dijous, 6 de juny de 2019

QÜESTIONS TEÒRIQUES (1): LA MÚSICA CULTA OCCIDENTAL

Sempre he considerat que aquest País té un greu problema cultural. I una de les mostres més clares existents respecte a aquest fet és la terrible confusió terminològica i conceptual que existeix entre la ciutadania. Un exemple molt clar a aquest respecte l'hem viscut tots en les discussions quotidianes on opinadors que confonen conceptes com "moro", "àrab" i "musulmà" no tenen el més mínim entrebanc per donar lliçons de geopolítica internacional i fer anàlisis sociològics i polítics en relació al món islàmic "en general". 
 
És un fenomen que afecta a tots els àmbits de la convivència i ho podeu observar diàriament en qualsevol discussió siga en presència física o per les xarxes socials. Pot encetar-se un debat respecte a una qüestió ortogràfica com si l'accent de la paraula València ha d'anar amb accent obert o tancat i ràpidament l'assumpte degenera en les més disbauxades dissertacions al respecte a la literatura, l'hermenèutica, la sociolingüística, el nacionalisme, l'Arxivística, l'Heràldica, la Vexil·lologia, l'organització territorial, els mossàrabs... I és que ja ho deia Joan Fuster: "Els fills de puta es caracteritzen pel confusionisme de vocabulari més que no pas per la pulcritud".
 

El principal motiu que origina aquestes desavinences -mala bava i cabuderies a part- és el desconeixement del significat dels termes en l'àmbit concret d'aplicació. Per exemple, molts haureu dit i escoltat expressions com "aquest és un cacic", "l'altre és un marqués", "el meu jefe és un negrero" o, especialment, a les nostres mares queixar-se amargament dient-nos "em teniu feta una esclava!". Són expressions amb un missatge clar i directe, d'ús freqüent en l'àmbit informal. Però quan parlem de processos històrics, els conceptes "cacic", "marqués", "negrer" o "esclava" posseeixen una contextualització espaciotemporal determinada i, per tant, una catalogació jurídica, política, social i administrativa que impedeixen que puguen ser utilitzats amb la lleugeresa que ho expressaríem mentre fem unes cerveses amb els amics al bar de la cantonada. El mateix és aplicable a una infinitat de termes que solem emprar en la parla comuna o als mitjans de comunicació de forma indiscriminada: "beato", "feixista", "revolució", "plebeu", "patrici", "proletariat", "virrei" i un llarguíssim etcètera... Termes tots aquests que posseeixen uns significats originals i concrets en analitzar-los al seu context històric determinat.

A aquesta ambigüitat en el significat dels mots depenent del context cal afegir-hi altre parany en el qual sol caure's com és l'aplicació estricta de l'etimologia de la paraula a analitzar. Si bé és cert que en alguns casos pot ser d'ajut, l'origen de la paraula no sempre s'ajusta al significat amb què s'empra i, per tant, la rigorositat etimològica pot induir a confusions. Un exemple habitual a aquest respecte és el del terme simfonia, provinent del grec symphōnia (συμφωνία) és a dir, que sona conjuntament (el prefixe sin o sim significa "unió" o "a la vegada" i phonos es tradueix com a "so"). Llavors, si apliquem fil per randa l'etimologia de la paraula, una simfonia és tota aquella composició on sona més d'un instrument o veu simultàniament. Però a ningú escapa que perquè una composició puga estar considera com a simfonia ha d'acomplir una sèrie característiques formals i estructurals, i què no qualsevol obra pel fet que sonen conjuntament diversos instruments o veus pot catalogar-se com a simfonia.

El mateix ocorre al nostre camp d'estudi. Els aspectes referents a dolçaina i el tabal tampoc se'n deslliuren d'aquest batibull i és freqüent veure com es confonen i es barregen termes com "popular", "tradicional", "anònim", "folklòric"... que s'empren indistintament com a sinònims quan en realitat no ho són. La utilització de lèxic propi de la parla comuna així com l'excés de cel en l'aplicació etimològica de determinats conceptes condueix a una confusió terminològica que deriva, indefectiblement, en batalles dialèctiques més o menys escabroses. Per això crec que és important dedicar una sèrie d'entrades a fixar una posició a partir de la qual poder engegar un debat. Pel que a mi respecta, cal assenyalar que prenc com a punt de partida dels meus plantejaments el model proposat per Jordi Reig a la seua obra La Música Tradicional Valenciana. Una aproximació etnomusicològia (València, 2015). Per descomptat que les errades i interpretacions incorrectes o poc ajustades són cosa meua.


Però cal advertir que aquest marc teòric que proposem és arbitrari, com qualsevol altre dit siga de passada, i elaborat des de la perspectiva occidental contemporània. Tota classificació acadèmica -especialment pel que respecta a les disciplines vinculades a les ciències humanes- és artificial, tendeix a la simplificació i està impregnada d'un elevat grau de subjectivitat. Per exemple, des de la historiografia occidental se situa com a fi de l'Edat Mitjana l'any 1492 fent-ho coincidir amb l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica, o la data d'inici de l'Edat Contemporània l'any 1789 data de la Revolució Francesa que s'interpreta com la fi de l'Antic Règim. Però l'observació de la realitat ens ensenya que encara avui hi resten exemples de pobles caça-recol·lectors àgrafs amb hàbits de vida propis del paleolític. 
 

