En
els sempre deficitaris plans d'estudis als quals els valencians i valencianes ens hem vist sotmesos al llarg de
generacions i on l'assignatura de "Valencià" -quan després
de molts esforços i no poques batalles va aconseguir implantar-se en
els ensenyaments obligatoris- era poc menys que una "Maria",
el coneixement de la producció literària dels autors valencians en
la nostra llengua ha estat certament un dèficit històric.
Molts
noms han restat a l'ombra i el seu record s'ha esvaït com l'oreig de
l'alba entre el públic general, convertint-se en uns perfectes
desconeguts per a les noves lleves de gent interessada en la nostra
cultura. Fins i tot, dintre dels cercles especialitzats han passat
sovint de puntetes per la seua vida i la seua obra. Aquest és el cas
del protagonista d'aquesta entrada: Santiago Cebrián Ibor.
La
família Cebrián sempre es va caracteritzar per ser un llinatge de
profundes conviccions valencianistes. El patriarca del clan, Lluis
Cebrian Mezquita (1851-1934), era un metge de carrera que va
abandonar la seua activitat professional per dedicar-se exclusivament
a la seua tasca política i intel·lectual. Va militar en el Partit
Republicà Possibilista d'Emilio Castelar, tot i que posteriorment va
derivar cap a uns postulats propers al regionalisme/nacionalisme
polític que el varen conduir a afiliar-se a altres partits com
Solidaritat Valenciana, Unió Valencianista Regional i Acció
Valenciana. En el seu vessant cultural va destacar com a membre
fundador de Lo Rat Penat, societat en la qual va desenvolupar
diversos càrrecs fins i tot la presidència ostentada entre 1889 i
1891, acadèmic numerari de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles
i de la Real Academia de la Historia, corresponsal a València de
l'Acadèmia de la Llengua Catalana i de la Real Academia de la Lengua
Española, membre del Centre de Cultura Valenciana, director del
periòdic El Universal, o cronista oficial de la ciutat de
València des de 1911 quan hereta el càrrec de mans de Teodor
Llorente fins al moment de la seua mort en 1934, entre moltes altres
atribucions. Com a literat, compta amb una considerable producció
poètica, la majoria d'ella dispersa en diverses publicacions, i
algunes obres de teatre de caràcter costumista. Historiador
vocacional compta amb una extensa obra inèdita en gran part que
compren multitud de períodes i temàtiques: des dels estudis
referents als jaciments d'Almenara i la Llosa fins a la biografia de
personalitats valencianes com Guillem de Castro o Francesc Ribalta.
El
fill menor
de la nissaga, Lluís Cebrián Ibor (1885-1941),
també es va significar políticament com a republicà i
valencianista, fins al punt que va ser un dels artífexs de la
Declaració Valencianista de 1918, concretament va ser l'encarregat
de desenvolupar el seu vuité
punt. Va ser secretari general de València Nova, associació
creada arran d'una escissió de Lo Rat Penat i que amb el temps va
constituir-se com una de les primeres mostres del valencianisme
polític. Així mateix, formà part de la Secció
Valenciana
de Nostra
Parla
-entitat fundada en 1916 per catalans, valencians i mallorquins per
impulsar la unitat de la llengua catalana- de la qual n'era
tresorer en 1921. També va ostentar el càrrec de vicepresident de
Lo Rat Penat entre els anys 1936-1939, moment en què l'activitat d'aquesta entitat va ser pràcticament nul·la, i va ser la seua
actuació la que va permetre que es conservaren l'arxiu i el fons
documental així com diverses obres d'art dipositades a la seu en ser
aquesta encautada per un comité
revolucionari. Advocat de formació, va ser arxiver de la diputació
de València i va publicar diverses obres de caràcter historiogràfic
entre les quals destaca Los
fueros de Valencia. Apuntes preliminares para su exposición y
completo,
estudi
que va dur
a
terme amb el seu germà sobre el dret foral valencià
publicat l'any 1925.
