Passa al contingut principal

TONET, EL DOLÇAINER D'EDUARD ESCALANTE

Pel nom de "sainet" és com es coneix un dels subgèneres dintre del teatre. És una obra de curta durada, generalment d'un acte, que solia representar-se com a intermedi o com a final d'una representació de gènere major amb un vessant fonamentalment còmic, ambientada en l'esfera de les classes populars, amb una forta càrrega de tipisme i costumisme, reproduint situacions de caràcter rutinari que esdevenen en hilarants i protagonitzades per un seguit de personatges que encarnen els arquetips de l'època en que s'emmarquen.
La paraula "sainet" és una valencianització del castellanisme "sainete" per referir-se a aquest tipus d'espectacles teatrals. És un terme convencional, genèric, difós al marge dels autors de gènere, principalment per la crítica teatral de l'època -fortament castellanitzada- i pels estudiosos que s'han apropat al fenomen a posteriori (Sirera, 1994: 36) (1).
La seua etimologia cal buscar-la en el diminutiu del mot castellà "saín" pres al seu torn del llatí vulgar "saginum" amb el qual es defineix el greix dels animals. En aquest sentit conservem en la nostra parla el vocable "sagí". Originàriament, el concepte "sainete" feia referència a una petita porció de greix que es duia al sarró i es donava a les bèsties com a premi, recompensa o incentiu per la seua obediència o per la correcta realització d'una escomesa. Amb el temps adoptaren la denominació aquestes obres breus, petits bocins de teatre que premiaven la fidelitat del públic oferint-los una representació complementària a l'obra principal.
Hereus directes dels entremesos barrocs varen assolir tant d'èxit que esdevingueren un dels principals atractius a l'hora d'anar al teatre: una mala obra amb un bon sainet podia salvar-se, però una bona obra amb un mal sainet suposava un fracàs. Les classes populars mostraren una especial predilecció per aquest subgènere amb el qual s'identificaven pel que fa a les situacions, l'ambientació i els personatges. Gent com ells, com els seus veïns i familiars, amb els mateixos gustos i aficions, amb les mateixes ocupacions laborals, que utilitzaven un llenguatge proper al seu, que passaven per les mateixes circumstàncies en carrers i cases com aquelles en les quals discorria la seua pròpia vida (2).
Al País Valencià el sainet va convertir-se en un dels principals atractius culturals i lúdics de la gent del segle XIX i les primeres dècades del segle XX. Des dels primers exemples del gènere l'any 1845 (3) de la mà de Bernat i Valdovi i de Joaquim Garcia-Parrenyo qui, amb el titol Vicenteta de Patraix, adaptava per al públic valencià l'obra de 1815 El sastre y el asistente, o sea, Las bodas cambiadas -coneguda popularment com La Laieta de Sant Just- del barceloní Francesc Renart i Arús, fins a les darreres mostres provinents de la ploma de Peris Celda en la primera meitat del segle XX, es calcula la publicació del voltant de 3.000 títols. Amb una nòmina d'autors amplíssima, destaquen dramaturgs com Rafael M. Liern, Joaquim Balader, Ramon Lladró, Francesc Toredera, Francesc Palanca i Roca, Manuel Millás, etc. I, per descomptat, Eduard Escalante qui introduiria notables modificacions fins al moment solament esbossades per altres autors, com el fet de traslladar l'acció al medi urbà o el reflex de l'ús del castellà macarrònic i farcit de valencianismes emprat per determinats elements dintre del context socio-cultural de l'època amb la pretensió d'ascendir en l'escala social i diferenciar-se dels seus coetanis.
Eduard Escalante (1834-1895) va néixer fortuïtament al barri del Cabanyal de València. El seu pare, Juan Antonio Escalante Casamayor, era un militar d'ideologia liberal nascut a Villena al qual se l'acusava d'estar implicat en diversos casos de conspiració. La seua mare, Mónica Mateu Carvajales, era val·lisoletana i va morir en el moment d'infantar a Eduard. Sembla que amb voluntat d'exiliar-se, els progenitors inicien una fugida des d'Alacant amb l'objectiu d'arribar a Marsella quan va sobrevenir-li el part al seu pas per València. Impossibilitat de fer-se càrrec del nadó per la seua condició de fugitiu el seu pare el va deixar a càrrec de les germanes Josefa i Salvadora Pont, que vivien al barri del Mercat on es va criar.

