procés més del necessari.


Els exemples anteriors són mordents a la nota inferior (exemple 1), notes xicotetes i grupets (exemple 2) i el trino barroc (exemple 3). Aquests tres elements són motius ornamentals extrets de diverses transcripcions de melodies de dolçaina, però com que no són excessivament freqüents no solen treballar-se a nivells elementals, la qual cosa pot fer que hi haja qui desconega el seu significat i la seua corresponent execució. Per tant, cal assegurar-se bé que sabem i entenem tot el que hi ha a la partitura.

També podem aprofitar per a fer les corresponents senyalitzacions que remarquen tots aquells elements que puguen ser susceptibles de fer-nos caure en un error: alteracions accidentals, canvis de tempo, de compàs, de tonalitat, armadures poc habituals, signes de repetició, etc.



Ací veiem un canvi de tonalitat de Re M a Sol M (exemple 4), però abans ja el prepara i la nota do, que per armadura hauria de ser sostinguda ja ens apareix becaire. L'altre exemple (exemple 5) ens mostra una sèrie d'alteracions accidentals que apareixen en la progressió. La primera d'elles és un Reb, nota a la qual no estem tan acostumats els dolçainers -almenys visualment- com si ens hagueren escrit Do#, per tant, pot portar-nos a confusió.

2-. Identificació de notes.

Aclarides totes aquestes qüestions, realitzem una primera lectura, lenta, sense tenir en compte les mesures. Pensa en què totes les notes equivalen a una pulsació, independentment de quin siga la seua durada real. Si tenim especials dificultats en aquest apartat, és convenient que repetim l'operació diverses vegades fent servir el metrònom des d'una velocitat lenta i anar augmentant el tempo. Es tracta d'assegurar-se que totes les figures estan perfectament identificades i que no hi ha dubtes.



3-. Lectura rítmica.

Al contrari del punt 2, ara ens centrarem en la mesura de les notes i les combinacions d'aquestes. Pots usar sempre la mateixa nota (p.e. La o Sol) o un so qualsevol (ta, pam, etc.). No cal aplicar els noms de les notes, ja que el que ara ens interessa és fixar la qüestió rítmica. No oblides dur-te el compàs.



4-. Lectura combinada.

Ara sí, combinem els dos punts anteriors i fem una lectura més profunda per assegurar tant el nom de les notes com la seua durada.



5-. Lectura entonada i/o amb flabiol.

Una vegada tots aquests aspectes ja estan clars, hem de fer una lectura entonada per vore "com sona". Però... COMPTE! Si no sabem entonar correctament pot resultar contraproduent, ja que pot fixar al nostre cervell una sèrie de sons que no es corresponguen amb la realitat. En eixe cas podem recórrer al flabiol. El flabiol, a més, ens pot ajudar a començar a treballar la digitació, així que encara que siguem capaços de fer una entonació correcta, no està de més que també treballem l'obra amb el flabiol.

Optem per una opció, per l'altra, o per totes dues, és important que no agafem l'obra de principi a final sense interrupcions. Hem d'agafar-la per fragments de 4 o 8 vuit compassos i anem acumulant-los, detenint-nos, si fóra necessari, en els fragments que suposen major dificultat.



6-. Treball amb dolçaina.

Com en el punt anterior, dividim l'obra en fragments que siguen assequibles, generalment 4 o 8 compassos. Els treballem de forma individualitzada oblidant-nos de la resta de la partitura. Potser hi ha algun passatge o passatges que ens resulten dificultosos. De moment el deixarem estar i tornarem a ell més avant. Aquesta primera execució amb dolçaina és precisament per a detectar eixos passatges.

Que ocorre quan un passatge no ix? Pot donar-se el cas que un fragment no isca malgrat que hagem seguit tots els passos anteriors. Pot ser una frase, un compàs o solament un temps que és difícil per qüestions de digitació, d'intervals poc freqüents, etc. Llavors aïllem eixa part oblidant-nos de la resta, i la treballem com si es tractara d'un exercici de tècnica: metrònom a una velocitat assequible, i la interpretem amb diferents articulacions: tot lligat, tot picat i amb una combinació.



Cal assegurar-se que ix correctament, i si no és el cas baixarem la velocitat del metrònom fins que isca. Una vegada la interpretació és correcta pujarem de mica en mica la velocitat i repetirem l'operació amb l'objectiu d'assolir una velocitat superior a la que requereix l'obra. Una vegada hem fet açò el passatge està assegurat, però cal contextualitzar-lo. Per això comencem a agafar unes notes abans i unes notes després, igualment des d'una velocitat "segura" fins a arribar a un tempo superior al que requereix la interpretació.

Una vegada hem assegurat tota l'obra cal començar a treballar-la novament per acumulació: comencem pel fragment final i anem afegint cada vegada un anterior, realitzant així una acumulació inversa: primer l'últim fragment; quan està clar el penúltim i l'últim; si surten correctes l'antepenúltim, el penúltim i l'últim, etc. Així fins a arribar a l'inici de la partitura.

Cal no oblidar que tocar la dolçaina requereix sovint un notable esforç físic i mental. Si treballem per acumulació inversa, ens assegurem que els fragments finals, és a dir, aquells on arribem més cansats, seran aquelles parts de l'obra que estiguen més treballades i, per tant, més segures.


