Entoneu
les albades del poble, que entre agrestes
flayrors
du á la fadrina l'ayre embaumat y fresch;
Feu
sonar la donsaina en totes vostres festes,
y els repichs caprijosos del atabal moresch
y els repichs caprijosos del atabal moresch
(Teodor
Llorente i Olivares)
Sorprenentment,
en les sempre revoltes aigües de tot allò que té a veure amb la
música tradicional, de vegades trobes qüestions que gairebé -i cal
recalcar el "gairebé"- ningú s'atreveix a discutir. Una
d'aquestes és la denominada "crisi" que la dolçaina va
viure a les dècades centrals del passat segle XX i que sol situar-se
entre els anys 40 (tot just als començaments de la postguerra
espanyola) i els 70 (coincidint en la denominada "transició
democràtica"), i que bàsicament es traduiria en la pràctica
desaparició d'intèrprets que feien sonar els nostres instruments.
Malgrat
ser una situació que s'assumeix àmpliament com a verídica, encara
no s'ha escrit -almenys a mi no em consta que s'haja realitzat- cap
reflexió que aprofundesca veritablement en les causes que estan
darrere d'aquest fenomen i les conseqüències que, per a bé o per a
mal, s'han derivat d'aquell procés i que han repercutit directament
en les següents generacions de sonadors. Més que fóra per simple
curiositat intel·lectual.
L'assumpte
sol despatxar-se culpant de tot a la "vida moderna" i a la
irrupció dels mass media en les nostres vides. Però açò,
malgrat que veritablement són elements a tenir en compte, no
constitueix cap corpus argumental i molt menys explica res.
Pot
ser, aquesta falta de concreció és el que ha conduït a alguns a
relativitzar, més que siga tímidament, el caràcter global de
l'anomenada "crisi de la dolçaina". Certament cal, com ja
hem comentat, una anàlisi més profunda d'aquesta conjectura
històrica per a veure quin va ser el seu impacte i fins a quin punt
són vàlides o no sentències absolutes com "la dolçaina va
estar a punt de desaparèixer".
Però
determinats indicadors apunten cap a aquesta direcció. Des de les
mateixes biografies dels dolçainers que desenvoluparen la seua tasca
en aquells dies i els immediatament anteriors i posteriors, fins a
obres literàries que ho denuncien de forma més o menys directa.
Aquest és el cas del poema que hui ens ocupa: "Ens fan de manca
dolçainers" de l'erudit algemesinenc Lluís Martínez
Domínguez:
 | ||
| Lluís Martínez Domínguez als anys 20 (Font: Berca nº134) |
Nostre
poble fon viver
de
conreadors d'este art,
sobreix
un dolçainer
molt
famós: era Llombart.
La
dolçaina dominava,
quasi
la feia parlar,
de
tal manera que en tocar-la
el
cor en fea vibrar.
Vaja
gust i a quina fe
tocava
la muixeranga,
la
interpretava tan bé
i
aires vius li donava,
que
per tots estos contorns
era
l'insustituible.
I
a València, en ocasions,
Llombart
era imprescindible.
L'art
sublim de en Llombart
avui
està ja quasi mort,
la
joventut l'oblidat
només
el cap al deport.
Hi
havia més dolçainers:
Els
tres "Tenques", tres germans,
Pintors,
músics i barbers,
fills
de la "Sapa": els "sapets".
Tres
germans, treballadors,
i
com l'art a ningú abaixa
encara
plens de suor
mamprenien
la dolçaina.
Deixebles
de Castanyer,
mestre
amb gran autoritat,
mormolant
va poder fer
una
banda de trellat.
¿Qui
no recorda a Olegario
interpretant
"malaguenyes"?
¡Aquells
"solos"! ¡Quins aplausos!
¡Grans
serenates aquelles!
La
gent, a crits, reclamava:
¡Malaguenyes!,
¡Malaguenyes!,
Olegario
les bordava;
I
la gent s'ho fea estreles.
