Pel
nom de "sainet" és com es coneix un dels subgèneres
dintre del teatre. És una obra de curta durada, generalment d'un
acte, que solia representar-se com a intermedi o com a final d'una
representació de gènere major amb un vessant fonamentalment còmic,
ambientada en l'esfera de les classes populars, amb una forta càrrega
de tipisme i costumisme, reproduint situacions de caràcter rutinari
que esdevenen en hilarants i protagonitzades per un seguit de
personatges que encarnen els arquetips de l'època en que
s'emmarquen.
La
paraula "sainet" és una valencianització del
castellanisme "sainete" per referir-se a aquest tipus
d'espectacles teatrals. És un terme convencional, genèric, difós
al marge dels autors de gènere, principalment per la crítica
teatral de l'època -fortament castellanitzada- i pels estudiosos que
s'han apropat al fenomen a posteriori (Sirera, 1994: 36) (1).
La
seua etimologia cal buscar-la en el diminutiu del mot castellà
"saín" pres al seu torn del llatí vulgar "saginum"
amb el qual es defineix el greix dels animals. En aquest sentit
conservem en la nostra parla el vocable "sagí".
Originàriament, el concepte "sainete" feia referència a
una petita porció de greix que es duia al sarró i es donava a les
bèsties com a premi, recompensa o incentiu per la seua obediència o
per la correcta realització d'una escomesa. Amb el temps adoptaren
la denominació aquestes obres breus, petits bocins de teatre que
premiaven la fidelitat del públic oferint-los una representació
complementària a l'obra principal.
Hereus
directes dels entremesos barrocs varen assolir tant d'èxit que
esdevingueren un dels principals atractius a l'hora d'anar al teatre:
una mala obra amb un bon sainet podia salvar-se, però una bona obra
amb un mal sainet suposava un fracàs. Les classes populars mostraren
una especial predilecció per aquest subgènere amb el qual
s'identificaven pel que fa a les situacions, l'ambientació i els
personatges. Gent com ells, com els seus veïns i familiars, amb els
mateixos gustos i aficions, amb les mateixes ocupacions laborals, que
utilitzaven un llenguatge proper al seu, que passaven per les
mateixes circumstàncies en carrers i cases com aquelles en les quals
discorria la seua pròpia vida (2).
Al
País Valencià el sainet
va
convertir-se en un dels principals atractius culturals i lúdics de
la gent del segle XIX i les primeres dècades del segle XX. Des
dels
primers exemples del gènere l'any
1845 (3)
de
la mà de
Bernat
i Valdovi
i
de Joaquim
Garcia-Parrenyo qui,
amb el titol Vicenteta
de Patraix,
adaptava per al públic valencià l'obra de
1815 El
sastre y el asistente, o sea, Las bodas cambiadas
-coneguda
popularment com La
Laieta de Sant Just-
del
barceloní
Francesc Renart i Arús,
fins
a les darreres mostres provinents de la ploma de Peris Celda en
la
primera meitat del segle XX, es calcula la publicació del voltant de
3.000 títols. Amb
una nòmina d'autors amplíssima,
destaquen dramaturgs com Rafael M. Liern, Joaquim
Balader, Ramon Lladró, Francesc Toredera, Francesc
Palanca i Roca, Manuel Millás, etc.
I,
per descomptat,
Eduard Escalante qui introduiria notables modificacions fins al
moment solament esbossades per altres autors,
com el fet de traslladar l'acció al medi urbà o el
reflex de l'ús
del castellà macarrònic i farcit de valencianismes emprat per
determinats elements dintre del context socio-cultural de l'època
amb la
pretensió
d'ascendir en l'escala social
i diferenciar-se dels seus coetanis.
Eduard
Escalante
(1834-1895)
va néixer
fortuïtament
al barri del Cabanyal
de València.
El seu pare, Juan Antonio Escalante Casamayor, era un militar
d'ideologia liberal nascut a Villena al qual se l'acusava
d'estar implicat en diversos casos de conspiració. La seua mare,
Mónica Mateu Carvajales, era val·lisoletana i va morir en el moment
d'infantar
a Eduard.
Sembla que amb voluntat d'exiliar-se, els progenitors inicien una
fugida des d'Alacant amb l'objectiu d'arribar a Marsella quan
va sobrevenir-li el part al seu pas per València. Impossibilitat de
fer-se càrrec del nadó per la seua condició de fugitiu el seu pare
el va deixar a càrrec de les germanes Josefa i Salvadora Pont, que
vivien al barri del Mercat on es va criar.
