ORÍGENS ANCESTRALS (i 3)

Al llarg de les darreres setmanes hem vist com la simplificació -no sempre malintencionada, cal remarcar- que s'amaga darrere de l'ideari tardoromàntic i que es reflecteix a eslògans periodístics i divulgatius com "els nostres avantpassats" o "els primers valencians" ha estat aprofitada per a inocular el pensament acientífic i fanàtic amb una clara direccionalitat política. I els ibers, gent soferta com pocs, s'han convertit com la clau que obre tots els panys per als defensors de la dogma xovinista regional. I així, com no podia ser d'altra manera, se'ls atribueixen les més variades creacions.

Quan la gènesi d'algun fet o circumstància originària no estan prou clars, quan no hi ha suficients elements per a fixar el seu moment de naixença, quan aquest no es pot concretar i determinar en una línia cronològica, fins i tot quan les evidències científiques no concorden amb el seu pensament polític... automàticament passa a ser considerat patrimoni dels ibers, per més que no hi haja cap indici que ho certifique. En aquest sentit, el diari Levante-EMV publicava a les seues pàgines del dia 6 de setembre de 2012 la columna signada per Baltasar Bueno (1) on sota el títol "Els Porrots: Danza Guerrera al Cristo de Silla" afirmava mancat de tota reserva:

Se dice de ella que es una danza de origen greco-romana, pero tiene visos y maneras de ser ibérica, de las primeras tribus de las que se tiene noticia como habitantes de las tierras valencianas, tribus bajadas de la cercana Edeta (...).

La música es también muy primitiva cuyo instrumental ha derivado a tamboril y dulzaina, clásicos y típicos de la tierra.

No content amb la consideració de "dansa greco-romana" amb que habitualment i sense cap fonament es referit aquest ball ritual, l'autor -periodista sense cap tipus de formació coneguda en l'àmbit de la Història i encara menys estudis pel que es refereix a la musicologia o la dansística- va un pas més enllà i s'atreveix a asseverar, sense aportar cap prova documental que valide el seu argument, que "tiene visos y maneras de ser ibérica". I atribueix, igualment sense referir cap font històrica, aquesta presència d'ibers al poble de l'Horta Sud com a conseqüència d'una suposada migració des del nord de les tribus iberes edetanes (2).

Imatge dels Porrots de Silla en 1929.
Font: Ajuntament deSilla

Literatura pamfletària, sentències absolutes promulgades sobre la base de no res, paranys argumentals i filigranes verbals constituïdes com la principal estratagema per dissimular la distorsió que suposa elevar a categoria de fet històric el que en realitat no passa de ser un encaboriament il·lusori.

No és l'únic ni el primer a sostenir que l'origen dels Porrots remuntava a la fosca nit els mil·lennis. Juan Garcia Atienza, un autor dels que actualment es qualifiquen fent servir l'eufemisme d'"heterodox" (3), afirmaria en 1997:

Con toda probabilidad, de orígenes anteriores al cristianismo, en la que los jóvenes vestidos en atuendos parecidos a gladiadores romanos y con las porras que les dan nombre bailan ritmos guerreros de hondo arraigo, acompañados de dulzainas y tabales (citat per Saragossà, 2000).

En realitat, els pocs estudis que s'han apropat a aquesta dansa ritual de manera rigorosa -recomanable la lectura dels treballs de Saragossà Saragossà (2000) i Atienza Peñarrocha (2000)- presenten certa disparitat a l'hora de fixar la seua antiguitat. Alguns autors, amb no pocs jocs malabars han pretès retrotraure l'origen d'aquesta dansa a la Baixa Edat Mitjana i la consideració de que es tracta d'una reminiscència medieval ha estat una constant des de fa dècades. Eduard López-Chavarri es manifestava a meitat del segle XX en aquest sentit, no sense fer-se un cert embolic pel que fa als balls i les seues respectives poblacions d'origen:

Hacia el sur de la capital aparecen muchas danzas típicas en las riberas del Júcar, algunas todavía medievales en su origen, como los "tornejants" de Silla, los Alcides o "Porrots" de Algemesí, Sueca, etc (Lopez-Chavarri Andújar, 1956: 38).

Repetit com a consigna, molts altres autors s'han fet ressò d'aquesta suposada antiguitat, però no s'ha aportat cap dada rellevant que puga sustentar la validesa de tal afirmació. Tot i que, atès que les evidències documentals no es remunten molt més enllà del segle XIX, és probable que calga situar el seu origen al segle XVIII o a tot estirar el XVII:

El hecho de que una danza de estas características estuviera incluida en el "Ball de Torrent" me lleva a pensar que bailes de este tipo debían estar más extendidos en el pasado de lo que comúnmente se cree, es decir, que se ejecutaban en diversas poblaciones, incluso quizá formaban parte del folklore torrentino. Es posible que esta Danza de Alcides naciera en el siglo XVIII, época de la Ilustración y de gran auge de los estudios grecorromanos; que se extendiera por mimetismo, que fuera incorporada al "Ball de Torrent", y que tan sólo se conservara en Silla y en Picassent (Atienza, 2000: 210).