L'Alfredo
també tocava:
Era
músic en prou saber-ho
Però
si se presentava,
de
dos mentrés, dolçainer.
L'altre
germà, l'Antonino,
Com
a músic destacava
i
amb la dolçaina el primer
que
fins sense dents bufava.
En
escomençar les festes,
la
dolçaina baix el braç,
i
a bufar a discreció,
tocant-li
la barba el nas.
Del
fruit de la sementera
d'aquell
mestre Castanyer,
Paisans,
que poquet ens resta
per
poder ser dolçainers.
La
dolçaina és un gran art,
i
si'ls joves no s'arrisquen,
tindrem
que fer punt i apart,
per
que els vells ja no aprofiten.
Si
un músic vullguera ser,
s'el
devia d'ajudar,
qe'ns
fan falta dolçainers,
i
aixó no's deu acabar.
Per
les festes patronals
que
té el nostre Algemesí,
que
mai no es muiguen els balls
de
forta tradició así.
Per
les nostres "Pastorestes",
"els
Bastonets", "Muixeranga",
es
precís es estes festes
el
tabal i la dolçaina.
A
vore, puix qui s'anima
a
que nostre art renàixca,
Algemesí
necessita,
Molts
que toquen la dolçaina.
Lluís
Martínez Domínguez va ser un poeta local d'Algemesí nascut el 26
de gener de 1903 al carrer València. Viatjant de professió -era
representant de productes alimentaris- va passar la seua vida entre
el seu poble de naixement i el Cap i Casa, on es traslladaria
temporal ment a viure amb la seua dona i els seus dos fills
temporalment durant la dècada dels 50. A partir de la dècada dels
60, la seua salut va anar deteriorant-se a conseqüència de diverses
afeccions cardíaques, fins que va morir el 24 d'octubre de 1969.
La
seua poesia és senzilla, allunyada de tota pretensió, i centrant-se
principalment en aspectes locals. Malgrat aquesta índole eminentment
"popular" i costumista dels seus versos -o, pot ser,
precisament a conseqüència d'aquests trets característics- la seua
lírica ens aporta nombroses dades i reflexions que ens fan un dibuix
i ens mostren un relat de la realitat que al moment en què es
desenvolupen les composicions estava vivint el poble d'Algemesí. Amb
circumstàncies reals, amb noms reals.
Aquest
és el cas que ens ocupa amb les estrofes que componen "Ens fan
de manca dolçainers".
Aquest
poema, publicat l'any de la seua mort, reflexiona sobre la
desaparició dels antics dolçainers i com la manca d'un relleu
generacional en la tasca dels sonadors podia abocar moltes festes a
la seua desaparició. Se centra en el cas del seu poble, Algemesí,
una realitat que coneixia bé, però les seues paraules podrien
extrapolar-se a moltes altres celebracions.
Ens
comenta de l'existència en temps passats de dolçainers al poble, i
comença citant-nos a Llombart. Antonio Llombart Albelda va nàixer
a Polinyà del Xúquer (La Ribera Alta) el
12 de setembre de 1868 i
va ser conegut i
reconegut dolçainer
d'Algemesí,
població on es va
traslladar a les acaballes de segle en casar-se amb la fadrina
Vicenta Ferrer Escrivà. Tots dos es dedicaren per algun temps a la
venda ambulant de vetes i fils fins que reprengué el seu ofici
original de llaurador. A causa de la seua perícia amb la dolçaina
va guanyar-se el sobrenom de Tales,
i va ser el dolçainer principal de la vila per cinc dècades,
fent-se acompanyar per al tabal per Baptiste el
ceguet.