A
aquesta nissaga compromesa amb el valencianisme polític i cultural
-no és debades que tant el pare com el fill foren signants de
les normes de Castelló de 1932- cal afegir la figura del fill major
de la família: Santigo Cebrián Ibor (1880-1921). Sovint citat com
a Jaume Cebrián va venir al món a la ciutat de València i des de
la seua joventut va significar-se políticament. En 1904 va ser
president de la Unión de Estudiantes i, com el seu germà, va ser
militant de València Nova del doctor Faustí Barberà. Va formar part
de Lo Rat Penat en diverses seccions, però especialment en la
d'arqueologia i va ser vicepresident de l'entitat en 1905. Autor de
diversos treballs relacionats amb la Història de la jurisprudència
valenciana en època medieval i moderna (a més de la ja esmentada
publicació sobre els furs que va realitzar conjuntament amb el seu
germà Lluís) va destacar com un notable poeta: premiat amb la Flor
Natural als Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat en 1910 o per
l'Ajuntament de Barcelona en 1915 per la composició La raça de
l'Iber, part de la seua
obra va ser publicada l'any
1915 al quadern número 8 de
la "Biblioteca
de poetes valencians contemporanis"
sota l'evocador títol de Patria.
Però
d'entre la seua producció en vers seria recordat com l'autor del
poema
"Vent de ponent" -publicat
per primera vegada al número 10 de la revista Patria Nova
de Juliol de 1915- que es
convertirien en himne nacionalista Valencià (en
algunes publicacions de l'època es referit directament com a "himno
nacional valenciano",
cal recordar que l'Himno de la Exposición
de Serrano i Thous encara no era oficial)
on estableix una al·legoria on
el tan repudiat vent de
ponent simbolitza l'opressió
centralista de Castella envers els valencians:
(...)
Poble
meu, poble meu, qui t'ha vist
fort,
gojós...i ara dèbil i trist!...
Dones
flors i te tornen espines.
Treballant,
treballant, t'arruïnes.
Fores
l'alba llevantina;
teua
fon la mar llatina;
escampà
ta glòria el vent...
I
ara esclau d'un fort ponent!...
Vent
de ponent marcix la collita.
Vent
de Ponent lo cor debilita
i
el nafra i el crema, gelat o brusent...
Vent
de Ponent!...
Vent
de Ponent!...
(...)
A
diferència de molts altres poetes de la Renaixença, inclòs Teodor
Llorente a qui considerava el seu mestre, la producció poètica de
Santiago Cebrián no pot considerar-se apolítica i, contràriament a
molts dels seus predecessors, als seus versos tampoc no fa gala d'un
espanyolisme polític explicit i exaltat. Més aviat al contrari.
D'entre la seua producció poètica hem recuperat la composició
titulada "La Donsayna" que aparegué publicada a
l'Almanaque de Las Provincias l'any 1919 on molts dels
aspectes que conformaren la seua personalitat i la seua idiosincràsia
política i cultural es veuen reflectits:
La
donsayna mou y crida,
plena
ve d'humor y vida
al
compás del joliu tabalet.
Ya
remou a la chicalla,
ya
tot cor purneja y balla
en lo pit rebotant desinquet.
La
donsayna'l dol desterra,
solta
a onades esplendors;
del
ingeni festiu de la terra
la
donsayna porta amors.
Dona
gojosa,
vesllums
de
la albada,
du
misteriosa
perfums
de
la nit;
sembla
joguines
y
clam
de
niuada;
besos
d'Ondines
en
camp
abrasit.
La
donsayna riu y crida
y
a la festa vos convida;
tots corrent a la plaça vingau;
¡les
joyoses canturel·les,
javalets
y jovenel·les,
dels
majors, tots dansant, deprengau!
La
donsayna es veu de casa,
es
alé dels nostres cors;
dels
sospirs y els anhel de la raça
la
donsayna porta flors.
sona
amorosa
les
nits
de
rondalla;
quirda
imperiosa
qu'units
s'alegreu;
marca
y ordena,
portant
al
que balla;
reça
y ofrena,
davant
de
la creu.
La
donsayna's queixa y crida
y
emplaçada veu sa vida
en
lo pit de fillastres y estranys.
