Passa al contingut principal

"ENS FAN DE MANCA DOLÇAINERS" DE LLUÍS MARTÍNEZ DOMÍNGUEZ


Entoneu les albades del poble, que entre agrestes
flayrors du á la fadrina l'ayre embaumat y fresch;
Feu sonar la donsaina en totes vostres festes,
y els repichs caprijosos del atabal moresch
(Teodor Llorente i Olivares)

Sorprenentment, en les sempre revoltes aigües de tot allò que té a veure amb la música tradicional, de vegades trobes qüestions que gairebé -i cal recalcar el "gairebé"- ningú s'atreveix a discutir. Una d'aquestes és la denominada "crisi" que la dolçaina va viure a les dècades centrals del passat segle XX i que sol situar-se entre els anys 40 (tot just als començaments de la postguerra espanyola) i els 70 (coincidint en la denominada "transició democràtica"), i que bàsicament es traduiria en la pràctica desaparició d'intèrprets que feien sonar els nostres instruments.

Malgrat ser una situació que s'assumeix àmpliament com a verídica, encara no s'ha escrit -almenys a mi no em consta que s'haja realitzat- cap reflexió que aprofundesca veritablement en les causes que estan darrere d'aquest fenomen i les conseqüències que, per a bé o per a mal, s'han derivat d'aquell procés i que han repercutit directament en les següents generacions de sonadors. Més que fóra per simple curiositat intel·lectual.

L'assumpte sol despatxar-se culpant de tot a la "vida moderna" i a la irrupció dels mass media en les nostres vides. Però açò, malgrat que veritablement són elements a tenir en compte, no constitueix cap corpus argumental i molt menys explica res.

Pot ser, aquesta falta de concreció és el que ha conduït a alguns a relativitzar, més que siga tímidament, el caràcter global de l'anomenada "crisi de la dolçaina". Certament cal, com ja hem comentat, una anàlisi més profunda d'aquesta conjectura històrica per a veure quin va ser el seu impacte i fins a quin punt són vàlides o no sentències absolutes com "la dolçaina va estar a punt de desaparèixer".

Però determinats indicadors apunten cap a aquesta direcció. Des de les mateixes biografies dels dolçainers que desenvoluparen la seua tasca en aquells dies i els immediatament anteriors i posteriors, fins a obres literàries que ho denuncien de forma més o menys directa. Aquest és el cas del poema que hui ens ocupa: "Ens fan de manca dolçainers" de l'erudit algemesinenc Lluís Martínez Domínguez: 

Lluís Martínez Domínguez als anys 20 (Font: Berca nº134)
 

Nostre poble fon viver
de conreadors d'este art,
sobreix un dolçainer
molt famós: era Llombart.

La dolçaina dominava,
quasi la feia parlar,
de tal manera que en tocar-la
el cor en fea vibrar.

Vaja gust i a quina fe
tocava la muixeranga,
la interpretava tan bé
i aires vius li donava,
que per tots estos contorns
era l'insustituible.
I a València, en ocasions,
Llombart era imprescindible.

L'art sublim de en Llombart
avui està ja quasi mort,
la joventut l'oblidat
només el cap al deport.

Hi havia més dolçainers:
Els tres "Tenques", tres germans,
Pintors, músics i barbers,
fills de la "Sapa": els "sapets".

Tres germans, treballadors,
i com l'art a ningú abaixa
encara plens de suor
mamprenien la dolçaina.

Deixebles de Castanyer,
mestre amb gran autoritat,
mormolant va poder fer
una banda de trellat.

¿Qui no recorda a Olegario
interpretant "malaguenyes"?
¡Aquells "solos"! ¡Quins aplausos!
¡Grans serenates aquelles!

La gent, a crits, reclamava:
¡Malaguenyes!, ¡Malaguenyes!,
Olegario les bordava;
I la gent s'ho fea estreles.

L'Alfredo també tocava:
Era músic en prou saber-ho
Però si se presentava,
de dos mentrés, dolçainer.

L'altre germà, l'Antonino,
Com a músic destacava
i amb la dolçaina el primer
que fins sense dents bufava.

En escomençar les festes,
la dolçaina baix el braç,
i a bufar a discreció,
tocant-li la barba el nas.

Del fruit de la sementera
d'aquell mestre Castanyer,
Paisans, que poquet ens resta
per poder ser dolçainers.

La dolçaina és un gran art,
i si'ls joves no s'arrisquen,
tindrem que fer punt i apart,
per que els vells ja no aprofiten.

Si un músic vullguera ser,
s'el devia d'ajudar,
qe'ns fan falta dolçainers,
i aixó no's deu acabar.

Per les festes patronals
que té el nostre Algemesí,
que mai no es muiguen els balls
de forta tradició así.

Per les nostres "Pastorestes",
"els Bastonets", "Muixeranga",
es precís es estes festes
el tabal i la dolçaina.

A vore, puix qui s'anima
a que nostre art renàixca,
Algemesí necessita,
Molts que toquen la dolçaina.

Lluís Martínez Domínguez va ser un poeta local d'Algemesí nascut el 26 de gener de 1903 al carrer València. Viatjant de professió -era representant de productes alimentaris- va passar la seua vida entre el seu poble de naixement i el Cap i Casa, on es traslladaria temporal ment a viure amb la seua dona i els seus dos fills temporalment durant la dècada dels 50. A partir de la dècada dels 60, la seua salut va anar deteriorant-se a conseqüència de diverses afeccions cardíaques, fins que va morir el 24 d'octubre de 1969.

