Vàrem
comentar en l'anterior entrada com el manteniment del tudell és un
apartat important que no cal descurar, però a ningú escapa que el
tema de la higiene de la canya és el pal de paller pel que fa a la
cura dels nostres instruments. I abans però, a tall d'enllaç amb el
següent apartat, seria interessant comentar alguns hàbits referents
a la dupla canya-tudell.
Sempre,
pel que a mi respecta, tinc una màxima que he heretat dels meus
mestres: una canya, un tudell. Canya que va a un tudell es queda
allí fins que la mort els separe (i morirà primer la canya). Amb
això vull dir que res d'estar posant i llevant cada vegada la canya
al tudell. L'acció d'estacar la canya al tudell vol dir que estem
forçant un element molt petit i fràgil, per això entenc el més
recomanable és no toquejar-lo més del necessari. Ara bé, si
decidim que s’ha de canviar de tudell pel motiu que siga es canvia,
però la canya es queda unida al nou tudell.
Tampoc
és l'únic sistema, però. En aquest sentit, altres dolçainers
prefereixen anar canviant de canya i fer servir el mateix brocal.
Roden les canyes, però el tudell és sempre el mateix -fins i tot hi
ha exemplars de dolçaines relativament antics que tenen el dovell
fixat a la dolçaina-. Recordem que la tradició és certament antiga
i alguns dels històrics -com Simeón Mulet de Pedreguer-
s'estranyaven en veure utilitzar tants tudells en lloc d'un per a
diverses canyes. Amb tot i això és una pràctica, pel que observe,
cada cop més en desús.
La
canya de dolçaina és un dels grans cavalls de batalla que tenim els
dolçainers: “...aquesta canya va dura; aquesta canya es queda
alta; aquesta canya no trau els aguts; aquesta canya està
sorda; amb aquesta canya no es poden fer dinàmiques;
està afinada però té poca pegada; aquesta es
tanca...”. Les sentències que estem farts de dir cada
vegada que ens posem la dolçaina a la boca i anem a fer un assaig o
una actuació.
I
la reacció instintiva és treure damunt la taula navalla, alicates,
paper de vidre... i començar a raspar com si el món s'acabara. Una
cosa és certa, moltes canyes requereixen d'una intervenció per
adaptar-les a les nostres necessitats i/o característiques
interpretatives, però abans de mamprendre a llevar fusta hauríem de
comprovar altres aspectes. Revisar si el tudell és el més apropiat
i està correctament preparat, si la canya està ben situada a
l'espiga, si la pipeta no està trencada, i per descomptat, si està
en les condicions òptimes de neteja per a tocar són aspectes que
cal no oblidar. És en aquest darrer punt on s'aturarem a fer alguns
comentaris.
La
canya
Les
canyes cal netejar-les amb regularitat, tant per dins com per fora.
Parant atenció a la higiene i al manteniment de la canya allargarem
la seua vida útil i treballarem més còmodes amb elles. No solament
per una qüestió pràctica és important el
tema de la
higiene, també per una qüestió de salubritat,
insistim.
La canya està
humida i la pols que hi ha a l’ambient queda adherida a ella, també
toquem al carrer i fa aire que arrossega
arena i partícules
de porqueria
que queden
apegades
a la canya, el fum del cotxe del municipal que va davant de nosaltres
en la processó,
taques de tabac en el cas dels fumadors,
etc. Tot això es queda a la canya i ens ho posem a la boca.
La
neteja interior ha de ser diària. La saliva i les restes de brutícia
s’acumulen a l’interior de la canya formant una mena
de pasta
blanquinosa
/
groga
i comencen a afectar negativament al so: les canyes comencen a
quedar-se sordes, a quedar-se altes, a fer sorolls estranys,
s’apeguen les pales...
Per
a aquesta neteja diària -que
és convenient realitzar tot just després del seu ús, mentre encara
està humida- no
cal ni treure la canya del tudell i tenim diverses possibilitats.
Tradicionalment els dolçainers han usat una ploma de colom que feien
passar longitudinalment des del cul del tudell fins a fer-la sortir
per la boca de la canya.
Només
ens queda parlar del manteniment,
que és la neteja durant la seua curta vida. per aconseguir-ho
utilitzarem una ploma menuda d'au a fi de no castigar-la (Camarelles,
2002: 22).
Certament
ha estat tradicionalment un costum molt estès, però no està clar
que siga d'una efectivitat garantida. La
ploma pot xuplar la saliva interior i pot arrossegar
part
de la brutícia però no rasca la pala per dins i tampoc arriba amb
contundència als racons. A més, la ploma agarra pols i altres
elements que hi ha a l’ambient, amb la qual cosa en lloc de treure
la brutícia potser fins i tot afegim.
