MEMÒRIES D'UN TABALETER

En el fons, és una poesia balzaciana, si se'm tolera la fórmula. És una poesia que podria haver estat novel·la: novel·la de Balzac. Joan Fuster, 1972. Al llarg de les diverses entrades que hem anat configurant durant aquests anys, un dels recursos que han servit per a configurar els diferents articles ha estat la literatura. I dintre d'aquesta, la poesia ha gaudit d'una particular atenció per la nostra part. Fins ara, els versos dels vuitcentistes i els seus hereus, més o menys adscrits al moviment literari de la Renaixença Valenciana, han servit per a mostrar-nos la visió romàntica que dels nostres instruments tingueren els poetes valencians. Teodor Llorente ens evocava els records de l'ancià tabaleter que en un darrer gest cedia el testimoni al seu nét infant com un símbol de la importància de la transmissió dels nostres valors culturals; Victor Iranzo ens mostrava la dolçaina com a dipositària de les essències del de la nostra cultura

Aquells que estimen als saltimbanquis, a les ballarines i als joglars estan seguint la processó del dimoni, així va enganyant-los. Els envia al fons de l'infern, doncs sap apoderar-se molt bé de la seua pressa. Bestiari de Gervaise, s. XIII Des dels inicis del cristianisme com a doctrina religiosa, la visió de molts ideòlegs, fidels i devots envers la música no ha estat exempta de controvèrsia i contradiccions notòries. Des de les primeres comunitats cristianes que rebutjaven l'ús de la música instrumental en vincular-la als cultes pagans fins a la figura del rector kumbayà versionant amb la seua guitarra melodies i lletres de Dylan o Llach, l'església ha defés sovint postures contraposades pel que fa a l'acceptació de determinades manifestacions musicals. I no solament això, des del principi va establir-se una dualitat pel que fa a l'acceptació de la música dintre de l'àmbit religiós: Los primeros cristianos, rechazaron las