La seua poesia és senzilla, allunyada de tota pretensió, i centrant-se principalment en aspectes locals. Malgrat aquesta índole eminentment "popular" i costumista dels seus versos -o, pot ser, precisament a conseqüència d'aquests trets característics- la seua lírica ens aporta nombroses dades i reflexions que ens fan un dibuix i ens mostren un relat de la realitat que al moment en què es desenvolupen les composicions estava vivint el poble d'Algemesí. Amb circumstàncies reals, amb noms reals.

Aquest és el cas que ens ocupa amb les estrofes que componen "Ens fan de manca dolçainers".

Aquest poema, publicat l'any de la seua mort, reflexiona sobre la desaparició dels antics dolçainers i com la manca d'un relleu generacional en la tasca dels sonadors podia abocar moltes festes a la seua desaparició. Se centra en el cas del seu poble, Algemesí, una realitat que coneixia bé, però les seues paraules podrien extrapolar-se a moltes altres celebracions.

Ens comenta de l'existència en temps passats de dolçainers al poble, i comença citant-nos a Llombart. Antonio Llombart Albelda va nàixer a Polinyà del Xúquer (La Ribera Alta) el 12 de setembre de 1868 i va ser conegut i reconegut dolçainer d'Algemesí, població on es va traslladar a les acaballes de segle en casar-se amb la fadrina Vicenta Ferrer Escrivà. Tots dos es dedicaren per algun temps a la venda ambulant de vetes i fils fins que reprengué el seu ofici original de llaurador. A causa de la seua perícia amb la dolçaina va guanyar-se el sobrenom de Tales, i va ser el dolçainer principal de la vila per cinc dècades, fent-se acompanyar per al tabal per Baptiste el ceguet.

Els versos de Martínez Domínguez el presenten com a dolçainer de la Muixeranga i apunta a la seua participació en diversos actes a la ciutat de València. Efectivament, als anys 30 es documenta la presència de dolçainers d'Algemesí al Cap i casal, ja siga acompanyant a la muixeranga en diverses actuacions que fan o participant en els espectacles que els quadres de ball duien a terme en la fira de Juliol.

El Pueblo del dia 31 de juliol de 1932, pàg. 5.

Las provincias el dia 16 de març de 1934, pàg. 3.


Els altres dolçainers que són esmentats en l'escrit de Lluís Martínez són els germans Roig. Olegario, Alfredo i Antonino Roig Camarasa. Formats acadèmicament com a músics sota el mestratge del llavors director de la banda d'Algemesí, Carlos Catañer Pelechado, sembla ser que tant Olegario com Alfredo eren dolçainers ocasionals. No ocorria el mateix amb Antonino Roig (1855 - 1952), conegut al poble com "el Tenca", qui si que es va dedicar amb major professionalitat a la dolçaina.

Antonino Roig Camarasa, "el Tenca". Dolçainer d'Algemesí.




Però amb la desaparició d'aquests dolçainers, el poble d'Algemesí va haver de recórrer a dolçainers forasters per cobrir les necessitats de música en les seues festes. Dos són els noms que destaquen en l'època que va des dels anys 50 fins a meitat dels 70 del segle XX: Bernat Soler Martínez d'Alzira (1911-2003) i Joan Blasco Ribera de València (1928-2016). Però el tio Bernat va haver de retirar-se per problemes de salut i Joan Blasco cada vegada posava més impediments econòmics per a participar en la festa i per a buscar dolçainers -que tampoc abundaven precisament- que se'n feren càrrec dels diferents balls.

Davant d'aquesta situació, algunes veus -com la de Lluís Martínez Domínguez- s'aixecaren per reclamar la necessitat d'impulsar la formació de nous dolçainers. Aquesta reivindicació va traduir-se al poc de temps amb la creació l'any 1975 de l'Escola Provincial de Dolçaina d'Algemesí. Una iniciativa de l'alcalde Vicent Revert i Domingo i, especialment, del regidor de cultura José Castell Frasquet, els quals es posen a la feina per dur a terme la creació d'una escola pública de dolçaina i tabal associada a la Diputació de València i sota el mestratge de Joan Blasco.

Por eso se creó la Escuela de Algemesí, ya que era un problema para las fiestas de esa ciudad la falta de "dolçainers" para sus danzas místicas de "els bastonets", "la moixranaga"(?), pues, por mucho dinero que tuvieran para contratar "dolçainers" no los encontraban. Fue preciso crear la Escuela Provinvial de Valencia y hoy no hace falta que vayan a buscarlos porque los tienen en el propio pueblo (de Fadrell, 1983: 4).


BIBLIOGRAFIA

DE FRADELL, Joan. "La dolçaina es la raíz más profunda del pueblo valenciano" dintre de Mediterráneo del dia 21 d'agost de 1983.

ESCARTÍ, Lluis. "Lluis Martínez Dominguez, gràcia i humor al servei de la paraula" dintre de Berca, nº 134, Algemesí, gener 2006, pàg. 18-19.

ESCARTÍ, Lluis. "Recordant Antoni Llombart Albelda, Tales, el dolçainer" dintre de Berca nº151, Algemesí, setembre 2007, pàg. 18-19.

FELICI CASTELL, Andrés. "Algemesí, bressol de la dolçaina: orígens de la primera escola" dintre de XVIII Assemblea d'Història de la Ribera, Castelló de la Ribera, Castelló de la Ribera 9, 10 i 11 de novembre de 2018. Document no publicat.

ORTEGA, Rafa i NAVAL, Joaquim. Algemesí en vers: obra poètica completa. Algemesí, 2001.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d