Passa al contingut principal

TABALETERS (1)


El jove Alexandre va conquerir l'Índia.
¿Ell sol?
César va vèncer als gals.
¿No duia amb ell ni tan sols un cuiner?
Felip II va plorar en enfonsar-se la seua flota.
¿Ningú més va plorar?
(Bertold Brecht)

Fins a temps molt recents -encara als nostres dies es preserva d'una forma aclaparadora- la figura del dolçainer va indissolublement lligada a la del tabaleter, el seu acompanyant a la percussió. La imatge clàssica -i no sempre ajustada a la realitat- d'un home de certa edat fent sonar la dolçaina mentre al seu costat un xiquet amb cara de ser més fresc que una cama-roja repica amb ganes sobre la pell tibada amb les seues baquetes ha esdevingut una de les escenes típiques dintre de l'imaginari popular valencià.


Però malgrat la tendresa que puga despertar aquesta representació, el ben cert és que històricament els tabaleters sempre han estat socialment considerats com un element secundari dintre de la música tradicional:

El tabaleter s'ha tingut massa sovint com un músic en transit, un xiquet sense criteri, un aprenent perpetu, algú que no tenia prou llums per a tocar altre instrument més difícil o amb més presència, de qui només s'esperava que, com a molt no molestara massa (Reig, 2011: 392).
La manca de documentació respecte als intèrprets de tabal fins a l'època contemporània és certament esfereïdora. És cert que l'ofici de tabaler va gaudir d'un cert prestigi a l'edat mitjana i l'època moderna dintre de les formacions conegudes habitualment com a "cobles de ministrils", esdevenint un músic assalariat al servei de les corts o dels consells municipals. Així el rei Pere el Cerimoniós establia a les seues ordenacions de 1377 quina havia d'estar la formació de joglars al seu servei:
Perquè volem e ordonam que en nostra cort juglars IIII deguen ésser, dels quals II sien trompadors, e lo terç sia tabaler, e·l quart sie de trompeta...
També els coneguts popularment com "tabalots" dels gremis esdevingueren fins a temps molt recents un element identificatiu d'aquestes institucions, acompanyant la bandera en els diversos esdeveniments on prenien part, especialment famosos varen ser el "tabalots" del gremi de pelaires de la ciutat de València:
Los "tabalots" eran tres grandes tambores, verdaderos tambores antiguos, anchos, grandes, de sonido grave (su nombre ya les diferencia bien del cascabelero "tabalet") y de antigüedad venerable.
Eran, si mal no recordamos, propiedad y heraldos del gremio de pelaires.
Y los tocaban también tradicionalmente los ancianos del gremio, que a nadie cedieran el honor de su redoble, como a nadie cedieran cuando eran mozos la honra de llevar la bandera y ponerla derecha en el hombro y caminar así con ella (Las Provincias del dia 13 de novembre de 1930).
Però pel que fa al binomi que ens ocupa, la figura del tabaleter sempre ha estat supeditada a la del seu partenaire a la dolçaina. Si les notícies recollides als arxius i hemeroteques són poques i fragmentàries per que respecta als dolçainers, el panorama és encara més esfereïdors si intentem cercar informació referent a l'intèrpret de tabalet.
Les obres específiques destinades als instrumentistes són escasses i tardanes. És cert que les primeres transcripcions de tonades pròpies de tabal i dolçaina poden trobar-se representats els acompanyaments de la percussió com ocorre en el manuscrit de 1873 Música de los cantos populares de Valencia y su provincia del professor Eduardo Ximénez Cos (1820 - 1900), al Cantos y Bailes Populares de España de José Izenga (1828 -1991) de l'any 1888, a les transcripcions recollides per Francisco Figueras Pacheco per al volum dedicat a Alacant dintre de la Geografia del Reino de Valencia de Carreras Candi o als exemples puntuals que esquitxen diferents publicacions dintre de l'obra d'Eduard Lopez-Chavarri i Marco (1870-1971). Altres, però, no ho inclouen o no ho fan sempre: José Ruiz de Lihory (1852-1920) a la seua obra La Música en Valencia de 1900 o Eduardo Martínez Torner (1888-1955) a Danzas Valencianas de 1938 beuen d'altres autors i els exemples que recullen van acompanyats de la transcripció del ritme o no depenent de l'original. Cinc cèntims del mateix ocorre amb els cançoners de Seguí i amb els Cuadernos de Música Folklòrica Valenciana de la institució Alfons el Magnànim.
Referent a l'estudi de les estructures rítmiques són de destacar unes breus apreciacions en l'opuscle de Manuel Palau (1893-1967) Elementos folk-lóricos de la Musica Valenciana de l'any 1925, i molt especialment els apunts teòrics de la mà de Jordi Reig a La Musica tradicional valenciana. Una aproximació antropològica de l'any 2011.
Reculls esparsos de ritmes i estructures hi apareixen a diverses publicacions: En 1989 apareix el Métode Dolçaina de Xavier Ahuir que inclou un annex al final del llibre amb una breu explicació de diversos ritmes i la seua transcripció. El treball Estudiant la Dolçaina. Obres per a Colla de Xavier Richart corresponent a l'any 2000 integra un apartat dedicat a la percussió on s'inclouen -a més de partitures- propostes d'estructures rítmiques per a l'acompanyament de les obres.
