dimarts, 9 de gener de 2018

EL CANT DELS MAULETS (1)

La Història de la música -i més encara les darreres dècades- està plena d'exemples d'obres que han acabat per convertir-se per autèntics himnes generacionals. Melodies i lletres que han passat a formar part de la memòria col·lectiva dels pobles que les varen veure nàixer travessant, fins i tot, les barreres temporals i mantenint la seua vigència al llarg dels anys fins als nostres dies. Creades en un clima i unes circumstàncies sociopolítiques determinades, aquestes composicions varen convertir-se en l'altaveu de tota una generació, i encara avui en dia la validesa de moltes d'elles segueix essent plena i innegable.
Una d'aquestes obres és "El Cant dels Maulets" dels valencians Al Tall que d'ençà de la seua publicació a l'àlbum "Quan el mal ve d'Almansa" (1979) ha esdevingut un dels grans èxits del grup i ha passat a formar part de l'imaginari col·lectiu com una obra cabdal dintre de la tradició musical valenciana. Molts dolçainers i colles l'han integrat -la tornada instrumental, però també freqüentment arranjaments més o menys encertats de les estrofes cantades- com una obra habitual dintre del seu repertori. Fet i fet, ja a alguns concerts de presentació de disc, Al Tall va comptar amb el reforç dels dolçainers que integraven el "Col·lectiu Moma" que instal·lats entre el públic reforçaven la tornada amb els seus instruments (1).

Portada de l'LP obra de l'artista Manel Boix

De vegades, és curiós observar com alguns d'aquests intèrprets defensen postulats polítics, socials i culturals -ara que tothom coneix de quin peu es dol el veí del costat- diametralment oposats al que implica la tonada. I això condueix a barrinar la possibilitat que desconeguen l'origen, el context i el significat de la peça.
I el primer que cal tindre clar és que qualsevol creació artística -en aquest cas una cançó- no sorgeix per generació espontània, ni és fruit de què les muses visiten a l'autor o que aquest tinga una revelació mariana que li diga que i com ha de fer. Tota composició respon a unes coordinades espai-temporals, a unes circumstàncies personals dels seus autors i compta amb uns antecedents més o menys definits que influeixen a l'hora del procés creatiu. Vicent Torrent, autor de la lletra de "El Cant del Maulets" explicaria al respecte:
Els nostres objectius no són polítics, però tenen la seua incidència. No fem cançó militant ni ho desitgem. I, d'altra banda, no rebutgem temes, perquè la veritable cançó popular s'adreça al poble, a les seues preocupacions, alegries, problemes, etc. (Mansanet, 2010: 52-53).
En aquest sentit, tot i que Torrent rebutge l'atribució de "cançó militant", el "Cant dels Maulets" s'ha instaurat en l'imaginari col·lectiu com un himne de rebel·lió i d'inconformisme, un crit de resistència enfront del procés de colonització que el País Valencià ve sofrint des del segle XVIII -tot i que alguns elements, com la substitució lingüística, són certament anteriors-, un clam de denuncia que, a l'hora, empeny a l'acció. Per això ens sembla interessant comentar una mica respecte a un concepte tan inconcret i tan polifacètic com és el de "cançó protesta".
La denominada "cançó protesta" fa referència a un tipus de música amb un elevat contingut polític de caràcter reivindicatiu, vinculat generalment a un espectre que va des de la social-democràcia fins a l'extrema esquerra, però que presenta nombrosos matisos regionals: les reivindicacions en favor de les comunitats indígenes que es dóna a l'Amèrica Llatina no estan presents a Europa; o el compromís en la defensa de les llengües minoritzades que es dóna al País Valencià, Catalunya, Balears, Euskadi o Galícia no està present en la cançó protesta que es desenvolupa en altres contrades. Del mateix mode, tampoc respon a una fórmula musical inequívoca: hi ha autors que componen les seues lletres i músiques, hi ha qui musica poemes d'altres, o qui es basa en melodies i lletres tradicionals; hi ha solistes però també hi ha grups, hi ha qui postula pensaments elevats en versos complexos però d'altres recorren a un llenguatge més planer i directe; estan els que empren fórmules properes al pop mentre que altres beuen de la música tradicional, etc. Un ventall inabastable que fa certament difícil establir un sistema classificatori i que mostra la complexitat de tot aquest fenomen social i musical que va s'inclou sota l'etiqueta global -i commtotes les etiquetes, discutible i matisable- de "cançó protesta".
S'accepta que va nàixer als EE.UU en el transit de la dècada dels 50 als 60 del segle XX, tot i que des de la dècada dels 40 ja poden documentar-se els inicis d'un moviment musical reivindicatiu en favor de la democràcia i la llibertat. L'any 1940, el cantant folk Woody Guthrie escriví la primera de les versions de la seua "This land is your land" en resposta a la patriòtica i irreal "God bless America" que Irving Berlin havia escrit en 1918 i que sonava a tota hora en les ràdios americanes per la veu de Kate Smith a finals dels anys 30:

