No
és tasca pròpia de la ciència capficar-se
amb
les follies dels grecs i fenicis,
però
si que ho és, en canvi,
comprendre
allò que ha conduït als grecs i fenicis
a
imaginar aquestes follies.
Bernard
le Bovier de Fontenelle
L'univers
que envolta a la dolçaina i el tabal està ple d'un fart
d'històries, contes, llegendes, faules, contalles, rondalles,
contarelles... que malauradament s'han anat perdent en el temps i
dissipant-se en la memòria del col·lectiu fins a desaparèixer
moltes d'elles.
En
molts casos responen a l'ideari romàntic que sol envoltar els
valencians en general i a la gent que es dedica en major o menor
mesura a allò que diguem "cultura tradicional" i no se
sustenten sobre cap prova fefaent que valide la seua veridicitat. Fet
i fet, en molts casos sabem amb certesa que en realitat els fets
narrats no varen ocórrer com es recorden i es transmeten; altres
relats no traspassen més enllà de la qualificació d'anècdota molt
difícil igualment de demostrar; en alguns casos poden tenir una base
real, però el pas dels anys i la imaginació dels transmissors ha
anat ornamentant-les fins a fer-les gairebé increïbles...
En
qualsevol cas, malgrat la impossibilitat de verificar els fets
explicats, sempre resulta interessant parar-se a reflexionar sobre
aquestes qüestions, ja que més sovint del que ens pensem, poden ser
reflex d'altres aspectes certament interessants i que poden tenir una
sorprenent rellevància per a comprendre molts aspectes del nostre
passat com a dolçainers i tabaleters: un exemple il·lustratiu
d'aquest aspecte el podem trobar en citar la història que explica la
reacció dels dolçainers de la ciutat de València envers els
Dolçainers de Tales que ja comentàrem amb anterioritat (1) i què
malgrat no poder-se constatar la seua autenticitat pot ser reveladora
d'una certa reglamentació basada en els usos i costums pel que
respecta a la fixació de preus. O també, per exemple, la llegenda
referent a les habilitats de determinats instrumentistes de realitzar
les seues interpretacions fent sonar dues dolçaines a la vegada,
aspecte que també hem tractat en aquest mateix blog (2), pot ser
indicativa de la introducció i ús de determinades modificacions en
l'instrumental per part de diversos dolçainers a finals del segle
XIX i principis del XX en un context històric en què les funcions
que fins aquell moment havien dut a terme la dolçaina i el tabal
començaven a canviar.
I,
com no podia ser d'altra forma, en l'encara apreciable catàleg
d'episodis fantasiosos trobem aquells vinculats amb els fenòmens
paranormals i que superen els límits de la raó, ocupant-ne un lloc
destacat aquells relacionats amb els miracles.
És
un tema que ja tractàrem amb anterioritat a aquest espai -en
realitat als inicis de l'aventura d'aquest blog- en l'entrada
"Taumatúrgia dolçainera" (3) on vàrem fer un repàs de
diverses situacions en què la fenomenologia prodigiosa connectada
amb la religió s'ha creuat amb els nostres instruments i als seus
intèrprets. Allí parlàrem del ginjoler i l'aura de santedat que
sempre ha acompanyat a aquest arbre tradicionalment acceptat com una
de les millors fustes per a la construcció d'instruments de vent;
s'endinsarem en el terreny literari per a donar notícia i comentar
el conte "Los milagros de la dulzaina" de Vicente
Calvo-Acacio en el qual una vella dolçaina aplana les costeres que
al llarg de la seua existència la vida planteja a Tonet, el seu
propietari i executant; i relatàrem unes quantes peripècies
anecdòtiques que han sofert/gaudit alguns dels nostres intèrprets.
I
tampoc ens ha d'estranyar, per què que la cosa ve lluny. Ja al segle
XVII, un dolçainer del qual coneguem el seu nom i cognom així com
la seua procedència geogràfica va viure en carn pròpia uns fets
miraculosos i, per tant, impossibles d'explicar per la ciència. És
una qüestió de fe: O te'ls creus, o no te'ls creus.
 |
| Castell d'Assuévar |
Els
fets varen ocórrer a primeries del segle XVII en el camí que va des
de Nules a la Vall d'Uixó, per on transitaven el dolçainer Jaume
Barberán, un dolçainer d'Assuévar, i el seu tabaleter que venien
de tocar en les festes de Sant Miquel que se celebraven al poble de
la Plana Baixa quan, per determinades desavinences que ens són
desconegudes, una forta discussió va desferrar-se una terrible
discussió entre tots dos músics. La situació de tensió va anar
augmentant i en arribar al seu punt màxim d'acalorament, el
tabaleter va assestar quinze punyalades al seu company de feines i de
viatge.