Eduard Escalante i Mateu |
Des
dels seus inicis com a autor va decantar-se pel gènere dramàtic. En
1855
escriu les seues
dues
primeres obres, dos miracles de Sant Vicent
(4):
La
muda
i La
vanitat castigada
i un any després escriu en castellà el
drama històric en
vers
Raquel
que no va aconseguir estrenar
ni a València ni a Madrid.
Durant molt temps, incloent-hi quan ja era un autor reconegut, va
guanyar-se la vida amb l'ofici de pintor de palmitos, fins al 1880
quan una crisi dintre del sector l'obliga a abandonar la seua
activitat i
obté el càrrec de secretari de la Junta Provincial de Beneficència.
En
1861
fa el seu salt al teatre costumista amb la composició d'un sainet en
un acte estrenat
el dia 7 de desembre d'aquell
mateix any
al teatre Princesa
amb el títol Dèu,
dèneu y noranta.
La història s'ambienta a una casa baixa de la ciutat de València on
viuen el matrimoni format pel tio Pere i la so Tadea. La
seua filla Sunsion està
enamorada de
Tonet, un jove "cocoter" (5)
que té una cambra llogada al mateix habitatge. Els pares, però,
s'oposen a aquesta relació i
pretenen casar-la amb Don Tomás, un home
ja madur
que ronda a la fadrina
i que suposadament està a l'espera de rebre una considerable
herència -que mai no arriba- provinent
de Manila.
A
aquestes
dues
trames
entrelligades,
l'amor
dels joves i el derivat conflicte
generacional que enfronta
als pares i Don Tomàs amb els dos estimats, s'afegeix altra trama
secundària al voltant del
vici
de tots els personatges (tant aquests principals com d'altres
secundaris) al joc de la loteria,
que es presenta com
la principal alternativa -per
sobre del treball
diari-
per
a obtenir una posició econòmica benestant.
Tots els eixos argumentals conflueixen al final de l'obra quan,
després d'una escena de tensió verbal i física entre Tonet i el
trio format pels pares de Sunsion i Don Tomás, el cocoter desisteix
de les intencions de casar-se amb la seua estimada i com a darrer
acte d'orgull
i d'amor
dóna una butlleta premiada (amb
els números 10, 19 i 90) de
la loteria a la so Tadea per al
dot
de la núvia. El
saber-lo guanyador d'un premi de 119 duros provoca un canvi de parer
radical en la
mare
davant l'estupefacció de Don Tomás: No
fá molt era un lusbel / y hara es una bendició.
Així acaba el sainet, amb un final feliç quan la interessada so
Tadea accedeix al matrimoni entre la seua filla i Tonet.
L'èxit
rotund que va suposar l'obra va esperonar el seu autor a escriure una
continuació que s'estrenaria al mateix teatre portant per títol La
casa de Meca
el dia 24 de maig de 1862
on
repetien
protagonisme
els
personatges principals. Malgrat que l'estrena va tenir lloc pocs
mesos després
de la seua primera part, en l'acció ha
transcorregut any i mig des de les noces entre els joves
protagonistes de l'episodi anterior, i els rols han canviat. Ara, el
principal conflicte matrimonial es desenvolupa entre Tonet i Sunsión.
L'home
ha deixat el seu treball de cocoter per a dedicar-se a la música,
s'ha fet dolçainer.
I
la seua dona no acaba d'estar
massa d'acord:
Sunsion:
Vull
dir que al
mes
de casat
tirares
llunt la sistella
fuchintli
el cos al treball,
y
pergueres el ofisi
pera
dependre a tocar
la
donsaina, fente el conte
de
qu'així, de ball en ball,
y
de festeta en festeta
aniries
tot el añ.
Mes
com no eres atra cosa
qu'un
donsainer escañat,
y
ahon te ouen una volta
no
te tornen a cridar.
Però
Tonet s'ha entestat a
tirar endavant el seu projecte i confia a
guanyar de nou un premi en la loteria per assegurar-se el
benestar de la família:
Tonet:
Com yo peixque
altre
terno (6),
ya vorás.
Sunsion:
Eixa esperansa te pert.
Tonet:
Yo m'ha ficat en lo cap
comprarte
una botigueta:
tú
al taulell y yo tocant...
Interessant
resulta aquest fet,
deixar el seu ofici per a ser dolçainer, ja que reflexa com
la percepció
de què el sonador de dolçaina no era la d'un amateur, un aficionat
que toca per diversió o com a activitat lúdica
exclusivament,
sinó que ens ho presenta com una activitat laboral viable, un
treballador que cobra per fer la seua tasca, i
reforça la
idea que històricament
ha estat un
professional de la música.
