La
música tradicional, com a element viu que és, s'ha nodrit
constantment d'elements autòctons o forans, d'expressions noves o
reformulacions de les antigues, de repertori dispar geogràfica i
temporalment parlant, en un procés continu de canvi i adaptació.
Jaume Gosàlves Vallés, dolçainer de Muro d'Alcoi, comentava
encertadament a les xarxes socials arran de la publicació en aquest
mateix blog de l'entrada "En el Cabanyal... hi ha una casa que
fa cantonet" que "hi ha molta 'radio' als nostres
repertoris". Efectivament, és sorprenent com melodies de la més
diversa naturalesa s'han anat filtrant entre el corpus de tonades
fins a considerar-les pròpies i originals valencianes. Sovint ens
hem referit i tractat diversos casos en aquest sentit, exemples que
mostren com l'anhelada puresa, genuïnitat i immutabilitat del
repertori que alguns pretenen no és més que una quimera
inabastable.
L'elenc
d'obres associades al ball no és l'excepció. La presència de
gèneres importats com les polques, les masurques, l'scottish o el
vals -de vegades integrades al mig d'unes danses o d'un ball de
plaça- és revelador de com s'adapta el repertori primant -per sobre
de conceptes tan discutibles com "originalitat" o
"inalterabilitat"- el tret diferenciador que caracteritza
la música tradicional: la funcionalitat.
En
aquest sentit, el "ball de l'anguila" recollit a la petita
vila de Figueroles (l'Alcalatén), on es balla a les seues festes
patronals dedicades a Sant Mateu i a les Sagrades Relíquies al mes
de setembre, és un clar exemple de com melodies alienes al nostre
marc cultural han acabat integrant-se i formant part de la nostra
música tradicional.
El
concepte "anguila", que sovint trobem al·ludit a molts
balls, fa referència a un canvi en la disposició habitual dels
balladors que abandonen la formació per parelles formant una filera
que realitza diverses evolucions desplaçant-se per l'espai assignat
per a la dansa. El "cap de l'anguila" inicia una sèrie de
moviments circulars, en ziga-zaga, ondulants... seguits a mode de cua
per la resta o per part dels integrants de la dansa, que recorden als
moviments característics d'aquest peix blau tan apreciat en la
gastronomia valenciana. Està present en diversos balls de plaça,
especialment de la zona castellonenca, però també en altre gènere
de balls i en contrades més allunyades talment en danses rituals com
puguen ser "les anguiles" del ball de nanos de la ciutat de
València.
En
el cas concret del ball de Figueroles, ha estat una peça que ha
causat furor des de fa anys entre els diversos grups danses arreu de
tot el País Valencià. Les evolucions que es presenten als muntatges
d'aquests grups el fan certament atractiu per al públic: comença
amb homes i dones per separat en fileres oposades que ben aviat es
mesclen formant parelles mixtes, després fan l'anguila, hi ha canvis
de parella, formen un rogle i s'agafen de les mans, executen
moviments de punta-taló, tornen a la formació en parella,
desapareixen per un costat de l'escenari... La música presenta dues
melodies que van intercalant-se i repetint-se al llarg de tota la
interpretació, són d'aquelles tonades que se sol dir que
"s'apeguen", amb canvis de tempo i ritme, moments absents
de melodia on solament sona el tabal...
Com
veiem i escoltem, tot el ball es desenvolupa amb solament dues melodies de vuit
compassos cadascuna. Comentarem en
primer lloc la segona
d'elles. Està en
tonalitat de SolM, amb inici anacrúsic partint de la dominant i
presenta un encadenament habitual d'acords dintre de la música tonal
acabant en una cadència autèntica perfecta formada pels graus
II-V-I, on la sensible del penúltim acord va a buscar
indefectiblement la tònica en un final masculí.
