"GENER" DE MANEL RIUS: UNA CERCAVILA PER A GRALLA.

Freqüentment hem comentat en aquest blog el tema de les transferències pel que respecta a la música tradicional en general i a la dolçaina en particular. Hem vist i analitzat com moltes melodies que conformen el corpus de tonades dels actuals sonadors tenen una provinença d'allò més variada i uns orígens, en alguns casos, certament inversemblants.

Ocorre ara i ocorria en el passat. Si bé és cert que els factors han anat modificant-se al llarg dels segles, les comunitats humanes sempre han mantingut algun tipus de vincle amb els grups propers en l'espai i el temps, i del mateix mode que han esdevingut interaccions en àmbits polítics o comercials, els socials i culturals no s'han pogut mantenir al marge d'aquests contactes. Voler-ho negar és posar-se una inútil bena als ulls.

I pel que respecta a la música per a tabal i dolçaina, repetim, ha esdevingut en la configuració d'un repertori força heterogeni pel que respecta a la seua procedència i, per descomptat, aquesta procedència no sol ser antiga; ni sol ser anònima; ni tampoc, més freqüentment del que creiem, té uns orígens estrictament valencians.

Del mateix mode que en anteriors entrades vàrem fer menció d'algunes d'aquestes obres i intentàrem establir un possible itinerari al respecte de com i quan havien passat a formar part del nostre repertori fins al punt de considerar-les genuïnament valencianes, hui exposarem el cas d'una de les melodies més conegudes i utilitzades dintre de les músiques de dolçaina: la cercavila "Gener" de Manel Rius.

Com acabem d'apuntar, "Gener" és una de les melodies més recurrents dintre del repertori dels actuals sonadors de dolçaina, fet que ha conduit a molts a creure que és d'una antiguitat inversemblant i -per descomptat- autènticament valenciana, aspectes que com veurem a continuació no són certs. Això sí, a diferència de moltes de les obres que hem comentat al llarg de les diverses entrades, en el cas que hui ens ocupa sí que es coneix el nom del compositor de l'obra, tot i que no sempre ha estat així entre els dolçainers. Fet i fet, encara es freqüent que arriben a les nostres mans transcripcions on el tema de l'autoria es despatxa amb "popular" o "tradicional valenciana" sense més especificació, o s'atribueix erròniament a altres autors, obviant el nom de l'autèntic creador: Manel Rius i Ramos.

Manel Rius i Ramos (1923-2004) Font: Molero, 2015: 2.

Manel Rius i Ramos (1923-2004) va nàixer a Ginestar (la Ribera d'Ebre) el 17 de gener, dia de sant Antoni. Fill gran d'una família de pagesos va començar en el món de la música de la mà del seu pare qui li va ensenyar les primeres nocions amb el requint, formació que complementava amb les classes de llenguatge musical que impartia Miquel, el retor del poble, i posteriorment amb Pep Costa que tenia l'ofici de barber.

Passada la Guerra Civil va anar a fer el servei militar a Manresa (el Bages) on entraria en contacte amb Marià Homs, sotsdirector de l'Orfeó Manresà, qui li ensenyaria els primers coneixements d'harmonia. Els següents anys de la seua vida els passa entre Manresa i Barcelona fins que en 1946 retorna a Ginestar on continua en la seua activitat musical en la banda del poble com a clarinet i saxo tenor. Fins que en 1954 es trasllada a viure a Sitges (el Garraf), on aviat s'integra en l'orquestra Los Íberos del Jazz, la Cobla Sitgetana i d'altres de la comarca, com La Bristol del Vendrell.

Però a més d'aquests instruments també va interessar-se per la música tradicional i va començar a tocar la gralla amb altres companys de la Cobla Sitgetana:

Es va posar de moda als anys 60. Molta gent va agafar la gralla i un home de Sitges, un tal Barrachina, ho va promocionar. Va pujar força gent. Jo, tan aviat com vaig dominar el flabiol vaig deixar la gralla (GIRALT VIDAL, 1995: 9).

Manel Rius amb altres companys grallers a Sitges. Font: http://www.escoladegrallersdesitges.cat/historia/els-primers-grallers/

I és que no solament seria intèrpret de gralla, també va destacar, especialment, com a músic de flabiol. Fet i fet, com ell mateix apuntava, després de dedicar-se uns anys a la gralla, cap a l'any 1966 va decidir no continuar amb aquell instrument que segons ell li provocava problemes físics:

...també havia tocat la gralla, però no podia aguantar-la. Em feien mal les orelles, em feia mal tot: cada dos o tres compassos havia de respirar. La veritat és que m'agrada sentir-la. M'agrada sentir-la quan la toquen els altres (GIRALT VIDAL, 1995: 8).

