Passa al contingut principal

SOBRE LA CURA I EL MANTENIMENT DE LA DOLÇAINA (2)

Vàrem comentar en l'anterior entrada com el manteniment del tudell és un apartat important que no cal descurar, però a ningú escapa que el tema de la higiene de la canya és el pal de paller pel que fa a la cura dels nostres instruments. I abans però, a tall d'enllaç amb el següent apartat, seria interessant comentar alguns hàbits referents a la dupla canya-tudell.
Sempre, pel que a mi respecta, tinc una màxima que he heretat dels meus mestres: una canya, un tudell. Canya que va a un tudell es queda allí fins que la mort els separe (i morirà primer la canya). Amb això vull dir que res d'estar posant i llevant cada vegada la canya al tudell. L'acció d'estacar la canya al tudell vol dir que estem forçant un element molt petit i fràgil, per això entenc el més recomanable és no toquejar-lo més del necessari. Ara bé, si decidim que s’ha de canviar de tudell pel motiu que siga es canvia, però la canya es queda unida al nou tudell.
Tampoc és l'únic sistema, però. En aquest sentit, altres dolçainers prefereixen anar canviant de canya i fer servir el mateix brocal. Roden les canyes, però el tudell és sempre el mateix -fins i tot hi ha exemplars de dolçaines relativament antics que tenen el dovell fixat a la dolçaina-. Recordem que la tradició és certament antiga i alguns dels històrics -com Simeón Mulet de Pedreguer- s'estranyaven en veure utilitzar tants tudells en lloc d'un per a diverses canyes. Amb tot i això és una pràctica, pel que observe, cada cop més en desús.
La canya de dolçaina és un dels grans cavalls de batalla que tenim els dolçainers: “...aquesta canya va dura; aquesta canya es queda alta; aquesta canya no trau els aguts; aquesta canya està sorda; amb aquesta canya no es poden fer dinàmiques; està afinada però té poca pegada; aquesta es tanca...”. Les sentències que estem farts de dir cada vegada que ens posem la dolçaina a la boca i anem a fer un assaig o una actuació.
I la reacció instintiva és treure damunt la taula navalla, alicates, paper de vidre... i començar a raspar com si el món s'acabara. Una cosa és certa, moltes canyes requereixen d'una intervenció per adaptar-les a les nostres necessitats i/o característiques interpretatives, però abans de mamprendre a llevar fusta hauríem de comprovar altres aspectes. Revisar si el tudell és el més apropiat i està correctament preparat, si la canya està ben situada a l'espiga, si la pipeta no està trencada, i per descomptat, si està en les condicions òptimes de neteja per a tocar són aspectes que cal no oblidar. És en aquest darrer punt on s'aturarem a fer alguns comentaris.
La canya
Les canyes cal netejar-les amb regularitat, tant per dins com per fora. Parant atenció a la higiene i al manteniment de la canya allargarem la seua vida útil i treballarem més còmodes amb elles. No solament per una qüestió pràctica és important el tema de la higiene, també per una qüestió de salubritat, insistim. La canya està humida i la pols que hi ha a l’ambient queda adherida a ella, també toquem al carrer i fa aire que arrossega arena i partícules de porqueria que queden apegades a la canya, el fum del cotxe del municipal que va davant de nosaltres en la processó, taques de tabac en el cas dels fumadors, etc. Tot això es queda a la canya i ens ho posem a la boca.
