dimarts, 7 de novembre de 2017

EL PRIMER APLEC DE DOLÇAINERS I TABALETERS

La paraula "aplec" -del llatí applicare que vindria a significar "ajuntar" o "reunir"- podem definir-la, entre altres accepcions, com una reunió de persones en un lloc i moment determinats amb motiu d'una celebració o esdeveniment. Però, més enllà d'aquesta definició genèrica, en parlar d'un "aplec de dolçainers i tabaleters" ens estem referint a un acte en el qual prenen part un nombre indeterminat de sonadors que presenta unes característiques i unes particularitats que el diferencien d'altres agrupaments i concurrències de músics de dolçaina.
L'aplec de dolçainers i tabaleters és la plasmació d'una idea per tal de concentrar en un mateix acte a un conjunt de sonadors provinents de diverses provinences -geogràfiques, generacionals, "acadèmiques"... - en una celebració comuna feta per i per a dolçainers, amb la pretensió de crear un espai de convivència i germanor. La participació sol estar condicionada a la invitació per part de l'organisme organitzatiu, no és de lliure assistència. Del mateix mode no compta amb cap retribució econòmica per als participants. Poden formar part d'un programa major de festes, però no necessàriament va associat a altres celebracions. Solen tenir dues parts clarament diferenciades, una musical i l'altra lúdica. La part musical es pot desglossar al seu temps en dues activitats: una cercavila dels diversos dolçainers o colles i una mostra de cadascun d'ells sobre un escenari, més o menys extensa. La part lúdica inclou un dinar o sopar, més la possibilitat d'algun concert d'algun grup destacat.
Una de les situacions amb la qual sol confondre's l'aplec és amb l'acte conegut com a tabalada que, tot i presentar elements comuns també presenta substancials diferències. Les tabalades, que poden ser de participació oberta -generalment desinteressada pel que fa al vessant econòmic- o restringida -amb un nombre de dolçainers i tabaleters predeterminat, contractat i pagat per una entitat organitzadora- van sempre associades a una festivitat major. La procedència geogràfica dels assistents és eminentment local i comarcal essent, fins a temps molt recents, molt estranya la participació de dolçainers de poblacions allunyades. L'actuació es limita a una cercavila conjunta, generalment pel mateix recorregut per on discorrerà la processó, i amb un repertori pactat a la bestreta entre els diversos concurrents sota la supervisió d'un dels assistents que assumeix el rol de "mestre", ja siga per designació directa de l'organització o bé per decisió mancomunada dels mateixos sonadors que el reconeixen com una mena d'autoritat. Malgrat les diferents procedències geogràfiques i/o línies escolars, a l'hora de l'actuació aquestes singularitats es dilueixen per afavorir una presència uniforme.
També tendeix a identificar-se erròniament com a aplec el que en realitat són concursos i certàmens. En aquest sentit, diverses notes biogràfiques referents al compositor Manuel Palau li atribueixen l'organització d'aplecs a la València dels anys 20, quan en realitat ell va ser part del jurat del concurs de dolçainers esdevingut al Cap i sasal l'any 1925 amb motiu de la fira de Juliol. La diferència és notòria, ja la característica principal d'aquests és la competició i la superació de diverses proves amb l'objectiu d'aconseguir un premi o reconeixement, amb una regulació a la qual cal acollir-se i un jurat que arbitra i valora l'execució dels participants. Tots aquests elements estan absents en un aplec que es limita a una mostra i a una jornada d'agermanament en un ambient lúdic.
Altres formats de recent creació també tendeixen a confondre's amb l'aplec. És el cas dels intercanvis. Un intercanvi consisteix en un encontre organitzat generalment per una colla que rep la visita i actuació d'altra agrupació convidada establint-se una relació de reciprocitat per la qual l'amfitrió ha de retornar la cortesia. L'activitat sol incloure un número molt limitat de formacions, generalment una sola colla convidada tot i que pot augmentar a dos o tres.
Més difusa és la línia que separa l'aplec de la trobada d'escoles. En el fons aquest format no té diferències essencials -fet i fet sovint són referides com "aplec d'escoles"- però presenta la particularitat que els grups convidats estan formats pels educands d'escoles de dolçaina i tabal, mentre que els aplecs -tot i estar oberts a la participació també d'escoles- solen estar enfocades a dolçainers o colles ja més o menys consolidades.
Siga com siga, el model d'aplec ha estat àmpliament difós i consolidat al llarg de les darreres dècades, però els seus orígens no són tan llunyans en el temps com a priori puga deduir-se donat l'èxit d'aquest format. En realitat, solament cal remuntar-se a finals de la dècada dels 70 del segle XX per trobar el primer aplec de dolçainers documentat al País Valencià que va tenir lloc el diumenge dia 5 de novembre de 1978 a la població de Tales (la Plana Baixa) a partir de la iniciativa personal de Joan Blasco. L'elecció d'aquesta localitat com a seu que acolliria la celebració no era casual:
Però, per què es va triar Tales com a punt de partida d'aquesta iniciativa? Joan Blasco, mestre de dolçainers i estudiós dels nostres instruments nacionals ho explica així: "Tales és el poble nadiu dels dolçainers més famosos i celebrats de la història. L'agrupació familiar fundada per Salvador Montoliu arribà a eclipsar els altres dolçainers del seu temps. El seu fill Vicent aprofundí en l'estudi de l'instrument fins arribar a esdevenir un virtuós, un extraordinari concertista de dolçaina; acompanyat pels seus fills Vicent, dolçainer, també, i Gabriel, tabaleter, es presentà per primera vegada al públic de València durant les festes de Sant Josep de 1867 actuant en la plaça de bous, amb tant d'èxit que a partir d'aleshores, els "dolçainers de Tales" foren requerits en multitud de poblacions arribat a donar concerts en el Palau reial de Madrid, on van ser condecorats per la reina Maria Cristina." A més a més, Tales és l'únic poble del País Valencià que te, des de fa anys, un monument a la glòria dels dolçainers i dels seus companys inseparables els tabaleters (Mestre, 1979: 51).