En aquests anys participa en les festes majors de diverses poblacions, no solament Sitges, sinó també altres indrets com Sant Pere de Ribes i Vilafranca. I és en aquesta mateixa època on comença la seua producció com a compositor de melodies per a gralla que inicia amb una cercavila gegantera que titula "Marxa-Atràs" i a la qual seguirien un grapat d'obres senzilles al temps que atractives per als sonadors i l'estat de la gralla -en general dels oboès tradicionals a l'Estat Espanyol- en aquells dies:

Llavors em vaig anar engrescant amb el Gener, el Febrer... Vaig escriure l'Amic Ramos, un toc de matinades, el Vilanova, el Lolita, un valset, el Cap de Creu (GIRALT VIDAL, 1995: 8).

I entre aquestes tonades trobem la seua cercavila "Gener" que ha esdevingut no solament una tonada habitual entre els grallers catalans, sinó també en una de les melodies principals a la majoria dels repertoris dels dolçainers valencians.

No solament és una música força recurrent als passacarrers a terres valencianes. Fins a no fa gaires anys, aquesta tonada era l'emprada pels dolçainers que assistien a la Dansà de la Mare de Déu dels desemparats que se celebra en València el segon dissabte de maig per a fer la seua cercavila inicial. També és una de les melodies que es fan sonar habitualment a la Tabalada de santa Llúcia que té lloc el dia 12 de desembre al barri dels Velluters del Cap i Casal, vespra de la festa de patrona dels dolçainers. Igualment, va ser una de les cinc obres escollides per a l'homenatge pòstum que els dolçainers varen retre a Joan Blasco el 16 de març de 2016, tot just uns dies després del seu traspàs.

Prova de la seua popularitat, el tenim en el fet de que haja estat enregistrada diverses vegades. La colla El regall d'Ontinyent la inclouria al seu treball De festa amb "El Regall" (1996), els Xirimiters de Castelló de la Ribera també la gravarien al seu primer disc Anem de festa (1998) o la colla Les Goles d'Almassora al seu CD Anhels (2003), són alguns dels exemples.

Però, com va arribar a assolir tan gran popularitat entre els dolçainers valencians en una època en que els medis de difusió eren els que eren? Pel que respecta al País Valencià, aquesta melodia apareix publicada per primer cop l'any 1983 als quaderns que sota el títol genèric Dolçaina. Tocates publica Joan A. Blasco. Concretament apareix com a darrera obra que recull a número 11 de la sèrie, amb el curiós nom de "Gener d'en Riu" (1) i amb l'autoria atribuïda erròniament al propi Joan Blasco.

Font. Blasco, 1983: 8

Font: Blasco, 1983: 2

 

Blasco era un dels músics habituals a les festes majors de Vilafranca, on va participar de forma continuada al llarg de 16 o 17 anys, des de finals dels 60 fins a la dècada dels 80, és a dir, quan es compon i es popularitza a Catalunya aquesta cercavila. I seria el moment i el lloc on probablement tinguera notícia d'ella o fins i tot coneguera personalment al propi Rius:

Se celebrará el II Concurso de Castellers, otorgándose al vencedor el «anxaneta de plata» y se procurará repetir la contratación de los «chistularis» de Estella y los dulzaineros de Valencia, visto el éxito del año anterior (La Vanguardia del dia 4 de juny de 1969, pàg.9).

Joan Blasco a Vilafranca amb el gaitero d'Estella, Manuel Montero López i els seus companys. A la foto També apareixen Paco Blasco com a dolçaina i Jordi Martínez al tabal.  Font: Anònim, 2014: 7. / Arxiu Família Blasco.

No solament va participar a la Festa Major de Vilafranca del Penedés, també va assistir al mateix Sitges, on vivia i tocava Manel Rius, durant la dècada dels 70. Allí va causar una forta impressió als grallers per les seues qualitats tècniques:

...parla d’alguns altres grallers i timbalers, com el Sebastià Sendrós “Ros de les Cabanyes”, el “Jan Merenguet” i el Pere Galofré “Peret del Pla” i remarca la qualitat destacada del dolçainer valencià Joan Blasco en els anys que actuà a Sitges (a la dècada del 1970) (CUSCÓ, 2017: 7).

Siga com siga, "Gener" va esdevenir ràpidament en tot un hit dintre del repertori dolçainer, categoria que ha mantingut fins als nostres dies en que continua essent una de les tonades més recurrents per part dels sonadors al País Valencià. I motius que ho justifiquen no en falten. Com afirma Joan Cuscó:

Les músiques d’en Rius són peces fàcils de memoritzar, amb una estructura clara i una harmonia senzilla però ben posada, de melodia àgil i tècnicament accessibles. Aquests trets han estat fonamentals per la seva popularització i ús continuats (BRÚ, 2009: 148)

Efectivament, una anàlisi superficial de la melodia "Gener" ens revela moltes de les claus que han afavorit el seu èxit i quines són les raons de que haja estat tan difosa i emprada entre els dolçainers. Per què és una cercavila molt "dolçainera":

En primer lloc la seua estructuració presenta una regularitat basada en quatre frases de vuit compassos cadascuna, amb un dibuix rítmic que va repetint-se idènticament a totes elles. Fent servir figures de blanca, negra i corxera, amb agrupacions de corxera amb puntet i semicorxera que sovint apareixen a la part feble del compàs, especialment en els darrers quatre compassos de la frase.