La neteja interior ha de ser diària. La saliva i les restes de brutícia s’acumulen a l’interior de la canya formant una mena de pasta blanquinosa / groga i comencen a afectar negativament al so: les canyes comencen a quedar-se sordes, a quedar-se altes, a fer sorolls estranys, s’apeguen les pales...
Per a aquesta neteja diària -que és convenient realitzar tot just després del seu ús, mentre encara està humida- no cal ni treure la canya del tudell i tenim diverses possibilitats. Tradicionalment els dolçainers han usat una ploma de colom que feien passar longitudinalment des del cul del tudell fins a fer-la sortir per la boca de la canya.
Només ens queda parlar del manteniment, que és la neteja durant la seua curta vida. per aconseguir-ho utilitzarem una ploma menuda d'au a fi de no castigar-la (Camarelles, 2002: 22).
Certament ha estat tradicionalment un costum molt estès, però no està clar que siga d'una efectivitat garantida. La ploma pot xuplar la saliva interior i pot arrossegar part de la brutícia però no rasca la pala per dins i tampoc arriba amb contundència als racons. A més, la ploma agarra pols i altres elements que hi ha a l’ambient, amb la qual cosa en lloc de treure la brutícia potser fins i tot afegim. De fet, moltes vegades no se sap ni d'on ha sortit la ploma i per on ha passat, o si l'ocell del qual prove no estava malalt.
Altre sistema és emprar fil de pescar o fil de coure (del que traiem de dintre d'un cable). És un sistema bastant absurd que no dóna excessius resultats. Consisteix en agafar un fragment d'aquest tipus de fil, d'uns 10 centímetres i, agafant-lo pels extrems li fem forma de llàgrima i introduïm la corba per la boca de la canya fins on arribe. Premem amb els dits les pales fent pressió sobre el fil que ha quedat al mig i l'estirem arrossegant la brutícia interior. Però amb aquesta acció el fil solament neteja l’interior del cor i la punta. La resta de zones (precisament on més brutícia s’acumula) queden verges de cap intervenció.
Tampoc és massa efectiu, al meu parer, la recomanació d'alguns dolçainers i mètodes de passar una targeta de cartolina per l'interior de la canya:
Per netejar la pipa ens haurem de proveir de cartró de de tarja (és el més fàcil i eficaç) o d'u altre del mateix grossor i tipus, L'introduirem en la pipa (sempre amb el tudell) per l'obertura anterior i prenent la pipa pels costats traurem la tarja. la tarja arrosegarà la brutedat a l'exterior. Aquesta operació ha de ser ràpida, ja que el sartró si es mulla pot desfer-se i quedar-se dins la pipa (Ahuir, 1989: 18).
La targeta pot absorbir restes de saliva i arrossegar part de la brutícia superficial, de la part interna del cor i de la zona superior de la junta de però no repassa bé la superfície interior de la pala i hi ha certs llocs -especialment la part interior del llom o la junta de les arestes més propera a la lligassa- on no arriba. I després, com ja s'ha apuntat, està el risc que restes mullades de cartró es queden a dintre.
Paco Bessó va llençar al mercat uns netejadors de canyes. És un fil d’aram recobert de pèls blancs d'uns 10 centímetres de longitud semblant als netejadors de pipes de fumar però amb una ànima metàl·lica més estreta que disminueix el risc de fer malbé la canya. No és el mètode que jo aplique, però molta gent l'utilitza i diu que els funciona perfectament.


