SARDANES AMB DOLÇAINA

La música tradicional està sotmesa, per definició, a una sèrie de transferències espacials que van configurant un corpus de melodies i de ritmes que abasteix diferents períodes històrics i les més diverses fonts de procedència. Aquestes transferències són un dels elements que li confereixen un caràcter eminentment dinàmic, entenent dinàmic com el contrari d'estàtic: el que avui està en plena vigència demà cau en l'oblit i viceversa.

Els factors que produeixen aquestes transferències són múltiples i variats i no responen a un únic patró: hi ha originades per migracions, per influències socials, polítiques i culturals, per la difusió de modes i tendències, derivades dels vincles comercials, o pel simple contacte físic que esdevé del veïnatge entre els pobles. I és que ja se sap que les dinàmiques culturals no responen a unes limitacions equiparables a les fronteres polítiques.

Aquest tràfec origina fets com que una cançó de music hall francesa de principis del XX com "Si tu veux... Marguerite" es convertira en una cançó infantil i posteriorment fóra adaptada com la cercavila de dolçaina que coneguem com "Ramonet". El mateix ocorre amb la cançó tradicional austríaca "Du lieber Augustin" que acaba formant part de l'Anguila de Figueroles o un foxtrot nord-americà titulat "Ain’t ya comin’ out tonight?" acaba per transformar-se en la "Polka de la serra d'Espadà". Igualment ajuda a comprendre com determinades melodies anònimes s'han anat repetint d'una banda a l'altra del País amb funcionalitats més o menys semblants, com ocorre amb la melodia de "Nanos i Gegants", o més o menys diferents, com succeeix amb la melodia del "Tan Taran tan".

Per això no ens ha de sorprendre, almenys no hauria de fer-ho, localitzar al repertori de dolçaina obres de la més variada procedència. I un dels elements més curiosos i, pot ser, més sorprenents en repassar el corpus de tonades que feien i fan servir els dolçainers, és la presència de sardanes.

La sardana és una dansa popular considerada el ball nacional de Catalunya. Es tracta d'un ball col·lectiu de rogle amb un nombre indeterminat de dansaires que evolucionen agafats de les mans fent passes a dreta i esquerra. Respecte als seus orígens hi ha diverses teories i sovint diversos autors han especulat amb arrels gairebé mitològiques i inaudites, però el ben cert és que fins a 1575 no apareix documentat el mot de sardana referent a un ball coreogràfic. Les músiques que serveixen per a acompanyar aquesta dansa reben igualment el nom de "sardana".

Al País Valencià varen tenir una certa presència durant els anys de la transició, especialment a la dècada dels 70 del segle XX, quan la Casa de Catalunya a València organitzava ballades populars de sardanes al parc de Parterre de Cap i Casal, però amb el creixement del moviment blaver i la virulència en què degeneraren les accions d'aquests grups ultra-espanyolistes va motivar la supressió d'aquest esdeveniment.

Ballada de sardanes a la plaça de Bous de València. Any 1981.

Llavors, quin és el vincle existent entre aquest ball -més exactament les melodies pròpies de la sardana- considerat per molts com el ball nacional de Catalunya i els nostres instruments?

Avui en dia és possible baixar una nit de festa als carrers de molts pobles valencians i assistir a l'esdeveniment que coneguem com "Correfoc" on un seguit de personatges abillats de dimonis cremen material pirotècnic fent participar al públic de les seues barrabassades amb l'acompanyament de la música de tabals i dolçaines.

Si parem l'orella a les melodies que aquests dolçainers fan servir, una de les més recurrents emprades per les colles de sonadors que acompanyen aquestes comparses de diables és aquella que a terres valencianes s'ha difós sota el nom de "Nit de Rellamps".

Aquesta melodia, emprada per moltes de les colles que posen música al correfoc, no és altra que la "sardana" que amb el títol de "Nit de Llampecs" va enregistrar en 1965 el grup madrileny "Los Relámpagos" al seu segon EP junt amb altres tres obres totes elles d'inspiració tradicional. L'obra de la qual parlem, pista principal del vinil, és un clàssic dintre del rock instrumental espanyol i va ser composta pel teclista i ánima mater del grup Pablo Herrero i sembla que el nom de l'obra (així com el fet que estiga en català) va ser idea de l'enginyer de só Josep Maria Batllé encarregat de l'enregistrament. 

