dimecres, 21 de juny de 2017

LES COLLES (5) - AGRUPACIONS INTERRELACIONALS


La instauració de les escoles públiques de dolçaina va suposar un gir en tots els planejaments que fins el moment es tenien. Fins a aquell moment, no era fàcil apropar-se a l'ensenyament de l'instrument. Per un costat, les agrupacions familiars condicionaven a pertinença al col·lectiu d'acord amb els lligams de consanguinitat i l'accés a l'aprenentatge de qualsevol que no formara part del nucli familiar és excepcional i està supeditat a les necessitats circumstancials d'un determinat moment. al seu torn, les agrupacions pseudo-gremials tenen com a principal requisit el vistiplau del mestre, sense el qual no era possible entrar a formar part de l'engranatge laboral que suposava l'ofici de dolçainer.
Òbviament, l'existència d'aquestes dues institucions d'aprenentatge no exclouen altres fórmules: sempre han existit autodidactes i eclèctics que de forma individual s'iniciaren en la pràctica de la dolçaina. Un cas ben conegut i paradigmàtic en aquest sentit és el del xirimiter alcoià Bene Ripoll, un músic originàriament clarinetista qui de forma fortuïta i aplicant els seus coneixements previs com a músic de banda va convertir-se en una de les principals referències de l'instrument a les comarques centrals des de la postguerra fins ben entrat el segle XX.
Però amb la creació dels centres públics d'ensenyament tots aquests entrebancs que suposaven els sistemes habituals d'aprenentatge saltaven pels aires i qualsevol podia iniciar-se en la pràctica de l'instrument. Cert és que aquestes primeres escoles conserven en la seua mentalitat i en els seus procediments cert regust heretat del fornat pseudo-gremial. Segueix havent-hi certa jerarquització en les funcions i el rol del mestre va més enllà del d'una autoritat acadèmica i segueix conservant certes atribucions que tenien difícil encaix en aquesta nova època i en una institució d'aquest tipus com, per exemple, la distribució arbitrària d'actes i jornals.
Però amb tot i això, l'augment de sonadors gràcies a la possibilitat d'accés a l'aprenentatge per amplis sectors de la societat és innegable, i aquest fet va traduir-se en dos fenòmens que van estretament lligats. Per una part assistim a una socialització de l'instrument: en eliminar les limitacions que implicaven els models familiar i pseudo-gremial tothom que ho desitjara podia adquirir una sèrie de coneixements més que foren bàsics i elementals -vists des dels nostres dies- i aquests nous aprenents ho assumeixen partint d'unes idees, conviccions, expectatives o bagatge cultural pròpies, per tant variables d'un alumne a altre.
Un exemple ben clar del que significa l'obertura pel que fa a les ensenyances de la dolçaina el trobem en la irrupció de les dones a un món que fins al moment els havia estat vetat. Amb anterioritat hi havia contades excepcions: l'esposa tabaletera del moro Gaudill a Vila-real a finals del segle XV, algunes informacions que apunten a la també tabaletera dona de Ventura Moreno de Vilallonga (la Safor) als anys 40 dels segle XX, i més recentment Rosa Chirivella, tabaletera descendent de la nissaga dels Xirivella de Foios i casada amb el també dolçainer Pep Palau. I poca cosa més. Exemples distingits però puntuals de tabaleteres -que no dolçaineres- què, a més tenien un vincle amb l'instrument per mitjà d'un parent masculí. La prova més palpable és que, tret de Rosa Chirivella -encara viva i en actiu- la resta de noms d'aquelles peoneres ni tan sols han transcendit. Ara, al principi de forma tímida però cada cop més amb major freqüència i persistència, les dones han anat conquerint, i segueixen fent-ho, l'espai que per dret propi els correspon en el món de la dolçaina.
I després trobem el segon ítem idiosincràtic que se'n deriva d'aquestes escoles: si abans aquell que s'endinsava en l'aprenentatge de la dolçaina i/o el tabal ho feia amb uns objectius clarament professionals, i per tant lligats als rendiments econòmics derivats d'aquesta activitat, ara la casuística és molt més àmplia i variada. Hi ha qui s'acosta per un tema d'inquietuds culturals, també com un espai d'interacció social, altres com mera una activitat lúdica, alguns amb un rerefons polític ja siga progressista -com comentàrem a l'anterior entrada- o reaccionària a partir d'uns postulats tradicionalistes... També és cert que la idea del professionalisme seguia estant present, i si bé no tan notòriament al principi, amb els pas dels anys alguns l'adquiriren com la seua activitat laboral.
Fora com fora, la proliferació de dolçainers va ser notòria a final dels 70 i principis del 80 del segle XX, i grups de sonadors sorgits de les escoles no tardaren a organitzar-se com a col·lectius al marge de l'activitat d'aquestes. Poden provenir d'un origen comú o no, però l'estructuració jeràrquica es desdibuixa i la figura del mestre s'esvaeix en una associació que presenta una certa horitzontalitat pel que respecta a drets i deures entre iguals. És el que hem denominat "Agrupacions interrelacionals"
5-. Agrupacions interrelacionals
Malgrat que ens estem referint a formacions creades i desenvolupades a finals de la dècada dels 70 i principis dels anys 80 del segle XX, el seu precedent més clar cal situar-lo a la dècada dels anys 20 del mateix segle amb la formació que va ser coneguda com el "Trio Mundial". Aquest conjunt els formaven dues dolçaines: Pedro Alonso Sella (1880 -1963) d'Algímia d'Alfara, conegut popular ment com el tio Pere Sella i alumne de Salvador Montoliu de Tales; i Liborio Berbis Torres (1865 - ?) pertanyent a la segona generació de Los Leones d'Almedíxer tot i que vivia a la vila de Geldo (L'Alt Palància). Es feien acompanyar pel tabaleter Amadeo Poyo Andreu (1914 - 1985) també del poble d'Alfara que s'havia iniciat en les baquetes gràcies als ensenyaments de Pedro Alonso (Caballer, 2003: 4).

