Passa al contingut principal

LA LLEGENDA DE LES DUES DOLÇAINES




Totes les societats han generat al seu voltant una sèrie de llegendes. El concepte llegenda és ambigu, però es podria definir com una narració on, sobre un substrat de realitat, es combinen elements imaginaris a partir d'una errònia interpretació dels fets o, senzillament, afegits que de forma conscient o involuntària van sumant-se amb el pas dels anys i què es consideren veritables malgrat no haver-hi cap suport documental ni prova científica que les valide. Poden tenir una índole moralitzant, d'explicació històrica, educativa... o una barreja de diversos aspectes, però sempre amb l'objectiu d'exemplificar i refermar les circumstàncies que envolten el col·lectiu que les genera.

Moltes vegades, els components inventats sobrepassen de tal manera la base històrica que acaben per engolir-se-la, degenerant d'aquesta manera en una relació de fets absolutament fantàstica, inversemblant, inaudita... fins al punt que sols usar-se el terme "llegenda" com a sinònim de mantàfola, faula, mentida, falòria...
La dolçaina i el tabal no és cap excepció: contarelles fundacionals; repertori heretat dels ibers, o de la cultura clàssica, o de l'Edat Mitjana...; melodies inalterades provinents de temps immemorials; relats dels orígens; etc. I una de les més difoses entre el col·lectiu dels dolçainers ha estat la que atorga certa habilitat a determinats intèrprets per fer sonar dues dolçaines a la vegada, la qual cosa ha provocat ineludiblement l'elogi dels cronistes l'època, i dels actuals.
El diari alacantí El Eco de la Provincia es feia ressò d'aquest fet en comentar el programa de festes anunciat amb motiu de les celebracions de Santa Marta per al mes de juliol de l'any 1883 a la Vila Joiosa (la Marina Baixa):
Día 27. Igualmente se celebraran carreras y cucañas como el día anterior, danzas al estilo del país, recorriendo las calles de la población con vistosos y engalanados trajes, bailando al son de las dos dulzainas á duo que tocará un reputado profesor de la ribera de Valencia (El Eco de la Provincia del dia 11 de juliol de 1883, pàg. 3).
Qualsevol, per poc que siga conscient de les característiques morfològiques i les dificultats interpretatives inherents a la dolçaina i la seua canya, se sorprendrà incrèdul de la destresa d'aquest executant. Tret d'alguns experiments duts a terme entre cassalles i desficacis en nits de disbauxa, tothom és conscient de la impossibilitat de fer sonar amb un mínim de garanties interpretatives dues dolçaines a la vegada. Llavors, d'on prové aquesta creença tan difosa fins als nostres temps?

Desconeguem la identitat d'aquell dolçainer de la ribera de València que va ser llogat per a les festes de la Vila, però varen ser diversos els intèrprets respecte als quals s'al·ludeix que tenien aquesta mestria. El cas més conegut pot ser siga el de Lluis Hernández Llàcer (1836-1904), dolçainer d'Alcasser (l'Horta Sud). No sabem amb certesa d'on arrenca aquesta idea que era capaç de fer sonar dues dolçaines a la vegada però es va difondre àmpliament a partir de la dècada dels 70 amb la publicació de l'article que Ricard Blasco Laguna va redactar per a l'entrada "Dolçainer" de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana.

Otros afamados dolçainers del XIX fueron Lluís Hernández, de Alcácer, capaz de tocar dos dolçaines a la vez (1877) (Blasco Laguna, 1973: 52)

A partir d'aquell moment, la majoria de les referències envers Lluís Hernández han anat acompanyades de la menció a aquesta especificitat artística. En realitat, és possible que aquesta idea siga conseqüència d'una errada en la interpretació del programa de festejos que s'anaven a realitzar el dia 18 de març de 1877 amb motiu de falles. Aquell dia el d'Alcasser hi participava fent un concert en el qual alternava amb una banda de música:

Alternando con la música militar, el celebrado dulzainero de Alcácer, Luis Hernández, tocará también algunas piezas, entre las que figuran un pasodoble, El Galán, algunos trozos de la Norma, un pout pourri de preterito y presente, La Malagueña y algunas otras, ejecutadas con dos dulzainas á duo, tocadas por el Sr. Hernández (El Mercantil Valenciano del dia 18 de març de 1877).

Segons J. Gericó és en aquesta notícia de premsa on podria localitzar-se l'origen de la convicció de l'art d'Hernàndez per a fer sonar dues dolçaines a la vegada, més concretament en la inexacta interpretació de la sentència: "ejecutadas á duo, tocadas por el Sr. Hernández":

...ha suscitat multitud de reaccions crítiques en el món que envolta a la dolçaina, emanades pels més carismàtics i importants dolçainers de València, que amb raó i bon coneixement de causa saben que açò és impossible. Al parèixer la mala redacció de l'enunciat del programa va ser la responsable del malentès, ja que l'habitual era i seguix sent tocar dos dolçaines a duo, però per dos dolçainers distints (Gericó, 2004: 36).

La similitud en els termes referits d'ambdues notícies, l'adscripció geogràfica del dolçainer (la ribera de València), la proximitat de les dates d'ambdós esdeveniments (1977 / 1983), així com el fet que en aquelles dates es constata la participació de Lluís Hernández en diversos esdeveniments a terres alacantines, fan pensar que possiblement és ell l'intèrpret contractat per a les festes de Santa Marta de la capital de la Marina Baixa. Amb la qual cosa, és possible que la creença que el d'Alcàsser era capaç de tocar dues dolçaines provinga de la seua època d'activitat. A més, malgrat no ser un fet excepcional, tampoc era habitual a mitjans del segle XIX l'agrupació de dos dolçainers. Això no invalida l'explicació de J. Gericó que segueix sent plausible, ja què l'error pot provenir des del mateix moment de la publicació del programa. Però... cabria altra possible explicació?