Però, parlant de material d'aprenentatge estrictament, caldria esperar l’any 2000 per a l'aparició del primer mètode d'ensenyament destinat a tabaleters: el Método de percusión para Tabalet de Francisco J. Blasco, un treball auto-publicat on s'inclouen uns breus comentaris teòrics i alguns senzills exercicis tècnics, per treballar posteriorment diversos ritmes d'acompanyament explicats des de la perspectiva i experiència particular adquirida al llarg dels molts anys en què va acompanyar al seu pare com a tabaleter. L'any 2002 amb l'aparició del Métode de Dolçaina i Tabalet de Guillermo Camarelles és presenten uns senzills exercicis tècnics i uns breus comentaris, a més de la transcripció del ritme per a l'acompanyament d'algunes d eles obres recollides en el volum. I en 2009 es publica Estudiant el Tabalet – Mètode elemental de A. Blay, V. Borràs i X. Richart, una obra dividida en tres grans bloscs: "l'instrument" on es tracta fonamental la descripció del tabalet i els seus diversos components així com indicacions referents a la tènica bàsica d'interpretació; "exercicis tènics" dirigits a millorar les habilitats i els recursos dels instrumentistes; i una tercera part "introducció al repertori del tabalet" on es fa un recorregut per diversos ritmes tradicionals.
Tampoc la literatura convencional ha estat especialment pròdiga en referències al músic que ens ocupa: el poema "Lo Tabalet" de Teodor Llorente Olivares (1836 - 1911) publicat l'any 1886 on un vell tabaleter deixa en herència l'instrument al seu net mentre li explica escenes de la seua vida per les festes dels pobles; i el poema número 25 recollint dintre de El Gran Foc del Garbons del poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés (1924-1993) que té com a protagonista un antic tabaleter que ara fa tasques d'agranador. Gabriel Miró (1879-1930) ho tocaria de forma tangencial al seu relat "Agustina y Tabalet", però a part d'això poca cosa més.
UNA REIVINDICACIÓ NOUCENTISTA
A mitjan segle XIX el cronista de la ciutat de València, Vicente Boix, publicava l'article "El Dulzainero" dintre de l'obra coral Los valencianos pintados por si mismos i explicava la figura que representa el tabaleter de la següent forma:
El dulzainero lleva consigo una parte suelta de su cuerpo, que no puede desprenderse de él; y por consiguente tiene dos cabezas, una que discurre y otra que discurre poco; dos bocas, una que sopla y otra que permanece cerrada; cuatro manos, dos cuyos dedos trabajan infinito y dos que se agitan incansables; y cuatro piernas que marchan casi siempre a la par. La cabeza, la boca, las manos y las piernas exuberantes son las piernas y las manos y la boca y la cabeza del muchacho que toca el tamboril; son el cuerpo y la sombra, el carretero y el látigo, el portero y su petulancia, la España y el desorden; son inseparables, inolvidables, indisolubles: el uno arrastra al otro como el iman al acero, como la coqueta á un tonto, como el poder á los débiles (Boix, 1859: 28).
La resposta no es faria esperar, i la major reivindicació del que representa la figura del tabaleter vindria poques setmanes després de la mà de Peregrín Garcia Cadena (1823-1882). En la mateixa sèrie de publicacions, el periodista, escriptor i crític teatral nascut a València denunciava el menysteniment freqüent a què eren sotmesos els intèrprets d'aquest instrument:
... la sociedad es injusta con el tamborilero. En la escala social se les designa un peldaño intimo y rastrero: en la esfera del arte, se le considera como un apéndice, como una escrecencia, como una especie de verruga del donsayner (Garcia Cadenas, 1859: 258).
Aquesta obra on es recullen totes dues referències està inspirada en altra publicada a Madrid en 1845 sota el títol Los españoles pitados por ellos mismos que no era més que una versió de l’obra francesa Les français peints per eux-mmémes. Com les seues predecessores, la versió valenciana és un treball col·lectiu consistent en el recull d’articles de diversos autors referents a personatges característics, una obra eminentment costumista. Inicialment va distribuir-se en forma de fascicles pel Diari Mercantil començant amb l'article "El Valenciano" de José Zapater Ujeda publicat el 2 de març de 1869, però el mateix any ja apareixerien tots els escrits recopilats en un mateix volum.
L’article titulat "El Tabaler" és una ferma protesta contra el tracte discriminatori que sofreixen els tabaleters i una reivindicació de la seua feina, la seua importància en la festa i el seu particular caràcter:
Es un absurdo considerar al tabaler como la sombra de un cuerpo, como el apendice del donsayner. Como individuo de la especie humana, y como músico, el tabaler debe ser considerado individualmente: tienen su manera de ser especialisima y es tan digno de la estimación pública como el donsayner.
Hay más: el segundo no es nada sin el primero; luego el primero es tanto como el segundo; luego la pretendida preponderancia de la dulzaina es cuestón de pedantería y de orgullo mal fundado (Garcia Cadenas, 1859: 258).
A l'encès elogi que fa destaca tres motius pels quals han de gaudir aquests major consideració de la què tenen els dolçainers:
El tabaleter va siempre delante del donsayner, però no á la manera del heraldo que preside á su señor, sino á título de sábio regulador sin el cual el dulzainero seria el salvage inculto y bravío de la música.
El tabaleter es el que marca y sostiene el ritmo musical y defiende los fueros del compás, sin los cuales no habria música posible.
Y finalmente, al hablar de la combinación de esos dos instrumentos bulliciosos, siempre habreis oido decir: tabal y donsayna, y jamás donsayna y tabal, ni mucho menos donsayna á secas (Garcia Cadenas, 1859: 259).


