MEMÒRIES D'UN TABALETER

En els sempre deficitaris plans d'estudis als quals els valencians i valencianes ens hem vist sotmesos al llarg de generacions i on l'assignatura de "Valencià" -quan després de molts esforços i no poques batalles va aconseguir implantar-se en els ensenyaments obligatoris- era poc menys que una "Maria", el coneixement de la producció literària dels autors valencians en la nostra llengua ha estat certament un dèficit històric. Molts noms han restat a l'ombra i el seu record s'ha esvaït com l'oreig de l'alba entre el públic general, convertint-se en uns perfectes desconeguts per a les noves lleves de gent interessada en la nostra cultura. Fins i tot, dintre dels cercles especialitzats han passat sovint de puntetes per la seua vida i la seua obra. Aquest és el cas del protagonista d'aquesta entrada: Santiago Cebrián Ibor. La família Cebrián sempre es va caracteritzar per ser un llinatge de profundes conviccions valencianistes. El

Des dels inicis de la dècada dels anys 80 del segle XX, el creixement en el nombre de sonadors ha estat exponencial i, en conseqüència, l'augment de les agrupacions de dolçainers i tabaleters i la seua presència a les festes dels nostres pobles i ciutats és una evidència palmària. La socialització i la desprofessionalització comentades amb anterioritat avançaren amb un ritme constant, però els models analitzats fins al moment en les entrades anteriors seguiren -i segueixen- estant pressents en major o menor mesura. Ràpidament, formacions amb una quantitat abundant de sonadors varen anar desenvolupant-se al llarg i ample del País. Ha estat una implantació progressiva que s'inicia precisament a principis dels anys 80 i que continua encara als nostres dies. Moltes d'elles evolucionaren a partir del model escolar i altres ho feren resseguint els paràmetres de les agrupacions interrelacionals: ajuntaments, entitats culturals, comissions festeres, societats musicals o simple