Es
tracta d'una tonada força recurrent dintre de la música tradicional
valenciana i, especialment, als
balls de plaça de les comarques castellonenques. La podem trobar amb
lleugeres modificacions a altres contrades com en l'anomenada "Mitja
Volta"
el ball de plaça de Llucena de Cid -cal
recordar que la
població de Figueroles va estar sota domini jurisdiccional de
Llucena entre 1418 i 1726-, en "la Tana"
del ball Pla de Cabanes, a
l'anguila
de Vila-real,
a
les
danses
de Vilafamés, etc.
Més
interessant resulta l'altra melodia que conforma el "ball de
l'anguila" de Figueroles. És
la que es presenta des del principi i més vegades es repeteix al
llarg
de l'obra.
També
de vuit compassos i en tonalitat de SolM, presenta evolucions
armòniques
semblants, inclòs el
començament en la dominant i el
final en
cadència autèntica perfecta. Del mateix mode, també mostra un
inici anacrúsic
i un final masculí.
Però
a l'hora de localitzar aquesta mateixa melodia en altres obres del
repertori la cosa es complica. Encara més, als que ja tenim certa
edat en escoltar aquesta tonada el primer que se'ns ve al cap és
la sintonia de l'anunci publicitari
del "Queso Fresco Mama Luise".
Reproduir entre els minuts 3:32 i 3:58
Reproduir entre els minuts 1:10 i 1:35
Efectivament,
aquesta marca comercial va fer servir la mateixa melodia que trobem a
"l'anguila
de Figueroles"
als
seus espots al llarg dels anys 80 del segle XX. I ho amania tot amb
escenes bucòliques que ens traslladaven a les plàcides valls
alpines, berenars sobre la tendra gespa dels prats muntanyencs, i
atractives i virginals xiques roses de cabell recollit en trenes que
portaven cistells de vímet carregats amb els més deliciosos àpats
entre rierols i flors salvatges.
I
és precisament als
primers contraforts de la serralada dels Alps on possiblement està
l'origen d'aquesta tonada, concretament
en la tornada de
la cançó tradicional vienesa "Oh, du lieber Augustín":
Oh,
du lieber Augustin, Augustin, Augustin,
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.
Geld
ist weg, Mädel
ist weg,
Alles hin, Augustin. Oh, du lieber Augustin, alles ist hin. Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin, Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.
Rock
ist weg, Stock ist weg,
Augustin liegt im Dreck, Oh, du lieber Augustin, alles ist hin. Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin, Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.
Und
selbst das reiche Wien,
Hin ist's wie Augustin; Weint mit mir im gleichen Sinn, alles ist hin! Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin, Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.
Jeder
Tag war ein Fest,
Und was jetzt? Pest, die Pest! Nur ein groß' Leichenfest, das ist der Rest. Oh, du lieber Augustin, Augustin, Augustin, Oh, du lieber Augustin, alles ist hin.
Augustin,
Augustin,
Leg' nur ins Grab dich hin! Oh, du lieber Augustin, alles ist hin!
Oh,
du lieber Augustin, Augustin, Augustin,
Oh, du lieber Augustin, alles ist hin. |
Oh,
estimat Agustí, Agustí Agustí
oh,
estimat Agustí, tot s'ha acabat!
Ells
diners han desaparegut, la xica ha marxat,
tot
s'ha acabat, Agustí.
Oh,
estimat Agustí, tot s'ha acabat!
Oh,
estimat Agustí, Agustí Agustí
oh,
estimat Agustí, tot s'ha acabat!
La
roba s'ha perdut, el bastó s'ha extraviat,
Agustí
jeu al fang,
Oh,
estimat Agustí, tot s'ha acabat!
Oh,
estimat Agustí, Agustí Agustí
oh,
estimat Agustí, tot s'ha acabat!
Fins
i tot la rica Viena
està
com Agustí;
plorant
amb lamentacions, tot s'ha acabat!
Oh,
estimat Agustí, Agustí Agustí
oh,
estimat Agustí, tot s'ha acabat!
Tots
els dies eren una festa,
i
ara? La pesta! La pesta!
Una
festa de cadàvers
és el que ha quedat.
Oh,
estimat Agustí, Agustí Agustí
oh,
estimat Agustí, tot s'ha acabat!
