Les següents línies que llegireu a continuació tenen el seu origen en una publicació al meu mur de Facebook datada del 13 d'agost de 2021. Animat per diverses persones he refet aquell escrit ampliant-lo i reflexionant sobre aquest el fenomen que dona títol al següent article, exemplificant-lo, no solament amb el cas que comentava aquell dia, sinó aportant un nou exemple en l'anomenat "Ball de Torrent". Espere que siga del vostre grat.
Estic aprofitant aquests dies per a posar en ordre diversos materials i he topat amb aquestes fotografies que m'agradaria compartir amb vosaltres. Es tracta de dues instantànies corresponents a la primera meitat dels anys 80 -concretament en 1982- captades a les festes de Les Foies, un llogaret a peus del Penyalba.
En elles apareix món pare, però no està tocant, tot i que porta la dolçaina a la mà. Que fa, doncs? Bé, abans els dolçainers no es limitaven a tocar. A més de les seues funcions musicals, els dolçainers contaven acudits, relataven contarelles i anècdotes, feien uns versets, etc. eren una mena de "showman"(potser no és el terme més ajustat, però perquè ens entenguem). Actituds semblants vaig testimoniejar a Simeón Mulet de Pedreguer i, al seu estil, al mateix Joan Blasco. Desconec si encara algú ho fa, a mi no em consta i, si es fa, no crec que siga una situació recurrent sinó marginal. Personalment, l'última vegada que ho vaig viure va ser fa 20 anys aproximadament, i no d'un dolçainer, sinó d'Enrique Pastor "Pastoret", reconegut cantador d'albaes del barri del Carme de València. Fet i fet, mon pare mateix va deixar de fer eixes coses no massa temps després de la data de la fotografia.
Però abans era un fet acostumat, anava en el lot de les seues funcions. Blasco Ibáñez hi fa una llambregada en relatar un episodi del seu dolçainer Dimoni a la taverna (1896):
...sentados unos en los cuadrados taburetes de algarrobo con asiento de esparto y otros en cuclillas en el suelo, sosteniéndose con fuertes manos las abultadas mandíbulas, como si éstas fueran á desprenderse de tanto reir. Todas las miradas estaban fijas en Dimóni y su dulzaina.
— ¡La agüela! ¡Fes l‘agüela!
Y Dimóni, sin pestañear, como si no hubiera oído la petición general, comenzaba á imitar con su dulzaina el gangoso diálogo de dos viejas, con tan grotescas inflexiones, con pausas tan oportunas, con escapes de voz tan chillones, que una carcajada brutal é interminable, conmovía la taberna...
Aquest costum de fer onomatopeies amb la dolçaina sembla que era una forma de diversió i d'interacció amb els assistents bastant estesa. Calvo-Acacio ens relata en un dels seus contes que «el abuelo tocará en la dulzaina lo que quieras; hará la riña de las abuelas, el gallo y el burro» (1926); el dolçainer Pascual Sanahuja "Rovell" de la Vilavella rebia el sobrenom de "Perretes" -malnom que també tenia Honorat Gil- pel costum d'articular en la seua dolçaina una sèrie de sons que recordaven a aquesta paraula; i el tio Basset de Benifairó de la Valldigna pronunciava "Toro, toro!" amb la dolçaina als bous al carrer.
No solament això, per a entretenir a la concurrència, els dolçainers recorrien a l''enginy i les "dots actorals", fins i tot mentre tocaven. No era estrany que exercira de "cap d'esquadra" mentre executava Paquito el Xocolater o posar-se al davant de la filera de braços i cames entrecreuades del pas de Los Patitos, però un clàssic era tocar La morena de mi copla i en arribar al re' que es correspon amb la síl·laba "ta" de la paraula "guitarra" (del vers "la guitarra cantaora") mantenia la nota tot el temps que poguera mentre s'asseia i s'aixecava, mirava el rellotge, encaixava la mà amb uns i altres, es rascava el nas o feia com que buscava alguna cosa entre el públic.