As I was walkin' I saw a sign there
And that sign said: no tress passin'
But on the other side... it didn't say nothin!
Now that side was made for you and me!
Anava caminat i vaig veure un cartell
i aquell cartell deia : no passar!
Però per l'altra cara... no deia res!
Eixe costat era per a tu i per a mi!

Woody Guthrie (Oklahoma, 1912 - Nova York, 1967)

Guthrie, que sovint lluïa les seues guitarres amb el lema "This machine kills fascists" o té al seu catàleg de cançons titols com "Tear the fascists down" (Destrueix als feixistes) o "All You Fascists Bound To Lose" (Feixistes, esteu condemnats a perdre), tenia una estreta relació amb els Almanach Singers, que aquell mateix 1940 i encapçalats per un jove Pete Seeger publicaven el seu primer disc d'estudi Songs of the Lincoln Batalion, amb les cançons que els supervivents dels brigadistes internacionals nord-americans que havien anat marxat a Espanya per combatre el feixisme els varen transmetre a la seua tornada.



A partir d'aquest moment començarien una important carrera amb lletres punyents com la de "Dear Mr. President" (1942):

This is the reason that I want to fight,
Not because everything's perfect or everything's right.
No. it's just the opposite... I'm fighting because I want
A better America with better laws,
And better homes and jobs and schools,
And no more Jim Crow and no more rules,
Like you can't ride on this train 'cause you're a Negro,
You can't live here 'cause you're a Jew
You can't work here 'cause you're a union man.
Aquesta és la raó per la qual vull lluitar,
no perquè tot siga perfecte o correcte, no.
Justament pel contrari... estic lluitant perquè vull
una Amèrica millor, amb lleis millors,
i millors cases i treballs i escoles,
i no més Jim Crown (2) i no més normes
com "tu no pots agafar aquest tren perquè ets negre",
"tu no pots viure ací perquè ets jueu",
"tu no pots treballar ací perquè ets sindicalista".



Aquest compromís va suposar-li la censura als mitjans de comunicació i va situar a Seeger al punt de mira de l'FBI i del Comité d'Activitat Antiamericanes davant del qual va haver de declarar en 1951 (3). Malgrat la caça de bruixes a la qual va estar sotmés, va seguir popularitzant cançons com l'himne antibel·licista "Where have all the flowers gone" o "We shall not be moved" que va assolir un notable èxit en l'estat espanyol durant la transició amb el títol de "No nos moveran".

Pete Seeguer (Nova York, 1919 - 2014)
Molt propera a aquest artista va ser la novaiorquesa Joan Baez, i tots dos compartirien diverses obres dels seus respectius repertoris com "We shall overcome" la qual es va constituir als anys 60 com un dels himnes en la lluita pels drets civils de la població negra als EE.UU:

We shall overcome, we shall overcome,
we shall overcome, some day.
Deep in my heart, I do believe,
We shall overcome some day
Tots junts vencerem, tots junts vencerem,
algun dia, tots junts vencerem.
Dins del meu cor, hi crec profundament,
algun dia, tots junts vencerem.


Joan Baez (Nova York, 1941)
En aquells mateixos anys, començava a despuntar el seu company sentimental, un jove anomenat Robert Allen Zimmerman, que amb el temps seria conegut com a Bob Dylan. Icona del folk nord-americà, el de Minnesota seria autor d'autèntics himnes generacionals que s'han perllongat en el temps. Parlem de cançons com "Blowin' in the wind" (1963) on llença una sèrie d'interrogacions retòriques inquirint sobre temes com la guerra, la llibertat, la consciència social...; o l'atac furibund al sistema judicial nord-americà que plasma en "Hurricane" (1976), on narra els fets i les circumstàncies que varen dur al boxador i activista pels drets civils Rubin "Hurricane" Carter a la presó acusat falsament d'un triple homicidi i condemnat a quatre cadenes perpetues en una farsa de judici l'any 1966; o la conegudíssima "The times they ara changing" (1964):
Come senators, congressmen
Please heed the call
Don't stand in the doorway
Don't block up the hall
For he that gets hurt
Will be he who has stalled
There's a battle outside
And it is raging
It'll soon shake your windows
And rattle your walls
For the times they are a-changing
Vingueu, senadors i congressistes,
per favor, pareu atenció a la crida.
No us atureu a la porta,
no bloquegeu l'entrada,
perquè qui acabarà ferit
serà qui es quede parat.
Hi ha una batalla fora
i és ferotge.
Prompte veureu com sacseja les finestres
i com tremolen les parets
perquè els temps estan canviant.