De fet, moltes vegades no se sap ni d'on ha
sortit la ploma i per on ha passat, o si l'ocell del qual prove no
estava malalt.
Altre
sistema és emprar
fil de pescar
o fil de coure (del que traiem de dintre d'un cable).
És un sistema bastant absurd que no dóna
excessius
resultats.
Consisteix
en agafar un fragment d'aquest tipus de fil, d'uns 10 centímetres i,
agafant-lo pels extrems li fem forma de llàgrima i introduïm la corba
per la boca de la canya fins on arribe. Premem amb els dits les pales
fent pressió sobre el fil que ha quedat al mig
i l'estirem
arrossegant la brutícia interior. Però amb
aquesta acció el
fil solament neteja l’interior del cor i la punta. La resta de
zones (precisament on més brutícia s’acumula) queden verges de
cap intervenció.
Tampoc
és massa efectiu,
al meu parer,
la
recomanació d'alguns dolçainers
i mètodes de passar
una
targeta
de cartolina
per l'interior de la canya:
Per
netejar la pipa ens haurem
de proveir de cartró de de tarja (és el més fàcil i eficaç) o
d'u altre del mateix
grossor i tipus, L'introduirem en la pipa (sempre amb el tudell)
per l'obertura anterior i prenent la pipa pels costats traurem la
tarja.
la tarja arrosegarà la brutedat a l'exterior. Aquesta operació ha
de ser ràpida, ja que el sartró si es mulla pot desfer-se i
quedar-se dins la pipa (Ahuir, 1989: 18).
La
targeta
pot
absorbir restes de saliva i arrossegar part de la brutícia
superficial,
de la part interna del cor i de la zona superior de la junta de però
no
repassa bé la superfície interior de la pala i hi ha
certs
llocs
-especialment la part interior del llom
o la junta de les arestes més propera a la lligassa-
on no arriba.
I després, com ja s'ha apuntat, està el risc que restes mullades de
cartró es queden a dintre.
Paco
Bessó va llençar al mercat uns
netejadors de canyes. És
un fil d’aram recobert de pèls
blancs
d'uns 10 centímetres de longitud
semblant als netejadors de pipes de fumar
però amb una ànima metàl·lica més estreta que disminueix el risc
de fer malbé la canya.
No
és el mètode que jo aplique,
però molta gent l'utilitza
i diu que els funciona
perfectament.
Jo
em decante per utilitzar una agulla de cap. És l’opció més
arriscada (per perill de que es trenque la canya) però també crec
que és la més efectiva.
Són agulles
d'uns 4'5 centímetres de llarg amb el cap gruixut per poder
manejar-les millor. Per a que vos feu una idea, com les que solen
utilitzar les festeres o falleres per subjectar-se la mantellina al
monyo (no confondre amb les agulles de ganxo,
que també les fan servir).
L’agulla ens permet rascar tota la superfície interior de les
pales, arriba bé a tots els racons i permet treure la brutícia que
es diposita a la zona de l’aresta,
raspar l'interior del llom, etc.
Cal anar en conter per que hi ha molt de risc de trencar la canya en
un mal moviment. Jo sempre pose el dit polze
sota la pala que estic netejant i vaig molt a poc a poc. També és
efectiva per a netejar el cul de la canya (en aquest cas haurem de
treure-la
del tudell), rascant la brutícia que es diposita a les seues parets.
De
vegades se substitueix l'agulla per fil d'aram. Molt de compte amb
amb aquesta pràctica. Si és fil és molt gruixut correm risc de
carregar-nos la canya i si és molt fi generalment es doblega i, per
tant, no treballem amb comoditat i ens arrisquem igualment a trencar
la canya.
En
qualsevol cas sempre que fem la neteja de la canya ho hem de fer en
la canya humida. No
solament és més efectiva,
ja que la brutícia està tova i és més fàcil de treure,
sinó que a
més,
si
la canya està seca,
correm un alt risc que es trenque quan intentem netejar-la.
La
neteja de l'exterior també és molt important. Potser no és tan
urgent com la interior però igualment cal efectuar-la amb una certa
regularitat. A la superfície de les pales s'acumula una quantitat
notable de brutícia, així com a la junta de les arestes o entre el
fil d'aram i la lligassa, per citar algunes de les zones més
susceptibles. Aquesta brutícia tapona
els porus i s'enquista entre les fibres de la canya restant-li
flexibilitat i capacitat de vibració,
amb la qual cosa ens costa molt més de fer sonar i ens dóna
la sensació que la canya s'ha endurit,
amb els consegüents
problemes d'embocadura i d'afinació.