Entre tota aquesta activitat efectista, el recitat de versos i cobles no era cosa estranya: hi havia costumistes com Sóc l'auelo del teatre valencià, falaguers cap a les dones (en aquesta vessant "Pastoret" era un mestre), barroers com la Instansia qu'envien les putes de Valencia / al Siñor Gobernaor en unánime protesta (que no reproduirem ací per ser aquest un blog obert a tots els públics), pintorescos com alguns fragments extrets de Nelo el Tripero, etc. Va haver-hi el que ara es coneix com a "batalles de galls" -que hi ha qui es pensa que són recents, però tenen més anys que la roca Diablera- amb cobles dedicades a sant Rorro (patró dels borratxos) en les quals Luís "el Francés" -al qual podeu veure en plena acció a la segona foto amb gorra i una ampolla de whisky a la mà- donava cent i ratlla als seus competidors.
També es feien acudits i, sobretot, anècdotes i contarelles divertides com la de l'home que anava carregat amb un cossiol de vint-i-cinc quilos el dia de Corpus per la plaça del Mercat o, altra que recorde com que feia caragolar-se de riure a xiquets i grans, aquella història de la pomera i sant Sebastià:
Un llaurador va plantar al seu hortet una pomera, tot il·lusionat creient que l'any següent obtindria una abundosa collita. Va cuidar-la amb estima, l'esporgava, la regava i la femejava, però en arribar la tardor no va obtenir ni una poma. Algú va advertir-li que el primer any no donaven pomes, que havia de ser pacient i esperar un parell d'anys o tres. El camperol, resignat, va seguir tenint cura de l'arbre, però passaren dos anys, tres, quatre, cinc... i la pomera creixia de forma extraordinària, però no treia fruit. Amb tot i això, va mantenir l'esperança fins que, en passar vint anys, va concloure que ja estava fart d'aquell fruiter estèril. Així que va tallar-lo. Amb la soca pensà fer una menjadora per a la burra quan, mentre estava buidant-la amb una aixa, va passar un veí afeccionat a treballar la fusta i va veure una gruixuda ascla sobrant que podia ser-li d'utilitat. La va demanar i el camperol li la va regalar. Pocs dies després, aquella ascla informe s'havia convertit, per obra i gràcia del manyós tallista, en una imatge de sant Sebastià.
L'escultura no era gaire gran, però estava molt encertada. Un treball refinat i delicat que l'entusiasta imatger va donar a l'església de la vila. El rector, més pagat que un gat en un lleu, s'afanyà a organitzar una cerimònia de benedicció que va congregar a tot el poble al mig de la plaça. Fetes les solemnitats escaients i esquitxat el màrtir amb l'aigua consagrada, algú va proposar: "Haurem de fer-li uns gojos!", amb les consegüents exclamacions d'aprovació per part de la resta dels assistents. Llavors, d'entre la multitud va sortir la figura del llaurador decidit a assumir aquella responsabilitat. La gent el mirava expectant mentre ell, clavant els ulls a sant Sebastià i aixecant els braços, va pronunciar solemnement:
¡Oh, Glorioso san Sebastián!,
del pesebre de mi burra eres hermano carnal.
Veinte años te crié, fruto de ti no comí...
Els miracles que tu faces, me'ls passe jo pel florí!
Molt sovint aquestes intervencions eren espontànies, les sobretaules d'esmorzars i dinars eren un moment propici per a escometre-les, però dintre de l'esdevenir d'un dia festívol podien produir-se multitud de situacions que donaren peu a la seua consecució. Una conversa o una situació fortuïta podien donar peu a una digressió d'aquest tipus.
Com veiem, tota una bateria de recursos que portaven la feina del dolçainer més enllà de tocar la dolçaina. Però... per què s'ha perdut aquesta part de la cultura tradicional associada al nostre instrument? La raó és senzilla: la cultura tradicional no sorgeix per generació espontània. És fruit de la combinació d'una sèrie de dinàmiques articulades dintre d'un marc social determinat, un context on es desenvolupa i té un sentit. I quan eixe marc canvia, les dinàmiques també canvien i, conseqüentment, la cultura tradicional resultant es veu modificada. Açò és una evidència tan palmària que qualsevol amb un coeficient intel·lectual mínim ho pot entendre. Òbviament hi ha qui nega la major, però pretendre fer creure'ns que la societat actual és igual a la de fa 40, 50, 100 o 200 anys solament pot venir de la mà d'un entabanador.