Bob Dylan (Minnesota , 1941)

Molts altres músics
inclogueren al seu repertori cançons on denunciaven la injustícia i advocaven per un canvi. Fins i tot artistes provinents del country -un estil considerat habitualment i no sense motius com altament conservador i de dretes- aixecaren la seua veu contra el poder i les situacions de greuge. Destaca entre ells Johnny Cash, amb peces com la meravellosa "Man in black" (1971) o el cop de puny directe a la boca de l'estómac del sistema penitenciari americà plasmat en la seua "San Quentin" (1969):
San Quentin, what good do you think you do?
Do you think I'll be different when you're through?
You bend my heart and mind and you warp my soul;
Your stone walls turn my blood a little cold
.
San Quentin, may you rot and burn in hell.
May your walls fall and may I live to tell.
May all the world forget you ever stood.
And may all the world regret you did no good.
San Quentin, I hate every inch of you.
San Quentin, et penses que fas cap bé?
Creus que hauré canviat quan hages acabat amb mi?
M'has torçut el cor i la ment, potser també l'ànima.
I els teus murs de pedra em gelen la sang.
San Quentin, que et podrisques en l'infern.
Que caiguen els teus murs i jo visca per contar-ho.
Que tot el món oblide que vas existir
i que tot el món lamente que no vares fer cap bé.
San Quentin, odie cada centímetre teu.


Johnny Cash (Arkansas, 1932 - Nashville, 2003)
Ràpidament, la cançó protesta va fer el seu salt a altres continents. A Europa va tenir una gran influència en la denominada "chanson française" i una de les primeres i més clares mostres ens ve de la mà del polifacètic Boris Vian, qui a més de ser un dels novel·listes més destacats de la literatura contemporània era un notable trompetista de jazz, el qual en 1956 presentaria la seua "Le déserteur". Escrita en un ambient bèl·lic quan la guerra d'Indoxina donava les seues darreres fuetades i creixia la tensió en la colònia d'Algèria, Vian reprèn la línia de "Dear Mr. President" i basa la seua composició en una carta que un jove cridat a files remet al president de la república informant-lo de la seua decisió de no anar a la guerra:

Monsieur le président
Je ne veux pas la faire
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens
C’est pas pour vous fâcher
Il faut que je vous dise
Ma décision est prise
Je m’en vais déserter
(...)
Et je dirai aux gens:
« Refusez d’obéir
Refusez de la faire
N’allez pas à la guerre
Refusez de partir »
S’il faut donner son sang
Allez donner le vôtre
Vous êtes bon apôtre
Monsieur le président
Senyor president,
no vull fer-ho.
No he vingut a aquest món
per a matar pobra gent.
No vull que s'enfade,
però he de dir-li
que la decisió és ferma:
Desertaré.
(...)
I diré a la gent:
"Negueu-vos a obeir,
negueu-vos a col·laborar,
no aneu a la guerra,
negueu-vos a marxar".
Si cal vessar sang,
vesse vosté la seua,
vosté que és tan bon apòstol,
senyor president.


Boris Vian (Ville-d'Avray, 1920 - paris, 1959)
Molts altres autors francesos expressaren la seua disconformitat i la seua denúncia social a través de la música: Jean Ferrat, tot i ser considerat com el cantant del PCF denunciava en la seua "Camarade" (1969) l'ocupació soviètica de Txecoslovàquia; el belga francòfon Jaques Brel qui l'any 1962 en el seu 6é disc "Les bourgeois" descarregava durament contra l'emergent classe burgesa sorgida de les cendres de la II Guerra Mundial; i molt especialment l'anarquista Georges Brassens, amb cançons que s'han traduït a una infinitat d'idiomes com en el cas de "La mauvaise réputation" (1952), convertida al llarg de les generacions en tot un himne llibertari:
Le jour du Quatorze Juillet
Je reste dans mon lit douillet
La musique qui marche au pas
Cela ne me regarde pas
Je ne fais pourtant de tort à personne
En n'écoutant pas le clairon qui sonne
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux
Tout le monde me montre au doigt
Sauf les manchots, ça va de soi
El Catorze de Juliol
em quede al meu llit tou,
que la música que marca el pas
no m’importa un ral.
Jo no faig a ningú mal
no escoltant els clarins sonar.
Però a la gent de bé no els agrada
que seguisca un camí que no siga el seu.
No, a la gent de bé no els agrada
que seguisca un camí que no siga el seu.
Tots m'assenyalen amb el dit,
excepte els mancs, no cal dir-ho.