Per tant no és únic, ni definitori, ni inapel·lable. La qüestió és molt més complexa del que sembla a primer cop de vista, amb nombroses arestes, línies frontereres difuses i punts opacs subjectes a interpretacions i matisos com anirem veient al llarg de les diverses entrades que formen aquest article.

El món de la Música pot desglossar-se en dos grans blocs que comprendrien tots els gèneres i estils existents. El primer és el que en l'àmbit acadèmic ha vingut a denominar-se com música culta occidental mentre que el segon és una mena de gresol conegut com a música popular.


 

Música culta occidental

Jo m'adelantaria a reconeixer que, sí, 
la "música culta" no sol ser "divertida".

Encara més: que la "cultura sancera"

-en prosa o en vers, de lletres o de ciències, sonora o plàstica-

es una invitació al tedi.

Els "iniciats" opinien el contrari: sols els "iniciats".

(Joan Fuster)

Amb la denominació de música culta occidental (1) fem referència al que vulgarment i de forma errònia es coneix com a "música clàssica".

Com hem comentat, allò de la "música clàssica" -que aparèix per primer cop a l'edició de 1829 de l'Oxford Englsh Dictionary per a referir-se a la música composada al període comprés entre J.S. Bach i L. van Beethoven- és una expressió extremadament inexacta i que condueix a la confusió, ja que en realitat la música clàssica fa referència estrictament al breu interval tamporal que va des de 1750 a 1800 (2), és a dir el classicisme, on es concentra la producció de compositors com J. Hayden, W.A. Mozart o les primeres etapes de L. van Beethoven. Per tant, si emprem aquesta denominació, estaríem excloent tota la producció anterior i posterior a aquest curt interval de 50 anys. Altres denominacions s'han plantejat com alternatives a aquesta denominació talment música acadèmica, música seriosa, ars music, música simfònica, etc. Però totes elles presenten els seus pros i contres -generalment més contres que pros- a l'hora d'acceptar-les com a vàlides. 
 

Hi ha hagut de més curioses que altres. Alguns, especialment els músics de jazz dels anys 20 de passat segle, es referien com a ella com a longhair music -música de cabells llargs-, en referència a les perruques que solien lluir a la moda els autors del classicisme i el barroc i, en general, als cabells llargs i aspecte descurat que molts músics cèlebres han portat al llarg de la Història.

Crítica al llibre Richard Wagner, eine musikalishe Reise in das Reich der Zukunft de Filippo Filippi apareguda al The Century Magazine en març de 1877.
 

Aquesta denominació ja era usada freqüentment en l'àmbit anglosaxó -especialment el nord-americà- al segle XIX i, tot i no estar clar quin és el seu origen, va haver-hi qui va elaborar curioses explicacions al respecte. Així el magazín The Violinist, dedicat com el seu nom indica a professionals i amants d'aquest instrument, explicava l'any 1909 al seu número 5:

Porten el cabell llarg per a protegir-se les orelles. Tot depèn per als músics, dels seus oïts, com tot depèn per als pintors dels seus ulls. I els oïts dels músics són delicats, susceptibles al fred, propensos als dolors, les inflamacions i altres. Així que els protegeixen amb el cabell llarg, i vosté no se n'hauria de riure del les grenyes dels pianistes o dels violinistes com tampoc ho fa dels escuts o les proteccions que fa servir el seu halfback favorit.

En qualsevol cas, les propostes s'han anat succeint al llarg de temps. Leonard Bernstein, per exemple, proposava la denominació de música exacta:

Aquesta música és permanent, immutable, exacta. Existeix una paraula adequada: "Exacta", potser siga així com hauríem de denominar a aquest tipus de música: "música exacta". Dins d'uns límits, sols hi ha una manera de tocar-la, i és la que el compositor va deixar escrita (Bernstein, 2002: 134).

La denominació de música culta -què és la més habitual en àmbits acadèmics- tampoc està exempta d'inconvenients i d'oposició. Novament, la literalitat del terme comporta confusions semàntiques i s'objecta que declarar un determinat corpus de músiques com a cultes, relega indefectiblement a les que queden excloses com a incultes, amb totes les connotacions negatives que comporta el mot

En realitat, insistint en què es tracta d'una catalogació merament acadèmica, el concepte culta fa referència al fet que ha estat històricament patrocinada per grups socials econòmicament avantatjats, amb una certa formació en les arts en general i en la música en particular, executada per intèrprets amb coneixements de llenguatge musical capaços de fer sonar les transcripcions, i sovint dirigides a un públic que se'l suposa amb un grau de formació i de sensibilitat com per arribar a comprendre-les. És a dir, feta per i per a grups de gent més o menys cultivada, sovint altament qualificada.