El
crim havia estat comés fent sevir una almarada, una punxeguda arma curta d'acer que provoca una gran hemorràgia
i importants danys interns. No és debades que l'almarada era
coneguda popularment pel sobrenom de "la xuclasang".
 |
| Almarada o "xuclasang" amb baina (s.XVII) |
Agonitzant
i a punt d'expirar, veient com la vida s'escapava per la sang que
rajava de les seues ferides que li havia obert a la carn el seu propi
tabaleter, el dolçainer estava disposat a donar la seua darrera
alenada.
Però
l'atzar o la providència va fer que passara per aquella mateixa ruta
Fra Diego Baylon que es dirigia a la Vall d'Uixó. Alertat pels
crits, el religiós franciscà va afanyar-se a socórrer al ferit que
jeia a la vora del camí, va intentar animar el moribund i el va
cobrir amb la seua capa. Al cap de poca estona, les ferides s'havien
guarit i el dolçainer estava plenament recuperat i viu, i amb els
traus completament cicatritzats, com va poder constatar la religiosa
Catalina Mendoza que vivia a Nules. Fra Diego havia obrat el miracle
i havia salvat la vida d'aquell dolçainer.
Els
fets varen estar relatats poc temps després pel pare Fra Antonio
Panes (1621-1676), nascut a Granada però que ja de ben jove va venir
a terres valencianes i va ingressar al convent dels franciscans
descalços de Sant Joan de Ribera. Místic i historiador va redactar
un considerable corpus bibliogràfic, tot ell publicat a la ciutat de
València. Entre les seues obres historiogràfiques i hagiogràfiques
destaca Vida
del Beato Pasqual Baylon
(1655) dedicada al patró de Vila-real i Crónica
de la Provincia de San Juan Bautista de Religiosos Menores Descalzos
(1665-1666),
impresa
en dos volums
a
València
per
Jerónimo Vilagrasa.
Precissament al segon volum d'aquesta darrera referència
bibliogràfica és on ens ve explicat l'episodi del dolçainer Jaume
Barberà:
De
la misma suerte se tuvo por tal la que obró en Iayme Barberan,
vezino del lugar de Suevar junto à Segorbe, el qual aviendo ido a la
Villa de Nules à tocar la dulçaina en una fiesta de san Miguel,y
desaviniendose con el un criado suyo, que tocava el tambor, le dio
quinze puñaladas en el pecho, y el cuello con una almarada, y
acertando en esta ocasion a passar por cerca de alli Fr. Diego, oyedo
las vozes, acudió à socorrer al herido, y llegando à él, le
alentó, como pudo, y cubrió con su manto, y dexandole con esto
esforçado, se fue su camino a la Vall de Uxó; y aviendose apartado
alguna distancia, èl herido se halló sano, y bueno,
y empeçò á alabar al Señor por
tan grande milagro, atribuyendolo à
los meritos del santo Fray Diego;
el qual bolviendo despues à la Villa de Nules à casa de la hermana
Catalina Mendoza, le contò la desgracia del dulçainero; y èl mismo
viniendo
à casa de dicha hermana le refirio el milagrosso suceso, y le mostro
las señales, y cicatrices sanas, sin que Medico, ni Cirujano, ni
otra persona le aplicasse remedio alguno: y assi mismo tuvo por
providencia miraculosa el averse hallado Fray Diego en el sitio,
donde sucedio la pendencia, por ser muy distante del camino derecho
para la Vall de Uxò, donde iva (Panes, 1666: 118-119).
El
primer que crida l'atenció al text original és la profusió de
dades que ofereix. Tenim el nom complet del dolçainer -Iayme
Barberan- així com la seua procedència geogràfica, ja que ens diu
que era nadiu de Suevar -referint-se a Assuévar, un llogaret proper
a Sogorb-, com també que venia de tocar de les festes de Sant Miquel
a la vila de Nules (4). Poden semblar poques aportacions, però quan
revisem la documentació escrita -i més encara textos
historiogràfics o literaris d'aquestes característiques- es fa
palesa la constant d'obviar aspectes tan concrets. Per això,
simplement comptar amb el nom, la procedència i una datació
aproximada ja Fa Diego Baylon va morir l'any 1630, amb la qual cosa
ens estaríem referint a principis del segle XVII o final del segle
XVI a tot estirar, es constitueix en una font d'informació
valuosíssima.