A
més, una canya amb la superfície exterior neta ens permet verificar
a cop d'ull l'estat real del material. Ens ajuda a detectar clavill
que puga haver-se fet seguint la línia de la fibra, o a comprovar el
color que presenta la pipeta per
valorar si la canya té el color apropiat o ja presenta els matisos
enfosquits i marrons propis de quan
està "cremada".
Del
mateix mode,
al llarg del temps s'han plantejat les més diverses solucions per a
aquest problema,
i no totes són apropiades.
Una de les respostes més agressives i més poc recomanables és
recórrer
a
la
navalla. Aprofitant
quan la dolçaina està humida alguns passen la fulla de la navalla
suaument
per
sobre de les cares exteriors per tal de llevar-li la porqueria.
Però
és una opció molt arriscada,
ja que pot
anar-se'n la mà i
estar llevant fusta de les pales
sense voler.
Però és que, a més, hi ha parts on la navalla no arriba sense
carregar-nos la canya: si proveu de netejar amb aquest sistema la
brutícia incrustada a l'esclafit, o en la zona del fil d'aram, o
adherida a la part exterior de les cantoneres teniu totes les
paperetes per a fer-la
malbé. És,
per tant, un procediment gens recomanable, més tenint en compte que
hi ha altres alternatives.
Un
dels mètodes més coneguts
i difosos
entre els usuaris és el de submergir la canya en una mescla d'aigua
oxigenada i aigua corrent en una proporció de 1/2 (1 part d'aigua
oxigenada per 2 d'aigua corrent), tot i que alguns apunten a una
proporció 1/3:
Si
és molt bruta, la introduirem en un got amb una mescla de dos parts
d'aigua per una d'aigua oxigenda i la hi rentarem (Camarelles, 2002:
22).
També
és convenient, de tant en tant (cada 10 hores d'ús aproximadament),
posar la pipa en un terç d'aigua oxigenada i dos terços d'aigua.
Aquesta dissolució neteja completament, fins i tot els porus, fet
que amb la tarja és impossible. És com si tornarem a tindre la pipa
per estrenar (Ahuir,
1989: 18).
Però
a aquest sistema també cal posar-li les seues corresponents
objeccions.
En primer lloc no està gens ni mica definit -per què ningú ho té
clar- quanta estona hem de mantenir submergida la
canya en
la mixtura. L'assumpte no és banal. El peròxid d'hidrogen -com és
coneguda tècnicament l'aigua oxigenada-
té
efectes corrosius sobre la matèria orgànica (i sobre alguns
metalls)
i,
per tant,
la
mateixa
reacció que neteja els porus també afecta la fusta de la canya.
En
aquest sentit, si submergim la canya uns pocs segons l'acció és
pràcticament imperceptible. La brutícia roman a la superfície
malgrat que la freguem després de mullar-la. Si la deixem més
temps,
entre
60 segons i 2 minuts ja comencen a veure's resultats
i sobre el 3-4 minuts ja podem observar una neteja més profunda.
Però
tot açò són temps orientatius,
ja que depèn molt de l'estat original
de
la canya
abans de la neteja.
 |
| Canya abans i després de la neteja amb aigua oxigenada (4 minuts) |
Com
hem comentat, l'ús
de l'aigua oxigenada també ataca la matèria orgànica que
compon la canya. De
fet, està recomanat com a blanquejador per a la fusta.
Si
l'aplicació d'aquesta fórmula és aïllada en el temps l'efecte és
imperceptible i no notem cap variació en les seues característiques,
ni
pel que respecta al seu aspecte ni a la seua sonoritat. El problema
pot venir si
sotmetem moltes
vegades la mateixa pipeta a aquest tractament,
què és
quan
podem estar
restant-li vida a la canya.
En
qualsevol cas, hi han altres possibilitats més segures. Jo
em decante per una forma molt més senzilla,
consistent en usar un raspall de dents amb els pèls
molls o gastats per tal de que no rasque la canya, i fregue tota la
superfície amb una mica de pasta de dents. Després ho aclarim amb
aigua de l'aixeta i llest. El raspall arriba a tots els racons,
escletxes
i juntes, i la pasta de dents neteja perfectament, no és tòxica, no
és corrosiva, no afecta a la sonoritat.... i és més
ràpid,
senzill i menys arriscat que posar-se a fer fórmules d’alquímia.
 |
| Canya abans i després de la neteja amb raspall i pasta de dents |
BIBLIOGRAFIA
AHUIR,
Xavier. Mètode
de dolçaina,
València, 1989.
ANÒNIM.
"Informació del curs de canyes impartir per Alejandro Blay a
Banyeres de Mariola", Banyeres de Mariola, s/d.
BESSO,
Paco. "La tria i cura de la canya", Alfàs de Pi, 2008
consulta en xarxa a la web www.pacobesso.net
CAMARELLES,
Guillermo. Mètode de dolçaina i tabalet, València 2002.
Comentaris