Georges Brassens (Seta, 1921 - Sant Feli dau Fesc, 1981)
A Sud-amèrica l'impacte de la cançó protesta seria notable a la dècada dels 60 i es materialitzaria en el que s'ha vingut a denominar "Nueva canción latinoamericana". Tot i que amb particularitats regionals, aquest moviment es caracteritza políticament en la seua oposició davant la intervenció dels EEUU en la política i l'economia dels països llatinoamericans i la lluita contra les desigualtats socials traduïda una defensa aferrissada de les classes treballadores -tant dels obrers industrials com dels camperolat- i de les poblacions indígenes. Va ser un moviment al llarg i ample de tot el continent, però l'impacte fou més gran en uns llocs que en altres. A Argentina va prendre el nom de "Nuevo Cancionero" i, seguint el camí que ja havia obert Atahualpa Yupanqui -qui s'havia enfrontat obertament a Juan Domingo Perón- sorgiren cantants com Mercedes Sosa o Armando Tejada Gómez. A Cuba, al recer de la revolució de Fidel, sorgiria la "Nueva Trova" amb noms com Silvio Rodríguez o Pablo Milanés. I a Xile es desenvolupa la "Nueva Canción Chilena" tenint com a principal referent la cantautora Violeta Parra, de la qual prendrien exemple nombrosos cantants i grups com Inti-Illimani, Quilapayun o, molt especialment Victor Jara. el cantautor assassinat pels militars els primers dies del cop d'estat de Pinochet autor d'un ingent corpus de cançons amb lletres clares, directes, apassionades i compromeses com la recriminadora "Preguntas por Puerto Montt" (1969), l'antibel·licista i antiimperialista "El derecho de vivir en paz" (1971), la reflexiva declaració de principis que plasma en "Manifiesto" (1973) o el cant en favor de les comunitats rurals i el seu dret a la possessió de la terra que fa palesa en "A desalamabrar" (1969).

Victor Jara (1932 - Santiago de Chile, 1973)


NOTA: Vull expressar i fer palès en aquestes línies el meu agraïment en la confecció de la sèrie d'entrades que componen aquest article a la lingüista Mònica Richart Garcia, qui amablement s'ha fet càrrec de corregir i polir les nostres pedestres traduccions de l'anglès i el francès preservant magistralment el sentit original dels texts.
NOTES
1-. Per a més informació referent al "Col·lectiu Moma" consulteu en aquest mateix blog: http://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2017/06/les-colles-5-agrupacions.html
2-. Les "Lleis Jim Crow" varen ser una sèrie de disposicions legals de caràcter local i/o estatal promulgades als EE.UU entre els anys 1876 a 1965. Destinades a consolidar la segregació racial i refermar la supremacia blanca, especialment de la casta coneguda popularment com WASP (White Anglo-Saxon Protestant), varen constituir-se com la principal eina legislativa per eliminar els drets i llibertats civils especialment de la comunitat afroamericana, però també d'hispans, italoamericans, irlandesos, jueus, musulmans... La contravenció d'aquesta immoral i indecent normativa implicava "violar les lleis" i, per tant, sotmetre's als capricis dels organismes judicials oficials o de la denominada "justícia popular" representada als estats del sud pel KKK encarregat d'assassinar impunement a ciutadans innocents. Amb tot, va ser la lluita continua i la resistència, i no pas l'acceptació i la submissió, la que afavoriria l'aprovació de la Civil Rights Act de 1964, per la qual s'abolien aquestes lleis que institucionalitzaven el racisme.
3-. La persecució a artistes i intel·lectuals és una pràctica habitual als règims totalitaris. Amb tot, algunes de les denominades "democràcies occidentals", especialment quan han ostentat el poder parits conservadors i amb tics filofeixistes, han copiat i copien aquest mètode per cohibir i reprimir, sota el parany de la perversió de terminologia com "democràcia" o "estat de dret", qualsevol dissidència o crítica envers l'establishment, aplicant l'estratègia del terror amb la finalitat de silenciar la població.

BIBLIOGRAFIA
MANSANET, Victor. Al Tall. Música per a un poble, Alzira, 2010.

TORRES BLANCO, Roberto. "Cancion Protesta: definición de un nuevo concepto historiogràfico" dintre de Cuadernos de Historia Contemporánea, vol. 27, Madrid, 2005.