Més
interessant encara és la qualificació del tabalet com a "criado"
que fa Antonio Panes al seu text. La idea del criat com a servent
destinat a les tasques pròpies de la llar és una deformació de la
nostra visió contemporània. En realitat, a l'Edat Moderna, el
concepte de "criat" era molt més ampli i, per tant, molt
més ambigu, i sovint referia a qualsevol que tinguera una situació
de dependència laboral envers altre. Aquesta relació contractual
podia ser permanent o esporàdica, la qual cosa encaixa en la idea
d'un tabaleter contractat puntualment pel dolçainer a canvi d'un
salari prefixat.
I
això, ens remet una vegada més a la concepció de la feina dels
dolçainers i tabaleters com una activitat laboral on el component
econòmic ha estat històricament l'eix sobre el qual gira la
realització de les tasques. Un ofici, una activitat econòmica -no
una simple qüestió lúdica i/o artística- en la qual un
professional ofereix els seus serveis a canvi d'una remuneració
econòmica.
La
localització del fet també ens parla d'uns dolçainers d'àmbit
comarcal que tindrien el seu territori d'actuació preferent al seu
poble i a les viles dels voltants. Estant la Vall d'Uixó a un punt
intermedi en una possible ruta a peu entre les dues poblacions,
dirigint-se de Nules a la Vall d'Uixó, travessant posteriorment
Alfondeguilla i d'allí fins a Assuévar, en una ruta d'uns 23
kilòmetres que es podria cobrir-se perfectament en 5 hores a peu.
 |
| Possible ruta que seguien Jaume Barberán i el seu tabaleter. |
Siga
com siga, el nostre dolçainer va tenir sort de topar-se al mateix
camí amb Fra Diego Baylon qui es dirigia a la Vall seguint la
mateixa ruta. Bé fóra perque heretara els poders taumatúrgics del
seu oncle -era nebot de Sant Pasqual Baylon-, bé fóra pel contacte
freqüent en moments d'èxtasis ascètic amb l'esperit el seu estimat
tiet -amb aparicions incloses-, o bé fóra per la seua constant i
infatigable devoció a l'Altíssim que el feia estar orant i pregant
a totes hores, la qüestió és que l'almoiner del Convent dels
Franciscans Alcantarins de Vila-real comptava amb el favor de la
divinitat. I no va ser l'única sanació miraculosa que va dur a
terme en la seua vida.
En
qualsevol cas, creiem o no, és gràcies a aquest episodi prodigiós
que s'ens ha permès conèixer una mica més de la història del
dolçainer Jaume Barberán, una mica més, en definitiva, de la
nostra Història. Un nom que si no haguera estat per la intervenció
de Fra Diego i el relat de Fra Antonio s'haguera perdut, com tants
altres, en la nit dels temps.
NOTES
1-. http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2017/05/les-colles-3-agrupacions-pseudo-gremials.html
2-.
http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2016/12/la-llegenda-de-les-dues-dolcaines.html
3-.
http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2015/04/taumaturgia-dolcainera.html
4-.
En la actualitat es realitzen certes festivitats a Sant Miquel com a
patró de la Policia Local de Nules, del qual és patró. No obstant,
no em pogut constatar la celebració a l'Edat Moderna de solemnitats,
ja siguen continuades o esporàdiques, a la citada població. Cal
remarcar, però, l'existència d'una ermita dedicada a l'arcàngel
edificada entre 1752 i 1758 que actualment serveix d'espai per al
Museu de la Medallística "Enrique Giner". Aquesta ermita
està aixecada sobre altra més antiga datada del segle XV ordenada
construir per Francesc Gilabert de centelles, senyor de Nules, i de
la qual conserva la capella central.
BIBLIOGRAFIA
BLANCO
CARRASCO, José Pablo. "Criados y servidumbre en España durante
la Época Moderna" dintre de Investigaciones
Históricas,
nº36, Valladolid, 2016. pàg. 41-80.
PANES,
Antonio. Crónica de la Provincia de San
Juan Bautista de Religiosos Menores Descalzos, vol.
II, València, 1666.
SALMERON,
Pasqual. Vida de San Pasqual Baylon, Madrid, 1785.
Comentaris