Passa al contingut principal

EL MIRACULÓS CAS DEL DOLÇAINER JAUME BARBERÁN



No és tasca pròpia de la ciència capficar-se

amb les follies dels grecs i fenicis,

però si que ho és, en canvi,

comprendre allò que ha conduït als grecs i fenicis

a imaginar aquestes follies.

Bernard le Bovier de Fontenelle



L'univers que envolta a la dolçaina i el tabal està ple d'un fart d'històries, contes, llegendes, faules, contalles, rondalles, contarelles... que malauradament s'han anat perdent en el temps i dissipant-se en la memòria del col·lectiu fins a desaparèixer moltes d'elles.

En molts casos responen a l'ideari romàntic que sol envoltar els valencians en general i a la gent que es dedica en major o menor mesura a allò que diguem "cultura tradicional" i no se sustenten sobre cap prova fefaent que valide la seua veridicitat. Fet i fet, en molts casos sabem amb certesa que en realitat els fets narrats no varen ocórrer com es recorden i es transmeten; altres relats no traspassen més enllà de la qualificació d'anècdota molt difícil igualment de demostrar; en alguns casos poden tenir una base real, però el pas dels anys i la imaginació dels transmissors ha anat ornamentant-les fins a fer-les gairebé increïbles...

En qualsevol cas, malgrat la impossibilitat de verificar els fets explicats, sempre resulta interessant parar-se a reflexionar sobre aquestes qüestions, ja que més sovint del que ens pensem, poden ser reflex d'altres aspectes certament interessants i que poden tenir una sorprenent rellevància per a comprendre molts aspectes del nostre passat com a dolçainers i tabaleters: un exemple il·lustratiu d'aquest aspecte el podem trobar en citar la història que explica la reacció dels dolçainers de la ciutat de València envers els Dolçainers de Tales que ja comentàrem amb anterioritat (1) i què malgrat no poder-se constatar la seua autenticitat pot ser reveladora d'una certa reglamentació basada en els usos i costums pel que respecta a la fixació de preus. O també, per exemple, la llegenda referent a les habilitats de determinats instrumentistes de realitzar les seues interpretacions fent sonar dues dolçaines a la vegada, aspecte que també hem tractat en aquest mateix blog (2), pot ser indicativa de la introducció i ús de determinades modificacions en l'instrumental per part de diversos dolçainers a finals del segle XIX i principis del XX en un context històric en què les funcions que fins aquell moment havien dut a terme la dolçaina i el tabal començaven a canviar.

I, com no podia ser d'altra forma, en l'encara apreciable catàleg d'episodis fantasiosos trobem aquells vinculats amb els fenòmens paranormals i que superen els límits de la raó, ocupant-ne un lloc destacat aquells relacionats amb els miracles.

És un tema que ja tractàrem amb anterioritat a aquest espai -en realitat als inicis de l'aventura d'aquest blog- en l'entrada "Taumatúrgia dolçainera" (3) on vàrem fer un repàs de diverses situacions en què la fenomenologia prodigiosa connectada amb la religió s'ha creuat amb els nostres instruments i als seus intèrprets. Allí parlàrem del ginjoler i l'aura de santedat que sempre ha acompanyat a aquest arbre tradicionalment acceptat com una de les millors fustes per a la construcció d'instruments de vent; s'endinsarem en el terreny literari per a donar notícia i comentar el conte "Los milagros de la dulzaina" de Vicente Calvo-Acacio en el qual una vella dolçaina aplana les costeres que al llarg de la seua existència la vida planteja a Tonet, el seu propietari i executant; i relatàrem unes quantes peripècies anecdòtiques que han sofert/gaudit alguns dels nostres intèrprets.

I tampoc ens ha d'estranyar, per què que la cosa ve lluny. Ja al segle XVII, un dolçainer del qual coneguem el seu nom i cognom així com la seua procedència geogràfica va viure en carn pròpia uns fets miraculosos i, per tant, impossibles d'explicar per la ciència. És una qüestió de fe: O te'ls creus, o no te'ls creus. 