Jo em decante per utilitzar una agulla de cap. És l’opció més arriscada (per perill de que es trenque la canya) però també crec que és la més efectiva. Són agulles d'uns 4'5 centímetres de llarg amb el cap gruixut per poder manejar-les millor. Per a que vos feu una idea, com les que solen utilitzar les festeres o falleres per subjectar-se la mantellina al monyo (no confondre amb les agulles de ganxo, que també les fan servir). L’agulla ens permet rascar tota la superfície interior de les pales, arriba bé a tots els racons i permet treure la brutícia que es diposita a la zona de l’aresta, raspar l'interior del llom, etc. Cal anar en conter per que hi ha molt de risc de trencar la canya en un mal moviment. Jo sempre pose el dit polze sota la pala que estic netejant i vaig molt a poc a poc. També és efectiva per a netejar el cul de la canya (en aquest cas haurem de treure-la del tudell), rascant la brutícia que es diposita a les seues parets.


De vegades se substitueix l'agulla per fil d'aram. Molt de compte amb amb aquesta pràctica. Si és fil és molt gruixut correm risc de carregar-nos la canya i si és molt fi generalment es doblega i, per tant, no treballem amb comoditat i ens arrisquem igualment a trencar la canya.
En qualsevol cas sempre que fem la neteja de la canya ho hem de fer en la canya humida. No solament és més efectiva, ja que la brutícia està tova i és més fàcil de treure, sinó que a més, si la canya està seca, correm un alt risc que es trenque quan intentem netejar-la.
La neteja de l'exterior també és molt important. Potser no és tan urgent com la interior però igualment cal efectuar-la amb una certa regularitat. A la superfície de les pales s'acumula una quantitat notable de brutícia, així com a la junta de les arestes o entre el fil d'aram i la lligassa, per citar algunes de les zones més susceptibles. Aquesta brutícia tapona els porus i s'enquista entre les fibres de la canya restant-li flexibilitat i capacitat de vibració, amb la qual cosa ens costa molt més de fer sonar i ens dóna la sensació que la canya s'ha endurit, amb els consegüents problemes d'embocadura i d'afinació.
A més, una canya amb la superfície exterior neta ens permet verificar a cop d'ull l'estat real del material. Ens ajuda a detectar clavill que puga haver-se fet seguint la línia de la fibra, o a comprovar el color que presenta la pipeta per valorar si la canya té el color apropiat o ja presenta els matisos enfosquits i marrons propis de quan està "cremada".
Del mateix mode, al llarg del temps s'han plantejat les més diverses solucions per a aquest problema, i no totes són apropiades. Una de les respostes més agressives i més poc recomanables és recórrer a la navalla. Aprofitant quan la dolçaina està humida alguns passen la fulla de la navalla suaument per sobre de les cares exteriors per tal de llevar-li la porqueria. Però és una opció molt arriscada, ja que pot anar-se'n la mà i estar llevant fusta de les pales sense voler. Però és que, a més, hi ha parts on la navalla no arriba sense carregar-nos la canya: si proveu de netejar amb aquest sistema la brutícia incrustada a l'esclafit, o en la zona del fil d'aram, o adherida a la part exterior de les cantoneres teniu totes les paperetes per a fer-la malbé. És, per tant, un procediment gens recomanable, més tenint en compte que hi ha altres alternatives.
Un dels mètodes més coneguts i difosos entre els usuaris és el de submergir la canya en una mescla d'aigua oxigenada i aigua corrent en una proporció de 1/2 (1 part d'aigua oxigenada per 2 d'aigua corrent), tot i que alguns apunten a una proporció 1/3:
Si és molt bruta, la introduirem en un got amb una mescla de dos parts d'aigua per una d'aigua oxigenda i la hi rentarem (Camarelles, 2002: 22).
També és convenient, de tant en tant (cada 10 hores d'ús aproximadament), posar la pipa en un terç d'aigua oxigenada i dos terços d'aigua. Aquesta dissolució neteja completament, fins i tot els porus, fet que amb la tarja és impossible. És com si tornarem a tindre la pipa per estrenar (Ahuir, 1989: 18).
Però a aquest sistema també cal posar-li les seues corresponents objeccions. En primer lloc no està gens ni mica definit -per què ningú ho té clar- quanta estona hem de mantenir submergida la canya en la mixtura. L'assumpte no és banal. El peròxid d'hidrogen -com és coneguda tècnicament l'aigua oxigenada- té efectes corrosius sobre la matèria orgànica (i sobre alguns metalls) i, per tant, la mateixa reacció que neteja els porus també afecta la fusta de la canya.
En aquest sentit, si submergim la canya uns pocs segons l'acció és pràcticament imperceptible. La brutícia roman a la superfície malgrat que la freguem després de mullar-la. Si la deixem més temps, entre 60 segons i 2 minuts ja comencen a veure's resultats i sobre el 3-4 minuts ja podem observar una neteja més profunda. Però tot açò són temps orientatius, ja que depèn molt de l'estat original de la canya abans de la neteja.

Canya abans i després de la neteja amb aigua oxigenada (4 minuts)

Com hem comentat, l'ús de l'aigua oxigenada també ataca la matèria orgànica que compon la canya. De fet, està recomanat com a blanquejador per a la fusta. Si l'aplicació d'aquesta fórmula és aïllada en el temps l'efecte és imperceptible i no notem cap variació en les seues característiques, ni pel que respecta al seu aspecte ni a la seua sonoritat. El problema pot venir si sotmetem moltes vegades la mateixa pipeta a aquest tractament, què és quan podem estar restant-li vida a la canya.
En qualsevol cas, hi han altres possibilitats més segures. Jo em decante per una forma molt més senzilla, consistent en usar un raspall de dents amb els pèls molls o gastats per tal de que no rasque la canya, i fregue tota la superfície amb una mica de pasta de dents. Després ho aclarim amb aigua de l'aixeta i llest. El raspall arriba a tots els racons, escletxes i juntes, i la pasta de dents neteja perfectament, no és tòxica, no és corrosiva, no afecta a la sonoritat.... i és més ràpid, senzill i menys arriscat que posar-se a fer fórmules d’alquímia.

Canya abans i després de la neteja amb raspall i pasta de dents


BIBLIOGRAFIA
AHUIR, Xavier. Mètode de dolçaina, València, 1989.
ANÒNIM. "Informació del curs de canyes impartir per Alejandro Blay a Banyeres de Mariola", Banyeres de Mariola, s/d.
BESSO, Paco. "La tria i cura de la canya", Alfàs de Pi, 2008 consulta en xarxa a la web www.pacobesso.net

CAMARELLES, Guillermo. Mètode de dolçaina i tabalet, València 2002.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d