MEMÒRIES D'UN TABALETER

Totes les societats han generat al seu voltant una sèrie de llegendes. El concepte llegenda és ambigu, però es podria definir com una narració on, sobre un substrat de realitat, es combinen elements imaginaris a partir d'una errònia interpretació dels fets o, senzillament, afegits que de forma conscient o involuntària van sumant-se amb el pas dels anys i què es consideren veritables malgrat no haver-hi cap suport documental ni prova científica que les valide. Poden tenir una índole moralitzant, d'explicació històrica, educativa... o una barreja de diversos aspectes, però sempre amb l'objectiu d'exemplificar i refermar les circumstàncies que envolten el col·lectiu que les genera. Moltes vegades, els components inventats sobrepassen de tal manera la base històrica que acaben per engolir-se-la, degenerant d'aquesta manera en una relació de fets absolutament fantàstica, inversemblant, inaudita... fins al punt que sols usar-se el terme "llegenda" c

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

El principal problema que suscita el terme rau en l’etimologia de la paraula, per a la qual trobem nombroses hipòtesis. Molts han estat els autors que han provat d’esbrinar l’origen del terme, però cap d’ells ha aportat proves prou concloents com per a fer vàlida la seua teoria. Si haguérem d’enquadrar els diferents autors i el seu posicionament podríem establir quatre grans grups depenent l’origen etimològic que s’aplica al terme: els autors que deriven el terme de llatí, els que ho fan de l'àrab, aquells que el deriven del francès i els que situen l’origen en el català. P ossiblement, la proposta més antiga siga aquella que estableix els orígens del terme en la llengua l latina. El Diccionario de Autoridades al seu volum III publicat en 1732 com en ça a puntar cap aquesta direcció en comentar la possible etimologia de la paraula a l'entrada "Dulzaina": ... Su etymología procede de la dulzúra de su sonído, o de la palabra Dulciana con que en la baxa Latin