Passa al contingut principal

"EL QUE FOU TABALER I ARA AGRANAVA..." DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS




En el fons, és una poesia balzaciana, si se'm tolera la fórmula.
És una poesia que podria haver estat novel·la: novel·la de Balzac.
Joan Fuster, 1972.




Al llarg de les diverses entrades que hem anat configurant durant aquests anys, un dels recursos que han servit per a configurar els diferents articles ha estat la literatura. I dintre d'aquesta, la poesia ha gaudit d'una particular atenció per la nostra part. Fins ara, els versos dels vuitcentistes i els seus hereus, més o menys adscrits al moviment literari de la Renaixença Valenciana, han servit per a mostrar-nos la visió romàntica que dels nostres instruments tingueren els poetes valencians. Teodor Llorente ens evocava els records de l'ancià tabaleter que en un darrer gest cedia el testimoni al seu nét infant com un símbol de la importància de la transmissió dels nostres valors culturals; Victor Iranzo ens mostrava la dolçaina com a dipositària de les essències del de la nostra cultura i la nostra història; Jaume Cebrián la feia portaveu dels nostres anhels i veu reivindicativa de la nostra personalitat perduda... (1)


I hui tornem a parlar de poesia. O millor dit, de POESIA. Així, en majúscules. Perquè hui citarem els versos del més gran poeta valencià des d'Ausiàs Marc. Hui parlem de Vicent Andrés Estellés. I ací, dames i cavallers, és quan ens posem dempeus i ens traiem el barret.



Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924, fill d'una família de forners va passar la seua infància a la ciutat de l'Horta Nord on viuria els anys de la Guerra Civil i diversos esdeveniments luctuosos que convertirien a la Mort en un dels eixos temàtics de la seua obra. En 1942 marxa a Madrid a estudiar periodisme a la Escuela Oficial de Periodismo. En 1948 entra a treballar a la redacció del diari Las Provincias de València llavors dirigit per Martí Domínguez Barberà. En 1958 ocupa el càrrec de redactor fins a l'any 1978 en què és acomiadat mentre estava de baixa per malaltia per la dupla que havien format José Ombuena (director de Las Provincias des de 1958 quan és destituit Martí Dominguez pel seu discurs "Cuando enmudene los hombres... ¡las piedras hablan!") i la filla dels propietaris Mª Consuelo Reyna, tot just després de que Òmnium Cultural li concedira el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.


Autor d'una monumental obra que abasteix gairebé tots els gèneres: narrativa, teatre, crònica periodística... Però destacaria, sense dubte, al camp de la poesia. Els seus primers llibres de versos són publicats a la dècada dels 50 i 60, però seria a partir dels 70 quan pren embranzida la publicació de la seua producció literària, incloent-hi les seues obres completes. 
 

Era l'any 1972 quan veia la llum el primer volum de l'Obra Completa de Vicent Andrés Estellés. Sota el títol global de Recomane Tenebres, la publicació recollia tres poemaris La Nit (1953-1956), Primer Llibre d'Eglogues (1953-1958) i l'obra que ara mateix ens interessa: El Gran Foc dels Garbons (1958-1967).
 

...el llibre presenta un conjunt d'aiguaforts que evoquen, en el marc dels orígens biogràfics burjassoters, uns personatges familiars i veïnals, uns tipus socials esbossats amb més tinta negra que costumisme, uns drames humans i algunes figures inoblidables que assoleixen un perfil mític (Salvador, 2010. 139).



Serà precisament en aquest poemari on ens apareix una descripció d'un personatge solitari que recorda, als carrers solitaris de la fosca i trista València dels anys 50, els temps passats. La instantània d'un home "que fou tabaleter i ara agranava":




El que fou tabaler i ara agranava

amb la granera d'excessiva palma,

tots els carrers amb clara displicència,

taral·lejava mentre treballava


fragments famosos de sarsueles òptimes

que li acudien a la ment i als llavis

amb signes tals com d'inspiració;

i de vegades, mentre li acudia


o li creixia el vell record d'un altre,

improvisava redoblets amables,

amb la granera colpejant el sòl,


i era aleshores genuí i indígena,

i s'esperava, entre uns asfalsos, rèptil,

una dolçaina sinuosa, indòmita.

Agranadors als carrers de València "amb granera d'excessiva palma" (Foto: Luis Vidal Corella)



El poema forma part del llibre El Gran Foc dels Garbons amb el número 25 (2), un poemari extens que ha esdevingut amb el pas dels anys en una de les obres més destacades de la producció d'Estellés i que el de Burjassot va meditar i elaborar al llarg de 9 anys, des de 1958 a 1967. El seu títol ja és revelador del que ens podem trobar en llegir els versos que el componen: el foc, és a dir, moviment, llum i calor com a metàfora de la vida; i els garbons, els feixos de branquiols, de brostes austeres i, en un sentit figurat, la convergència d'un grup de persones en l'espai i el temps. En definitiva: la vida dels humils. 
 