Eduard Escalante i Mateu

Des dels seus inicis com a autor va decantar-se pel gènere dramàtic. En 1855 escriu les seues dues primeres obres, dos miracles de Sant Vicent (4): La muda i La vanitat castigada i un any després escriu en castellà el drama històric en vers Raquel que no va aconseguir estrenar ni a València ni a Madrid. Durant molt temps, incloent-hi quan ja era un autor reconegut, va guanyar-se la vida amb l'ofici de pintor de palmitos, fins al 1880 quan una crisi dintre del sector l'obliga a abandonar la seua activitat i obté el càrrec de secretari de la Junta Provincial de Beneficència.
En 1861 fa el seu salt al teatre costumista amb la composició d'un sainet en un acte estrenat el dia 7 de desembre d'aquell mateix any al teatre Princesa amb el títol Dèu, dèneu y noranta. La història s'ambienta a una casa baixa de la ciutat de València on viuen el matrimoni format pel tio Pere i la so Tadea. La seua filla Sunsion està enamorada de Tonet, un jove "cocoter" (5) que té una cambra llogada al mateix habitatge. Els pares, però, s'oposen a aquesta relació i pretenen casar-la amb Don Tomás, un home ja madur que ronda a la fadrina i que suposadament està a l'espera de rebre una considerable herència -que mai no arriba- provinent de Manila.


A aquestes dues trames entrelligades, l'amor dels joves i el derivat conflicte generacional que enfronta als pares i Don Tomàs amb els dos estimats, s'afegeix altra trama secundària al voltant del vici de tots els personatges (tant aquests principals com d'altres secundaris) al joc de la loteria, que es presenta com la principal alternativa -per sobre del treball diari- per a obtenir una posició econòmica benestant. Tots els eixos argumentals conflueixen al final de l'obra quan, després d'una escena de tensió verbal i física entre Tonet i el trio format pels pares de Sunsion i Don Tomás, el cocoter desisteix de les intencions de casar-se amb la seua estimada i com a darrer acte d'orgull i d'amor dóna una butlleta premiada (amb els números 10, 19 i 90) de la loteria a la so Tadea per al dot de la núvia. El saber-lo guanyador d'un premi de 119 duros provoca un canvi de parer radical en la mare davant l'estupefacció de Don Tomás: No fá molt era un lusbel / y hara es una bendició. Així acaba el sainet, amb un final feliç quan la interessada so Tadea accedeix al matrimoni entre la seua filla i Tonet.
L'èxit rotund que va suposar l'obra va esperonar el seu autor a escriure una continuació que s'estrenaria al mateix teatre portant per títol La casa de Meca el dia 24 de maig de 1862 on repetien protagonisme els personatges principals. Malgrat que l'estrena va tenir lloc pocs mesos desps de la seua primera part, en l'acció ha transcorregut any i mig des de les noces entre els joves protagonistes de l'episodi anterior, i els rols han canviat. Ara, el principal conflicte matrimonial es desenvolupa entre Tonet i Sunsión. L'home ha deixat el seu treball de cocoter per a dedicar-se a la música, s'ha fet dolçainer. I la seua dona no acaba d'estar massa d'acord:
Sunsion: Vull dir que al mes de casat
tirares llunt la sistella
fuchintli el cos al treball,
y pergueres el ofisi
pera dependre a tocar
la donsaina, fente el conte
de qu'així, de ball en ball,
y de festeta en festeta
aniries tot el añ.
Mes com no eres atra cosa
qu'un donsainer escañat,
y ahon te ouen una volta
no te tornen a cridar.
Però Tonet s'ha entestat a tirar endavant el seu projecte i confia a guanyar de nou un premi en la loteria per assegurar-se el benestar de la família:
Tonet: Com yo peixque
altre terno (6), ya vorás.
Sunsion: Eixa esperansa te pert.
Tonet: Yo m'ha ficat en lo cap
comprarte una botigueta:
tú al taulell y yo tocant...
Interessant resulta aquest fet, deixar el seu ofici per a ser dolçainer, ja que reflexa com la percepció de què el sonador de dolçaina no era la d'un amateur, un aficionat que toca per diversió o com a activitat lúdica exclusivament, sinó que ens ho presenta com una activitat laboral viable, un treballador que cobra per fer la seua tasca, i reforça la idea que històricament ha estat un professional de la música.