Però el debat, si és que és pot considerar així, no aniria més enllà de ser un passatemps literari entre erudits noucentistes sense cap altra pretensió que oferir als lectors un seguit d'escenes costumistes fent servir com a excusa els comentaris sobre personatges arquetípics de l'imaginari valencià. Poca, per no dir cap, repercussió tindrien els raonaments de Peregrín Garcia Cadenas -a quí tampoc se li coneix un interès transcendental en els aspectes propis de la música tradicional més enllà d'aquestes línies-, al punt que amb el pas dels anys fins i tot el tercer aspecte del seu argumentari també deixaria de tenir validesa:

La paraula s'utilitza per designar la parella que formen la completa, és a dir, que n'hi ha prou a dir dolçainer per entendre també en l'expressió al tabaleter, l'altre músic que l'acompanya. (...) El mot -que es conserva- propi d'un instrument musical ha esdevingut el nom genèric de la parella de músics, ben tradicional a les terres valencianes (Capó, 1994: 81).

Efectivament, expressions tan populars llogar a la dolçaina o pagar a la dolçaina s'utilitzen en referència al binomi dolçaina i tabal, però també en referència al conjunt en el cas de que ens referim a un grup més nombrós. El Diccionari Català - Valencià - Balear d'Antoni Maria Alcover també reflecteix aquest fenomen entre les diverses accepcions del terme dolçaina:

En el Regne de València, on encara està en ús el mot (dolçaina o donçaina), s'aplica a designar el conjunt de xeremies i tabalet amb què s'amenitzen les festes populars.