En aquest sentit hi ha un cas il·lustratiu com són els denominats "madrigalismes". Entre els anys 1530 i 1620, aproximadament, es desenvolupa a Itàlia una forma musical profana coneguda com a "Madrigal" en la qual es presta una gran atenció a la relació entre la música i el text. Les lletres es basen en literatura de qualitat, especialment del poeta Petrarca però també la d'altres com Boccacio, i la música incideix en remarcar i reforçar les paraules i les idees fent servir una sèrie de recursos que es coneixen com a "madrigalismes": es tracta d'una sèrie de recursos expressius aplicats a la música que pretenen "descriure" les paraules amb la intenció de refermar el text.

Existeixen de diversos tipus, des dels senzills i obvis que imiten el cantar dels ocells, el dringar d'una campana, els sons d'una batalla, els sospirs... Fins a altres molt més subtils que pretenen descriure conceptes abstractes o intangibles: la baixada als inferns sol representar-se amb melodies descendents on les veus greus tenen una major presència al contrari que l'ascens als cels on prenen protagonisme les veus agudes i les melodies ascendents; conceptes com "vida" i "mort" presenten també "dibuixos" contraposats: mentre la mort es basa en progressions descendents, tempos lents, figures de notes de llarga durada, silencis entre les notes... la vida es sol representar en notes de menys durada, melodies agudes... Talment com ocorre amb altres conceptes com "nit" i "dia", "alegria" i "tristor", etc... També hi ha ocasions en què el madrigalisme esdevé una mena de joc per al compositor: l'ús de la nota "sol" fent-la coincidir amb la paraula Sol referent a l'astre, com la fer coincidir la nota sí per a reforçar l'afirmació "Sí", les notes "mi" i "fa" per reforçar l'expressió italiana "mi fa" ("em fa"), etc.

A aquest figuralisme cal afegir altres procediments que els refermaven com puguen ser l'ús de determinades harmonies així com dels cromatismes, o diverses tècniques compositives: per exemple, per a accions com "caçar" o "perseguir" sol recorres a la tècnica del cànon o al contrapunt imitatiu.

Tot això feia certament complicada la comprensió plena del significat de l'obra per a una majoria dels oients, i no solament afectaria els madrigals sinó a molts altres gèneres del Renaixement tant profans com religiosos. Per això va comença a difondre's altra curiosa denominació per a referir-se a aquests tipus de música: "musica reservata".

Aquesta denominació, al contrari de moltes altres que sorgirien posteriorment, es pròpia de l'època i ja apareix a la col·lecció de 41 motets que sota el títol Consolationes piae: Musica reservata va publicar a Nuremberg el flamenc Adrianus Petit Coclico l'any 1552.



Efectivament, la complexitat d'algunes d'aquestes composicions no solament la feia inaccessible per a tot aquell públic que no comptara amb una avançada formació musical sinó que també, de vegades, no era suficient tenir uns coneixements teòrics i una oïda acostumada a aquest tipus de composicions, sinó que es feia necessària la visualització de la partitura per a contemplar i comprendre en la seua totalitat les intencions dels autors.

Precisament, la transcripció a paper com a medi de transmissió exclusiu d'aquesta música culta és altre dels seus trets definitoris. La sacralització de la partitura, és a dir de la plasmació gràfica de les músiques, ha esdevingut el principal medi de preservació i difusió de les obres pertanyents de la música culta occidental des dels seus inicis i l'exclusiu fins a l'aparició de tecnologies que permetien l'enregistrament sonor. La creació d'un codi de símbols i nomenclatures per representar els diversos sons és un fet acadèmic i implica, indefectiblement, que tant l'emissor com el receptor han de tenir una formació i uns coneixements per tal de descodificar el missatge.

Així, podríem elaborar un llistat que englobara quins "tipus" de música estarien adscrits al que coneguem com música culta occidental (Reig, 2011: 30):

- La música antiga fins al Renaixement de la qual ens han arribat documents escrits.

- La música occidental posterior a aquest període i que podríem fixar entre 1600 i 1910 que abraça les composicions de gènere operístic i de concert basades principalment en l'ús de l'harmonia tonal.

- Les músiques procedents de géneres derivats de l'òpera com la sarssuela, el género chico, l'opereta francesa, l'opera buffa italiana o el singspiel alemany.

- La música posterior a 1910 creada sota els mateixos paràmetres estètics i les seues coordenades.





NOTES

1-. És important el matís "occidental" i revelador a l'hora de la subjectivitat d'aquestes classificacions. El que per a nosaltres pot ser una manifestació "folklòrica" o "tradicional" de determinada societat no occidental, en eixa mateixa societat té un caràcter eminentment culte.


2-. Aquesta fixació de dates respon de nou a un criteri arbitrari. Per tant, podem trobar altres cronologies més o menys aproximades.




BIBLIOGRAFIA




BERNSTEIN, Leonard. El Maestro te invita a un concierto. Madrid, 2002.

MICHELS, Ulrich. Atlas de Música. Madrid. 1992.

REIG BRAVO, Jordi. La Música Tradicional Valenciana. Una paroximació etnomusicològica. València, 2011.

SCARNECCHIA, Paolo. Música popular y música culta. Barcelona, 1998.