A més, apareix com a novetat la figura d'un xiquet que fa les funcions de tabaleter de Tonet. Com que els sainets plantegen els seus personatges d'acord amb arquetips, el tabaleter se'ns presenta amb tots els tòpics que han acompanyat a la figura de l'infant tabaleter al llarg del temps: viu i espavilat, amb una fam insaciable demana menjar a tota hora sense massa rubor, interpel·la als adults amb insolència, desvergonyit i descarat no pot estar de fer-li males passades al seu dolçainer al qual sovint treu de polleguera:
Tonet: No he vist en ma vida
moñicot mes descarat,
ni mes mandria, ni mes topo.
En les festes d'Alfafar
faltá poc pa qu'em frechiren
per ell d'una trabucá.
A la porta del clavari
despues qu'habiem dinat,
m'asentí á pendre la fresca,
y pegar una becá,
sent que me diu, toque, toque,
que pasen per así un sant.
Yo entre veros y no veros,
al ouir el seu tabal,
me pose á tocar la jota,
cuant sent una garrotá.
Obric els ulls: ¡Cristo mio!
y vech qu'era un soterrar.
Chiquet: Vosté me tirá les culpes,
y...
Tonet: Veches si callarás.
Despues el molt embustero
va tindre el valor d'anar
y dir, que yo en lo convit
es que m'habia alumbrat,
y sistelles per llanternes
vea.
Per la seua part, Tonet s'ens presenta com un dolçainer sense formació. El seu aprenentatge és autodidacta, almenys no es fa referència a cap altre dolçainer actue com a mestre o mentor. Al contrari, s'embla ser que el mètode per assimilar les obres es basa en l'oïda, i pel sistema d'assaig-error intenta configurar-se un repertori propi:
Tonet: Pos siñor, difisileta
me s'antoixa la toná;
pero yo la tinc que traure
mes que sapia reventar
Sunsion: ya tenim per a rato.
(...)
Tonet: Vinga, pues: tú ves dient,
que yo t'aniré escoltant,
deprenint al mateix temps
un troset del ¡Ay, mamá!
(...)
Tonet: Si lo qu'el meu pensament
tot cuant sap tararechar
ó poguera eixecutar
en la donsaina, ¡oh portent!
ni Pastrana (7), qu'un ivern
per cuatre napoleon
tocá aquelles variacions
en la porta de l'infern.
Y pera el temps qu'u practique
me pense traureu prou net;
que á no ser qu'el tabaleter
per rara sort m'embolique,
com yo me lleve la gorra,
me torque el front i escopixca,
no sé ya qui me seguixca
á tocar la ball d'Andorra.
¿Encara té el gran valoracions
de burlarse ma muller?
Que toque atre donsainer
Trabuco don alasor.
Les referències a determinades obres als texts transcrits són indicatius dels gustos dels gustos de l'època i del costum dels dolçainers d'adaptar el seu repertori a les tonades de moda dels seus temps. En aquest sentit, Tonet està entestat en aprendre el "¡Ay, Mamá!", nom amb el qual era coneguda una havanera de la sarsuela Una vieja de Joaquim Gaztambide (8). L'obra, estrenada solament dos anys abans al Teatro de la Zarzuela de Madrid, era interpretada en el paper de Conrado -el personatge que entona l'havanera- pel tenor Manuel Sanz de Terroba (1829-1888), una de les principals figures del gènere al segle XIX:
¡Ay, mamá, qué noche aquella
en que el falso me decía,
niña mía, por lo bella,
tú has de ser la estrella mía!
¡Ay, mamita, qué mudanza
me ha causado un español,
que al llevarse mi esperanza,
me dejó sin luz ni sol!


Intencionadament o no, es veu reflectit ací el costum de molts dolçainers d'incloure passatges de sarsuela dintre del seu repertori (9). Fet i fet, no és l'únic esment que apareix al text d'Escalante referent a una sarsuela. Línies més endavant parla del "el Ball d'Andorra", en el que sembla una al·lusió a l'obra "El Valle de Andorra". Es tracta d'una adaptació de l'opereta francesa Le Val d'Andorre (1848) amb llibret de J. de Saint-Georges i música de Jacques-François-Fromental-Élie Halévy. Per a la nova versió, estrenada el 5 de novembre de 1952 al Teatro Circo de Madrid, la música va ser encomanda al mateix J. Gaztambide. També fa menció a "Trabuco don alasor" en el que sembla una deformació del nom Nabucodonosor II el Gran, sobirà de Babilonia als segles VII-VI a.C. i protagonista de la cel·lebre opera Nabucco (1842) de l'italià Giuseppe Verdi.

