Passa al contingut principal

LES COLLES (4) - AGRUPACIONS ESCOLARS

Els sistemes de transmissió de l'instrument habituals fins ben entrat el segle XX no estaven exempts de limitacions que condicionaven l'accés a l'aprenentatge a més sectors amplis de la societat. Per una part, les denominades "agrupacions familiars", eren associacions de tipus clànic que restringien principalment l'ensenyament i la pertinença al col·lectiu als membres del mateix llinatge. Per altre costat teníem les "agrupacions pseudo-gremials" què, tot i no constrènyer-se en vincles de consanguinitat, comptaven amb els condicionats que imposava la figura del mestre en el seu rol de cap suprem d'aquesta mena de protoescoles: ell decidia qui i quan podia ser el seu deixeble, ell estipulava les condicions per a formar part del seu cercle, i ell determinava qui estava preparat i qui no per a seguir endavant. A més, cal no oblidar la mentalitat i les avinenteses històriques que envoltaren moltes d'aquestes agrupacions: si bé és cert que a curt i mitjà termini poder comptar amb alumnes repercutia positivament, també estaven formant dolçainers que a la llarga podien esdevenir competència directa.

Però el plantejament va funcionar durant anys, segles podríem atrevir-nos a aventurar. Preservava entre els dolçainers la idiosincràsia pròpia de l'ofici i, a sobre, permetia un control i una regulació, més que fóra inconscient, de l'oferta i la demanda de sonadors. No obstant això, cap a la dècada dels anys 70 del segle XX la situació provocaria una caiguda en barrina i el sistema es col·lapsaria. Moltes són les causes que poden esgrimir-se, però bàsicament es poden agrupar en dos grans blocs.
Per una part el context sociopolític de l'època ens situa als darrers anys de la Dictadura. Durant dècades, la doctrina franquista havia fet servir la música, la el ball, els rituals i les celebracions vinculades a la cultura tradicional com instruments propagandístics d'enaltiment al règim i de glorificació al nacionalcatolicisme.
I una de les puntes de llança d'aquest procés varen ser sens dubte els Coros y Danzas de la Sección Femenina, la llavor dels quals encara és font de polèmica i disputes dialèctiques. Si bé és cert que varen dur a terme una important tasca de recopilació de materials, els mètodes i procediments emprats així com els criteris de selecció i filtrat de les obres i, molt especialment, l'ús que sovint se li va donar en forma de restauracions delirants són, com a mínim, discutibles. I per descomptat, amb un rerefons d'utilització política evident:
La solución encontrada fue convertir el regionalismo en un elemento estético y emocional, con lo cual la diversidad regional pasó a ser un aspecto no problemático en la composición del cuadro general de nación. Así pues la diferencia regional se folcloriza, es decir, se resume en la expresión de pluralidad de dialectos, usos y costumbres, músicas, fiestas y trajes regionales, en los que se manifiesta verdaderamente el pueblo español. Esta es la razón por la cual el franquismo insiste en la variedad de formas de cultura tradicional que conviven en España y permite la expresión de estas en las manifestaciones folclóricas, tanto en las publicaciones como en las exhibiciones (Ortiz, 2012: 7).