El caràcter dels festers és diferent, les formes de contractació no són com abans, el concepte global de "festa" està en permanent transformació, la tipologia dels actes ha evolucionat... Per tant, el perfil del dolçainer i el tabaleter també ha variat. Per això aquests episodis ja no es fan, perquè ja no tenen cabuda. Com tampoc es mantenen determinades actituds o es toca determinat repertori que ha estat substituït o relegat a altres funcionalitats.
Tot açò que conte no és fruit d'haver estat tres mesos tancat en un arxiu entre lligalls polsosos i papers esgrogueïts. És que ho he viscut, és que jo vaig veure a mon pare, al tio Simeón, a Blasco o a "Pastoret" fer-ho, i he vist (i m'he pres la molèstia d'analitzar) tot aquest procés de canvi.
I, en la mateixa línia que aquestes funcions han desaparegut o han passat a ser anecdòtiques, podem trobar incomptables exemples per poc que espigolem una mica dintre de la seqüència festiva valenciana passada i present que vénen a reforçar aquest argument. Un de ben clar el tenim en el conegut com a "Ball de Torrent", una moixiganga barroca on es mesclava música, dansa i teatre. Una representació irreverent, histriònica, àcida, burlesca, de tanta difusió als segles XVII i XVIII que fins i tot ha deixat dites i refranys en la fraseologia popular. Malgrat el seu reeiximent anterior, aquest esdeveniment ja no se celebra, però... quin és el motiu?
Ja a finals del segle XVIII es documenta una pressió social per desproveir-lo de determinats trets inherents al seu caràcter: «se celebrará con la posible propiedad, decencia y formalidad (...) y se previene, que no se admitiran aquellas que no vistan con decencia y primor» (1793); al llarg del XIX cada cop va caure més en desús i cap a finals de la centúria, una transcripció de les melodies d'aquesta pantomima ja advertia que «no dejarán de interesar á los amantes de hacer inventario de las cosas que se van» (1893); a les primeres dècades del segle XX solament restaven alguns números descontextualitzats i reintroduïts com a complement dels espectacles dels "quadres de ball" -de fet, era habitual anunciar aquests espectacles genèricament com a "ball de Torrent"- incloent-hi escenes inventades expressament per algun "coloquier" que mai havien format l'antiga representació, com podem comprovar en la fotografia annexa (1924). I en què va quedar tot? En què algunes de les músiques i/o coreogràfiques han acabat aïllades, descontextualitzades i reformulades a altres àmbits rituals -danses processionals, principalment- i en alguns intents més o menys interessants de recreació per part de diversos grups de danses en forma d'espectacle d'escenari. És a dir: completament aliens a la seua seqüència ritual original.
No cal ser massa astut per a deduir que aquesta progressiva pèrdua d'interés i la deriva cada cop més allunyada del seu propòsit inicial va venir provocada per un canvi en el paradigma sociocultural. La societat valenciana del segle XVIII no tenia res a veure amb la del segle XX: el que en un moment era còmic en altre era ridícul, el que en un moment era transgressor en altre era groller, el que abans eren «diversiones, que por lo burlesco, y estraño sirvieron de entreteniemiento» (1738) després resultava que «nuestras costumbres que son mas adecuadas al siglo en que vivimos, rechazan el uso de un baile que no ofrece encanto ni atractivo» (1883). Un repàs a les fonts primàries i a la bibliografia -parle de treballs historiogràfics- és suficient per a constatar aquest fet. Llavors podrem debatre quin paper juguen les tendències polítiques, les transformacions estètiques, la denominada "economia de l'oci", els moviments migratoris, els canvis en el model productiu, etc. Mentrestant, llençar soflames apocalíptiques i adoptar aires messiànics enfront d'un fals enemy within solament és demagògia i populisme de caràcter pseudofeixista: inventen conspiracions, assenyalen amb el seu dit inquisidor, ataquen amb agressivitat a qui pensa diferent, criminalitzen col·lectius o individus, etc. I ho fan sense cap argument racional, solament apel·lant al fanatisme emocional.