BIBLIOGRAFIA
BOIX, Vicente. "El dulzainero" dintre de Los Valencianos pintados por si mismos, València, 1859.
CAPÓ, Bernat. "Dolçaina" dintre de Costumari Valencià, vol. II, València, 1994.
GARCIA CADENAS, Peregrín. "El Tabaler" dintre de Los Valencianos pintados por si mismos, València, 1859.
REIG, Jordi. La Musica tradicional valenciana. Una aproximació antropològica , València, 2011.

Comentaris

Paco Bessó ha dit…
Hi hauria molt a dir de tot aquest tema. El primer seria valorar, i no poc, el treball del tabaleter. Quan vas tocant amb un tabaleter experimentat i més si és la teua parella habitual, fa que toques molt més relaxat, sabent que faces el que faces, a la tercera nota el tabaleter sabrà que estàs tocant, o per què talles o canvies de melodia, amb una simple mirada o gest, el tabaleter sap que va a fer el xirimiter. Cal dir que tradicionalment, el xirimiter no avisa al tabaleter de què va a tocar, i el tabaleter deu entrar al ritme sense que es note cap colp fora de lloc, per fer açò també cal que el xirimiter entre al ritme del tabaleter facilitant que l'accent del ritme obstinat que fa el tabaleter, coincidisca amb l'accent de la nova peça que va a tocar, fent que el tabaleter puga canviar el ritme que toca, si fera falta, sense que es note cap cosa estranya en el canvi. Si vas acompanyat d'un tabaleter menys experimentat, deus d'estar més pendent d'ell, avisant-li del que vas a tocar o de quin ritme ha de fer per acompanyar a la següent peça que toques, si serà ritme de pas-doble, cercavila, Callosa o Bocairent... Si el tabaleter és experimentat, entendrà i et seguirà sense que s'aprecie res estrany, encara que acceleres el ritme de la peça o el faces més lent.
Com s'ha dit ja al text, normalment el xirimiter solia ser prou més major que el tabaleter, i moltes vegades el pare del mateix o el seu mestre, cosa que fa que faça en tot moment el que diu el xirimiter. Normalment les feines les llogava el xirimiter, i qui pensava i buscava la manera d'anar d'un poble a l'altre també era el xirimiter, cosa que li llevava importància de cara al públic en general. Per altra part, en molts casos el tabaleter fa un ritme obstinat, com a les danses, el tabaleter toca el mateix mentre dura la dansa, mentre que el xirimiter ha de fer diferents melodies, pel que li és més difícil aprendre una peça al xirimiter que al tabaleter.
Referent als ritmes que toca el tabaleter diré, llevat del repertori més tradicional, dansà, danses rituals (moma, nanos, cavallets, arquets, ...), i tocates específiques de processó, cavalcada, cercavila de Bocairent, Callosa, albaes... el tabalet té llibertat d'improvisació, és a dir, un bon tabaleter és capaç de tocar la mateixa peça dues vegades de diferent manera, deixant-se dur i donant llibertat a la seua imaginació per acompanyar la peça com li vinga de gust, sempre que no perda el caràcter i l'accent del ritme. Hem de tindre sempre present que solia tocar un tabalet a soles, això es complica quan hi ha més tabaleters, ja que si cada tabaleter adorna el que vol quan vol, el resultat pot ser una traca, que per altra banda és el que sol passar. Açò explicaria també que no s'escriguera el paper del tabaleter, en saber que s'està tocant una polca o un vals, el tabaleter ja sap com acompanyar-ho, a partir d'un ritme bàsic i a improvisar.
Per tot el que he exposat, entenc que es valore menys la figura del tabaleter front a la del xirimiter, encara que per una part el xirimiter no és res sense el tabaleter i per altra el resultat de l'actuació és molt millor amb un bon tabaleter que amb altre pitjor o simplement menys experimentat.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d