Altres indicacions:

El treball ha de ser individual. Quedar amb altres companys per a fer aquesta tasca de forma grupal sol ser una pèrdua de temps. D'acord que el treball conjunt de diversos intèrprets ofereix certs atractius, però en aquest cas, la posada en comú ha de realitzar-se quan els passos anteriors ja han estat assolits.

Recorda que és important la constància. És més útil fer el treball en 4 sessions de 45 minuts distribuïts en 4 dies que no 3 hores d'una tacada la mateixa vesprada. Repetim, estem fent un important esforç físic i mental. Una vegada estem "desmorrats" la majoria del que fem després és perdre el temps. Igualment, la nostra capacitat d'atenció i de màxima concentració és limitada, dedicar moltes seguides no ajuda precisament a la retenció dels continguts i a l'adquisició de determinades habilitats.

Programa les sessions d'assaig d'una manera racional. Tingues clar el que vas a treballar en cada sessió i quant de temps penses dedicar-li. Açò pot variar com a conseqüència molts factors, però és important sortir d'un pla establert per a poder canviar-lo després. Del mateix mode no planteges les qüestions més difícils al principi de la sessió, però tampoc les deixes per al final que és quan més cansats estem.

No oblides fer pauses per a descansar.

Si al llarg d'una sessió veiem que un fragment no surt com cal i per més que ho intentem "no hi ha manera" és millor deixar-ho estar i reprendre-ho a l'endemà. En eixe moment podem seguir treballant altres fragments que ens presenten dificultat.

Pensa que una partitura de dolçaina -de música tradicional en general- és moltes vegades una mena de "guia" o no apareixen consignats ni de lluny tots els elements que pot comprendre la interpretació. Per exemple, moltes vegades les articulacions escrites no es corresponen amb el que és més habitual, per tant, i si no tens interioritzades determinades fórmules, no oblides fer les anotacions corresponents si les necessites.

El metrònom no està per a fer de bonic a sobre de la prestatgeria. Si Johann Nepomuk Mälzel va patentar el primer metrònom portàtil el 1816, no va fer-ho per caprici. És una eina molt útil i que ens pot ajudar molt en la nostra tasca d'estudi. Ho hem comentat al punt 6, però hi ha moltes altres experiències que segur que hem viscut: un passatge que "en casa m'ixia" va i resulta que quan el mestre et posa el metrònom, t'acompanya amb el tabal o et fa una segona veu amb dolçaina la cosa es trabuca. Clar, en casa et sortia per què quan arribaves a eixe passatge dificultós baixaves 30 pulsacions de forma conscient o inconscient.

Finalment, cal no oblidar que la partitura és una eina de treball, no una Bíblia de Gutenberg ni un papir del mar Mort. No tinguem por de ratllar-la i fer les anotacions corresponents. En llapis per si cal corregir-ho, però si t'és més còmode o visualment més clara, recorre a l'ús de colors, de fluorescents, etc.

Confiem en que aquestes breus indicacions us ajuden a treballar una mica millor amb el vostre instrument i, sobretot, a rendibilitzar millor el temps invertit en la preparació de les obres.


Procedència dels exemples:

1-. Fragment de les Corregudes de Galls de Morella, transcripció de Richart, X. Estudiant la dolçaina. Mètode i tècnica, València, 1992, pàg. 160.

2-. Fragment de El Retaule de La Todolella, transcripció de Richart, X. Estudiant la dolçaina. Mètode i tècnica, València, 1992, pàg. 161.

3-. Fragment de Preludi de T. Albinoni, transcripció de Richart, X.
(http://xn--estudiantladolaina-lvb.com/uploads/Partitures/Preludi%20Albinoni.pdf )

4-. Fragment de La Cerveseta de X. Richart.
(http://xn--estudiantladolaina-lvb.com/uploads/Partitures/La%20cerveseta.pdf )

5-. Fragment de Gener de M. Rius, transcripció de Richart, X. Estudiant la dolçaina. Tocates i estudis a 2 veus - 2a Edició, València, 2001, pàg. 6.

6, 7 i 8-. Fragment de Cercavila de Bocairent, transcripció de Richart, X. Estudiant la dolçaina. Tocates i estudis a 2 veus - 2a Edició, València, 2001, pàg. 10.

9-. Fragment d'Àngel de X. Richart, transcripció de Richart, X. Estudiant la dolçaina. Mètode i tècnica, València, 1992, pàg. 192.

10-. Fragment de "Petenera" dintre de Xirimania de Jose Maria Peñalver
(http://estudiantladolçaina.com/partitures/baixa/pdf/356)


Comentaris

Pau Puig ha dit…
Està molt bè. Ara molaria que enlloc d'aprendre només de les partitures fòssim tant metòdics alhora d'aprendre dels àudios. Sobretot si diem que fem música tradicional. Salut company.
Pau Llorca ha dit…
Sí, eixa és altra. Ara estic preparant una entrada sobre l'evolució de l'estil interpretatiu a partir de diversos enregistraments sonors. No és exactament el que comentes, crec, però tota pedra fa paret.
Paco Bessó ha dit…
Jo afegiria a la lectura rítmica, punt 3, això de què a la negra li direm "Ta", les corxeres "Titi", semicorxeres "Tiritiri", treset "dàlique", silenci de corxera + corxera = "Un ti", corxera + dues semicorxeres = "Ti tiri"... a mi em funciona bastant bé amb els alumnes que els costa desxifrar la mida de les notes.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o