SOBRE LA CURA I EL MANTENIMENT DE LA DOLÇAINA (1)

Ara que comença el curs, molts alumnes, tant novells com de més veterans, es pregunten -ens preguntem- que i com fer per tenir el seu instrumental en les millors condicions. Realment no existeix un sistema únic i inequívoc de dur-ho a terme, i respon més a l'experiència, als hàbits i manies de cadascú que no pas a un mètode establert. Respecte a aquest tema no hi ha cap manual de consulta ni cap llibre on es detalle el que comentarem tot seguit. Circulen alguns escrits per la xarxa en forma d’article, algunes fotocòpies amb apunts de cursets i alguns cometaris breus a la més variada bibliografia que presenten les mateixes virtuts i els mateixos defectes que les línies que segueixen a continuació: estan basats en l'experiència personal de qui ha redactat eixe article.

Per tant, i açò cal deixar-ho ben clar, les coses que a continuació s'afirmaran no són procediments científicament demostrats i no responen a un treball empíric sota l'asèpsia d'un laboratori. Són accions que he anat observant i comprovant al llarg del temps. Explicaré alguns trucs i hàbits que tinc per costum fer, el que a mi em va bé i el que no, i perquè em va bé i perquè no. Totes les pràctiques que jo propose -tant les que em semblen més útil com les que m'ho pareixen menys- les he experimentat, i si no ho he fet ho faig constar a l'escrit. Amb això, vull recalcar-ho les vegades que calga, he de dir que el fet que a mi em funcione no vol dir que siguen una veritat inqüestionable o que li haja de funcionar a tothom, només faltava.

El primer que cal que tinguem clar és que un correcte manteniment, tant de la dolçaina com de la canya i el tudell, ens ajuda a tocar més còmodes i a perllongar la vida del nostre instrument. Aquesta afirmació pot semblar pretensiosa, a diferència d'altres instruments la dolçaina no té pistons, ni claus, ni sabatilles, ni vàlvules, ni cap altre mecanisme que precise a priori d'un tractament específic per al seu bon funcionament, però dur a terme la neteja i el manteniment ens evitarà certs problemes i obliga indefectiblement a una revisió què ens facilitarà la detecció de situacions que poden derivar en incidents més greus que d'altra forma solen passar desapercebudes: una canya amb la part exterior de les pales neta ens permet detectar si s'ha obert alguna escletxa resseguint la línia de les fibres, un tudell sense la pàtina conseqüència de la descurança ens permet veure deformacions o rebaves a la boca que poden fer malbé l'interior de la canya, bonys i aplanaments que poden afectar el só, o petits porus (com de vegades ocorre a la línia de la soldadura del tub) per on pot escapar-se part de l'aire, una dolçaina correctament hidratada ens pot estalviar d'algun que altre clavill, etc.

I després està el tema de la salubritat i el respecte. És molt desagradable quan un alumne et diu de provar una canya per què "no va bé" i la canya està plena de brutícia o, fins i tot, fongs com a conseqüència de què s'ha florit per una pràctica incorrecta. Encara conserve una canya que li vaig comprar a un dels meus primers alumnes i que faig servir com a exemple del que acabem de dir. Creia que no tornaria a veure altre exemplar en les mateixes condicions. Dissortadament estava equivocat.

En aquest sentit, poca broma. Cap a l'agost de l'any 2016 una notícia saltava a les planes dels diaris de mig món a partir de l'article "Bagpipe lung; a new type of interstitial lung disease?" publicat a la versió on-line de la revista científica Thorax. Es feien públics els resultats de la investigació mèdica arran de la defunció dos anys abans d'un gaiter britànic de 61 anys. Les conclusions assenyalaven que la seua mort havia estat conseqüència d'una pneumonitis provocada per la inhalació dels fongs que havien crescut a la seua gaita.

Tampoc cal posar-se dramàtics: els investigadors apunten al fet que la inhalació va ser continuada al llarg de molts anys, i estem parlant d'un cas excepcional. Però és un exemple -cruent i extrem- de les conseqüències que pot tenir uns costums antihigiènics.

NOTA: Per qüestions d'espai i amb la voluntat de no fer-me reiteratiu no m'aturaré a explicar cadascun dels termes específics referents a les diverses parts de l'instrument. Si hi ha algun dubte, podeu consultar en aquest mateix blog les entrades referents al vocabulari:

http://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2015/05/vocabulari-danar-per-casa-1.html

http://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2015/05/vocabulari-danar-per-casa-i-2.html

Del mateix mode demane disculpes de bestreta pel vocabulari o les afirmacions alienes al meu camp de formació i estudi ja que, de ben segur, no són tan acurades com seria de desitjar. En aquest sentit, seran referits aspectes relacionats amb fenòmens físics o químics, la biologia, la farmacèutica o altres qüestions vinculades a les ciències naturals que escapen als meus camps de coneixement, amb la qual cosa és possible que la informació aportada continga inexactituds.

