El
jove Alexandre va conquerir l'Índia.
¿Ell
sol?
César
va vèncer als gals.
¿No
duia amb ell ni tan sols un cuiner?
Felip
II va plorar en enfonsar-se la seua flota.
¿Ningú
més va plorar?
(Bertold
Brecht)
Fins
a temps molt recents -encara als nostres dies es preserva d'una forma
aclaparadora- la figura del dolçainer va indissolublement lligada a
la del tabaleter, el seu acompanyant a la percussió. La imatge
clàssica -i no sempre ajustada a la realitat- d'un home de certa edat fent sonar la dolçaina mentre al seu costat un xiquet amb cara de
ser més fresc que una cama-roja repica amb ganes sobre la pell
tibada amb les seues baquetes ha esdevingut una de les escenes
típiques dintre de l'imaginari popular valencià.
Però
malgrat la tendresa que puga despertar aquesta representació, el ben
cert és que històricament els tabaleters sempre han estat
socialment considerats com un element secundari dintre de la música
tradicional:
El
tabaleter s'ha tingut massa sovint com un músic en transit, un
xiquet sense criteri, un aprenent perpetu, algú que no tenia prou
llums per a tocar altre instrument més difícil
o amb més presència, de qui només s'esperava que, com a molt no
molestara massa (Reig, 2011: 392).
La
manca de documentació respecte als intèrprets de tabal fins a
l'època contemporània és certament esfereïdora. És cert que
l'ofici de tabaler va gaudir d'un cert prestigi a l'edat
mitjana i l'època moderna dintre de les formacions conegudes
habitualment com a "cobles de ministrils", esdevenint un
músic assalariat al servei de les corts o dels consells municipals.
Així el rei Pere el Cerimoniós establia a les seues ordenacions de
1377 quina havia d'estar la formació de joglars al seu servei:
Perquè
volem e ordonam que en nostra cort juglars IIII deguen ésser, dels
quals II sien trompadors, e lo terç sia tabaler, e·l quart sie de
trompeta...
També
els coneguts popularment com "tabalots" dels gremis
esdevingueren fins a temps molt recents un element identificatiu
d'aquestes institucions, acompanyant la bandera en els diversos
esdeveniments on prenien part, especialment famosos varen ser el
"tabalots" del gremi de pelaires de la ciutat de València:
Los
"tabalots" eran tres grandes tambores, verdaderos tambores
antiguos, anchos, grandes, de sonido grave (su nombre ya les
diferencia bien del cascabelero "tabalet") y de antigüedad
venerable.
Eran,
si mal no recordamos, propiedad y heraldos del gremio de pelaires.
Y
los tocaban también tradicionalmente los ancianos del gremio, que a
nadie cedieran el honor de su redoble, como a nadie cedieran cuando
eran mozos la honra de llevar la bandera y ponerla derecha en el
hombro y caminar así con ella (Las Provincias del dia 13 de
novembre de 1930).
Però
pel que fa al binomi que ens ocupa, la figura del tabaleter sempre ha
estat supeditada a la del seu
partenaire
a la dolçaina.
Si les notícies recollides als arxius i hemeroteques són poques i
fragmentàries per que respecta als dolçainers, el panorama
és
encara més esfereïdors si intentem cercar informació referent a
l'intèrpret de tabalet.
Les
obres específiques destinades als instrumentistes són escasses i
tardanes.