Castell d'Assuévar


Els fets varen ocórrer a primeries del segle XVII en el camí que va des de Nules a la Vall d'Uixó, per on transitaven el dolçainer Jaume Barberán, un dolçainer d'Assuévar, i el seu tabaleter que venien de tocar en les festes de Sant Miquel que se celebraven al poble de la Plana Baixa quan, per determinades desavinences que ens són desconegudes, una forta discussió va desferrar-se una terrible discussió entre tots dos músics. La situació de tensió va anar augmentant i en arribar al seu punt màxim d'acalorament, el tabaleter va assestar quinze punyalades al seu company de feines i de viatge.

El crim havia estat comés fent sevir una almarada, una punxeguda arma curta d'acer que provoca una gran hemorràgia i importants danys interns. No és debades que l'almarada era coneguda popularment pel sobrenom de "la xuclasang".

Almarada o "xuclasang" amb baina (s.XVII)


Agonitzant i a punt d'expirar, veient com la vida s'escapava per la sang que rajava de les seues ferides que li havia obert a la carn el seu propi tabaleter, el dolçainer estava disposat a donar la seua darrera alenada.

Però l'atzar o la providència va fer que passara per aquella mateixa ruta Fra Diego Baylon que es dirigia a la Vall d'Uixó. Alertat pels crits, el religiós franciscà va afanyar-se a socórrer al ferit que jeia a la vora del camí, va intentar animar el moribund i el va cobrir amb la seua capa. Al cap de poca estona, les ferides s'havien guarit i el dolçainer estava plenament recuperat i viu, i amb els traus completament cicatritzats, com va poder constatar la religiosa Catalina Mendoza que vivia a Nules. Fra Diego havia obrat el miracle i havia salvat la vida d'aquell dolçainer.

Els fets varen estar relatats poc temps després pel pare Fra Antonio Panes (1621-1676), nascut a Granada però que ja de ben jove va venir a terres valencianes i va ingressar al convent dels franciscans descalços de Sant Joan de Ribera. Místic i historiador va redactar un considerable corpus bibliogràfic, tot ell publicat a la ciutat de València. Entre les seues obres historiogràfiques i hagiogràfiques destaca Vida del Beato Pasqual Baylon (1655) dedicada al patró de Vila-real i Crónica de la Provincia de San Juan Bautista de Religiosos Menores Descalzos (1665-1666), impresa en dos volums a València per Jerónimo Vilagrasa. Precissament al segon volum d'aquesta darrera referència bibliogràfica és on ens ve explicat l'episodi del dolçainer Jaume Barberà:

De la misma suerte se tuvo por tal la que obró en Iayme Barberan, vezino del lugar de Suevar junto à Segorbe, el qual aviendo ido a la Villa de Nules à tocar la dulçaina en una fiesta de san Miguel,y desaviniendose con el un criado suyo, que tocava el tambor, le dio quinze puñaladas en el pecho, y el cuello con una almarada, y acertando en esta ocasion a passar por cerca de alli Fr. Diego, oyedo las vozes, acudió à socorrer al herido, y llegando à él, le alentó, como pudo, y cubrió con su manto, y dexandole con esto esforçado, se fue su camino a la Vall de Uxó; y aviendose apartado alguna distancia, èl herido se halló sano, y bueno, y empeçò á alabar al Señor por tan grande milagro, atribuyendolo à los meritos del santo Fray Diego; el qual bolviendo despues à la Villa de Nules à casa de la hermana Catalina Mendoza, le contò la desgracia del dulçainero; y èl mismo viniendo à casa de dicha hermana le refirio el milagrosso suceso, y le mostro las señales, y cicatrices sanas, sin que Medico, ni Cirujano, ni otra persona le aplicasse remedio alguno: y assi mismo tuvo por providencia miraculosa el averse hallado Fray Diego en el sitio, donde sucedio la pendencia, por ser muy distante del camino derecho para la Vall de Uxò, donde iva (Panes, 1666: 118-119).

El primer que crida l'atenció al text original és la profusió de dades que ofereix. Tenim el nom complet del dolçainer -Iayme Barberan- així com la seua procedència geogràfica, ja que ens diu que era nadiu de Suevar -referint-se a Assuévar, un llogaret proper a Sogorb-, com també que venia de tocar de les festes de Sant Miquel a la vila de Nules (4). Poden semblar poques aportacions, però quan revisem la documentació escrita -i més encara textos historiogràfics o literaris d'aquestes característiques- es fa palesa la constant d'obviar aspectes tan concrets. Per això, simplement comptar amb el nom, la procedència i una datació aproximada ja Fa Diego Baylon va morir l'any 1630, amb la qual cosa ens estaríem referint a principis del segle XVII o final del segle XVI a tot estirar, es constitueix en una font d'informació valuosíssima.