A col·lació d'aquesta última cita, cal explicar que el ball dels Porrots també figurava com un dels números que conformaven el Ball de Torrent, concretament el conegut com "Homes de Força" o "Alcides". I testimonis coetanis ja apunten en la direcció de que els Porrots de Silla foren un transvasament del número dels Alcides del Ball de Torrent. Un text anònim -que José Ruiz de Lihory data a principis del segle XIX- localitzat a l'arxiu de José Enrique Serrano Morales i reproduït el 1903 pel mateix baró d'Alcalalí, assegura que l'expansió d'aquesta interpretació pantomímica per diverses poblacions està darrere de la gènesi d'altres representacions:

Andando el tiempo, y progresando todo como era regular, no han sido ya los de Torrente los únicos que se sirvieron de aquella escena mítica para base, digámoslo así, de un baile general; muy buenas mogigangas se han ejecutado en Liria por sus vecinos, y también en Silla, y en ocasiones aun se han lucido con ellas los naturales de la capital (Ruiz de Lihory, 1903: 160).

Tampoc hi ha cap fonament que avale la sentència afirmada de què "la música es también muy primitiva" -i entenem que per "primitiva" s'està referint novament als ibers-, almenys la versió actual que és la que l'autor de l'arenga ha escoltat i coneix. És, com tantes altres vegades, una afirmació que l'articulista s'ha tret del barret pel simple fet que li ve de gust, sense cap raó, testimoniatge, corroboració, evidència ni argumentació. Els diferents temes que componen la dansa en l'actualitat, estructurats en frases de vuit compassos, presenten clarament les característiques pròpies de la música tonal, la qual cosa la retrotrauria al segle XVII a tot estirar. Una harmonització elemental a quatre veus, prenent com a soprano la melodia de la dolçaina, és suficient per a comprovar aquest fet:

Com veiem, presenta una seqüència d'acords integrada pels graus I-II-V-I, amb el II grau actuant com a dominant secundària sobre el V, i acabant amb l'acord de dominant i el de tònica en estat fonamental, la qual cosa ens condueix indefectiblement a parlar d'una Cadència Autèntica Perfecta. Per tant, i a no ser que Baltasar Bueno tinga al seu poder documentació que retrotrega un parell de mil·lennis en el temps la música tonal, hem de concloure que l'afirmació referent a la suposada antiguitat de la melodia no passa de ser una fantasia més de l'autor (4).

Però és que les mateixes melodies o semblants estan presents en altres peces del repertori tradicional de dolçaina com les del Ball de les Pastoretes de l'Alcúdia sense que ningú pretenga atorgar-li una provinença mil·lenària. El ritme que s'aplica tampoc evidencia inequívocament que siga d'una antiguitat notòria, és el comunament denominat "ritme de marxa" escrit sobre un compàs binari que podem escoltar en multitud d'obres actuals.

La denominació amb què al llarg del segle XIX i part del XX es referida freqüentment -tant la versió de Silla com el número del Ball de Torrent- de Ball dels Alcides ha estat també objecte d'anàlisi per tal de poder fixar una data aproximada de l'aparició de la dansa. És la fórmula emprada per a designar aquesta dansa en la majoria de la documentació de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, tant pel que fa als articles periodístics de l'època com a les cites dels diversos programes festius reflectits a la premsa. Respon a un cultisme evocador de la mitologia grega -Alcides és el nom de naixement d'Hercules, en honor del seu avi Alceo- la qual cosa ha portat a barrinar com a possible origen alguna de les etapes històriques en què el món clàssic va tornar a estar en plena vigència, bé al segle XVI amb el Renaixement i la seua reivindicació dels valors de la cultura grecollatina (Saragossà, 2000) o bé al segle XVIII amb el revifament dels estudis clàssics de la mà de la Il·lustració (Atienza, 2000: 210).

Si bé és cert que aquest revifament de la cultura clàssica pot estar al darrere de la denominació, tampoc cal no perdre de vista que aquest mot "alcides", que avui dia és un cultisme, al segle XIX formava part del lèxic de la parla comuna per designar als artistes atlètics: gimnastes, halteròfils, equilibristes, volantiners, contorsionistes i, en general, tot aquell que fera gala de ser un portent físic en acrobàcies o altres disciplines començaria ser conegut sota aquesta denominació.