Anunci publicat al Anuario Batllé de 1914.
Sovint són referits a la premsa de l'època com a "concertistas", però en realitat es dedicaven a tots tipus d'actuacions. Les cròniques refereixen diverses participacions a festes de caràcter popular on assoliren un notable èxit:
En Jérica. En las fiestas populares que se celebran en esta población actual los notables dulzaineros Trío Mundial Alonso Berbis, que tanto en los pasacalles como en el concierto del dia 21, fueron muy aplaudidos.
Los notables concertistas obtuvieron un brillante éxito, que nos complacemos en publicar, ya que se había dicho que quienes actuaban en Jérica eran los de Tales, cuando ha sido el celebrado Trío Mundial Alonso Berbis, para contratar el cual hay que dirigirse a Algimia de Alfara (Las Provincias del dia 23 de setembre de 1924, pàg. 4).
La seua principal zona d'influència se situa, per la proximitat geogràfica, en les comarques del Camp de Morvedre i l'Alt Palància, però se'n documente en altres comarques com l'Horta Nord (participen en les festes de Meliana l'any 1929) o contrades més allunyades com la ciutat d'Almansa (Albacete) els anys 1928 i 1929.
També varen protagonitzar una de les polèmiques que varen envoltar el primer concurs de dolçainers celebrat a la ciutat de València de 1923 quan els va estar vetada la seua participació en presentar-se en format de trio quan el concurs estava destinat a dolçainers solistes (acompanyats d'un tabaleter):
A propósito de este, hemos de hacer constar que los concertista de dulzaina que forman el Trío Mundial, deseaban tomar parte en este concurso; pero no han podido hacerlo por que es individual; es decir, de dulzaina y tamboril, más que por parejas (El Pueblo del dia 20 de juliol de 1923, pàg. 2).
Per primer cop, una associació de dolçainers que l'únic vincle aparent que presenten és la proximitat geogràfica es presenten com a formació. No són una agrupació conjuntural, ja que hi ha un treball i uns vincles que van més enllà d'una partició col·lectiva puntual. Tampoc són una agrupació familiar, ja que no existeixen vincles de consanguinitat entre els seus membres, ni una agrupació pseudo-gremial, ja que provenen d'orígens diversos (amb el matís que comporta el cas del tabaleter Amadeo Poyo que sembla ser alumne de Perdro Alonso). Òbviament no són una agrupació escolar, ja que no formen part de cap escola de dolçaina, sinó que s'han format com a intèrprets sobre les més variades circumstàncies i pels esdevenirs de la Història -possiblement conseqüència de la influència i l'ascendent que tant la nissaga de Tales com la d'Almedíxer tenen en els seus membres) han acabat formant un conjunt tots tres.
Però hi ha altre fet que -més que aparente ser una qüestió superficial- no podem obviar, ja que representa una fita pel que respecta a les diferents formacions col·lectives de dolçainers que fins al moment s'havien donat. El cas del "Trio Mundial" és especialment significatiu perquè adopta una identificació neutra per al conjunt. Aquesta denominació desplaça el que fins al moment era el costum de citar als dolçainers pel seu lloc de procedència geogràfica, el cognom o el sobrenom de la família, la identitat del mestre o la institució acadèmica a la qual represenen. Certament continuen apareixent citats amb determinats matisos, com "Trio Mundial" de Algímia o "Trio Mundial" Alonso Berbis o abreviat com "Trio Mundial" Alonso, però el fet que adopten aquest nom que els integra a tots tres per igual és indicatiu d'un model de formació inèdit fins al moment.
Però és un cas aïllat en el seu context històric. Caldria esperar a les fornades de dolçainers sorgides de les primeres escoles públiques per a que aquest model es repetira. En aquest sentit, des de finals dels 70 del segle XX es produeixen associacions de dolçainers -amb un origen geogràfic o acadèmic comú o no- que trenquen amb les tipologies d'agrupació existents.
Una de les primeres formacions que esdevingueren fruit de la col·laboració entre diversos intèrprets sorgits de les primeres fornades de les escoles va ser el conegut com "Col·lectiu Moma" o "Col·lectiu de dolçainers La Moma" integrat per gent provinent principalment de les primeres generacions sorgides de l'Escola Municipal de Dolçaina de València. Entre els seus membres hi ha noms destacats: Joan Martínez, Enric Gironés, Xavier Ahuir, Raimón Galiana, Paco Bessó, Paco Ramírez... L'experiència no va ser massa llarga, la dispersió geogràfica d'alguns dels seus membres així com la marcada personalitat de la majoria d'ells varen ser factors que jugaren en la seua contra. Amb tot, varen participar en multitud d'actuacions i se'ls recorda per la seua participació a diversos concerts d'Al Tall els anys 1979 i 1980 tant a València com a Barcelona quan intervenien en els passatges de dolçaina durant la interpretació del Cant dels Maulets:
Además, en los actuales conciertos del Romea están reforzadoS muy sonoramente por el colectivo de dulzainas "La Moma", lo que confiere al espectáculo un marcado acento de fiesta popular callejera (La Vanguardia del dia 27 de març de 1980, pàg. 60).