Més interessant encara és la qualificació del tabalet com a "criado" que fa Antonio Panes al seu text. La idea del criat com a servent destinat a les tasques pròpies de la llar és una deformació de la nostra visió contemporània. En realitat, a l'Edat Moderna, el concepte de "criat" era molt més ampli i, per tant, molt més ambigu, i sovint referia a qualsevol que tinguera una situació de dependència laboral envers altre. Aquesta relació contractual podia ser permanent o esporàdica, la qual cosa encaixa en la idea d'un tabaleter contractat puntualment pel dolçainer a canvi d'un salari prefixat.

I això, ens remet una vegada més a la concepció de la feina dels dolçainers i tabaleters com una activitat laboral on el component econòmic ha estat històricament l'eix sobre el qual gira la realització de les tasques. Un ofici, una activitat econòmica -no una simple qüestió lúdica i/o artística- en la qual un professional ofereix els seus serveis a canvi d'una remuneració econòmica.

La localització del fet també ens parla d'uns dolçainers d'àmbit comarcal que tindrien el seu territori d'actuació preferent al seu poble i a les viles dels voltants. Estant la Vall d'Uixó a un punt intermedi en una possible ruta a peu entre les dues poblacions, dirigint-se de Nules a la Vall d'Uixó, travessant posteriorment Alfondeguilla i d'allí fins a Assuévar, en una ruta d'uns 23 kilòmetres que es podria cobrir-se perfectament en 5 hores a peu.

Possible ruta que seguien Jaume Barberán i el seu tabaleter.


Siga com siga, el nostre dolçainer va tenir sort de topar-se al mateix camí amb Fra Diego Baylon qui es dirigia a la Vall seguint la mateixa ruta. Bé fóra perque heretara els poders taumatúrgics del seu oncle -era nebot de Sant Pasqual Baylon-, bé fóra pel contacte freqüent en moments d'èxtasis ascètic amb l'esperit el seu estimat tiet -amb aparicions incloses-, o bé fóra per la seua constant i infatigable devoció a l'Altíssim que el feia estar orant i pregant a totes hores, la qüestió és que l'almoiner del Convent dels Franciscans Alcantarins de Vila-real comptava amb el favor de la divinitat. I no va ser l'única sanació miraculosa que va dur a terme en la seua vida.

En qualsevol cas, creiem o no, és gràcies a aquest episodi prodigiós que s'ens ha permès conèixer una mica més de la història del dolçainer Jaume Barberán, una mica més, en definitiva, de la nostra Història. Un nom que si no haguera estat per la intervenció de Fra Diego i el relat de Fra Antonio s'haguera perdut, com tants altres, en la nit dels temps.



NOTES

1-. http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2017/05/les-colles-3-agrupacions-pseudo-gremials.html

2-. http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2016/12/la-llegenda-de-les-dues-dolcaines.html

3-. http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2015/04/taumaturgia-dolcainera.html

4-. En la actualitat es realitzen certes festivitats a Sant Miquel com a patró de la Policia Local de Nules, del qual és patró. No obstant, no em pogut constatar la celebració a l'Edat Moderna de solemnitats, ja siguen continuades o esporàdiques, a la citada població. Cal remarcar, però, l'existència d'una ermita dedicada a l'arcàngel edificada entre 1752 i 1758 que actualment serveix d'espai per al Museu de la Medallística "Enrique Giner". Aquesta ermita està aixecada sobre altra més antiga datada del segle XV ordenada construir per Francesc Gilabert de centelles, senyor de Nules, i de la qual conserva la capella central.





BIBLIOGRAFIA

BLANCO CARRASCO, José Pablo. "Criados y servidumbre en España durante la Época Moderna" dintre de Investigaciones Históricas, nº36, Valladolid, 2016. pàg. 41-80.

PANES, Antonio. Crónica de la Provincia de San Juan Bautista de Religiosos Menores Descalzos, vol. II, València, 1666.

SALMERON, Pasqual. Vida de San Pasqual Baylon, Madrid, 1785.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d