La percepció de la tasca del dolçainer com una dedicació professional i no com una simple activitat recreativa i lúdica està en gran part al darrere de la gestació de les grans estirps familiars que comentàrem en l'anterior entrada. I és que el fet de tocar la dolçaina ha tingut sempre el rang d'ofici, pot ser no de dedicació exclusiva però sí que els intèrprets rebien una remuneració econòmica pel seu treball. Per més que ara des de València capital surten alguns escandalitzats per què els dolçainers cobren per fer unes danses. Aquesta concepció d'ofici ve ja reflectida en la mateixa aplicació del sufix -er, pròpia de la designació de moltes activitats laborals. Del mateix mode que el fuster treballa la fusta, el ferrer forja el ferro, el forner feineja a un forn, el sabater fa o arregla sabates, el cuiner s'encarrega d'enllestir els menjars als foguers... El dolçainer era aquell que convertia el fet de fer sonar la dolçaina en la seua activitat professional:...
Un recorregut per la història, la literatura, el repertori, els músics... que han fet grans els nostres instruments.