Mebres del Col·lectiu de dolçainers la Moma
Foto: Enric Gironés

Poc temps després, a principis de la dècada dels 80 faria la seua aparició en escena altra formació de destacada importància com seria "Benibarralet". Aquest grup incloïa alguns dels membres que havien format part del Col·lectiu la Moma com eren l'ontinyentí Enric Gironés i Joan Martínez de Bocairent, als quals se'ls afegia com a dolçaina Xavier Richart.

Benibarralet a una actuació a Elx a principis dels 80
Foto: Enric Gironés

Moltes altres formacions han adoptat aquest model com a propi al llarg de les darreres dècades. En alguns casos han evolucionat cap a altres fórmules però en altres s'han mantingut. El cas més destacat és sens dubte el de "La Inestable". Forjada a principis dels 90 va presentar una formació oscil·lant amb entrades i sortides de diversos músics de renom. Per ella passaren noms reputats com el de Josemi Sánchez o Jacint Hernández com a dolçainers, o Toni de la Asunción com a percusionista. Finalment el grup acabaria conformant-se per tres dolçaines: Xavier Richart, Alejandro Blay i Hipolit Agulló, més el tabaleter Vicent Borràs.
A la seua innegable qualitat interpretativa, palesa en les seues actuacions en directe així com en diversos treballs discogràfics com Primer premi de composició per a dolçaina Ciutat d'Algemesí (1999) o Dolçaines en festa (2004) cal afegir la tasca pedagògica i docent dels seus membres. Finalment, després de gairebé 20 anys en actiu com a formació abandonarien la seua tasca com a grup a finals de l'any 2012.

Actuació de La Iestable amb la seua formació fenitiva.
Font: Colla Malpasset de Cocentaina


Com veiem, estem enfront d'una nova concepció del que és una agrupació de dolçainers. Es tracta de formacions estables bastides amb elements provinents de diferents orígens geogràfics i/o trajectòries musicals però es tracta de grups estables, lluny de la circumstancialitat que hi detectàvem en les "agrupacions conjunturals". No hi ha vincles de sang entre els seus membres, ni relacions "mestre-deixeble", tot i que es poden fer certes puntualitzacions. És cert què, com ocorre en qualsevol altre col·lectiu, hi ha personalitats que sobresurten per sobre de la resta, un fet imputable als més diversos motius: el mateix caràcter, la trajectòria musical, l'experiència, la formació acadèmica... Però la figura clàssica del mestre resta inexistent, estem enfront d'un tipus d'agrupacions que podríem considerar "horitzontals", en el sentit trenquen en les jerarquies verticals que fins ara predominaven en qualsevol altre mòdol de formació col·lectiva de dolçainers.


BIBLIOGRAFIA
AHUIR CARDELLS, Xavier. Mètode de dolçaina, València, 1989.
CABALLER, Eduard. "La dolçaina i el tabal al Mocador. 25 anys de música tradicional valenciana" dintre de Llibret Falla El Mocador de Sagunt, Sagunt, 2003.

RICHART PERIS, Xavier. Estudiant la dolçaina. Mètode i tècnica, València, 1992.