Els
versos de Martínez Domínguez el presenten com a dolçainer de la
Muixeranga i apunta a la seua participació en diversos actes a la
ciutat de València. Efectivament, als anys 30 es documenta la
presència de dolçainers d'Algemesí al Cap i casal, ja siga
acompanyant a la muixeranga en diverses actuacions que fan o
participant en els espectacles que els quadres de ball duien a terme
en la fira de Juliol.
 |
| El Pueblo del dia 31 de juliol de 1932, pàg. 5. |
 |
| Las provincias el dia 16 de març de 1934, pàg. 3. |
Els
altres dolçainers que són esmentats en l'escrit de Lluís Martínez
són els germans Roig. Olegario, Alfredo i Antonino Roig Camarasa.
Formats acadèmicament com a músics sota el mestratge del llavors
director de la banda d'Algemesí, Carlos Catañer Pelechado, sembla
ser que tant Olegario com Alfredo eren dolçainers ocasionals. No
ocorria el mateix amb Antonino Roig (1855 - 1952), conegut al poble
com "el Tenca", qui si que es va dedicar amb major
professionalitat a la dolçaina.
 | |||||
| Antonino Roig Camarasa, "el Tenca". Dolçainer d'Algemesí. |
Però
amb la desaparició d'aquests dolçainers, el poble d'Algemesí va
haver de recórrer a dolçainers forasters per cobrir les necessitats
de música en les seues festes. Dos són els noms que destaquen en
l'època que va des dels anys 50 fins a meitat dels 70 del segle XX:
Bernat Soler Martínez d'Alzira (1911-2003) i Joan Blasco Ribera de
València (1928-2016). Però el tio Bernat va haver de retirar-se per
problemes de salut i Joan Blasco cada vegada posava més impediments
econòmics per a participar en la festa i per a buscar dolçainers
-que tampoc abundaven precisament- que se'n feren càrrec dels
diferents balls.
Davant
d'aquesta situació, algunes veus -com la de Lluís
Martínez Domínguez- s'aixecaren per reclamar la necessitat
d'impulsar la formació de nous dolçainers. Aquesta reivindicació
va traduir-se
al poc de temps amb la creació l'any
1975
de l'Escola
Provincial
de Dolçaina d'Algemesí.
Una
iniciativa de l'alcalde
Vicent Revert i Domingo i,
especialment, del
regidor de cultura José Castell Frasquet,
els quals
es
posen a la feina per dur a terme
la creació d'una escola pública de dolçaina i tabal associada
a
la Diputació de València i sota el mestratge de Joan
Blasco.
Por
eso se creó la Escuela de Algemesí, ya que era un problema para las
fiestas de esa ciudad la falta de "dolçainers" para sus
danzas místicas de "els bastonets", "la
moixranaga"(?), pues, por mucho dinero que tuvieran para
contratar "dolçainers" no los encontraban. Fue preciso
crear la Escuela Provinvial de Valencia y hoy no hace falta que vayan
a buscarlos porque los tienen en el propio pueblo (de Fadrell, 1983:
4).
BIBLIOGRAFIA
DE
FRADELL, Joan. "La dolçaina es la raíz más profunda del
pueblo valenciano" dintre de Mediterráneo
del dia 21 d'agost de 1983.
ESCARTÍ,
Lluis. "Lluis Martínez Dominguez, gràcia i humor al servei de
la paraula" dintre de Berca, nº 134, Algemesí, gener 2006,
pàg. 18-19.
ESCARTÍ,
Lluis. "Recordant Antoni Llombart Albelda, Tales, el dolçainer"
dintre de Berca nº151, Algemesí, setembre 2007, pàg. 18-19.
FELICI
CASTELL, Andrés. "Algemesí, bressol de la dolçaina: orígens
de la primera escola" dintre de XVIII Assemblea d'Història de
la Ribera, Castelló de la Ribera, Castelló de la Ribera 9, 10 i 11
de novembre de 2018. Document no publicat.
ORTEGA,
Rafa i NAVAL, Joaquim. Algemesí
en vers: obra poètica completa.
Algemesí, 2001.
Comentaris