Joan Fuster definia el conjunt de la poesia estellesiana al pròleg de la seua Obra Completa 01 de la següent manera: 
 

Jo no gosaria d'afirmar que això siga "realisme històric". Ja ho he dit. De més a més, avui ningú no s'interessa pel "realisme històric", i tant se val. Però sí que és un testimoniatge -o un testimoni- de la "realitat". I escrit des d'un angle molt precís: des d'una cantonada. El poeta, ací, no és exactament un coàgul de classe: ni per a bé ni per a mal. Procedeix del magma confús del carrer perquè és la sola oportunitat que té, i no pretén res més. (...) L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del "trenet" de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint.


Com ja s'ha indicat línies més amunt, el poemari va ser concebut i gestat durant un llarg període de 9 anys, tot i que no veuria la llum fins a 1972. Això no obstant, el mecanoscrit més antic conservat data de 1970 en el qual els poemes portaven títol, títols que posteriorment serien eliminats pel mateix autor, com en el cas que ens ocupa i que inicialment es titulava "Producte emblemàtic de l'Atenas del Mediterrani" en el que sembla una clara ironia (3).


En ell es reflecteix el lirisme estellesià de "les coses amables": la plenitud es troba en els elements més senzills, en els records més ingenus, en accions tan simples com rememorar una melodia de sarsuela o repicar a terra amb la granera... L'agranador mostra la seua apatia en l'activitat laboral, però el record dels seus anys de tabaler al costat del dolçainer el porten a retrobar-se amb la seua gènesi, amb la seua natura més primària. Ell no és agranador, és tabaler. I per això espera escoltar a la seua partenaire que, com ell, no pot ser domesticada. La llum raja entre la foscor, l'aigua brolla entre les pedres. L'esperança s'imposa a la realitat. 
 

Es tracta d'un sonet amb una clara influència gongorina. L'ús de les esdrúixoles (displicència, òptimes, indígena, indòmita), de l'hipèrbaton (excessiva palma) o d'elusions (clara displicència) reforcen aquest estil proper al de Góngora. Fet i fet, aquest poema del tabaler recorda a una silva del poeta cordovès de la seua obra Las Soledades:


El que de cabras fue dos veces ciento

esposo casi un lustro -cuyo diente

no perdonó a racimo aun en la frente

de Baco, cuanto más en su sarmiento,

triunfador siempre de celosas lides,

le coronó el Amor; mas rival tierno,

breve de barba y duro no de cuerno,

redimió con su muerte tantas vides-;

servido ya en cecina,

purpúreos hilos es de grana fina.


En realitat, les analogies entre Luís de Góngora i Vicent Andrés Estellés va més enllà de qüestions estilístiques. Tots dos varen ser poetes extraordinaris i reconeguts en vida però, a l'hora, com si de camins paral·lels separats en el temps per 300 anys es tractara, tots dos varen sofrir la incomprensió i el vilipendi dels seus coetanis, gairebé sempre per qüestions extraliteràries: si el de Còrdova era insultat pels seus suposats orígens jueus, el de Burjassot seria escarnit pel seu compromís amb la cultura valenciana i amb la unitat de la llengua; si Góngora era difamat i menyspreat per noms com Quevedo o Lope de Vega, Estellés va sofrir en carns pròpies els ultratges de gent com José Ombuena (4) o Maria Consuelo Reyna... Però també varen despertar admiració i estima: si Cervantes va escollir Góngora per a lluitar al seu costat contra els "poetastros" al seu Viaje al Parnaso, Estellés va comptar amb l'amistat, el suport i l'admiració de noms com Fuster o Sanchis Guarner. I encara més: tots dos poetes, a mesura que passen els anys, han vist revaloritzada la seua obra i com segueix engrandint-se la seua figura.

Estellés junt a Joan Fuster i Vicent Ventura hores després de l'atemptat amb bomba que el  de Sueca va sofrir al seu domicili.


Així doncs, estem enfront d'uns versos que s'allunyen del costumisme que estàvem habituats quan algun poeta es decidia a parlar de la dolçaina i/o el tabal, que defugen de tòpics i llocs comuns per endinsar-nos en el sentiment feréstec que es desperta dintre de l'ànima de l'antic tabaler quan la memòria li evoca èpoques passades, èpoques en què feia el que era i era el que feia, tabaler.