Foto: José Luis Algeró


Malgrat les inexactituds, aquell era l'argument principal que propiciava que la vila de Tales acollira aquell fet històric que constituïa el primer aplec de dolçainers i tabaleters del País Valencià: El record dels dolçainers de Tales. Així, en el marc de les seues festes patronals dedicades a sant Joan Baptista i Santa Bàrbera, la petita població de la Plana Baixa va acollir el que seria el tret de sortida d'una tradició que s'ha perllongat fins als nostres dies:
10 horas: Recibimiento por parte de las Autoridades, Comisión de Fiestas y pueblo en general al "Aplec de dolçainers del País Valencià".
Seguidamente desfile de "dolçainers" por las calles del pueblo, al son de las tradicionales melodías de "dolçaina i tabalet" (Mediterráneo del dia 4 de novembre de 1978, pàg. 8).
La data també respon a unes circumstàncies històriques. En aquells anys de plena efervescència política i cultural, el país recuperava el seu teixit associatiu i els aplecs de tot tipus varen convertir-se en un marc ideal d'unió, intercanvi i reivindicació dels moviments que anaven sorgint en aquella època. Veníem de dècades de coacció i repressió, qualsevol iniciativa cultural i/o política que no combregara amb l'ideari psudofeixista que imposava el règim, ja fóra directament -fent servir els mecanismes articulats per l'estat totalitari com les forces de seguretat o el Tribunal de Orden Público...- o consentint (o, fins i tot, auspiciant i protegint) a grups violents que actuaven impunement emparats per les autoritats polítiques, policials i judicials perseguint i apallissant o enviant correus bomba allò que ells consideraren "disidente", "subversivo", "rojo" o "antiespañol".
Però amb la mort de Franco l'any 1975, els tecnòcrates -molts d'ells provinents de les files de l'Opus Dei- que al llarg de la dècada dels 60 havien anat adquirint un major pes al govern i guanyant terreny als militars se n'adonaren que certes dinàmiques socials i econòmiques eren imparables si es mantenien com el bloc granític que representava el franquísme. Per això dissenyaren tota una maquiavèl·lica estratègia -en una jugada que a l'afirmativa s'ha revelat com altament exitosa per als seus interessos- de reformisme per crear un sistema democràtic tot mantenint sigil·losament els tics ideològics d'ultradreta amb els quals combregaven fervorosament i conservant gran part de les velles estructures amb les quals es trobaven certament còmodes. Promouen una imatge de relativa tolerància i aperturisme que facilita l'aparició pública -en la clandestinitat feia anys que funcionaven- de nous moviments socials, polítics i culturals que reprenen l'antiga tradició dels aplecs com a marc de comunió i reivindicació: l'any 1977 es recuperava la celebració de l'aplec nacionalista del Puig que havia estat prohibit l'any 1968, i en 1978 tenia lloc el I Aplec dels Ports al poble de La Todolella, entre moltes altres fites que tingueren lloc en aquells dies.