Però des de finals dels 60 el discurs de "por el Imperio hacia Dios", "martillo de herejes", "luz de Trento" i "espada de Roma" començava a fer un tuf insuportable. Els carrers de les grans ciutats s'omplin amb vagues de treballadors i protestes dels moviments veïnals, i les universitats es converteixen en l'avantguarda dels moviments contestataris. En aquest context, des de l'altra part de l'Atlàntic arribaven els ecos del folk nord-americà amb autors com Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeguer que reformulaven l'estètica de la música tradicional i la dotaven d'un contingut modern i progressista. I el mateix ocorria amb altres moviments europeus com la "ripproposta" provinent d'Itàlia. La tradició musical a les nostres terres deixava de ser vista com una peça de l'engranatge ideològic del franquisme i aflorava certa consciència de la música i el ball tradicionals com un element propi que calia reivindicar enfront de la "unidad de destino en lo universal".
Noves generacions, formades per individus amb una renovada consciència política i social, s'interessen per aquesta revalorització de la música tradicional i, amb un pèl d'ideal romàntic, la veuen com un puntal per a la reconstrucció cultural d'un País que havia estat fagocitat per l'esdevenir de la Història i encotillada pels paràmetres dogmàtics del règim repressor. Fornades de joves i no tan joves, en alguns casos amb una sòlida formació acadèmica i intel·lectual, fixen la seua atenció en els balls, les danses, les cançons i les músiques de tabal i dolçaina.
L'altre condicionant va ser el progressiu descens del nombre de sonadors. Aquesta davallada en la quantitat de dolçainers cal enquadrar-la en el context de la gradual dissolució de les denominades des del punt de vista actual "societats tradicionals", i aquesta desintegració no és aliena a determinats processos transformadors que afectaren el conjunt de la societat valenciana des de principis del segle XX o, fins i tot, finals del XIX: industrialització de l'economia, maquinització del camp, despoblació de les zones rurals, moviments migratoris des de zones castellanes o andaluses, creixement dels grans nuclis urbans...
Fóra com fóra, el nombre d'intèrprets va anar minvant, i va ser un fenomen a escala global. Als anys 60 i principis dels 70 restaven elements incombustibles que s'encarregaven de mantenir l'ofici i pobles on la tradició estava tan arrelada que suportaren el procés amb major solvència que altres, però en molts altres llocs el só de la dolçaina va passar a ser un record de persones grans: "La tradición dulzainera se ha perdido. Quedan en el recuerdo de los viejos algunos viejos aires que ya no se tocan" anotaria a peu de pàgina Ricardo Olmos en la seua transcripció de "Bolero del xiulà" de Vinaròs l'any 1948.
Òbviament, totes dues qüestions mereixen una anàlisi i un tractament més profund atesos a la complexitat implícita que revesteixen. Però, més que siguen comentats a grans trets, podem extreure-hi una conclusió innegable: aquests assumptes no podien ser confrontats basant-se en els vells sistemes de transmissió de l'instrument, almenys no exclusivament. Calia una alternativa que oferira resposta a aquestes dues situacions:
Quan a la dècada dels setanta presenciàvem l'ocàs de la dolçaina amb una nòmina d'intèrprets ben baixa, amb una edat mitjana bastant envellida i amb unes esperances de futur més que hipotecades, va sorgir la figura cabdal de Joan Blasco i les primeres escoles tot coincidint amb la Transició democràtica (Sanchez i Velasco, 2012: 25).
Va ser quan es posaren en marxa les primeres escoles públiques de dolçaina. Qualsevol que ho desitjara ara tenia l'accés a l'ensenyament al seu abast, sense necessitat de vincles de consanguinitat, sense l'aprovació -a priori- del mestre... i els alumnes que les integraven començaren a fer actuacions conjuntes. És el que hem denominat "agrupacions escolars".
4-. Agrupacions escolars