Agustí,
Agustí,
es
va gitar en la seua tomba
Oh,
estimat Agustí, tot s'ha acabat!
Oh,
estimat Agustí, Agustí Agustí
oh,
estimat Agustí, tot s'ha acabat!
|
La lletra, de la qual com sol ser habitual circulen diverses versions, ens parla d'una situació dantesca que té lloc en la Viena assolada per la pesta: festes de cadàvers, gent que jeu al fang i la sensació que tot ha tocat a la seua fi. Però en especial fa referència a un nom propi que sembla ser protagonista de la balada: l'estimat Augustín.
La
història en la qual s'inspira la lletra de la cançó va ser
relatada pel predicador Abraham a Santa Clara (1644-1709) en la seua
obra Wohlangefüllter
Weinkeller
publicada en 1710 un any després de la seua mort.
Narra un curiós episodi en la vida de Markus Augustín (també citat
com a Marx Augustín),
un músic i poeta que va viure ala capital austríaca entre 1643 i
1685. Es
guanyava la vida improvisant cançons i tonades amb l'acompanyament
de la seua cornamusa pels carrers i tavernes de la
Viena
de l'època,
fins que una gran epidèmia de pesta va colpir la ciutat
l'any
1679.
Malgrat la
situació
de
temor
general en què
es trobava la població
i la histèria col·lectiva de terrors apocalíptics,
Agustí el cornamuser sortia cada dia amb el seu instrument a
guanyar-se les garrofes i delectar la gent amb la seua música i els
seus versos quan una vesprada va abusar més del compte de l'alcohol
en alguna vinateria
de la ciutat. No va poder ni tan sols tornar a casa i va caure
desplomat
al costat de
la vorera completament ebri.
Com
a totes les ciutats que s'han vist afectades per epidèmies
d'aquell
tipus,
quadrilles d'homes organitzats per l'autoritat patrullaven els
carrers recollint els cadàvers dels infectats per tal de
soterrar-los en foses comunes
allunyades
del nucli urbà, en
un intent d'eliminar
focus d'infecció i frenar
els devastadors efectes contagiosos de la malaltia. Una d'aquestes
colles
va veure el cos d'Agustí inert a terra i, convençuts de que el
cornamusaire havia estat una víctima més de mort negra,
el carregaren sobre el carretó i abocaren el seu cos a un fossat amb
les
despulles
d'altres empestats.
Allà mateix deixaren caure la seua cornamusa,
ja què
en estar el sac fet amb pell d'animal també podia haver-se
contaminat.
Al
cap de
poques
hores
els efluvis
de l'alcohol
varen anar esvaint-se i la consciència va retornar al músic qui
angoixat en veure's a sobre de la pila de cadàvers va intentar
grimpar
cap a la superfície,
però les parets eren massa altes,
verticals
i llises,
i les seues ungles esgarrapaven inútilment la terra, després va
començar a cridar però tampoc ningú el va sentir. Finalment, va
agafar el seu sac de gemecs i va començar a tocar. I
el
so
de la cornamusa va arribar
a
les
orelles del
veïnat que l'ajudaren a sortir.
Certament
la contarella és antiga -Abraham a Santa Clara va ser coetani dels
fets relatats-
i
va gaudir d'un notable èxit a la seua època, fins al punt que
l'anglés
Willian Defoe (1660-1731), mundialment conegut per la seua novel·la
Les
aventures de Robinson Crusoe
de 1719, la va aprofitar
per
a
incloure-la
amb lleugeres modificacions a la seua obra Diari
de l'any de la Pesta
de 1722,
situant-la al Londres de 1664.
El
relat dels fets i la popularitat de la música han convertit en
Agustí el cornamuser en un dels personatges més importants de
l'imaginari col·lectiu austríac. Carrers, places, estàtues,
monedes... recorden l'existència
d'aquest músic que gràcies als sons de la seua gaita va poder
eludir la mort.
No
està tan clar,
però,
quan són escrites la lletra i les melodies.