Ascensio Mora, l'actor valencià que
va encarnar a Tonet.
És interessant destacar igualment la visió que determinats personatges tenen de l'instrument i del seu intèrpret. Al començament de l'obra el senyor Chuan, l'escolà de les monges i nou llogater d'una cambra a la casa, s'interessa per les condicions de tranquil·litat que ofereix el seu arrendament:
Chuan: ¿Y el veinat sol moure broma?
Sunsions: ¿Com?
Chuan: Vullc dir, ¿si hian roidos?
Sunsión: Así no s'ou una mosca.
(Se ou dins tocar una donsaina)
Chuan: Pero se ou una donsaina
y es pichor
Sunsión: (Així en la boca
se li tornara un dragó.)
Chuan: ¡Quin instrument! !una cócora
li tinc sempre! Hasta despues.
L'escena XIII ens presenta també uns comentaris curiosos arran d'una disputa durant una partida de cartes on participen Sunsión, so Tadea i so Rita (la dona que finalment s'ha casat amb Don Tomás) on les dues primeres acusen la tercera de fer trampes. Els retrets passen al pla personal i els marits surten a relluir:
Rita: Aixó es mentira: vosté
si que porta una sabata
en aguasils, ó fent música
du sempre les dos en changla.
Tadea: Señal de qu'els aguasils
als sues pues han estat
Pere: l'aigua
no pot vindre mes á temps,
que va prenint cos la falla.
Rita: Al cap y a la fi, la muller
de un donsainer.
Pere: ¡Eh! ¿qué parlà
vosté?
Sunsion: ¡Pare!
Tadea: Tu no et fiques.
Pere: Ell si toca la donsaina
es en honra y cortesia.
Sunsion: Y muchito que sí.
Malgrat que ni els sogres ni l'esposa acaben d'estar gaire d'acord amb què Tonet toque la dolçaina, davant un atac extern fan pinya. L'escena puja de tensió i les amenaces comencen a succeir-se, quan, esverat pel rebombori organitzat, entra Tonet amb la dolçaina a la mà apuntant-los com si fóra un revòlver:
Tonet: Qui es moga, l'ensenc en flama.
Chuan: ¡Un cachorret! (10)
Tonet: ¡Qu'el despare!
Pere: ¡Un cachorret!
Rita y Tadea: ¡A la guardia!
Tomás: Home, baixe eixa pistola.
Tonet: Es un revolvér.
Pere: Amagal,
que te se pot escapar.
Rita: yo me muic (Cau en una cadira)
Tadea: Yo em pose mala (Idem.)
Sunsion: Tono, que mos compromets.
Pere: que vas a pedre... la casa:
no chues en eixes armes.
Tonet: Tio Pere, si es la donsaina.
Pere: Ya ha pasat eixir set bales
d'un canonet de fer calsa.

Ilustració de l'escena per a l'edició de la Biblioteca de Las Provincias
(any 1922-23)

L'acció requereix la intervenció policial i l'agent, entre altres coses, els comunica que el joc de la loteria ha estat prohibit. La notícia provoca l'astorament de Pere qui veu com els seus somnis de progressar i eixir de les penúries s'ensorren. Però llavors Tonet li proposa una
solució amb la qual es dòna per finalitzada l'obra: fer-se tabaleter.
Tonet: Tio Pere,
si vol creure, vosté pot
la loteria olvidar
guañanse mol vé el menchar.
Pere: ¿Com?
Tonet: Tocant el tabalót.
Pere: Tu estás loco.
Tomás: Quina empresa.
Tadea: No'l fiquen en tabardillos.
Tonet: En dos dies els palillos
els redobla mes apresa
qu'el cherma del Só Cheroni.
Vorá com yo l'espabile.
So Tadea, vosté file.
(...)
Pere: Yo,
estic pensant en la capa.
Tonet: ¿La vol? prenga el meu consell.
Pere: De tabalot sente plasa.
Tadea: Aixó faltaba en la casa
pa buidarnos el servell.
Pere: Tu m'has ficat en un clot:
en lo tracte, que si un dia
tornara la loteria,
es que penche el tabalot.