L'antecedent més clar a l'hora de parlar d'aquest tipus de formacions és l'escola que des de Junta Central Fallera de València va intentar promoure l'any 1962 amb Joan Blasco com a mestre. Però la iniciativa, a més d'anar dirigida principalment a un alumnat provinent de l'àmbit faller, no va tindre continuïtat i ràpidament va quedar en l'oblit.
No obstant aquest precedent, és ineludible parlar del cas d'Algemesí. En aquesta població de la Ribera Alta es congreguen cada 7 i 8 de setembre un important nombre de dolçainers que es reparteixen entre els diversos balls del seguici que precedeix la processó (Muixeranga, Bastonets, Pastorets, Carxofa, Arquets, Gegants, Cabuts...) i l'acompanyament de la Creu. I aquesta gran quantitat de sonadors -tant del poble com forans- omplint el carrer amb les seues músiques s'ha convertit en un dels grans atractius de la festa. Però no sempre ha estat així...
Als anys 60 cada cop era més difícil trobar dolçainers que se'n feren càrrec de tirar endavant les diverses danses processionals. Al poble havien desaparegut els darrers dolçainers, els germans Roig Camarasa, i les dificultats per a trobar intèrprets eren notòries. L'any 1969 veia la llum pública un poema amb l'explícit títol de Ens fan de manca dolçainers, on l'erudit local Lluís Martínez Domínguez (1903 - 1969) denunciava aquesta situació als seus versos. I avançava la necessitat de prendre mesures per assegurar l'aparició de noves generacions de dolçainers:
Si un músic vullguera ser,
s’el devia d’ajudar,
qe’ns fan falta dolçainers,
i això no’s deu acabar.
En els anys immediatament successius la cosa no va millorar substancialment. L'any 1973 és especialment remarcable, ja que a la Processó de les Promesses (la vesprada del dia 7 de setembre) ni tan sols va sortir ma Muixeranga per falta de balladors. La situació pel que respecta a la dolçaina no era molt millor. Joan Blasco, que ja portava diversos anys acudint com a dolçainer a la festa, tenia l'encàrrec de buscar dolçainers per cobrir tots els balls però l'escomesa no era gaire fàcil: havia de recórrer a intèrprets de contrades sovint allunyades amb que el implicava de despeses de desplaçament i, en qualsevol cas, el catàleg de sonadors del qual disposava no era precisament massa extens.
El punt d’inflexió es va produir quan en l’any 1973 les pastoretes i la carxofa compartiren dolçainer, o bé les melodies es tocaren amb un casset. (Llàcer, 2013: 7).
A partir d'aquell any comença a impartir classes a Algemesí el dolçainer de la veïna vila d'Alzira, Bernat Soler. Al cap de poc temps ja surten al carrer els primers dolçainers formats sota el mestratge del de la capital de la Ribera Alta: Enric Illana, Tomàs Pla, Joan Guitart, Juan A. Espinosa o el tabaleter Vicent Mascarell (http://www.emtid.org/qui-som/).
Però el punt d'inflexió arribaria quan l'any 1974 l'ajuntament representat en la figura del seu alcalde Vicent Revert i Domingo i, molt especialment, el regidor de cultura José Castell Frasquet decideixen posar remei a la situació amb la creació d'una escola pública de dolçaina i tabal que naixeria l'any 1975 amb l'auspici de la Diputació de València i sota el mestratge de Joan Blasco. Era l'Escola Provincial de Dolçaina d'Algemesí.
Por eso se creó la Escuela de Algemesí, ya que era un problema para las fiestas de esa ciudad la falta de "dolçainers" para sus danzas místicas de "els bastonets", "la moixranaga"(?), pues, por mucho dinero que tuvieran para contratar "dolçainers" no los encontraban. Fue preciso crear la Escuela Provinvial de Valencia y hoy no hace falta que vayan a buscarlos porque los tienen en el propio pueblo (de Fadrell, 1983: 4).
Dolçainers de l'Escola d'Algemesí als anys 80: Joan Carles Morales,
Pepe Martínez, Raül Ortega, Josep lluis Domingo (tabalet) i Diego Ramon.
Foto: Raül Ortega.

