MEMÒRIES D'UN TABALETER

Setmana passada començarem a tractar la imatge que es té del dolçainer i per això vàrem fer-nos servir del personatge Dimoni, protagonista del conte homònim de Blasco Ibáñez. En aquesta segon –i darrera- part de l’article seguirem establint una comparativa per a veure fins a quin punt la imatge que transmet el novel·lista és fruït de la seua imaginació o, per contra, es correspon amb el perfil que determinats dolçainers tenien al temps que va escriure el seu text.   Ilustració del pintor Juan González Alacreu per a l'edició de 1977 de l'editorial RM     ZONES D’ACTUACIÓ Segons se’ns descriu, el seu lloc de localització habitual es des de Cullera a Sagunt, és a dir bàsicament en la zona costanera de la província de València entre les desembocadures dels rius Xúquer i Palància. És un àmbit d’actuació cridaner atesos que el seu  lloc d’origen  segons el novel·lista és Benicófar . Pot ser és una població inventada pel propi autor però el ben cert é...

Pot ser a alguns haureu escoltat la frases sembles Dimoni! per boca d’algú d’avançada edat mentre fèieu sonar la vostra dolçaina per algun carrer de la nostra geografia. Jo l’escoltada vàries vegades, tot i que per a fer justícia cada vegada s’escolta menys. Per als que no ho sapigueu, açò de Dimoni fa referència al personatge de ficció creat pel novel·lista Vicente Blasco Ibáñez (1867 –1928), un dolçainer que s’ha convertit en una mena d’arquetip dintre de la consciència col·lectiva del poble valencià. Blasco Ibáñez a la seua casa a la platja de la Malvarrosa. Foto: Martin Vidal Romero Domini és el malnom amb que era conegut el protagonista d’un cèlebre conte homònim de l’escriptor valencià publicat en la seua sèrie Cuentos Valencianos apareguda al diari El Pueblo els anys 1895 i 1896. No era la primera ni la darrera vegada que tindríem notícies d’aquest personatge: abans ja s’havia estrenat a la seua novel·la Cañas y Barro , i posteriorment tornaria a estar present...

Pot ser el títol no és el més apropiat, però és el més s’apropa a la idea que volia transmetre amb aquest post. Com alguns sabeu, el meu pare era dolçainer. Va començar a principis dels 80 a l’Escola Municipal de Dolçaina de València dirigida llavors per Joan Blasco però als pocs anys va abandonar-la i va començar a fer via al marge de qualsevol escola o colla. Així va ser fins el dia que va morir. Em sembla un punt de partida interesant per entendre la mentalitat d’un dolçainer que va viure una època i unes circumstàncies determinades, i que es va convertir en una persona estimada i admirada malgrat que mai va rendir-li acatament a ningú. Als que el vàreu conèixer no us calen més explicacions i als que no tinguéreu eixa sort, en un post proper faré una anàlisi més profunda de la seua figura i de la seua trajectòria.  Al llarg de la seua vida dolçainera se les va veure de tots els colors i, gràcies al seu caràcter sorneguer, va desenvolupar una gran habilitat per fer palès...