Gravat d'acrobates acompanyats de músics de Jean Henry Marlet (1822)

I per descomptat també incloïa als homes (i dones) forçuts dels espectacles de circ -recordem que altre dels noms amb què sovint es denominada la dansa és la de "hòmens de força"- els quals solien adoptar vestimentes exòtiques per als seus números: tratges amb estampats de lleopard o de qualsevol altre gran felí amb els quals sovint també apareix representat l'heroi Hèrcules en l'imaginari popular del vuit-cents, estètica d'imitació grecollatina segons els estereotips de l'època... Els sobrenoms adoptats sovint per aquests atletes s'inspiren igualment en personatges de força extraordinària provinents o inspirats en el món antic (ja foren reals o ficticis): Samsó, Goliat, Ursus, Colossus... i per descomptat Hèracles -un exemple ilustratiu al respecte d'aquesta inclinació és Hèrcules, el forçut del film de culte Freaks de 1932 interpretat per l'actor Henry Victor- són noms que es convertiren en gairebé tòpics a l'hora de referir-se a aquests artistes.

Imatge del prussià Eugene Sandow (1867-1925),
consiedrat pare del culturisme modern, carregat amb un porrot.

El mateix E. Sandow amb vestimenetes i envoltat d'elements
estètics  de clara inspiració clàssica.

Strongman (ca. 1900) proveït igualment amb un porrot

La denominació va ser tan popular que diversos diccionaris publicats entre 1852 i 1918 afegeixen a la seua entrada "Alcides" definicions com "hombre muy forzudo" o "hombre de grandes fuerzas ó que se ejercita en juegos que las requieren y suponen, etc." En aquest sentit, en 1892 Gonzalo Valero feia una descripció del Ball de Torrent on no els atorgava major simbolisme, ni cap inspiració històrica:

Alcides: Eren uns quants individuus disfressats de tals, am grans maces o porres a les mans, qu'al sò de la música feien varis exercicis de força i d'equilibri (Valero, 1893: 243).

Cartell de Circo Price que en 1946
encara feia servir la denominació d'alcide per
als hòmens de força 

Amb això cal concloure que cap dels suposats indicis d'antigor gairebé mitològica que s'atribueixen a aquesta dansa ritual descansa sobre un bastiment documental. No solament no s'aporta cap prova del fet que el Ball dels Porrots siga d'origen ibèric sinó que tampoc les referències a les denominades comunament "danses pírriques" dels grecs o danses de tipologia guerrera a l'Europa de l'edat mitjana són suficient aportació per situar la representació de Silla en un punt de la cronologia insòlit.

Encara més, tots els elements que envolten a la dansa són fàcilment explicables sense necessitat de remuntar-se a les civilitzacions protohistòriques o clàssiques: la indumentària -que varia al llarg dels anys i que en determinats moments es podia llogar a Casa Insa de València-, les diverses denominacions, la peculiar coreografia, les característiques musicals de les diferents melodies... Aquestes són les dades amb les quals comptem, les que podem analitzar i sobre les que podem teoritzar. La resta són solament fantasies, fabulacions, martingales, divagacions, quimeres i anhels de lluir un pedigrí. En definitiva, un exercici literari sense cap tipus de fonamentació científica, especialment quan no es presenta ni una sola dada documental que puga suportar aquestes afirmacions.

Conclusions

Al llarg de les diverses entrades que conformen el present article hem pogut comprovar com diversos autors han situat en la cultura ibera determinades manifestacions culturals actuals vinculades a l'actual música tradicional valenciana. Dues tendències, no sempre independents l'una de l'altra, es detecten a primer cop d'ull: per una part el postulat romàntic que persegueix atorgar la màxima antiguitat possible com un medi d'autoritat, de consolidació d'una identitat; per l'altra, la creació d'una genealogia fantàstica vinculada a una tendència política ultraconservadora que persegueix minimitzar i anul·lar els efectes de l'herència associada al procés de reconquesta i repoblació iniciats al segle XIII.

En qualsevol cas, totes dues vessants presenten el mateix problema: no solament no estan sustentades en evidències irrefutables, sinó que bàsicament s'aixequen sobre intuïcions i creences sense cap base documental. Fins i tot, en alguns casos deriven, directament, d'una invenció, d'una mantàfola del mateix autor. En aquest sentit, cap dels autors que han aventurat aquest lligam entre la cultura ibera i les pràctiques actuals ha aportat una sola concloent que valide la seua teoria. Però encara més, moltes de les afirmacions formulades no responen a una realitat i són fàcilment rebatibles per poc que les posem sota el focus d'una mínima crítica.