A
més,
apareix
com a novetat la figura d'un xiquet que fa les funcions de tabaleter
de Tonet.
Com
que
els
sainets plantegen els seus personatges d'acord
amb
arquetips,
el
tabaleter
se'ns presenta amb
tots els tòpics que han acompanyat a la figura de l'infant tabaleter
al llarg del temps: viu
i espavilat,
amb una fam insaciable demana menjar a tota
hora
sense massa rubor, interpel·la
als adults amb insolència, desvergonyit
i descarat no pot estar de fer-li males passades al seu dolçainer
al qual sovint treu de polleguera:
Tonet:
No he vist en ma vida
moñicot
mes descarat,
ni
mes
mandria,
ni mes topo.
En
les festes d'Alfafar
faltá
poc pa qu'em frechiren
per
ell d'una trabucá.
A
la porta del clavari
despues
qu'habiem dinat,
m'asentí
á pendre la fresca,
y
pegar una becá,
sent
que me diu, toque, toque,
que
pasen per así un sant.
Yo
entre veros y no veros,
al
ouir el seu tabal,
me
pose á tocar la jota,
cuant
sent una garrotá.
Obric
els ulls: ¡Cristo mio!
y
vech qu'era un soterrar.
Chiquet:
Vosté me tirá les culpes,
y...
Tonet:
Veches si callarás.
Despues
el molt embustero
va
tindre el valor d'anar
y
dir, que yo en lo convit
es
que m'habia alumbrat,
y
sistelles per llanternes
vea.
Per
la seua part, Tonet
s'ens
presenta com un
dolçainer sense formació. El seu aprenentatge és autodidacta,
almenys
no es fa referència a
cap altre dolçainer actue com a mestre
o mentor.
Al contrari, s'embla
ser que el mètode per assimilar les obres es basa en l'oïda,
i pel sistema
d'assaig-error intenta configurar-se un repertori propi:
Tonet:
Pos siñor, difisileta
me
s'antoixa la toná;
pero
yo la tinc que traure
mes
que sapia reventar
Sunsion:
ya tenim per a rato.
(...)
Tonet:
Vinga, pues: tú ves dient,
que
yo t'aniré escoltant,
deprenint
al mateix temps
un
troset del ¡Ay, mamá!
(...)
Tonet:
Si lo qu'el meu pensament
tot
cuant sap tararechar
ó
poguera eixecutar
en
la donsaina, ¡oh portent!
ni
Pastrana
(7),
qu'un ivern
per
cuatre napoleon
tocá
aquelles variacions
en
la porta de l'infern.
Y
pera el temps qu'u practique
me
pense traureu prou net;
que
á no ser qu'el tabaleter
per
rara sort m'embolique,
com
yo me lleve la gorra,
me
torque el front i escopixca,
no
sé ya qui me seguixca
á
tocar la ball d'Andorra.
¿Encara
té el gran valoracions
de
burlarse ma muller?
Que
toque atre donsainer
Trabuco
don alasor.
Les
referències a determinades obres als texts transcrits són
indicatius dels gustos dels gustos de l'època i del costum dels
dolçainers d'adaptar el seu repertori a les tonades de moda dels
seus temps.
En aquest sentit,
Tonet està entestat en aprendre el "¡Ay,
Mamá!",
nom amb el qual era coneguda una havanera de la sarsuela
Una
vieja
de
Joaquim
Gaztambide
(8).
L'obra,
estrenada solament dos anys abans
al Teatro de la Zarzuela de Madrid, era
interpretada en el paper de Conrado -el
personatge que entona l'havanera- pel
tenor Manuel Sanz
de Terroba (1829-1888),
una de les principals figures del gènere al segle XIX:
¡Ay,
mamá, qué noche aquella
en
que el falso me decía,
niña
mía, por lo bella,
tú
has de ser la estrella mía!
¡Ay,
mamita, qué mudanza
me
ha causado un español,
que
al llevarse mi esperanza,
me
dejó sin luz ni sol!
Intencionadament
o no, es veu reflectit ací el costum de molts dolçainers d'incloure
passatges de sarsuela dintre del seu repertori (9). Fet i fet, no
és l'únic esment que apareix al text d'Escalante referent a una
sarsuela. Línies més endavant parla del "el
Ball
d'Andorra",
en el que sembla una al·lusió a l'obra "El Valle de Andorra".