 

L'estructuració en dues frases de 8 compassos amb una estructuració AA|B|AA, la seua senzillesa pel que fa a l'extensió (una 8a justa), basar-se principals en intervals melòdics de 2a (recorrent-hi puntualment a intervals de 3a, 4a i 5a) i especialment la seua tonalitat en Mi menor amb la presència del Re# com a sensible que a molts afirmen que "sona a medieval" han convertit aquesta versió de l'obra de "Los Relámpagos" en una de les tonades predilectes entre els dolçainers per animar els correfocs. Però també es pot escoltar de la mà dels músics que animen mercats medievals o, fins i tot, forma part del repertori d'alguns grups de danses com en el cas dels deniers Dianium Dansa com a melodia d'acompanyament per a fer ballar el seu drac.

Però certament estem enfront d'un cas particular: ni la funcionalitat original, ni l'estructuració de la peça, ni la instrumentació... Responen al que qualsevol sardanista de pro consideraria una sardana. Això no obstant, l'ús de sardanes per part dels dolçainers ve de molt més lluny i, ara sí, referint-mos a grans clàssics dintre del gènere.

Les notícies es remunten als darrers anys de la dècada dels anys 20 del passat segle, concretament la nit del 29 d'abril de 1928. Aquell dia, la Casa de València a Barcelona organitzava una gran festa de marcat accent regionalista que va comptar amb la participació de la Rondalla Valenciana i el quadre de balls del mestre Rafael Lerma, els cantadors Vicent Peris Pastor "Xiquet de Paterna" i Joan Casanoves "Xiquet de Bétera" amb la participació destacada del dolçainer Honorato Gil Barberà.

El d'Alfarb, que estava en plena maduresa artística i era considerat com un la principal figura del món de la dolçaina després de guanyar aquella mateixa dècada dos concursos d'interpretació celebrats a la ciutat de València i realitzar diversos enregistraments sonors, va ser l'encarregat d'acompanyar als cantadors en la interpretació de les albades i als balladors en les diverses coreografies com la Xàquera Vella. Tanmateix, com solia ser habitual, aprofitant l'avinentesa de tenir entre els participants a l'excel·lent intèrpret de la Ribera Alta, el dolçainer va ser l'encarregat d'acabar la festa fent valer el seu virtuosisme amb la interpretació de l'Himne de l'Exposició que José Serrano havia compost l'any 1909 i que solament tres anys abans -el 16 de maig de 1925- havia estat oficialitzat com a Himno Regional. I, com a remat final, va posar la cirereta al pastís amb la interpretació de la sardana El Saltiró de la Cardina composta pel mestre Vicenç Bou i Geli (1885-1962).

El Diluvio del dia 3 de maig de 1928. pàg. 14.

La composició del de Torroella de Montgrí (el Baix Empordà) datada l'any 1912 ha estat una de les sardanes més difoses i se'n documenten nombrosos enregistraments sonors i transcripcions de la melodia. I pel que fa al repertori de dolçaina també va estar present entre les tonades que feien servir els dolçainers. Fet i fet, la notícia de la interpretació d'Honorat Gil no és l'única mostra que vincula als sonadors de dolçaina amb aquesta sardana. D'entre el repertori recuperat de l'arxiu dels Meliton de Bétera tenim una còpia manuscrita d'aquesta mateixa obra:

De fet, prova de la gran popularitat què va tenir aquesta obra entre els sonadors valencians és que no és l'única transcripció per a dolçaina que ens ha arribat fins als nostres dies. També el dolçainer alzireny Bernat Soler (1911 - 2003) compta igualment amb una adaptació manuscrita d'aquesta mateixa tonada:

 

I no és l'única sardana que el d'Alzira tenia al seu repertori. D'entre els papers recuperats al de la capital de la Ribera Alta, també figura la transcripció d'altre gran clàssic de la sardana, ni més ni menys que l'emblemàtica obra La santa espina. Amb música d'Enric Morera (1865 -1942) i lletra d'Àngel Guimerà (1845 - 1924) es tracta d'un himne patriòtic català que forma part de tercer acte de la sarsuela homònima estrenada el 1907. 

 

No cal buscar-li els tres peus al gat. Els dolçainers ha estat tradicionalment gent d'ofici, i això implicava tenir al seu corpus de tocates obres de la més variada procedència per tal d'agradar al seu públic. Repassant els antics arxius trobem sardanes catalanes, com xotis madrilenys, jotes aragoneses, corridos mexicans o tangos argentins. Qualsevol obra que poguera ser del grat del seu auditori era susceptible de passar a formar part del seu repertori.