Nous dolçainers que fins
al moment no tenien cap vincle amb l'instrument començaren a formar-se sota el mestratge de Blasco, qui estaria al davant de l'escola fins al 1977. Va ser llavors quan es va fer càrrec un dels primers alumnes, Diego Ramón Lluch (1948 - 2006). Nascut a Picassent va establir-se a Algemesí l'any 1971 on seria organista i mestre de capella de la basílica de Sant Jaume i fundador de l'Schola Cantorum. Proveït d'una colossal formació cultural i acadèmica -entre la seua gran producció es troba la traducció al valencià de El Messies de J. F. Haendel- era un gran coneixedor del sistema Kodály d'ensenyaments musicals, i com a testimoni de la seua tasca a l'escola d'Algemesí ens ha quedat la recopilació de tonades per a dolçaina fent servir el mètode ideat per l'hongarès Zoltán Kodáli:
L'objeciu principal. retrobar la nostra arrel musical, la llengua materna musical del poble i sentirnnos satisfets si oblidant un poc les modes musicals d'altres, podem distinguir, sentir i amar l'estil morellá de les tocates del Maestrat, de les de Callosa i la Marina alacantina (Ramón i Lluch, 1980: 2).

Poc temps després, Diego Ramón començaria a delegar les tasques d'ensenyament. A partir de 1980 i amb poc més d'un any d'experiència com a dolçainer -aquell mateix any havia participat per primer cop en la processó de la Mare de Déu de la Salut- un jove de la població que solament comptava amb 17 anys comença a fer classes a l'escola d'Algemesí. Era Xavier Richart Peris, qui es faria càrrec de l'escola definitivament en 1982 (Richart, 1992: 229).
Xavier Richart (a la dreta)  en una actuació a Castelló a principis dels 80 

Com hem comentat, Blasco havia abandonat l'escola l'any 1977. El motiu va ser que el llavors alcalde de la ciutat de València, Miquel Ramon Izquierdo, va proposar-li iniciar un projecte similar al que duia a terme en Algemesí però en aquest cas al Cap i casal. Blasco, que ja era era funcionari de l'Ajuntament de València, no ho va dubtar i va acceptar la proposta.
Els estudis de dolçaina varen ser adscrits a l'Escola Municipal de Música "José Iturbi" -l'actual Conservatori Professional "José Iturbi"- en aquell sota la direcció del pianista José Roca Coll (1915 - 1997), tot i que no tindrien caràcter oficial fins molts anys després.
Blasco va assumir el paper de mestre de dolçaina, de tabal i exercia les funcions de "director" del conjunt, tot i que més pròpiament caldria dir que procedia com a "cap de colla". L'ensenyament estava estructurat en tres cursos i estava fonamentat en classes grupals on principalment es treballava repertori. Els continguts tècnics treballats eren mínims i el sistema d'assimilació de recursos expressius o estilístics es basava en la imitació de l'alumne cap al mestre.
A part hi havia un assaig conjunt on alumnes de diversos nivells acompanyats dels tabaleters treballaven repertori específic per a les actuacions al carrer. L'Escola se'n feia càrrec de diverses actuacions on eren requerits per l'Ajuntament de València i també a molts altres indrets on es presentaven com una agrupació.
Dolçainers i tabaleters de l'Escola Municipal de València en la fest del Corpus
a principis dels 80.
D'aquesta escola varen sortir nombrosos intèrprets que als anys següents es constituirien com els principals referents, i no solament a València capital. Molts d'ells varen constituir-se com a mestres d'altres escoles que amb major o menor fortuna anaren escampant-se arreu del País Valencià i les agrupacions de tipus escolar començaren a convertir-se en una estampa cada cop més freqüent a les festes de pobles i ciutats.
Aquestes formacions es diferenciaven principalment pel seu elevat nombre de components. No eren una quantitat restringida als lligams familiars o a la voluntat del mestre, s'apropaven numèricament a les agrupacions conjunturals però en aquest cas hi havia un treball conjunt continuat i són concebudes com un col·lectiu. Presenten certes traces d'uniformitat ja que el seu estil estava fortament influenciat per Joan Blasco. Amb tot, són fonamentalment una multiplicació de sonadors: dolçaina i tabal estrictament, sense altres instruments afegits, fet que queda reflectit al seu repertori que feien servir i que prenia com a punt de partida el del dolçainer solista que igualment Blasco representava: obres principalment a una veu, estructures senzilles i tonalitats còmodes. El propi Método de Dulzaina de Joan Blasco, creat amb la finalitat d'assortir a aquest nou alumnat, reflecteix aquesta manera de funcionar.
Si analitzem el primer enregistrament discogràfic d'aquest tipus de formacions, el treball Tocates Valencianes del Grup de Tabaleters i Dolçainers "El Puig" de 1982 podem comprovar aquest fet: cavalcada, vals del soroll, el Sento, el tio Pep... Solament una obra surt mínimament de la línia: "El Puisg en Festes", una creació del músic local Juli Ribelles (1926 -2004), dedicada expressament a la colla i que malgrat la seua senzillesa -vist des del punt de vista actual- ja presenta certs aspectes diferenciadors.
I és que l'obertura dels ensenyaments de l'instrument i l'establiment d'aquestes formacions va atraure elements provinents d'altres àmbits musicals, ja siga com a simples observador del fenomen o directament partícips. En el darrer cas podríem citar el cas Miquel Mulet i Ortiz, un violinista castellonenc que seria alumne de Blasco a principis dels 80 i compta amb una interessant producció compositiva per a dolçaina i tabal. Les seues partitures ja reflecteixen molts elements com les dinàmiques, indicacions de tempo, el ritme del tabal, articulacions, ornaments... avui en dia freqüents però que fins a eixe moment apareixien de forma esporàdica.




