MEMÒRIES D'UN TABALETER

Quan vaig escoltar tocar la polca en vaig animar i vaig comprovar que era molt fàcil marcar el compàs. Paco Muñoz Segur que molts de vosaltres haureu escoltat allò tan socorregut de això és de l’any de la polca! per referir-se a algun afer amb una certa antiguitat i, en conseqüència, desfasat i sense vigència en l’actualitat. Però per als dolçainers i tabaleters la polca és –hauria de ser- alguna cosa més que una antigalla. Abans de la popularització de les orquestrines, el dolçainer era l’encarregat d’amenitzar les revetles, la qual cosa l’obligava a tenir un repertori de balls molt més ampli del que puga semblar: a les danses tradicionals de cada poble el dolçainer va anar afegint els balls de moda que anaven propagant-se i que li garantien l’èxit entre el seu públic. És en aquest context on, des de finals del segle XIX, es popularitzaren les polques. I, com ocorre amb altres balls, no és autòctona sinó que va ser importada de l’Europa central. La polca és un ball d...

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr...

LA FAMÍLIA CREIX La força d’una família, com la força d’un exèrcit, resideix en la mútua fidelitat entre els seus membres Mario Puzo Els anys 90 discorregueren a ple rendiment. Ernest feia ja uns anys que s’havia passat a tocar la dolçaina, Merxe seguia amb el tabal, jo havia començat a tocar l’any 1987 i el meu germà Carles ho faria el 1991, així que ja estàvem tota la família embarcada fent bona la dita aquella de “pare dolçainer, fill tabaleter”. Això ens permetia afrontar amb certa comoditat tots els compromisos que anaven sortint. Va haver-hi una època en que arribàrem a acompanyar fins a set grups de danses diferents de forma estable, i algun que altre que ens requeria ocasionalment. A allò calia afegir les festes de barri i de carrer que comptaven amb nosaltres. També la feina de falles era abundant fins al punt que sempre havíem de recórrer a dolçainers i tabaleters de fora per poder cobrir tots els actes. Carles Llorca al tabal i Ernest Llorca Tinc la se...