Com sempre
que publique una entrada d'aquest tipus, vull fer una advertència
inicial: aquestes pautes que comentarem a continuació no són cap
veritat universal. Cada intèrpret és un món, cada partitura és un
món, la casuística és infinitament variada i, per tant, no tot
s'ha d'ajustar necessàriament a totes les circumstàncies. Com se
sol dir: tants caps, tants barrets.
Fet
l'advertiment, passe a comentar el procés que jo aplique i que
aconselle als meus alumnes dur a terme, partint d'una premissa molt
personal: em centre en la preparació i no en l'execució.
Una vegada comença la interpretació, els factors que intervenen,
tant interns com externs, són múltiples i sovint no els podem
dominar. Però una bona preparació ajuda a minimitzar i controlar
els efectes que sobre la nostra actuació puguen tenir tots eixos
elements.
Exposat tot
açò, i per si a algú li fa paper, anem per feina.
0-.
Abans de començar
Moltes
vegades, més de les que ens pensem, cauen a les nostres
mans partitures que contenen una informació massa limitada. Per
exemple, no és estrany trobar-se amb un paper que solament incloga
el títol i el
nom de l'autor o la
procedència geogràfica (de
vegades ni tan sols això)
i, a continuació, la notació musical.
Ni gènere, ni tempo, ni transcripció del tabal, etc.
És interessant
que siguem conscients de a què
ens enfrontem, almenys pel
que respecta al gènere al
qual
pertany, per fer-nos una idea aproximada de velocitat, el caràcter,
etc.
Per
altra part és important conèixer
el més possible de l'obra
que anem a treballar i les circumstàncies que l'envolten: qui és
l'autor, quan i en quines circumstàncies es va compondre, quina és
la seua funcionalitat, quin és el seu origen geogràfic, si té una
història al darrere o no, etc.
1-.
Mirada general a la partitura.
Tenint
més o menys clar açò, revisem
a cop de vista la partitura per assegurar-se
que tot el que apareix ho
entenem.
Si descobrim
algun element de la partitura que no ens
és familiar, és el moment
d'esbrinar el que significa. És
una primera mirada superficial, però així
deixarem clar des d'un
primer moment tots els elements explicitats a la partitura,
que signifiquen, com s'interpreten, etc. Podem trobar-nos signes que
representen ornamentacions que no sabem el que són, d'altres que sí
que ho
sabem però no com s'interpreten, grafies que ens són desconegudes,
etc. És important que resolguem tots aquests dubtes abans de
començar i
així no caldrà que ens
aturem en les següents fases del procés més del necessari.
Els
exemples anteriors són mordents a la nota inferior (exemple 1), notes
xicotetes i grupets (exemple 2) i el trino barroc (exemple 3).
Aquests
tres elements són motius ornamentals extrets de diverses
transcripcions de melodies
de dolçaina,
però com que no són excessivament freqüents no solen
treballar-se a nivells
elementals, la qual cosa pot fer que hi haja qui desconega el seu
significat i la seua corresponent execució. Per tant, cal
assegurar-se bé que sabem i entenem tot el que hi ha a la partitura.
També
podem
aprofitar per a
fer les corresponents senyalitzacions que remarquen tots aquells
elements que puguen
ser susceptibles de fer-nos caure en un error: alteracions
accidentals, canvis de tempo, de compàs, de tonalitat,
armadures poc habituals,
signes de repetició,
etc.
Ací
veiem un canvi de tonalitat de Re M a Sol M
(exemple 4), però abans ja
el
prepara i la nota do, que
per armadura hauria de ser sostinguda ja ens apareix becaire. L'altre
exemple (exemple 5) ens mostra una sèrie
d'alteracions accidentals que apareixen en la progressió. La primera
d'elles és un Reb,
nota a la qual no
estem tan acostumats els
dolçainers -almenys
visualment- com si
ens hagueren escrit Do#,
per tant, pot portar-nos a
confusió.
2-.
Identificació de notes.
Aclarides
totes aquestes qüestions, realitzem
una primera lectura, lenta, sense tenir en compte les mesures. Pensa
en què
totes les notes equivalen
a una pulsació,
independentment de quin siga
la seua durada real. Si
tenim especials dificultats en aquest apartat, és
convenient que repetim l'operació diverses vegades fent servir el
metrònom des d'una velocitat lenta i anar augmentant el tempo. Es
tracta d'assegurar-se que totes les figures estan perfectament
identificades i que no hi ha dubtes.
