Passa al contingut principal

DOLÇAINA Vs. MÚSICA CULTA? (1)

Des de fa uns anys que el galliner dels dolçainers està avalotat per la creixent proliferació de partitures d’obres pertanyents a l’àmbit de música culta arranjades per a dolçaina. El fenomen no deixa indiferent a gairebé ningú.

Treballs discogràfics com els de Grup Ternari (Grup Ternari, 2003 i Tendresa, 2005), Dolçabalochi (Dolçabalochi, 2007) o els arranjaments d’obres per part de Xavier Richart i altres han estat punt de discussió dintre del col·lectiu. Valedors i crítics s’enreden en disputes elaborant els més excelsos arguments movent-se més per una qüestió de filies i fòbies que no pas per una anàlisi freda del fenomen.

Per un costat estan els aferrissats guardians de la tradició que postulen la puresa al repertori i per altre els ferms defensors de noves propostes musicals. Com en una brega de gossos els més tradicionalistes acusen freqüentment als segons de no respectar l’essència de la dolçaina i de voler aparentar més del que són, de ser elitistes i avergonyir-se del que són. Mentre, els segons sovint es refereixen als primers com a retrògrads i de no voler anar més enllà per que no estan capacitats per a fer-ho. Ganes de perdre el temps.  

La realitat és que la interpretació d’obres del repertori culte ha estat una constant a la dolçaina i les influències venen de lluny. Ni tan sols molts dels més incorruptibles han estat, en un moment o altre, lliures de l'execució d’alguna d’aquestes melodies, ja siga de forma inconscient o bé forma absolutament intencionada. En les pròximes línies farem un petit tast de melodies tradicionals inspirades en obres de la música anomenada popularment “clàssica”.

Aixó doncs, entrem en matèria...

El primer exemple ens ve de la ma de Vicente Blasco Ibáñez, qui ens relata com el seu dolçainer “Dimoni” interpretava De profundis quan el sant entrava a l’església després de la processó. El conte va ser publicat 1896 i el retrat que fa de “Dimoni” representa l’arquetip del dolçainer tradicional: music solista, acompanyat per un xiquet al tabal, amic de la beguda, amb un carisma especial que el feia ser el centre d’atenció, de comportaments sovint anàrquics i irreverents... Per la seua banda, cal assenyalar que De produndis és un cant litúrgic en mode tetrardus plagal inspirat en el salm 129 de la Biblia utilitzat sovint en l’ofici de difunts. Podeu trobar diverses versions al youtube o publicades en la discografia dels cèlebres monjos de Silos.

És cert que el dolçainer de Blasco Ibáñez és un personatge de ficció i no hi ha cap dada que apunte a que es va inspirar en algun dolçainer real, però tot i això és significatiu el fet de que no parle de “pieza solemne” ni de “marcha de procesión” com trobem a altres fonts, sinó que cita expressament el nom d’aquesta obra. Tampoc podem garantir que es tractés del cant litúrgic, ja que podia tractar-se d’altra obra de composició posterior que també s’inspirara en el salm 129 i rebera el mateix nom. En conseqüència, tot i ser un element a tenir en conter és arriscat assegurar que els dolçainers usaren elements del repertori litúrgic ja que podria haver estat fruit de la imaginació del novel·lista valencià. 

El que no és fruit de la ficció és l’altre exemple que ens arriba directament del repertori litúrgic i que roman ben viu als nostres dies: l’Enterro de la Muixeranga d’Algemesí. Aquesta part de la Muixeranga és una figura mòbil que s’interpreta a l’entrada de la basílica de la Mare de Déu de la Salut els dies 7 i 8 de setembre. Aquesta figura plàstica té una intencionalitat simbòlica ja que evoca l’ascensió de la Mare de Déu. La melodia que l'acompanya s’inspira en el himne llatí Dies Irae, datat al segle XII i atribuït, entre altres, al frare franciscà Tomasso da Celano (1200-1260). L’original està en mode protus autèntic i la transcripció per a dolçaina transporta a la fonamental La.

També a la xara podeu trobar nombroses versions d’aquest cant litúrgic gregorià (no confondre amb les obres homònimes de Mozart o Verdi). Si voleu escoltar l’Enterro d’Algemesí podeu consultar l’enregistrament recollit a la Fonoteca de Materials - Algemesí. Danses de la processó (Volum VIII, pista 3). La partitura la podeu veure a Cano, E. Músiques i Rituals de les festes de la Mare de Déu de la Salut. València, 2004. pàg 23.