La melodia està basada principalment en intervals curts, de 2a i 3a principalment, amb excepció de l'inici de les frases 1 i 3 on l'interval és de 4a ascendent (re-sol, dominant-tònica) i les frases 2 i 4 on hi ha un salt de 6a ascendent (mi-do). I no passa de la primera octava, sense haver de recórrer al registre agut. Amés, la segon part de cada frase repeteixen el mateix dibuix melòdic en forma de progressió per segones ja siga descendent, com ocorre a les frases 1, 2 i 4 o ascendent com podem observar a la frase 3. Totes les frases presenten inici anacrúsic i final masculí.

Harmònicament està en sol Major, la tonalitat més habitual i còmoda per a dolçaina (2), i comença l'obra amb tota una declaració d'intencions: Re - Sol - Si, les tres notes que conformen l'acord de triada Major de Sol. Dit d'altra manera: Dominant - Tònica - Mediant. Sota, Cavall i Rei.

La versió de Blasco presenta una segon veu escrita una 3a superior que discorre de forma paral·lela a la melodia principal, dotant així a l'obra d'una textura homòfona, nota contra nota, fet habitual dintre de la música tradicional per a tabal i dolçaina i més encara en aquelles dates. Posteriorment, el mestre Xavier Richart publicaria un arranjament amb l'autoria ja especificada i correcta al seu treball Estudiant la dolçaina. Tocates i estudis a dos veus de l'any 1995:

Font: Richart, 1995: 13.

En aquest cas, la transcripció apareix en un compàs de 6/8 i una segona veu que presenta característiques molt més contrapuntístiques, especialment als inicis i finals de les frases, mantenint cert paral·lelisme en els compassos intermedis de cada frase. Posteriorment, apareixerien altres arranjaments del mateix autor novament adaptats al compàs de 2/4, tot i mantenir la segon veu: 

Font: Martí et alli, 2105: 34

 

És per aquests motius, que reflecteixen senzillesa i, a l'hora, elaboració i consciència del repertori tradicional i dels seus usuaris, el que ha generat aquest gran èxit de la composició de Manel Rius entre els sonadors valencians de dolçaina, ja que és una cercavila que s'ajusta a les necessitats, expectatives i capacitats dels dolçainers tant a les primeres etapes de la seua formació com quan ja assolit un nivell tècnic destacable.

I no ha estat l'única tonada dintre de l'obra de Manel Rius que molts dolçainers han inclòs com habitual dintre dels seus repertoris. Altres cercaviles seues com "Febrer", "Març" o "Cap de Creu" tenen les seues pròpies adaptacions i versions per a dolçaina i són tocades freqüentment pels intèrprets del nostre instrument, tot i que cap de elles ha aconseguit assolir l'èxit de "Gener".

---

NOTES

1-. L'article personal de tractament En/Na/N' tot i conservar-se en el català oriental fa molt que es va perdre en la llengua d'ús comú al País Valencià i més encara al dialecte apitxat que era el que parlava Joan Blasco, i molt més encara al valencià parlat al Cap i Casal on es va criar, vivia i treballava Blasco, on aquest article roman com una mena d'arcaisme per a referir-se a personatges històrics (el rei En Jaume I, Na Violant d'Hongria...), nomenclàtor de carrers (na Rovella, na Jordana, en Llop, en Bou, en Sanç....) o a la toponímia de diverses contrades (Callosa d'en Sarrià, la Font d'en Carrós, Llocnou d'en Fenollet, Canet d'en Berenguen, Serra d'en Galceran...).

2-. Estem referint-nos en tot moment a les notes transportades al sistema de lecto-escriptura habitual hui en dia per a dolçaina valenciana i que situa el Re per sota de la primera línia del pentagrama com a nota més greu i que es correspondria amb un La en so real en el cas de la dolçaina curta o amb un Sol en so real en el cas de la dolçaina llarga.

---

BIBLIOGRAFIA

ANÒNIM. La saga Blasco; mestres. València, 2014.

CUSCÓ I CLARASÓ, Joan. Felicíssim Cloquell Fabregat. Ribes, 2017.

GIRALT VIDAL, Lluís. Converses amb músics de Festa Major. Separata del programa de Festa Major de sant Pau, 25 de gener de 1995. Sant Pere de Ribes, 1995.

BRÚ BRÚ, Judit. "Manel Rius Ramos: Músic de Ginestar" dintre de Miscel·lània del CERE, nº20, Flix, 2009. pàg. 145-148.

BLASCO, Joan A. Dolçaina - Tocates, nº11. València, 1983.

RICHART PERIS, Xavier. Estudiant la dolçaina. Tocates i estudis a dos veus. València, 1995.

MARTÍ, Cristina / SORIANO, Rafa / RICHART, Xavier. Estudiant la dolçaina. Mètode elemental 02, València, 2015.

MOLERO, Esteve. Manel Rius. Autor de música anònima. Sant Pere de ribes, 2015.