Al llarg de la dècada dels 70, la música d'arrel tradicional pren una nova embranzida i els grups de danses comencen a multiplicar-se, i el mateix ocorria amb els sonadors de dolçaina. Com a mostra, solament un any abans de l'aplec de dolçainers a Tales, el 3 de setembre de 1977, se celebrava a Quatretonda el I Aplec de Danses de la Vall d'Albaida amb la participació de balladors i músics de 10 pobles. La dolçaina, per la seua part, començava a deixar de ser un instrument de transmissió pseudo-gremial restringit a uns pocs escollits i passava a ser accessible al conjunt de la societat amb la creació als anys 70 d'escoles per part d'organismes públics com eren el cas de l'Escola Provincial de Dolçaina d'Algemesí o l'Escola Municipal de València, que possibilitaven l'aprenentatge a tot aquell que estiguera interessat sense restriccions com ser el fill del mestre o comptar amb l'acceptació d'aquest. La pràctica de la dolçaina prenia embranzida i començava a reviscolar després de dècades de davallada i decadència:
L'aplec de l'any passat ajuntà més de trenta dolçainers i els corresponents tabaleters. Vells i joves, autodidactes i d'escola, de la costa i de la muntanya, tota acudiren amb l'esperança de posar els fonaments de la restauració dels seus instruments i la reimplantació de la música de dolçaina i tabalet en totes les manifestacions col·lectives del nostre poble (Mestre, 1979: 51).
En aquest ambient, el poble de Tales va incloure al programa de les seues festes patronals un acte extraordinari consistent en la celebració d'un aplec de dolçainers que incloïa un homenatge als sonadors sorgits d'aquesta vila en el monument que dos anys abans s'havia aixecat:
Pasadas las 10 de la mañana llegaron a Tales los participantes en el aplec, que fueron recibidas por la reina de las fiestas, autoridades locales y numeroso público. Casi de inmediato Tales se llenó con los alegres sones de la dolçaina i el tabal, que llegaron hasta los últimos rincones del pueblo como una llamada a participar en el sencillo y emotivo festejo, pleno de simbolismo en un período de la historia de nuestra región en el que el proceso autonómico sitúa en primerísimo plano todo aquello que integra el tesoro cultural de los valencianos de las tres provincias, y la dolçaina lo es (Mas, 1978: 7).
Foto: José Luis Algueró


Certament, l'aplec de Tales encara no presenta unes característiques tan definides com hem comentat línies més amunt i que responen al model majoritari dels aplecs actuals però, per primer cop en la Història, a la petita població de la Plana Baixa es reuniren dolçainers provinents de diverses contrades, des de Bocairent com a punt més al sud fins a Benicarló al nord:
Tales era el domingo una fiesta. Las calles y plazas de su casco urbano, engalanadas con banderas nacionales y senyeras del País Valenciano. Todo el pueblo en la calle y la presencia de numerosos visitantes llegados desde otras ciudades. Una extraordinaria animación, en suma, cuyo origen estaba en els dolçainers, músicos populares por excelencia, animadores de todos los acontecimientos festivos que se celebran en la región. El aplec -primero de estas características que se celebra en el País Valenciano y posiblemente no el último-, reunió en este pequeño pueblo als dolçainers de Algemesí, Foyos, Almedíjar, Olleria, Chiva, Sueca, Benicarló, Soneja, Almusafes, Bocairente, Valencia y algunas otras poblaciones, destacando la presencia del Dolçainer Major del País Valencià, Juan Antonio Blasco Rivera, director de la escuela de dolçainers del Ayuntamiento de Valencia (Mas, 1978: 7).
Foto: José Luis Algueró