Musica profana de segles posteriors també es veu reflectida en algunes melodies tradicionals. Un dels primers en adonar-se va ser Eduardo Martínez Torner (Torner, E. Danzas Valencianas Barcelona, 1938). L’autor asturià va observar certs paral·lelismes rítmics i formals entre el turdion publicat per Lucas Ruiz de Ribayaz a Luz y Norte musical para la guitarra española (Madrid, 1677) i determinades danses del repertori de dolçaina. Ell en concret es fixa en una passada de dansà que titula com a “Danza de la Ribera del Júcar” i en altra recurrent melodia de jota. Però la realitat és que hi ha melodies que poden ajustar-se molt millor i responen a la comparativa:

    

Si bé és cert que ambdues melodies que em escollit per a fer la comparança presenten certes similituds amb el turdion fins al punt que si acabàrem el passatge transcrit en Sol en lloc de en Mi i li atorgarem el nom d’una localitat valenciana podria passar per una melodia de dansà, no és menys cert que pot ser l’argument està una mica agafat amb pinces i es pot al·legar que és una mera coincidència.  

No obstant, aquest no és l’únic element del segle XVII que detecta Torner al seu estudi, i el següent exemple ja presenta, a més d’un paral·lelisme rítmic i formal, una coincidència melòdica que crida l’atenció. Analitzant diverses melodies per a dolçaina estableix una clara analogia entre dos Villanos publicats per Gaspar Sanz a Instrucción de música sobre guitarra espanyola (Saragossa, 1697) i el Pas del barber (altres fonts atribueixen erròniament aquesta melodia a la Cavalcada inicial) del Ball de Torrent.


En aquest cas les coincidències fan pensar en alguna cosa més que la ximple casualitat, ja que malgrat els tres-cents anys que separen l’obra de Gaspar Sanz amb les primeres transcripcions de les melodies del Ball de Torrent la similitud d’ambdues melodies és aclaparadora.

Jordi Reig a La Musica tradicional valenciana. Una aproximació antropològica (València, 2011. pàg. 467) transcriu aquesta obra amb un ritme aksak de set pulsacions. Podeu escoltar aquesta melodia del ball del Torrent amb compàs de 7/8 en l’arranjament d’Al Tall al seu disc 25 anys en directe de 2001 (pista 11).

Com veiem, l’assumpció per part dels dolçainers de melodies provinents del repertori culte o semiculte no és un fenomen recent. Aquests són alguns exemples, i en properes entrades seguirem analitzant d’altres més propers en el temps. 