3-.
Lectura rítmica.
Al
contrari del punt 2, ara ens centrarem en la mesura de les notes i
les combinacions d'aquestes. Pots usar sempre
la mateixa nota (p.e. La o Sol)
o un so qualsevol (ta, pam, etc.).
No
cal aplicar els noms de les notes,
ja que el que ara ens
interessa és
fixar la qüestió rítmica.
No oblides dur-te el compàs.
4-.
Lectura combinada.
Ara
sí, combinem els dos punts anteriors i fem una lectura més profunda
per assegurar tant el nom de les notes com la seua durada.
5-.
Lectura entonada i/o amb flabiol.
Una
vegada tots
aquests aspectes ja estan
clars, hem de fer una lectura entonada per vore "com sona".
Però... COMPTE! Si no sabem entonar correctament pot resultar
contraproduent, ja que pot fixar al nostre cervell una sèrie
de sons que no es corresponguen amb
la realitat. En eixe cas podem recórrer al flabiol.
El flabiol, a més,
ens pot ajudar a començar a treballar la digitació,
així que encara
que siguem capaços de fer una entonació correcta, no està de més
que també treballem l'obra amb el flabiol.
Optem
per una opció,
per l'altra,
o per totes dues, és
important que no agafem l'obra de principi a final sense
interrupcions. Hem d'agafar-la
per fragments
de 4 o 8 vuit compassos i anem acumulant-los,
detenint-nos, si fóra necessari, en els fragments que suposen major
dificultat.
6-.
Treball amb dolçaina.
Com
en el punt anterior, dividim l'obra en fragments que siguen
assequibles, generalment 4 o 8 compassos. Els treballem de forma
individualitzada
oblidant-nos de la resta de la partitura.
Potser hi ha algun passatge o passatges que ens resulten
dificultosos. De moment el deixarem estar i tornarem a ell més
avant. Aquesta primera execució amb dolçaina és precisament per a
detectar eixos passatges.
Que
ocorre quan un passatge no ix? Pot donar-se el cas que un fragment no
isca malgrat que hagem
seguit
tots els passos anteriors. Pot ser una frase, un compàs o solament
un temps que és
difícil
per qüestions de digitació, d'intervals poc freqüents, etc.
Llavors aïllem eixa part oblidant-nos de la resta, i la treballem
com si es tractara d'un
exercici de tècnica: metrònom a una velocitat assequible,
i la interpretem amb diferents articulacions: tot lligat, tot picat i
amb una combinació.
Cal
assegurar-se que ix correctament,
i si no és el cas baixarem la velocitat del metrònom fins que isca.
Una vegada la interpretació és correcta pujarem de mica en mica la
velocitat i repetirem l'operació amb
l'objectiu d'assolir una
velocitat superior a la que requereix l'obra. Una vegada hem fet açò
el passatge està assegurat, però cal contextualitzar-lo. Per això
comencem a agafar unes notes abans i unes notes després, igualment
des d'una velocitat "segura" fins a arribar a un tempo
superior al que requereix
la interpretació.
Una vegada
hem assegurat tota l'obra cal començar a treballar-la novament per
acumulació: comencem pel fragment final i anem afegint cada vegada
un anterior, realitzant així una acumulació inversa: primer l'últim
fragment; quan està clar el penúltim i l'últim; si surten
correctes l'antepenúltim, el penúltim i l'últim, etc. Així fins a
arribar a l'inici de la partitura.
Cal no
oblidar que tocar la dolçaina requereix sovint un notable esforç
físic i mental. Si treballem per acumulació inversa, ens assegurem
que els fragments finals, és a dir, aquells on arribem més cansats,
seran aquelles parts de l'obra que estiguen més treballades i, per
tant, més segures.
Altres
indicacions:
El
treball ha de ser individual.
Quedar amb altres companys per a fer aquesta tasca de forma grupal
sol ser una pèrdua de temps. D'acord que el treball conjunt de
diversos intèrprets ofereix certs atractius, però en aquest cas, la
posada en comú ha de realitzar-se quan els passos anteriors ja han
estat assolits.
Recorda
que és important la constància.
És més útil
fer el treball en 4 sessions de 45 minuts distribuïts en 4 dies que no 3 hores d'una
tacada la mateixa vesprada.