NOTES




1-. Per a més informació al respecte d'aquestes composicions poètiques vos remetem a les següents entrades a aquest mateix blog:


http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2016/06/lo-tabalet-de-teodoro-llorente-i.html


http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2016/09/la-donsayna-valenciana-de-victor-iranzo.html


http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2017/07/la-donsayna-de-santiago-cebrian-ibor.html




2-. Hem fet servir l'edició de 1972 que recull 103 poemes. Aquesta edició és la que forma part de la seua Obra Completa 01. Existeix però una edició augmentada, datada l'any 1975, on amplia el nombre de sonets fins a 149. En el cas de l'edició de 1975, la numeració està modificada i apareix en números romans, i els versos tractats a aquesta entrada es correspondrien amb el poema número XII. Aquesta edició, però, solament va comptar amb una tirada de 299 exemplars, la qual cosa la fa gairebé accessible solament a bibliòfils.




3-. "La Atenas del Mediterráneo" va ser una denominació força presumptuosa per a referir-se a la ciutat de València que va assolir un gran èxit al segle XIX i el primer terç del XX. Reivindicava i es vanagloriava de les seues arts, literatura, il·lustració i progrés... Molts autors la feren servir, entre ells Vicente Blasco Ibáñez. Per altra part, com apunta Vicent Salvador alguns d'aquest títols que inicialment encapçalaven els sonets de "El Gran Foc dels Garbons" són irònics com "Mèrits de Guerra" (corresponent al número 56 de l'edició de 1972) on parla d'una jove que s'havia de prostituir als anys 50 amb els soldats o "Triomfalisme" (corresponent al número 50 de l'edició de 1972) on un bomber que contempla altiu la seua imatge en un retrat quan se'n adona que té dos bonys als laterals del casc produïts per les banyes que li està plantant la seua dona (Salvador, 2010. 144).




4-. Periodista valencià i literat mediocre, José Ombuena va ser membre de la Comissió Patrocinadora del Diccionari Català-Valencià-Balear abans d'abonar-se a les tesis del secessionisme lingüístic. Va mantenir una disputa dialèctica amb l'eminent filòleg Manel Sánchis Guarner al qual va intentar desacreditar sense èxit donada l'abismal diferència intel·lectual i el pes dels arguments entre tots dos contendents. Per altra part, havia de ser l'encarregat de la redacció de l'obra El País Valenciano per a l'editorial Destino. L'obra formaria part d'una col·lecció sota el títol global de "Guías de España" on hi participaven destacats escriptors de l'època (Josep Pla escriuria el volum Cataluña, Jose María Pemán es faria carrec de Andalucía, el volum dedicat a El País Vasco seria de Pío Baroja, etc.). Finalment, l'editorial va decidir que l'encàrrec anara a parar a la ploma de Joan Fuster fet que mai li perdonaria a l'assagista de Sueca i, per extensió, tampoc al seu amic Estellés. Les campanyes de premsa enfervoriren a grups d'extrema dreta que arribaren a atemptar amb bombes tant contra Fuster com contra Sanchis Guarner. Moltes informacions apunten a que el nefand personatge de Suetoni que apareix recurrentment en el poemari Horacianes d'Estellés fa referència precisament al llavors director de Las Provincias.





BIBLIOGRAFIA

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent. Recomane Tenebres. Obra Completa 01, València, 1972.


BALLESTER, Josep. "La Nit: Sobre algunes constants de Vicent Andrés Estellés" dintre de Caplletra, nº10, València, 1991. pàg. 29-40.


MONFERRER PALMER, Aina. "Metàfora, metonímia i lèxic del marc cognitiu de la mort en la poesia de Quevedo i de Vicent Andrés estellés: Estudi comparatiu" dintre de Fòrum de Recerca, nº16, Castelló de la Plana, 2011. pàg. 529-544.


PARCERISAS, Francesc. "Funcions i figures de Vicent Andrés Estellés" dintre de El Marges: revista de llengua i literatura, nº5, Barcelona, 1975.pàg. 118-130.


RODA, Lluís. "Vicent Andrés Estellés : Un poeta universal" dintre de Revista Reduccions 98/99, Vic, 2011. pàg. 85-117.


SALVADOR, Vicent i PÉREZ SALDANYA, Manuel (eds). L'obra literària de Vicent Andrés Estellés. Gèneres, tradicions poètiques i estil. València, 2013.


SALVADOR, Vicent. "El Gran Foc dels Garbons, un procés d'escriptura complex" dintre de SALVADOR, V. et alli. Opera Estellesiana: Per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés, València, 2010. pàg. 139-160.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o