És cert que les primeres transcripcions de tonades pròpies de tabal
i dolçaina poden trobar-se representats els acompanyaments de la
percussió com ocorre en el
manuscrit de 1873 Música
de los cantos populares de Valencia y su provincia
del
professor Eduardo Ximénez Cos (1820 - 1900), al Cantos
y Bailes Populares de España
de José Izenga (1828
-1991) de
l'any 1888,
a les transcripcions recollides per Francisco Figueras Pacheco per al
volum dedicat a Alacant dintre de la Geografia
del Reino de Valencia
de Carreras Candi
o als exemples puntuals que
esquitxen diferents
publicacions dintre de l'obra
d'Eduard Lopez-Chavarri
i
Marco (1870-1971). Altres,
però, no ho inclouen o no ho fan sempre: José
Ruiz de Lihory (1852-1920)
a
la seua obra La
Música en Valencia
de 1900 o Eduardo Martínez Torner
(1888-1955)
a Danzas
Valencianas
de
1938 beuen
d'altres autors i els exemples que recullen van acompanyats de la
transcripció del ritme o no depenent de l'original. Cinc cèntims
del mateix ocorre
amb
els cançoners de Seguí i amb els Cuadernos
de Música Folklòrica Valenciana
de la institució Alfons el Magnànim.
Referent
a l'estudi de les estructures rítmiques són
de destacar
unes
breus apreciacions
en l'opuscle de Manuel Palau
(1893-1967)
Elementos
folk-lóricos de la Musica Valenciana
de l'any 1925, i
molt
especialment els apunts
teòrics de
la mà de Jordi Reig a
La
Musica tradicional valenciana. Una aproximació antropològica
de
l'any 2011.
Reculls
esparsos de ritmes i estructures hi apareixen a diverses
publicacions: En
1989 apareix el Métode Dolçaina de Xavier Ahuir que inclou un annex
al final del llibre amb una breu explicació de diversos ritmes i la
seua transcripció. El
treball Estudiant
la Dolçaina. Obres per a Colla
de Xavier Richart corresponent a l'any 2000 integra un apartat
dedicat a la percussió on s'inclouen -a més de partitures-
propostes d'estructures rítmiques per a l'acompanyament de les
obres.
Però,
parlant de material d'aprenentatge
estrictament,
caldria
esperar
l’any 2000 per
a l'aparició del primer mètode d'ensenyament destinat
a tabaleters: el
Método
de percusión para Tabalet de
Francisco J. Blasco,
un
treball auto-publicat on s'inclouen uns breus comentaris teòrics i
alguns
senzills exercicis tècnics, per treballar posteriorment diversos
ritmes d'acompanyament explicats
des de la perspectiva i experiència particular adquirida al llarg
dels molts anys en què
va acompanyar al seu pare com a tabaleter. L'any
2002 amb l'aparició del Métode
de Dolçaina i Tabalet
de Guillermo Camarelles és presenten uns senzills exercicis tècnics
i uns breus comentaris, a més de la transcripció del ritme per a
l'acompanyament d'algunes d eles obres recollides en el volum. I en
2009 es
publica Estudiant
el Tabalet – Mètode elemental
de
A. Blay, V. Borràs i X. Richart,
una obra dividida en tres grans bloscs: "l'instrument" on
es tracta fonamental la descripció del tabalet i els seus diversos
components així com indicacions referents a la tènica bàsica
d'interpretació; "exercicis tènics" dirigits a millorar
les habilitats i els recursos dels instrumentistes; i una tercera
part "introducció al repertori del tabalet"
on
es fa un recorregut per diversos ritmes tradicionals.
Tampoc
la literatura
convencional
ha estat especialment pròdiga en referències al músic que ens
ocupa:
el poema "Lo Tabalet" de Teodor Llorente Olivares (1836 -
1911) publicat l'any 1886 on un vell tabaleter deixa en herència
l'instrument al seu
net mentre li explica escenes de la seua vida per les festes dels
pobles; i el poema número 25 recollint dintre de El
Gran Foc del Garbons
del poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés (1924-1993) que té
com a protagonista un antic tabaleter que ara fa tasques d'agranador.
Gabriel
Miró
(1879-1930)
ho tocaria de forma tangencial al seu relat "Agustina y
Tabalet", però a
part d'això poca cosa més.