Pocs
anhelen sa dolsura,
molts
la jusguen aspra y dura,
y
gemega, entre plors, desenganys.
La
dolçayna plora y crida,
plora
y crida en noble arranc:
¡com
udols de patria ferida,
la
donsayna brolla sanc!
Conta
memories
d'aquells
que
perguereu;
plora
les glories
dels
vells
valencians;
guarda
tendreses
d'amors
que
tinguereu;
sagna tristeses
d'horrors
pretorians.
La
donsayna es goig y llástimes;
portaveu
del nostre anhel;
es
caliu que'ns eixuga les llágrimes,
de
la terra es perfum ple de mel;
als
seus cántics s'engrunsen les ánimes
quan
se'n volen entr'ángels al cel.
Escrit
en vers irregular i rima consonant, a les primeres estrofes es
desprén la influència llorentinista: la dolçaina traspassa les
limitacions d'un objecte inert per a convertir-se en un reflex del
caràcter alegre i joiós que freqüentment atribueix als valencians
la poesia de la Renaixença: La donsayna'l dol desterra, / solta a
onades esplendors; / del ingeni festiu de la terra / la donsayna
porta amors. Es recorre igualment a una mena de locus amoenus:
vesllums de la albada, perfums de la nit... fins i tot recorre en
l'elaboració d'aquest paisatge idíl·lic a elements mitològics com
són les Ondines.
Com
vàrem veure en anteriors entrades quan comentàrem "Lo Tablaet"
de Teodor Llorente i Olivares o "La Donsayna Valenciana" de
Victor Iranzo i Simó, els autors recorren a la prosopopeia com a
principal figura retòrica en referir-se als nostres instruments: la
dolçaina mou, crida, riu, plora, es queixa,
remou... I aquest aspecte també es detecta clarament en la visió
que dóna de la dolçaina com a instrument funcional: a la festa
vos convida, portant / al que balla, reça y ofrena / davant / de la
creu...
Però
a la darrera part del poema aquesta visió canvia, i és on trobem la
principal novetat respecte als seus antecedents. La dolçaina no és
sols un reflex plàcid i amable de la personalitat valenciana, la
dolçaina no és solament testimoni de temps pretèrits, la dolçaina
no és solament un element més del "reducte folklòric"...
Ara la dolçaina és queixa, plora les glòries, gemega desenganys,
sagna tristeses... ¡com udols de la patria ferida / la donsayna
brolla sanc!. La dolçaina, en els versos de Jaume Cebrián,
s'aixeca com una veu cridanera per recordar-nos el que un dia vàrem
ser i ja no som com a poble, però a l'hora és l'altaveu d'alló que
aspirem a ser: portaveu del nostre anhel. Per primer cop, i és
aquí on rau un dels grans atractius de la composició, el nostre
instrument es presenta com un element reivindicatiu, un fet inèdit
fins al moment.
Solament un any després de la publicació d'aquests versos i en plena
maduresa intel·lectual va sobrevenir-li la mort, concretament el dia
5 de febrer de 1921, a l'edat de 39 anys. A poc a poc el seu record
va anar esvaint-se i el seu nom ha passat injustament a engreixar les
llistes d'autors d'anar per casa que passaren sense pena ni
glòria. Vaja des d'aquestes línies el nostre petit homenatge a
Santiago Cebrián Ibor i a tots els autors que ajudaren a engrandir
la nostra llengua i la nostra cultura i que, dissortadament, ens han
obligat a oblidar.
ARASA
GIL, Ferran. "Lluis Cebrián Mezquita: L'arqueologia en l'obra
d'un destacat representant de la Renaixença" dintre de Saitabi,
nº64-65, València, 2014.
GRAÑA
I ZAPATA, Isabel. L'acció
pancatalanista i la llengua: Nostra Parla,
1916-1924, Barcelona, 1995.
CEBRIAN
IBOR, SANTIAGO. "La Donsayna" dintre de Almanaque de Las
Provincias para el año 1919, València, 1920
Comentaris