Després de la cercavila inicial i de la missa de rigor, la comitiva es va adreçar al monument dedicat als dolçainers de Tales, on Joan Blasco va oficiar de mestre de cerimònies en l'acte de reconeixement que tingué lloc a la mateixa plaça on s'aixeca el monòlit. Després de les paraules de presentació, Blasco va prendre la veu per lloar la figura dels Montoliu i dels Ramos, i mentre sonaven les notes de la Muixeranga d'Algemesí se li va obsequiar amb una insígnia a Teresa Ramos Montoliu, descendent de les ambdues línies familiars de dolçainers sorgits de la vila:
Fué un momento de viva emoción que se contagió al público, al recordar a sus dolçainers y escuchar -en muchos casos por vez primera- los sones de la "Moixeranga", una melodia popular que se viene identificando con la construcción del nuevo País Valenciano (Mas, 1978: 7).
Impossició de la medalla a Teresa Ramos Montoliu

A la festa va sumar-se la Rondalla Juvenil de Tales, així com també prengueren part els cantadors del Puig José Bahilo Paulino "Bahilo" i Josep Maria Flores "el Xiquet del Puig", col·laboradors habituals de Joan Blasco i que aquell mateix any gravaven conjuntament el treball Albades (Dial Discos, 1978). A més va afegir-se el grup de Danses Alimara de la ciutat de València.

Joan Blasco a l'Aplec de Tales

Com podem deduir a partir del testimoni dels cronistes que cobriren l'esdeveniment, l'acte no es mantenia al marge del seu context històric:"instruments nacionals" és com es referia Toni Mestre a la dolçaina i el tabal; o Juan Enrique Mas parlava de "el proceso autonómico sitúa en primerísimo plano todo aquello que integra el tesoro cultural de los valencianos" i de la Muixeranga com la "melodia popular que se viene identificando con la construcción del nuevo País Valenciano". Fins i tot Joan Blasco era inquirit sobre la possibilitat que flairava en l'aire dels ambients progressistes de la Muixeranga com a himne del país. Blasco havia enregistrat ja aquesta peça amb Al Tall a la cara B del single Darrer diumenge d’Octubre (Edigsa, 1977) -amb l'al·legat en favor de la Muixeranga com a Himne dels valencians per part de Joan Fuster a la contraportada- i posteriorment inclouria una nova versió al seu LP La Dolçaina (Edigsa,1979), també acceptava el títol honorífic de "Dolçainer Major del País Valencià" -denominació per al territori que faria servir en les explicacions de la carpeta interior del seu disc-, però davant la pregunta directa va respondre evasiu i ambigu:
Mire, yo solo soy un "dolçainer". No resulto pues la persona más indicada para responder a su pregunta. por otro lado y hablando con total franqueza, como músico me arrodillo ante el "Himno Regional" compuesto por Serrano. Por la "Moixeranga" siento también un profundo respeto y me gusta, qué duda cabe. Pero repito que la dcisión sobre lo que usted me pregunta queda para otros hombres, yo soy "dolçainer" nada más (Mas, 1978: 7).

Porta da del single Darrer Diumenge d'Octubre d'Al tal

L'esdeveniment va constituir tot un èxit. A l'elevat nombre de sonadors -tenint en compte que estem en 1978- va afegir-se la implicació i el compromís del poble de Tales. Pot ser per això, la idea inicial d'un aplec itinerant va posposar-se i l'any següent es va repetir escenari. Després, i seguint la pensada de rendir tribut als referents històrics de la dolçaina, varen celebrar-se els aplecs d'Alfarb (1980) d'on era nadiu Honorato Gil i a Callosa d'En Sarrià (1981) poble de la nissaga dels Boronat.


BIBLIOGRAFIA
MAS, Juan Enrique. "Emotivo homenaje a la memoria dels dolçainers de Tales" dintre de Mediterráneo del dia 7 de novembre de 1978.
MESTRE, Antoni. "II Aplec de dolçainers de Tales" dintre de Valencia Semanal, nº93, València, 1979.