UNA
REIVINDICACIÓ NOUCENTISTA
A
mitjan segle XIX el cronista de la ciutat de València, Vicente Boix,
publicava l'article "El Dulzainero" dintre de l'obra coral
Los valencianos pintados por si mismos
i explicava la figura que representa el tabaleter de la
següent forma:
El
dulzainero
lleva consigo una parte suelta de su cuerpo, que no puede
desprenderse de él; y por consiguente tiene dos cabezas, una que
discurre y otra que discurre poco; dos bocas, una que sopla y otra
que permanece cerrada; cuatro manos, dos cuyos dedos
trabajan infinito y dos
que se agitan incansables; y cuatro piernas que marchan casi siempre
a la par. La cabeza, la boca, las manos y las piernas exuberantes son
las piernas y las manos y la boca y la cabeza del muchacho que toca
el tamboril; son el cuerpo y la sombra, el carretero y el látigo, el
portero y su petulancia, la España y el desorden; son inseparables,
inolvidables, indisolubles: el uno arrastra al otro como el iman al
acero, como la coqueta á un tonto, como el poder á los débiles
(Boix, 1859: 28).
La
resposta no es faria esperar, i la major reivindicació del que
representa la figura del tabaleter vindria poques setmanes després
de la mà de Peregrín Garcia Cadena (1823-1882). En la mateixa sèrie
de publicacions, el periodista, escriptor i crític teatral nascut a
València denunciava el menysteniment freqüent a què eren sotmesos
els intèrprets d'aquest instrument:
...
la sociedad es injusta con el tamborilero. En la escala social se les
designa un peldaño intimo y rastrero: en la esfera del arte, se le
considera como un apéndice, como una escrecencia, como una especie
de verruga del donsayner (Garcia Cadenas, 1859: 258).
Aquesta
obra on es recullen totes dues referències està inspirada en altra
publicada a Madrid en 1845 sota el títol Los españoles pitados
por ellos mismos que no era més que una versió de l’obra
francesa Les français peints per eux-mmémes. Com les seues
predecessores, la versió valenciana és un treball col·lectiu
consistent en el recull d’articles de diversos autors referents a
personatges característics, una obra eminentment costumista.
Inicialment va distribuir-se en forma de fascicles pel Diari
Mercantil començant amb l'article "El Valenciano" de José
Zapater Ujeda publicat el 2 de març de 1869, però el mateix any ja
apareixerien tots els escrits recopilats en un mateix volum.
L’article
titulat "El Tabaler"
és una ferma protesta contra el tracte discriminatori que sofreixen
els tabaleters i una reivindicació de la seua feina, la seua
importància en la festa i el seu particular caràcter:
Es
un absurdo considerar al tabaler como la sombra de un cuerpo,
como el apendice del donsayner. Como individuo de la especie
humana, y como músico, el tabaler debe ser considerado
individualmente: tienen su manera de ser especialisima y es tan digno
de la estimación pública como el donsayner.
Hay
más: el segundo no es nada sin el primero; luego el primero es tanto
como el segundo; luego la pretendida preponderancia de la dulzaina es
cuestón de pedantería y de orgullo mal fundado (Garcia Cadenas,
1859: 258).
A
l'encès elogi que fa destaca tres motius pels quals han de gaudir
aquests major consideració de la què tenen els dolçainers:
El
tabaleter
va siempre delante del donsayner,
però no á la manera del heraldo que preside á su señor, sino á
título de sábio regulador sin el cual el dulzainero seria el
salvage inculto y bravío
de la música.
El
tabaleter es el que marca y sostiene el ritmo musical y
defiende los fueros del compás, sin los cuales no habria música
posible.
Y
finalmente, al hablar de la combinación de esos dos instrumentos
bulliciosos, siempre habreis oido decir: tabal y donsayna,
y jamás donsayna y tabal, ni mucho menos donsayna
á secas (Garcia Cadenas, 1859: 259).