Comentaris

Unknown ha dit…
Molt interessants les reflexions. La meua teoria al respecte és que els dolçainers sempre han absorbit al seu repertori les melodies populars que trobaven al seu abast i al seu temps, a més d'aquelles tradicionals transmeses generacionalment, i també, noves composicions pròpies utilitzant els estils de moda (populars també), i tampoc tenien molt de mirament en canviar-les al gust propi, ni de no ser exactament fidels a allò transmès (el sentiment social general que incita actualment a la conservació del patrimoni i el seus valors no ha estat estès fins a temps prou recents, i no del tot).
Els temes populars tenien diverses procedències, tant autòctones com forasteres. Exemples d'aquests procediments en tenim molts: polques, masurques, scotis... amb melodies que podem trobar a altres territoris, i d'altres de nova composició seguint els estils de moda del temps.
Per un altre costat, la forma de vida i la procedència social habituals dels dolçainers fan poc provable que foren cultes ni que tingueren cap contacte amb ambients d’aquestes característiques.
Al mateix temps, algunes composicions que podríem considerar de procedència culta arribaren a ser populars per al poble pla per diverses raons (la seua utilització en ritus religiosos, als que el poble pla tenia accés i asiduïtat, és una situació prou provable, entre altres).
En aquests casos és quan es fa possible que aquest repertori cult tinga contacte amb el dolçainer, i per tant puga ser afegit al seu repertori, però pel seu caràcter popular (conegut pel poble), encara que de procedència culta.
Respecte a que els dolçainers actuals vulguen tocar adaptacions de qualsevol cosa amb la dolçaina em pareix completament lícit i respectable, al mateix temps que em pareix molt lícit i respectable que d’altres no tinguen cap interès amb aquest tipus de repertori, i com és lògic no tinguen cap interès en tocar-lo, ni en escoltar-lo.
Per un altre costat, em pareix poc adequat que aquest tipus de repertori, aliè a l’instrument fins fa poc temps, es comence a vore imprescindible per a la formació dels dolçainers actuals, en detriment d’altres habilitats que si han anat lligades des de sempre amb l’instrument, com és el seu caràcter instrumental (entès com a que s’utilitza per a realitzar certes activitats, i que cal tindre certs coneixements per a què complisquen la seua tasca, a més a més de l’estríctament musical), encara que em pareix bé que s’utilitze com a element de reforç en l’aprenentatge.
El que si que em pareix molt lamentable és la utilització actual, per alguns mestres de dolçaina, d’adaptacions de música pop o similars dins del repertori d’aprenentatge. Crec que tenim un patrimoni musical prou ric, i desgraciadament poc promocionat, per tindre que promocionar aquest tipus de repertori entre l’alumnat, que té el criteri poc format, i per tant, molt influenciable, fent un flac favor a la conservació del nostre patrimoni musical.
Enhorabona pel blog Pau, que em pareix molt interessant.
Pau Llorca ha dit…
En primer lloc, moltes gràcies pel teu comentari Marc. Tens l'honor(¿?) de ser el primer en comentar al blog.
Em semblen molt assenyades les teues reflexions i les subscric gairebé al 100% (i pot ser sense el gairebé). En les properes entrades -seran un total de quatre al respecte d'aquest tema si no em fallen els calculs- en veurem de més exemples. Moltes gràcies de nou!!
Luis Sanz Ruiz ha dit…
Pau, l'enhorabona pel bloc, m'encanta. També hi ha un debat poc portat, a col·lació dels teus post i els comentaris, que és l'autoria de les músiques, qualsevol tema que no sabem autor de seguida es converteix en "tradicional" o "popular", no sé molt bé quina denominació utilitzar . Fa temps que en els arranjaments de partitures, suposadament "tradicionals", que faig per als meus alumnes escric "anònim". He vist per aquí composicions meues amb l'autoria de "tradicional" o un cas tan cridaner com "La Manta al Coll" que va ser registrada el 1953 pel seu autor a la SGAE (veure http://www.diarioinformacion.com/cultura/2010/03/12/sgae-determina-manta-coll-alicantinos/988086.html)
Pau Llorca ha dit…
Sí, tens tota raó. És un tema sobre el qual caldria parlar-ne. No solament això, sinó aprofundir una mica en detrminats conceptes que s'empren com a sinònims sense ser-ho: musica popular, musica tradicional, folklore...
Ho tinc en el cap, però és un tema farragós i vull tindre'l ben clar per poder-lo explicar sense confussions.

A més, tinc tantes entrades a mig embastar que a mesura que vaja donat-les sortida aniré "enfarinant-me" en temes complexos.
Unknown ha dit…
Quan faces l'entrada que acote els termes "tradicional", "popular" i "folk" et faré definitivament un monument. Jo estic intentant fer-ho també per al TFM i, per si et serveix d'alguna cosa, el meu tutor m'ha recomanat tres llibres:

• Vicent Torrent, La música popular (IVEI/Alfons el
Magnànim, 1989)
• La música popular en la tradició valenciana / Fermín
Pardo, José Ángel Jesús-María. -- [Valencia] : Institut Valencià
de la Música, [2001].
• La música tradicional valenciana: una aproximació
etnomusicològica / Jordi Reig Bravo. -- València : Institut
Valencià de la Música, 2011, 570 p. ; 24 cm. + 1 CD. -- (Clau
tradicional ; 2)

Sort :)
Pau Llorca ha dit…
Gràcies Mónica!! Els tinc tots controlats. Ja estic enfarinat en eixa entrada però suponc que encara trigaré un temps en tenir-la enllestida.
Unknown ha dit…
Clar que hi han casos en que es podrie dubtar, i aplicar alló de "que fue primero la gallina o el huevo"

Presento dos casos:

El retaule de la dansa de La Todolella https://www.youtube.com/watch?v=qghyGLGLYlc&index=9&list=PL1KsmqUJUhR0A-hxVKssupxy0ndNu0z02, Es paregut (per no dir identic) al "Villancico de naciones" de Francisco Soler,del segle XVII https://www.youtube.com/watch?v=5VL_IS8AUb0
Unknown ha dit…
Un altre cas es el ball de nanos de Vinarós https://www.youtube.com/watch?v=RnZHy2_13HQ i el toc de les xirimies de la Seo de Saragossa a partir del minut 40 https://www.youtube.com/watch?v=Z6xrvYAPng0&spfreload=10
Unknown ha dit…
El dos comentaris,anteriors están una mica descontextualitzats per que falta,el que ja he probat de ficar un parell de vegades ihaure fet algo mal perque no ha hagut manera.

serie algo aixina:

no cal perdre de vista com molts autor també han basat les seues obres en teemes de danses o tocates populars, sense anar mes lluny els villanos eren uns balls de moda de la seua época.

també existia fins no fa molt la costum,sobretot en els oficis de Nadal de les "Llicéncies d'orgue" en que els organistes feien servir temes populars de cada época, Juliá Pastor al arxiu de l'arxiprestal de morella va trobar un quadern dd'un organiste del XIX on tenie escrites tocates dels retaules i processons del gaitero,per a utilitzarles amb aquest fí.
Pau Llorca ha dit…
Efectivament hi ha casos que són dubtosos. Per exemple el cas de la Leyenda del Beso que presenta paral·lelismes en el Montroi de l'Alcudia pot presentar dubtes si atenem a l'origen carcaixentí del seu compositor. És on podem parlar de l'ou i la gallina com bé observes.
També els villanos, com dius, varen ser danses populars que després passaren a formar part del repertori culte. En altres casos la cosa ja és més complicada. Ja hem comentat el cas del Dies Irae que curiosament s'interpretava a l'ofici de difunts i que després apareix per acompanyar la figura de l'enterro de la Muixeranga. En aquest cas sembla que els dolçainers copiaren la melodia que l'organista interpretava als soterrars per aplicar-la a aquesta part del ball. També el cas que tu comentares amb anterioritat de Bajo la doble Aguila que interpretava Camilo Ronzano. Podria haver triat qualsevol altra, però ves a saber per què feia servir aquesta durant l'ofici liturgic.
Pau Llorca ha dit…
A tot açò. Moltes gracies per la teua aportacio. Crec que és molt important que sonadors de comarques més allunyadesi concepcions diferents de l'instrument façen les palessos els seus coneixements i punts de vista.
Anònim ha dit…
He trobat el teu bloc per la notícia d'un company. De moment m'agrada el rigor i voldria fer-ne alguns comentaris, però he començat pel principi, estic al gener del 2015, i no sé si els rebràs: series tan amable de dir-me si els reps?
Pau Llorca ha dit…
Missatge rebut. En qualsevol cas hi ha gent que té problemes tècnics a l'hora publicar els missatges. Desconec el motiu.
Anònim ha dit…
Fa temps, anys, que no mire blogs relacionats amb la xirimita: els que hi havien eren penosos. Per cert, jo també tenia un igual de penós i el vaig esborrar.
L'amic i deixeble Paco Bessó m'ha assabentat del teu. El que he vist, de moment, m'ha semblant interessant i trobe que està fet des de la seriositat i el rigor.
Jo sóc un impertinent i fastigosament racional. A banda que em tinc de morir, crec en poques coses.
I ara, vaig al gra.

En aquesta entrada trobe que no has estat encertat en la tria dels autors i de les solfes. Tots ells són de música popular i no pas de música "culta". Tractar Ruiz i Sanz i les seues músiques de "cultes" és un anacronisme. En el seu temps la música "culta" estava en les esglésies, en la capella reial i en alguna escadussera capella aristocràtica.
És ara, amb la distància i , sobre tot, que la música està escrita, que la considerem culta i, certament, els guitarristes de tot arreu tenen alguna peça al seu repertori, sobre tot, el famós "Canarios" de Sanz.
En el seu temps, Ruiz i Sanz eren uns músics que conreaven la música popular i els seus temes eren populars

P.S Faig distinció entre música "culta", acadèmica, popular, folclòrica, tradicional i de transmissió oral. Popular és tot allò que saben, canten i escolten la majoria de la població i que són conegudes i reconegudes arreu, com per exemple els "40 principales".