BIBLIOGRAFIA
DE FRADELL, Joan. "La dolçaina es la raíz más profunda del pueblo valenciano" dintre de Mediterráneo del dia 21 d'agost de 1983.
LLÀCER, Francisco José. "Algemesí, de vell i de novell" dintre de Berca, nº204, Algemesí, 2014.
ORTIZ, Carmen, “Folclore, tipismo y política. Los trajes regionales de la Sección femenina de Falange”, en Gazeta de Antropología, Nº 28, Granada, 2012.
RAMON I LLUCH, Diego. Recull de cançons i tocates del nostre País per l'ensenyament de la dolçaina, 1er nivell, Algemesí, 1980.
RICHART PERIS, Xavier. Estudiant la dolçaina. Métode i tècnica. València, 1992.

SANCHEZ I VELASCO, Josemi. "Les notes d'una evolució" dintre de Antologia de la dolçaina i el tabal, València, 2012.

Comentaris

tiniwiny ha dit…
Hola Pau;
Diria que no vaig a enrotllar-me però ma mare m' ensenyà a no dir mentides...jeje
Fa relativament poc de temps que he entrat en l'aventura del teu blog i encara no he llegit tots els articles que has penjat. No puc aportar res,ja que no he viscut de prop una tradició musical familiar, encara que la música sempre m'ha atret de manera especial; ni humilment tampoc tinc la cultura o els coneiximents musicals per a afegir res d'interés.
Així ès que et seguisc com una mena de recipient pràcticament vuit en el tema, que va omplint-se amb les coses que contes als teus articles, descobrint curiositats,o sorprenent-me i fent-me pensar en coses desde punts de vista diferents; i com una xiqueta que descobrix un joguet nou, espere la lectura del següent article per a vore què hem desperta en ixa ocasió.
Tot este rotllo que t'he llançat és al final, perque volia felicitar-te pel teu blog, però sobretot volia agrair-te la seua existència, així com el temps i l'esforç que li dediques gracies als quals puc després gaudir i aprofitar tot el que m'ensenya.
Salutacions
Bea.
Pau Llorca ha dit…
Moltes gràcies Bea per les teues paraules i per haver-te convertit en una nova lectora del blog.

I felicitats. Per què si és cert el que dius has captat perfectament l'esperit d'aquest blog. No és solament informar -què no formar- i contar quatre batalletes. També és intentar que la gent reflexione al respecte de determinats aspectes: si qüestionem l'origen valencià del "Ramonet", si donem notícia d'intèrorets d'origen musulmà a les nostres terres, si comentem que tot un Senyor músic com Manuel Palau era jurat d'un concurs de dolçainers als anys 20, si expliquem que a principis del segle XX una família provinent de Tales feia gires per tot l'Estat... No és per un simple exercici d'erudició. És per a que la gent qüestione moltes de les afirmacions què es donen per vàlides sense cap motiu: passa en la dolçaina, més encara en la música tradicional, més encara en allò que diuen "tradicions valencianes"... I al final de la partida açò no es més que un reflex de la societat que tenim: qualsevol indocumentat pot soltar un desficaci i automàticament una munió d'orangutans li riuen la gràcies i ho converteixen en bandera de les seues frustracions i de la seua ignorància contra una persona, un territori o un grup social.

Cal fomentar el coneixement i, sobretot, l'esperit crític. Jo ho faig des de la meua humil "trinxera" i estic ben pagat de que noves generacions de sonadors (com és el teu cas) s'interessen pel que, amb major o menor encert, servidor puga escriure.

De nou moltes gràcies per les teus paraules i una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o