Però
el debat, si és que és pot considerar així,
no aniria més enllà de ser un passatemps
literari entre erudits noucentistes sense cap altra pretensió que
oferir als lectors un seguit d'escenes costumistes
fent servir com a excusa els comentaris sobre personatges arquetípics
de l'imaginari valencià. Poca,
per no dir cap, repercussió tindrien els
raonaments de
Peregrín Garcia
Cadenas -a quí tampoc se li coneix un
interès transcendental en els aspectes propis de la música
tradicional més enllà d'aquestes línies-,
al punt que amb el pas dels anys fins i tot el tercer aspecte del seu
argumentari també deixaria de tenir
validesa:
La
paraula s'utilitza per designar la parella que formen la completa, és
a dir, que n'hi ha prou a dir dolçainer per entendre també en
l'expressió al tabaleter, l'altre músic que l'acompanya. (...) El
mot -que es conserva- propi d'un instrument musical ha esdevingut el
nom genèric de la parella de músics, ben tradicional a les terres
valencianes (Capó, 1994: 81).
Efectivament,
expressions tan populars llogar a la
dolçaina o pagar
a la dolçaina s'utilitzen en
referència al binomi dolçaina i tabal, però també en referència
al conjunt en el cas de que ens referim a un grup més nombrós. El
Diccionari Català - Valencià - Balear
d'Antoni Maria Alcover
també reflecteix aquest fenomen entre les diverses accepcions del
terme dolçaina:
En
el Regne de València, on encara està en ús el mot (dolçaina
o donçaina), s'aplica
a designar el conjunt de xeremies i tabalet amb què s'amenitzen les
festes populars.
BIBLIOGRAFIA
BOIX,
Vicente. "El dulzainero" dintre de Los
Valencianos pintados por si mismos,
València, 1859.
CAPÓ, Bernat. "Dolçaina" dintre de Costumari Valencià, vol. II, València, 1994.
GARCIA
CADENAS, Peregrín. "El Tabaler" dintre de Los
Valencianos pintados por si mismos,
València, 1859.
REIG, Jordi. La Musica tradicional valenciana. Una aproximació antropològica , València, 2011.
REIG, Jordi. La Musica tradicional valenciana. Una aproximació antropològica , València, 2011.
Comentaris
Com s'ha dit ja al text, normalment el xirimiter solia ser prou més major que el tabaleter, i moltes vegades el pare del mateix o el seu mestre, cosa que fa que faça en tot moment el que diu el xirimiter. Normalment les feines les llogava el xirimiter, i qui pensava i buscava la manera d'anar d'un poble a l'altre també era el xirimiter, cosa que li llevava importància de cara al públic en general. Per altra part, en molts casos el tabaleter fa un ritme obstinat, com a les danses, el tabaleter toca el mateix mentre dura la dansa, mentre que el xirimiter ha de fer diferents melodies, pel que li és més difícil aprendre una peça al xirimiter que al tabaleter.
Referent als ritmes que toca el tabaleter diré, llevat del repertori més tradicional, dansà, danses rituals (moma, nanos, cavallets, arquets, ...), i tocates específiques de processó, cavalcada, cercavila de Bocairent, Callosa, albaes... el tabalet té llibertat d'improvisació, és a dir, un bon tabaleter és capaç de tocar la mateixa peça dues vegades de diferent manera, deixant-se dur i donant llibertat a la seua imaginació per acompanyar la peça com li vinga de gust, sempre que no perda el caràcter i l'accent del ritme. Hem de tindre sempre present que solia tocar un tabalet a soles, això es complica quan hi ha més tabaleters, ja que si cada tabaleter adorna el que vol quan vol, el resultat pot ser una traca, que per altra banda és el que sol passar. Açò explicaria també que no s'escriguera el paper del tabaleter, en saber que s'està tocant una polca o un vals, el tabaleter ja sap com acompanyar-ho, a partir d'un ritme bàsic i a improvisar.
Per tot el que he exposat, entenc que es valore menys la figura del tabaleter front a la del xirimiter, encara que per una part el xirimiter no és res sense el tabaleter i per altra el resultat de l'actuació és molt millor amb un bon tabaleter que amb altre pitjor o simplement menys experimentat.