La resposta pot ser la trobem en altre dels dolçainers als quals s'atribuïa aquesta capacitat: Vicent Montoliu Ramos, el barbut del Mengo. En 1891, Jose de Laserna -novel·lista i redactor del rotatiu El Imparcial- publicava la seua crònica arran de la visita que va realitzar a la ciutat de València coincidint amb les celebracions de la Fira de Juliol. En una de les vetllades artístiques se celebren a l'Albereda assisteix a l'actuació d'un quadre de balls en els intermedis de la qual fa la seua participació el de Tales:

En los intermedios de baile y canto, el no menos famoso dulzainero de Tales hace prodigios tocando dos dulzainas á la vez.
Este artista me recordaba viendole a ciertos personajes políticos que también han tocado dos dulzainas a un tiempo y, con ventaja sobre el de Tales dos sonatas distintas a un tiempo a la vez.
Con una dulzaina el himno de Riego y con otra el... Te Deum laudamus (El Imparcial del dia 30 de juliol de 1891, pàg. 1).


La crònica del diari madrileny sembla deixar prou clar que era un sol intèrpret el que feia sonar ambdós instruments, però l'explicació és més senzilla del que aparenta: el que feia sonar a la vegada Vicent Montoliu era una dolçaina i una flauta de bec. L'atifell en qüestió i l'ús que se'n feia d'ell ens és descrit per Joan Amades en observar anys més tard com el feia servir el també talenc Pere Ramos "el tio Peret":

En dos punts de la dolçaina, prop de l'inxa i de la campana, hi porta aplicats dos filferros d'uns deu centímetres de llargada, els quals sostenen una flauta de canya de mida gairebé igual a la de la dolçaina, mantenint els dos instruments en posició paral·lela l'un de l'altre. Hi ha composicions en què s'alterna el toc de la dolçaina amb el de la flauta i així, tenint els dos instruments units i plegats, en un moment donat i amb molta rapidesa i facilitat, i de manera gairebé imperceptible per a qui escolta, es pot canviar l'instrument. Aquestes flautes de canya són fetes pel mateix músic amb un senzill canó de canya un xic gruixut, degudament foradat i capsat amb unes plaques de llauna a cada cap, que les hi aplica el llauner (Amades, 1931).

Tenim constància certa que des de finals del segle XIX els dolçainers de Tales, en concret Vicent Montoliu Ramos, ja la feien servir i, de fet, era considerada pels coetanis com una innovació:

...no es menos cierto que al modernizarse el donsainer, convirtiéndose en concertista, adoptando un vistoso y semimilitar uniforme para exhibirse, y adicionando una flauta á la dulzaina para dar mayor extensión y dulzura en los sonidos á las variaciones y fermatas, el primitivo tipo desparece ó por lo menos queda eclipsado por los celebrados Montoliu (Ruiz de Lihory, 1903: 340).

No eren els únics. Almenys se sap amb seguretat -per què s'ha conservat l'objecte físic- que els Melitons de Bétera també les empraven. Fins i tot al concurs de dolçainers convocat a la ciutat de València l'any 1925 un dels punts de les bases advertia respecte a la prohibició d'utilitzar la combinació en qüestió:

Los dulzaineros de la región que deseen concurrir a este Certamen los temas populares que a continuación se indican, exclusivamente con la dulzaina. Se excluyen, pues, de este Concurso las flautas que algunos dulzaineros llevan combinadas con el instrumento típico valenciano (El Mercantil Valenciano del dia 8 de juliol de 1925, pàg. 1).
Flauta i dolçaina de els Meliton de Bétera
Font: 
ASENSI, Ramon: Els Meliton. 100 anys de música a Bétera

Així doncs, per més que encara s'entesten en plasmar en textos escrits sobre paper o la xarxa curioses -i per què no dir-ho- boniques històries referents al nostre instrument, aquestes no constitueixen un relat històric verídic. Un poble no pot viure sense llegendes, però tampoc pot viure de llegendes...


BIBLIOGRAFIA
GERICÓ TRILLA, Joaquín. Alcàsser i la seua música, Alcasser, 2004.
RUIZ DE LIHORY, José. La música en Valencia. Diccionario biográfico y crítico. València, 1903.
AMADES, Joan. Missió de recerca Tomàs - Amades 1931 dintre de MASSOT i MUNTANER, Josep. Obra del cançoner de Catalunya. Materials, vol. XIV, Barcelona, 2004

Comentaris

Unknown ha dit…
Tota llegenda té una base: ací al Maestrat sé d'almenys dos dolçainers que tocaven la dolçaina i el tabalet a l' hora, i també pensava que era llegenda fins que vaig trobar testimonis directes. I no ho feien per fer circ, sinó per mancar de tabaler. Quico Vileta d'Albocàsser i el dolçainer de la Serratella.
Pau Llorca ha dit…
Tinc un video que prova el que dius. No dels dolçainers que tú cites, però si d'altre. Tot i que en aquella ocasió no era per falta de tabaleter si no què, sospite, per excés de cassalla. Llàstima que no està al youtube i no el puc enllaçar.
Unknown ha dit…
Però d'un dolçainer actual o antic? Ja sé que es pot fer, estic fart de fer-ho, però en els casos que et conto era per a fer tornavila i ball pla.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o