NOTES
1-. El propi Eduard Escalante mai va fer servir aquesta denominació per referir-se a les seues obres, a les quals designa com "pieza", juguete", "cuadro" o fins i tot "zarzuela" en aquelles que comporten parts musicades.
2-. Certament, cal agafar-se amb precaució el qualificatiu de "realista" que freqüentment se'ls aplica, ja que defugien tractar certs temes com la conflictivitat social, la crítica als grups dirigents o les desigualtats econòmiques, qüestions aquestes que formaven part del dia a dia de les classes populars que suposadament eren representades. I en cas de aparèixer, sempre era de forma tangencial i com a motiu per a fer broma. Amés, no cal oblidar que els personatges es presenten fortament estereotipats, com una mena de caricatura de la realitat. Però aquesta visió bonhomiosa i afable de la realitat era del gust del públic. Per això, cada cop més, els sainets començaren a representar-se de forma independent al marge d'altres funcions.
3-. Malgrat que aquest és el moment considerat com d'eclosió del gènere, el primer exemple de sainet es remunta a 1817 amb Més s'aprecien els diners que la sang i el parentesc de Vicent Manuel Branchart i Alfonso.
4-. Els miracles de Sant Vicent són representacions teatrals protagonitzades per infants que tenen lloc a l'aire lliure a diversos indrets de la ciutat de València -coneguts com "altars"- el cap de setmana immediatament anterior a la festa del sant i el mateix dia (dilluns després de Pasqua). La temàtica versa sobre diversos episodis taumatúrgics del sant valencià, sense que açò constitueixca un relat fidel i històric dels fets mostrats.
5-. El cocoter és un dels oficis desapareguts de la València antiga. Es tractava d'un personatge que venia de forma ambulant cocots: pastissets de farina en forma de mitja lluna farcits, generalment, de peix. Proveït d'una cistella on duia la seua mercaderia i una bota de vi, anava oferint els seus productes al crit de Cocots i vi, cavallers! pels mercats i porrats, així com per tots aquells llocs amb una concentració notable de gent com la plaça de bous o la platja els dies de pasqua i estiu.
6-. En el joc de la loteria vella, un terno és com es coneix la combinació guanyadora de tres números. Altres combinacions que podien resultar guanyadores eres el ambo (2 números), la quarta, la quinta...
7-. Antoni Pastrana va ser un conegut dolçainer de la primera meitat del segle XIX nadiu de Llíria. La referència a les "variacions a la porta de l'infern" pot fer referència certa llegenda que va circular segons la qual va ser contractat en certa ocasió pel mateix diable.
8-. El tudelà Joanquín Gaztambide (1822-1870) va ser un dels compositors referents del gènere a meitat del vuit-cents. Junt a Francisco Asenjo Barbieri (1823-1894), José Inzenga (1828-1891), Rafael Hernando (1822-1888) y Cristóbal Oudrid (1825-1877) conformaren l'anomenat "Grupo de los Cinco" i varen revolucionar el concepte de sarsuela que fins al moment es tenia.
9-. Per a més informació al respecte de l'ús de melodies extretes de sarsuela per part dels dolçainer podeu consultar en aquest mateix blog: http://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2015/02/dolcaina-vs-musica-culta-3.html
10-. "Cachorro" era el nom amb que popularment eren conegudes les pistoles que, per les seues reduïdes dimensions, solien dur-se amagades en les butxaques.


BIBLIOGRAFIA

ESCALANTE, Eduard. El Deu, dènau y noranta, València, 1869

ESCALANTE, Eduard. La casa de Meca, València, 1867

REUS i BOYD-SWAN, Francesc. Les col·leccions teatrals valencianes abans la Guerra Civil, Alacant, 1998.

SANSANO, Gabriel. "Tres notes sobre l'actor Joaquim García.Parrenyo i la seua obra Vicenteta de Patraix (1845)" dintre de Professor Joaquim Molas : memòria, escriptura, història. Barcelona, 2003.
SIRERA, Josep Lluis. "Del sainet valencià i els seus límits" dintre de L'Aiguadolç, nº19-20, Dénia, 1994.

VALVERDE, Salvador. El Mundo de la Zarzuela, Madrid, 1979.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o