P.P.S. Seguiré llegint a recules, o millor dit, cap endavant.
Pau Llorca ha dit…
Sí, efectivament, la consideració de determinat tipus d’obres com el villano o el tourdion com a música culta occidental està subjecta a debat. És un tema en el qual ja va incidir anteriorment J.V. Castel. I no és menys cert que fins èpoques relativament recents la línia que separaria la música culta de la popular està força desdibuixada quan no és inexistent. Com afirma Jordi Reig “Els trobadors feien la mateixa música, sota sostre, que els joglars i els rodamóns que anaven d’un poble a l’altre tocant i contant històries a l’aire lliure; i el món religiós estava igualment farcit de temes populars” (Reig, J. La música tradicional valenciana, València, 2011. pàg. 50).

La inclusió d’aquests autors i músiques deriva, precisament, de la classificació establerta pel propi Jordi Reig en la citada obra. Són els paràmetres en que m’he basat per que em semblen –amb algun matis- els que més s’ajusten a la meua idea. En aquest sentit comenta la inclusió dintre de l’apartat de música culta occidental de “la música antiga fins al Renaixement, de la qual ens han arribat documents escrits, la música de la gran tradició occidental postrenaixentista que es va estendre entre els anys 1600 i 1910”.

Amb tot, intueixc que no compartim el mateix model pel que respecta a la identificació de “musica popular”, però això no invalida la teua argumentació. Per citar un exemple clar podríem comentar el motiu inicial de la 5a Simfonia de Beethoven, reproduït en multitud de suports i contextos, és el que en la parla comuna es consideraria una obra “popular” En el sentit de què és plenament identificable i àmpliament conegut pel comú de la població. Però això, acadèmicament parlant, no la exclou de pertànyer al repertori culte per situar-la al camp de la “musica popular”.

Òbviament, la categorització que jo segueixc és una classificació acadèmica actual i –com qualsevol classificació- és artificial i arbitraria, i per tant exposada a ser matisada i/o modificada depenent del punt de vista i el context espacial, temporal, cultural i fins i tot econòmic del receptor. És per això que com bé a firmes “És ara, amb la distància i , sobre tot, que la música està escrita, que la considerem culta”

En aquest sentit, el que per a nosaltres és “musica tradicional” de determinats països, en els seus llocs d’origen és considerada música culta, com també la consideració de musica culta envers gèneres com la sarsuela grinyolaria a les orelles de molts vuitcentistes, del mateix mode que entre nosaltres hi ha gent que considera musica tradicional el que per a altres és una manifestació folklòrica...
Anònim ha dit…
Un plaer intercanviar opinions amb tu.

...però fixa't que els xirimiters no adaptaven músiques "cultes", les seues adaptacions eren de músiques populars, foren quines foren les seues procedències, que fins i tot podien ignorar i normalment ignoraven.
Si segueixes estudiant els repertoris de xirimita trobaràs innombrables exemples d'això.

A banda, torne a insistir que en el cas de Ruiz i Sanz, tots dos eren músics de tonades populars i populars eren les solfes dels seus llibres. Com et dic: la música "culta" del seu temps estaba en altres llocs.

Clar que també és cert que en el seu temps no existia la música "culta" com l'entenem ara, el que hi havia era música eclesiàstica, de l'aristocràcia i d'això que podríem dir el poble pla.

La burgesia espanyola trigaria segles a consumir i a produir el que ara diguem música "culta".

Bo, en qualsevol cas, felicitacions pel teu blog.

P.S. Jordi Reig, al que conec i respecte, cau en una mirada encara romàntica, si vols digue-li postromàntica, de la música tradicional i amb això en unes premisses que a voltes, masa voltes, no li deixen vore la realitat. Una mica d'això també detecte en tu i ja comprovaràs que no condueix a cap lloc. Utilitzar mètodes històrics i antropològics actuals donen millor.
resultat

P.P.S. Quant açò de l'antropologia jo, als que parlen d'antropologia musical per parlar de la música tradicional, sempre els pregunte que m'expliquen la diferència entre "etic" i "emic"

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o