El tudell

El tudell, per a molts, és “el germà tonto” de la família. Els dolçainers generalment tenen molts miraments amb la dolçaina (per qüestions de sonoritat, d’estètica, del material amb què està feta...) i la canya (per la duresa, la facilitat a l’hora de fer el registre agut, les qualitats tímbriques...) però al tudell no li presten gaire atenció.

En aquest sentit, la higiene del tudell és també una part fonamental que molts dolçainers passen per alt i no presten gens d'interès. Però a dintre del tudell es dipositen de seguida restes de saliva i brutícia que, a més de ser poc higiènic pot generar alguna alteració en el so. Aquesta mescla de saliva i brutícia produeix una mena de tarquim que s’apega a la paret interior del tudell i quan s’amuntona en excés resta vibració provocant un amortiment del so, restes dipositades a la zona la boca poden dificultar el pas de l'aire i produir sorolls estranys, etc. Per això, l’interior s’ha de netejar amb certa regularitat, a ser possible mentre encara està humit després d'usar-lo perquè siga més efectiu.

Hi ha diverses formes per a dur a terme aquesta neteja: es pot utilitzar una mena de netejador semblant al de les pipes de fumar, altres opten per fregar l’interior amb un bastonet per a les orelles, cotó-en-pèl... Jo generalment faig servir una mica de paper higiènic o un mocador de paper que enrulle deixant-lo ben fi a la punta, després el faig passar per l’interior des del cul fins a la boca des d’on l’estire a poc a poc. El paper absorbeix les restes de saliva i al fregar contra les parets neteja restes de brutícia que generalment presenten un aspecte verdós (semblant al borró que s’acumula a les parets de les bases).

En qualsevol cas, una cosa tinguem clara: la neteja interior del tudell s’ha de fer amb la canya treta. Si ho feu amb la canya posada, podeu estar empentant i desplaçant part de la porqueria cap a l’interior de la canya.

La neteja exterior no és tan necessària com la interior. Es pot dur a terme de forma ocasional i, sovint però no sempre, respon més a una qüestió d’estètica que de necessitat. Podem fer servir algun tipus de netejador de metalls que hi ha al mercat: hi ha líquid, en forma de cotó-en-pel, etc. És un mètode eficaç i senzill de realitzar, econòmic i estem parlant de productes fàcils d'aconseguir. El grau de corrosió que puguen tenir aquests netejadors -almenys els d'ús domèstic que podem trobar a botigues i supermercats- no afecta el llautó, amb la qual cosa no cal preocupar-nos per fel malbé el tudell com a conseqüència de la corrosió. L'únic inconvenient, per posar algun obstacle, és que fa una mica de mandra aplicar el producte, esperar uns minuts deixant que actue, retirar-lo amb un drap sec...

Altre sistema altament efectiu i ràpid és el de fregar-los amb esparts metàl·lics. Fins a temps molt recents he estat reticent a aplicar aquest mètode en considerar que la fricció de l'espart disminuïa gruix a la xapa de llautó i això podia derivar en una alteració de les condicions sonores del tudell. Sovint he escoltat afirmar que en enlluentar-lo amb l'espart es provoca una erosió a la superfície del llautó restant-li espessor i conferint-li un timbre més metàl·lic i més procliu a l'aparició d'harmònics. Després d'un parell d'anys utilitzant aquesta llana d'acer -com es diu tècnicament- em sembla un sistema de neteja ideal: és econòmic (per 3 o 4 euros teniu rolls de 150 grams), fàcil d'aconseguir (a ferreteries i grans superfícies com Leroy Merlin), ràpid i net, permet tant la neteja eficaç de la part externa com de la interior (en aquest cas pot fer-se en sec sense problemes) amb gran eficàcia i, a més, deixa el tudell lluent i com nou. L'efecte de desgast sobre el llautó -en cas que existisca- és imperceptible a l'oïda, almenys jo no he notat cap diferència ni tan sols en tudells sotmesos diverses vegades a aquest tractament.

Comparativa del mateix tudell abans i després de la neteja amb llana d'acer.