Es
tracta d'una adaptació de l'opereta francesa Le Val d'Andorre (1848)
amb llibret de J. de Saint-Georges i música de
Jacques-François-Fromental-Élie
Halévy. Per
a la nova versió, estrenada el
5 de novembre de 1952 al
Teatro
Circo de Madrid,
la
música
va ser encomanda al mateix J. Gaztambide. També fa menció a
"Trabuco don alasor" en el que sembla una deformació del
nom Nabucodonosor
II el Gran, sobirà de Babilonia als
segles VII-VI a.C. i protagonista de la cel·lebre opera Nabucco
(1842) de l'italià Giuseppe Verdi.
Ascensio Mora, l'actor valencià que va encarnar a Tonet. |
És
interessant destacar igualment la visió que determinats personatges
tenen de l'instrument i del seu intèrpret. Al començament de l'obra
el
senyor Chuan,
l'escolà de les monges i nou llogater d'una cambra a la casa,
s'interessa per les condicions de tranquil·litat que ofereix el seu
arrendament:
Chuan:
¿Y el veinat sol moure broma?
Sunsions:
¿Com?
Chuan:
Vullc dir, ¿si hian roidos?
Sunsión:
Así no s'ou una mosca.
(Se
ou dins tocar una donsaina)
Chuan:
Pero se ou una donsaina
y
es pichor
Sunsión:
(Així en la boca
se
li tornara un dragó.)
Chuan:
¡Quin instrument! !una cócora
li
tinc sempre! Hasta despues.
L'escena
XIII ens presenta també uns comentaris
curiosos arran d'una disputa durant una partida de cartes on
participen Sunsión, so Tadea i so Rita (la dona que finalment s'ha
casat amb Don Tomás) on les dues primeres acusen la tercera de fer
trampes. Els retrets passen al pla
personal
i els marits surten a relluir:
Rita:
Aixó
es mentira: vosté
si
que porta una sabata
en
aguasils, ó fent música
du
sempre les dos en changla.
Tadea:
Señal de qu'els aguasils
als
sues pues han estat
Pere:
l'aigua
no
pot vindre mes á temps,
que
va prenint cos la falla.
Rita:
Al cap y a la fi, la muller
de
un donsainer.
Pere:
¡Eh! ¿qué parlà
vosté?
Sunsion:
¡Pare!
Tadea:
Tu no et fiques.
Pere:
Ell si toca la donsaina
es
en honra y cortesia.
Sunsion:
Y
muchito que sí.
Malgrat
que ni els sogres ni l'esposa acaben d'estar gaire d'acord amb què
Tonet toque
la dolçaina, davant un atac extern fan pinya. L'escena puja de
tensió i les amenaces comencen a succeir-se, quan, esverat
pel rebombori organitzat,
entra Tonet amb la dolçaina a la mà apuntant-los
com si fóra
un revòlver:
Tonet:
Qui es moga, l'ensenc en flama.
Chuan:
¡Un cachorret!
(10)
Tonet:
¡Qu'el despare!
Pere:
¡Un cachorret!
Rita
y Tadea:
¡A
la
guardia!
Tomás:
Home, baixe eixa pistola.
Tonet:
Es un revolvér.
Pere:
Amagal,
que
te se pot escapar.
Rita:
yo me muic (Cau
en una cadira)
Tadea:
Yo
em pose mala (Idem.)
Sunsion:
Tono,
que mos compromets.
Pere:
que vas a pedre... la casa:
no
chues en eixes armes.
Tonet:
Tio Pere, si es la donsaina.
Pere:
Ya
ha pasat eixir set bales
d'un
canonet de fer calsa.
Ilustració de l'escena per a l'edició de la Biblioteca de Las Provincias (any 1922-23) |
L'acció requereix la intervenció policial i l'agent, entre altres coses, els comunica que el joc de la loteria ha estat prohibit. La notícia provoca l'astorament de Pere qui veu com els seus somnis de progressar i eixir de les penúries s'ensorren. Però llavors Tonet li proposa una solució amb la qual es dòna per finalitzada l'obra: fer-se tabaleter.
Tonet:
Tio Pere,
si
vol creure, vosté pot
la
loteria olvidar
guañanse
mol vé el menchar.
Pere:
¿Com?
Tonet:
Tocant el tabalót.
Pere:
Tu estás loco.
Tomás:
Quina empresa.
Tadea:
No'l fiquen en tabardillos.
Tonet:
En
dos dies els palillos
els
redobla mes apresa
qu'el
cherma del Só Cheroni.
Vorá
com yo l'espabile.
So
Tadea, vosté file.
(...)
Pere:
Yo,
estic
pensant en la capa.
Tonet:
¿La
vol? prenga el meu consell.
Pere:
De tabalot sente plasa.
Tadea:
Aixó
faltaba en la casa
pa
buidarnos el servell.