No és un fenomen nou, i el sempre directe i incisiu arabista carcaixentí Julián Ribera i Tarrago (1858 - 1934) ja ho denunciava en la seua esmolada verba als seus dies:

Pero el caso es que no permanecen en actitud de duda o de abstención, reconociendo que lo que se ignora, se ignora; sino que, olvidando esa burla de los busca-orígenes, acaban por atreverse a dar un salto tremendo en la historia de la música: aquello cuyo origen se ignora debe ser, a juicio de ellos, lo que se conserva de los tiempos primitivos, y, por tanto, esas piezas cuyo origen se desconoce deben de venir de muy lejos, muy lejos, de los pueblos más antiguos, de los celtas, es decir, de gentes cuya música no se sabe lo que fue.

He aquí un procedimiento de alquimia intelectual mediante el que dos cosas desconocidas se convierten en dos bien conocidas: el origen de esa música y la naturaleza especial de la de los pueblos primitivos (Ribera, 1927: 48 i 49).

NOTES

1-. Baltasar Bueno Tàrrega (Foios, 1949) és un periodista de dilatada trajectòria en diferents medis escrits i audiovisuals de la ciutat de València. Secessionista lingüístic confés i autor d'una copiosa obra de caràcter acientífic, és considerat com un dels grans tòtems intel·lectuals del blaverisme contemporani.

2-. En realitat, els primers indicis de poblament al terme de Silla estan documentat al segle II-I a.C amb l'establiment d'una villae romana a la partida de l'Alter. Respecte al nucli urbà de l'actual població els seus orígens serien encara més tardans situant-se ja en l'època de l'Alt Imperi, concretament al segle I-II d.C, amb el territori valencià plenament romanitzat. Ara com ara, per tant, no hi ha cap resta material ni evidència documental que certifique l'existència de cap suposat assentament ibèric com pretén Baltasar Bueno, ni de tribus provinents d'Edetània ni de cap altre lloc.
3-. Juan Garcia Atienza (1930-2011) va ser un cineasta valencià amb una prolífica obra literària que sura entre el relat de ciència ficció i la producció pseudocientífica de caràcter esotèric, entre la divulgació i la pseudohistòria, fins al punt que s'ha convertit en un dels autors de capçalera dels aficionats als fenòmens paranormals i dels autodenominats "amants del misteri". Títols com La mística solar de los templarios, En busca de la historia perdida, Los supervivientes de La Atlántida o La gran manipulación cósmica entre altres del seu ampli catàleg són una mostra reveladora del tarannà de gran part de la seua producció.

4-. Cinc cèntims del mateix ocorre amb les transcripcions de la partitura més antigues que tenim documentades. La del Ball dels Alcides de Gonzalo Valero de 1884 que ha restat inèdita fins a temps molt recents està vinculada al Ball de Torrent i presenta melodies parcialment coincidents amb l'actual. Igualment la titularia el jesuïta Mariano Baixauli al seu manuscrit de principis del segle XX, però en aquest cas ja situa la localització de la peça específicament a Silla, on recull dues versions també semblants en part amb l'actual interpretació. La transcripció recollida per Eduardo M. Torner en 1938, qui ja la nomena pròpiament Danza "dels Porrots", s'apropa encara més al ser dues frases que coincideixen en les primeres de la melodia que s'executa als nostres dies. En tots els casos, les transcripcions presenten les mateixes característiques tonals.

---

BIBLIOGRAFIA

AMADES, Joan. "El Ball de Torrent" dintre de Anales del Centro de Cultura Valenciana, nº32, València, 1953.

ATIENZA PEÑARROCHA, Antonio. "Las danzas de "Els Porrots" de Silla y "Els Bastonots" de Picassent (Valencia)" dintre de Revista de Folklore, nº234, Valladolid, 2000.

LÓPEZ-CHAVARRI ANDÚJAR, Eduardo. Folklore musical español. Madrid, 1956.

RIBERA I TARRAGÓ, Julián. "Para la historia de la música popular" dintre de Boletín de la Real Academia de Historia, vol. 90, quadern 1, Madrid, 1927.

RUIZ DE LIHORY, José. La música en Valencia, València, 1903.

SARAGOSSÀ SARAGOSSÀ, Joan Carles. "Dansa del Porrots de Silla" dintre de Algudor. Revista del Centre d'Estudis Locals de Silla, nº1, Silla, 2000.

TORREBADELLA-FLIX, Xavier. "Del espectáculo acrobático a los primeros gimnasios modernos: Una historia de las compañías gimnástico-acrobáticas en la primera mitad del siglo XIX en España" dintre de Aloma. revista de Psicologia, Ciències de l'educació i de l'Esport, nº 31, Barcelona, 2013.


VALERO MONTERO, Gonzalo "El Ball de Torrent" dintre de L'Avens (segona època), nº8, Barcelona, 1892.