I en tot açò... quin paper juga el dolçainer? Doncs el dolçainer, com a integrant d'una dinàmica social, s'adapta a les circumstàncies i, si s'ha de reconvertir, doncs es reconverteix. Mentre un fet ritual té vigència social, la seua funció té sentit dintre d'aquest; quan es transforma, ell s'ajusta als nous paràmetres; i quan s'esvaeix, gira l'esguard i busca alternatives per tal de guanyar-se les garrofes. Que voldrien alguns que haguera fet?, plantar-se tot sol al mig d'una plaça a tocar el "ball de Torrent" sense ningú per representar-lo?, sense una col·lectivitat humana que l'entenguera i s'identificara?, tocar per tocar per què "sempre s'ha tocat açò" encara que no traguera cap ni centener?, morir-se de fam? La gent d'ofici no està per a perdre els temps.
A més, cal recordar que eixa martingala que es resumeix en l'argúcia de "volen acabar amb les tradicions" és absolutament contemporània i, quan comença a popularitzar-se a finals del segle XIX i els primers anys del segle XX, no la sostenien els dolçainers, sinó membres del clergat, burgesos emparentats en l'estirp nobiliària i hereus de la rància aristocràcia enyorosos de l'Antic Règim, autors ideològicament conservadors anhelosos d'aquells dies en què la seua classe ostentava el privilegi jurídic-polític, patriciat urbà que no havia agafat una dolçaina en sa vida, però que s'autoatorgava la prerrogativa de parlar en nom "del poble", com si aquell "poble" fóra menor d'edat o un ximplet que necessitara la seua tutela. Cal anar fins als anys 20 per a trobar la primera queixa resignada per part d'un dolçainer: «Esta vist; la música de la terra, se acabará pronte; la gent no vol mes que sarsueletes» (ca.1920). "La gent", deia aquell xirimiter alacantí o, en altres paraules: el conjunt de la societat, no els dolçainers.
Ben mirat, en aquest punt hem avançat ben poc o, encara pitjor, hem retrocedit: les opinions d'aquells autors eren esbiaixades i condicionades per la seua adscripció socio-política, però alguns d'ells comptaven amb el suport d'anys d'estudi i investigació, de sòlida formació, d'hores de reflexió i anàlisi. Ara, qualsevol impostor que amb prou feines junta tres lletres, però que igualment té l'arrogància d'autoproclamar-se portaveu "del poble", ens diu que, com o per què hem de tocar açò o allò.
Els dolçainers i dolçaineres -parle dels que són d'ofici- són conscients que no són causa de res, sinó que són conseqüència de la realitat sociocultural que els envolta a cada moment i amb la qual interactuen, saben que com a agents actius la poden influenciar fins a cert punt però, en cap cas, la poden sotmetre. Així, molts dels denominats "oficis tradicionals" han desaparegut, i aquells que han sobreviscut -com el dolçainer- és perquè han tingut la capacitat d'adaptar-se, adquirir noves funcions, substituir les que han quedat obsoletes, etc., trobant una nova encaixada tot conservant la seua essència. Per aquesta raó, i no pas per estar rebolcant-se vanitosos en un taüt atapeïts de formol, és pel que han subsistit al llarg dels segles, malgrat les no poques condicions adverses que en determinats moments històrics han hagut de patir.
Implica açò una renúncia indefectible del passat? Ni de bon rondal. Precisament el passat es constitueix com el fulcre a partir del qual seguir desenvolupant l'ofici, com els fonaments i els pilars sobre el qual construir-lo i reconstruir-lo a cada moment. Perquè el seu coneixement ens aporta les eines necessàries per a distingir entre "tradició" i "historicisme", per a diferenciar entre "folklore" i "música tradicional", per a discriminar la "prescripció" de la "descripció", per a calibrar l'idiomatisme d'una obra o, senzillament, per tal de no fer el ridícul insinuant públicament que Vicent Montoliu de Tales era «postureo i antigor» (2018).
Aquesta és la meua reflexió, no és cap veritat absoluta. Això sí, pastada sobre la base de la meua experiència en un ofici que vaig mamar a casa i la meua formació acadèmica en el camp de les ciències històriques que em possibilita -amb major o menor encert- analitzar les fonts. Altres, amb la dilatada trajectòria de quatre anys que fa que toquen i l'estratosfèric bagatge d'una dotzena d'actes al carrer amb la dolçaina, vos contaran mantàfoles sobre maquinacions i complots malèvols.
Comentaris