MEMÒRIES D'UN TABALETER

La percepció de la tasca del dolçainer com una dedicació professional i no com una simple activitat recreativa i lúdica està en gran part al darrere de la gestació de les grans estirps familiars que comentàrem en l'anterior entrada. I és que el fet de tocar la dolçaina ha tingut sempre el rang d'ofici, pot ser no de dedicació exclusiva però sí que els intèrprets rebien una remuneració econòmica pel seu treball. Per més que ara des de València capital surten alguns escandalitzats per què els dolçainers cobren per fer unes danses. Aquesta concepció d'ofici ve ja reflectida en la mateixa aplicació del sufix -er, pròpia de la designació de moltes activitats laborals. Del mateix mode que el fuster treballa la fusta, el ferrer forja el ferro, el forner feineja a un forn, el sabater fa o arregla sabates, el cuiner s'encarrega d'enllestir els menjars als foguers... El dolçainer era aquell que convertia el fet de fer sonar la dolçaina en la seua activitat professional:...

En l'entrada anterior comentàrem l'existència provada d'una sèrie de grups de dolçainers formats per intèrprets que en el seu dia a dia com a músics responien al paràmetre de "dolçainer solista" i solament de manera puntual s'ajuntaven alguns d'ells per a tirar endavant alguna actuació en la qual l'organització de l'esdeveniment havia considerat escaient la contractació d'un nombre elevat de dolçainers. Ens referíem a elles com "agrupacions conjunturals", en el sentit que responia a una necessitat eventual però no hi havia cap intenció de tindre continuïtat en el temps. De vegades aquests dolçainers formaven parella amb algun familiar. Se'n documenten bastants casos de germans que es reparteixen les tasques de dolçainer i tabaleter: Manel i Salvador Taverner a Aldaia, Vicent i Jose Maria Fas a la Vall d'Uixó, Joaquin Juan el tio Pereta i el seu germà de Tavernes de la Valldigna, els germans Antonio, Olegario i Alfredo R...

Dintre del col·lectiu dels dolçainers i tabaleters hi ha certes polèmiques què romanen com un mal de cap latent. I de tant en tant esclaten: una entrevista, un comentari, un a publicació... són suficient motiu per obrir a la caixa dels trons i desencadenar-se les més agres polèmiques a les xarxes socials i els debats de ca s inet. Això n o obstant, sol ocórre r què poca llum surt d'aquestes discussions . Bàsicament els polemistes es dediquen a gratar superficialment la qüestió , a simplificar els postulats a rebatre i , sobretot, a recórrer a l' argumentum ad hominen per tal de desacreditar les afirmacions envers les quals es vol mostrar discrepància. Cadascú es veu legitimat a dir la seua, p erò poques vegades s'aprofundeix en l'arrel de problema i es valor a en tota la seua dimensió la complexitat de l'assumpte que genera les dissensions. Hi han diversos temes controvertits: la tria i aplicació del repertori, la metodologia d'ensenyament, la indu...