Pere:
Tu m'has ficat en un clot:
en
lo tracte, que si un dia
tornara
la loteria,
es
que penche el tabalot.
NOTES
1-.
El propi Eduard Escalante mai va fer servir aquesta denominació per
referir-se a les seues obres, a les quals designa com "pieza",
juguete", "cuadro" o fins i tot "zarzuela"
en aquelles que comporten parts musicades.
2-.
Certament, cal agafar-se amb precaució el qualificatiu de "realista"
que freqüentment se'ls aplica, ja que defugien tractar certs temes
com la conflictivitat social, la crítica als grups dirigents o les
desigualtats econòmiques, qüestions aquestes que formaven part del
dia a dia de les classes populars que suposadament eren
representades. I en cas de aparèixer, sempre era de forma tangencial
i com a motiu per a fer broma. Amés, no cal oblidar que els
personatges es presenten fortament estereotipats, com una mena de
caricatura de la realitat. Però aquesta visió bonhomiosa i afable
de la realitat era del gust del públic. Per això, cada cop més,
els sainets començaren a representar-se de forma independent al
marge d'altres funcions.
3-.
Malgrat que aquest és el moment considerat com d'eclosió del
gènere, el primer exemple de sainet es remunta a 1817
amb
Més
s'aprecien els diners que la sang i el parentesc
de
Vicent Manuel Branchart i Alfonso.
4-.
Els miracles
de Sant Vicent
són representacions teatrals protagonitzades per infants que tenen
lloc a l'aire lliure a diversos indrets de la ciutat de València
-coneguts com "altars"- el cap de setmana immediatament
anterior a la festa del sant i el mateix dia (dilluns després de
Pasqua). La temàtica versa sobre diversos episodis taumatúrgics del
sant valencià, sense que açò constitueixca un relat fidel i
històric dels fets mostrats.
5-.
El
cocoter
és un dels oficis desapareguts de la València antiga. Es tractava
d'un personatge que venia de forma ambulant cocots:
pastissets de
farina en
forma de mitja lluna farcits, generalment, de peix. Proveït d'una
cistella on duia la seua mercaderia i una bota de vi, anava oferint
els seus productes al crit de Cocots
i vi, cavallers!
pels mercats i porrats, així
com
per tots aquells llocs amb una concentració notable de gent com la
plaça de bous o la platja els dies de pasqua i estiu.
6-.
En el joc de la loteria vella, un terno
és com es coneix la combinació guanyadora de tres números.
Altres combinacions que podien resultar guanyadores eres el ambo
(2 números), la quarta,
la quinta...
7-.
Antoni
Pastrana va ser un conegut dolçainer de la primera meitat del segle
XIX nadiu de Llíria. La referència a les "variacions a la
porta de l'infern" pot fer referència certa llegenda que va
circular segons la qual va ser contractat en certa ocasió pel mateix
diable.
8-.
El tudelà Joanquín Gaztambide (1822-1870) va ser un dels
compositors
referents
del
gènere a meitat
del vuit-cents. Junt a Francisco Asenjo Barbieri (1823-1894), José
Inzenga (1828-1891), Rafael Hernando (1822-1888) y Cristóbal Oudrid
(1825-1877) conformaren l'anomenat "Grupo de los Cinco" i
varen revolucionar el concepte de sarsuela que fins al moment es
tenia.
9-.
Per a més informació al respecte de l'ús de melodies extretes de
sarsuela per part dels dolçainer podeu consultar en aquest mateix
blog:
http://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2015/02/dolcaina-vs-musica-culta-3.html
10-.
"Cachorro" era el nom amb que popularment eren conegudes
les pistoles que, per les seues reduïdes dimensions,
solien dur-se amagades en les butxaques.
BIBLIOGRAFIA
ESCALANTE,
Eduard.
El
Deu, dènau y noranta,
València, 1869
ESCALANTE,
Eduard. La
casa de Meca,
València, 1867
REUS
i BOYD-SWAN, Francesc.
Les
col·leccions teatrals valencianes abans la Guerra Civil,
Alacant, 1998.
SANSANO,
Gabriel. "Tres notes sobre l'actor Joaquim García.Parrenyo i la
seua obra Vicenteta de Patraix (1845)" dintre de
Professor
Joaquim Molas : memòria, escriptura, història.
Barcelona,
2003.
SIRERA,
Josep Lluis. "Del sainet valencià
i
els seus límits" dintre de L'Aiguadolç,
nº19-20, Dénia, 1994.
VALVERDE,
Salvador. El Mundo de la Zarzuela, Madrid, 1979.
Comentaris