Repetim,
estem fent
un important esforç físic i mental. Una vegada estem "desmorrats"
la majoria del que fem
després és
perdre el temps. Igualment,
la nostra capacitat d'atenció i de màxima concentració és
limitada, dedicar moltes seguides no ajuda precisament a la retenció
dels continguts i a
l'adquisició de determinades habilitats.
Programa
les sessions d'assaig d'una manera racional.
Tingues clar el que
vas a treballar en cada sessió i quant
de temps penses
dedicar-li. Açò
pot variar com a
conseqüència molts
factors, però és important sortir d'un pla establert per a poder
canviar-lo després. Del
mateix mode no planteges les qüestions més difícils al principi de
la sessió, però tampoc les deixes per al final que és quan més
cansats estem.
No
oblides fer pauses per a descansar.
Si
al llarg d'una sessió veiem que un fragment no surt com cal i
per més que ho intentem "no hi ha manera" és
millor deixar-ho estar i reprendre-ho a l'endemà.
En eixe moment podem
seguir treballant altres fragments que ens presenten dificultat.
Pensa
que una partitura de dolçaina -de música tradicional en general- és
moltes vegades una mena de "guia" o no apareixen consignats
ni de lluny tots els elements que pot comprendre la interpretació.
Per exemple, moltes vegades les articulacions escrites no es
corresponen amb el que és més habitual,
per tant, i si no tens interioritzades determinades fórmules,
no oblides fer les anotacions corresponents si les necessites.
El
metrònom no està per a fer de bonic
a sobre de la prestatgeria. Si Johann
Nepomuk Mälzel va patentar el primer metrònom portàtil el 1816,
no va fer-ho per caprici. És
una eina molt útil i que ens pot ajudar molt en la nostra tasca
d'estudi. Ho hem comentat al punt 6, però hi ha moltes altres
experiències que segur que hem
viscut: un passatge que "en casa m'ixia" va i resulta que
quan el mestre et posa el metrònom, t'acompanya amb el tabal o et fa
una segona veu amb dolçaina la cosa es trabuca. Clar, en casa et
sortia per què
quan arribaves
a eixe passatge dificultós baixaves
30 pulsacions de forma
conscient o inconscient.
Finalment,
cal no oblidar
que la partitura és una eina de treball,
no una Bíblia
de Gutenberg
ni un papir del mar Mort. No
tinguem por de ratllar-la i fer les anotacions
corresponents. En llapis per si
cal corregir-ho, però si t'és
més còmode o visualment més clara, recorre a l'ús de colors,
de fluorescents, etc.
Confiem
en que aquestes breus indicacions us ajuden a treballar una mica
millor amb el vostre instrument i, sobretot, a rendibilitzar millor
el temps invertit en la preparació de les obres.
Procedència dels exemples:
1-.
Fragment de les Corregudes
de Galls de Morella,
transcripció de Richart, X. Estudiant
la dolçaina. Mètode i tècnica,
València, 1992, pàg. 160.
2-.
Fragment de El Retaule
de La Todolella, transcripció de Richart, X. Estudiant
la dolçaina. Mètode i tècnica,
València, 1992, pàg. 161.
3-.
Fragment de Preludi
de T. Albinoni, transcripció de Richart, X.
(http://xn--estudiantladolaina-lvb.com/uploads/Partitures/Preludi%20Albinoni.pdf
)
4-.
Fragment de La
Cerveseta
de X. Richart.
(http://xn--estudiantladolaina-lvb.com/uploads/Partitures/La%20cerveseta.pdf
)
5-.
Fragment de Gener
de M. Rius, transcripció
de Richart, X. Estudiant
la dolçaina. Tocates
i estudis a 2 veus - 2a Edició,
València, 2001,
pàg. 6.
6,
7 i 8-. Fragment de Cercavila
de Bocairent,
transcripció
de Richart, X. Estudiant
la dolçaina. Tocates
i estudis a 2 veus - 2a Edició,
València, 2001,
pàg. 10.
9-.
Fragment d'Àngel
de X. Richart, transcripció
de Richart, X. Estudiant
la dolçaina. Mètode i tècnica,
València, 1992, pàg. 192.
10-.
Fragment de "Petenera" dintre de Xirimania
de Jose Maria Peñalver
(http://estudiantladolçaina.com/partitures/baixa/pdf/356)
Comentaris