Altres es decanten per mesures més dràstiques com submergir els tudells durant un minut en una cassola d’aigua bullent mesclada amb aigua oxigenada en una proporció de 2/1 (2 parts d'aigua corrent per 1 d'aigua oxigenada) (Anònim, s/d: 1), però aquest sistema és molt poc efectiu. Pràcticament no treu la brutícia i, a més, l'aigua oxigenada és un poderós oxidant.

També hi ha qui opta per diferents mixtures, com aigua igualment bullent a la qual li aboquen unes gotetes de vinagre o, fins i tot, aigua amb unes gotes de lleixiu. En tots dos casos neteja (després de fregar-ho amb un drap) la brutícia superficial, però ni de bon rondal s'apropa a l'acció de la llana d'acer. Amb tot, compte amb aquesta darrera fórmula -la del lleixiu- ja que d’entrada li llevarà part de la lluentor al metall deixant-lo mat i enfosquit, però a més cal tenir en present que el lleixiu és altament tòxic.

A l'esquerra: tudell netejat amb llana d'acer
A la dreta: tudell netejat amb aigua i lleixiu

És interessant, parlant del tudell, comentar el material que fem sevir per recobrir l'espàrrec i que s'ajuste al forat tudeller de la dolçaina. Antigament solia emprar-se fil de cosir amb aquesta finalitat, i era la rutina aconsellada pels mestres i pels mètodes: 

La parte inferior, entre arandela y base, se rellena de hilo hasta que ajuste en el orificio del cubilete (Blasco, 1981: 9).

La part que s'introdueix en la dolçaina s'omplirà de fil fins que el tudell entre a pressió en l'obertura del gobelet. Això és per dos motius: el primer, per tal que hi estiga ben subjecte i no balle; el segon, per tal que no s'hi escape gens d'aire (Ahuir, 1989: 13)

Però aquest material, per més que la "tradició" el tinga en alta consideració, no deixa de presentar certs problemes. En estar elaborat principalment amb fibres naturals -generalment cotó- considerablement hidròfiles, pot variar el gruix del bri de fil en funció del grau d'humitat o sequedat que presenta, per això de vegades no acaba d'ajustar correctament al diàmetre del forat tudeller. S'embruta amb moltíssima facilitat i acumula una quantitat notable de porqueria. A més, reté molt la humitat, amb la qual cosa al cap de poc temps es podreix o pot presentar fongs. De fet, molts dels que recorren a aquesta pràctica afegeixen una capa de cera fosa d'un ciri sobre el fil amb l'esperança de limitar alguns d'aquests inconvenients i disminuir la fricció del fil amb l'ànima de l'orifici superior de la dolçaina. Però la cera és un material molt mal·leable, en dies de molta calor o determinats ambients (com les elevades temperatures que poden donar-se al maleter d'un cotxe) es reblaneix i es deforma, o perd l'adherència i el tudell comença a "ballar" i a moure's mentre toquem.

Altra opció, molt difosa en els darrers temps és l'aplicació de tefló, un polímer d'ús creixent en moltíssims àmbits des del seu descobriment en 1938: des de la indústria aeroespacial fins a la fontaneria o els atifells de cuina. Sol emprar-se el format de cinta que habitualment és aplicat pels llanterners per tal ajustar el diàmetre de les canonades al de les juntes i evitar fuites. És econòmic i fàcil d'aconseguir, ràpid d'aplicar i net, pot netejar-se o substituir-se amb facilitat si s'embruta, i les seus característiques antifricció i resistent a la corrosió garanteixen una durabilitat notable. Certament, al principi cedeix i fa la sensació que el tudell "balla", però després d'un parell d'aplicacions el tefló, si està correctament posat, queda fort i segellà perfectament.

En qualsevol cas, per molta cura i per molt que ens ocupem d’ells, els tudells tenen una vida limitada. Com tot en aquesta vida, l’ús continuat farà que progressivament vagen perdent part de les seues qualitats, el metall envelleix, les soldadures s'obrin, la saliva també fa el seu paper... Per això cal revisar el material periòdicament i canviar-lo si és necessari. No hi ha una pauta general establerta sobre la vida útil dels tudells, però un tudell ben cuidat pot durar-nos uns quants anys.

---

BIBLIOGRAFIA

AHUIR, Xavier. Mètode de dolçaina, València, 1989.

ANÒNIM. "Informació del curs de canyes impartir per Alejandro Blay a Banyeres de Mariola", Banyeres de Mariola, s/d.

BLASCO, Juan. Metodo de dulzaina, València, 1981.