Sovint s'han atribuït, sense gaire
fonament documental, als mateixos
Markus Augustin o Abraham a Santa Clara, com també s'ha considerat
que sorgiren de forma immediata als fets
i, per tant, daten de finals del segle XVII. Les
primeres transcripcions de la música publicades
de
les quals es té notícia daten de finals del set-cents, concretament
es tracta de dues versions
de la ploma de Fiedrich J. Kirmair.
La
més antiga de
l'any 1789 va ser publicada juntament
a sis variacions per a piano a l'obra Sechs
Variationen über Volkslied: Ei du Mein Lieber Augustin,
i temps després apareixeria altra transcripció del mateix autor a
Deux
Airs Favoris
publicat
l'any 1799.
 |
| Moneda de 10 euros austriaca on es representa la llegenda de Marx Augustin |
També
en aquella època, pels
voltants de 1800,
també es troba
la primera versió de la lletra a l'obra Favorit
-Watzer, nach dem Böhmischen
o al Schöne
neue Opern-Arien. Molts
autors en fan al·lusió
directa o indirectament a la
lletra, com
el
danès Hans Chistian Andersen se'n refereix a ella al seu conte
El Perquerol
(també
traduït com
El príncep captaire)
de 1841
o el
rus Fiodor M. Dostoyevski (1821-1881)
qui,
a la seua novel·la El
Diables
de l'any 1871, explicava un "combat
musical"
entre
Mein
Lieber Augustin
i La
Marsella
per establir una analogia explicativa de la guerra franco-prusiana:
La
Marsellesa
està en el punt més àlgid de l'embriaguesa
per la seua grandiositat, però Augustin
és fa fort. Augustin
es torna més descarat i vet aquí que els compassos d'Augustin,
inesperadament, comencen
a coincidir amb els de La
Masellesa.
Ella comença a enfadar-se; s'ha adonat de la presència d'Augustin,
vol fer-lo fora, espantar-lo com a una insignificant i inoportuna
mosca, però Mein
Lieber Augustin
s'aferma amb força: està alegre i confiat, feliç i descarat; i La
Marsellesa
de sobte s'atordeix terriblement: ja no amaga que està enfadada i
ofesa i els seus plors són d'indignació,
hi han llàgrimes i juraments i braços estesos cap a la Providència
(...).
La
popularitat de la cançó,
que va
servir d'inspiració per a diversos compositors com el txecaustriac
Leo Fall
(1873-1925) o l'austrohongarès
Johan Nepomuk Hummel (1778-1837),
ver ser tan alta que va ser considerada una mena d'himne oficiós
d'Alemanya.
La
melodia,
inspirada en el curiós episodi de la vida d'Agustí el cornamuser,
va ser tot un
èxit
i al poc trobem versions a
les illes britàniques. En 1803 apareix publicada per Josep Dale a
Londres amb un
format de cançò infantil sota el tiol Molly
put the kettle on
(en altres versions en lloc de Molly la protagonista
és
Polly o Sally), i era una tonada tan popular que fins i tot Charles
Dickens es refereix
a ella a la seua novel·la Barnaby
Rudge
de 1841.
També
faria el seu salt als
Estats Units d'Amèrica
en diferents versions com Did
you ever see a lassie?,
possiblement de la mà d'emigrants escocesos
o irlandesos
(el terme "lassie"
per a referir-se a una xica és propi de l'scotts)
o
la conegudíssima cançó infantil
The
more we get together.
No
es pot assegurar com aquesta melodia va anar
a
parar
a la petita vila de Figueroles
ni com es va integrar en el seu "ball de l'Anguila",
però
és una mostra més que confirma la permeabilitat del repertori
tradicional valencià.
I
sí... The
Simpsons també
varen predir aquesta entrada:
BIBLIOGRAFIA
NAIROBI
PRAHL, Artista i PRAHL PASCH, Carlos Enrique. Canciones
del folklore centroeuropeo,
California, 2015.
FULD,
James J. The
book of world-famous music,
New York, 1966.
Comentaris