La
instauració de les escoles públiques de dolçaina va suposar un gir
en tots els planejaments que fins el moment es tenien. Fins
a aquell moment, no era fàcil apropar-se a l'ensenyament de
l'instrument. Per un costat, les agrupacions familiars condicionaven
a pertinença al col·lectiu d'acord
amb els
lligams de consanguinitat i l'accés a
l'aprenentatge de
qualsevol que no formara part del
nucli familiar és excepcional i està supeditat a les necessitats
circumstancials d'un determinat moment. al seu torn, les agrupacions
pseudo-gremials tenen com a principal requisit el vistiplau del
mestre, sense el qual no era possible entrar a formar part de
l'engranatge laboral que suposava l'ofici de dolçainer.
Òbviament,
l'existència d'aquestes dues institucions d'aprenentatge no
exclouen altres fórmules: sempre han existit autodidactes i
eclèctics que de forma individual s'iniciaren en la pràctica de la
dolçaina. Un cas ben conegut i paradigmàtic en aquest sentit és el
del xirimiter alcoià Bene Ripoll, un músic originàriament
clarinetista qui de forma fortuïta i aplicant
els seus coneixements previs com a músic de banda
va convertir-se en una de les principals referències de l'instrument
a les comarques centrals des de la postguerra fins ben entrat el
segle XX.
Però
amb la creació dels centres públics d'ensenyament tots aquests
entrebancs que suposaven els sistemes habituals d'aprenentatge
saltaven pels aires i qualsevol podia iniciar-se en la pràctica de
l'instrument. Cert és que aquestes primeres escoles conserven en la
seua mentalitat i en els seus procediments cert regust heretat del
fornat pseudo-gremial. Segueix havent-hi certa jerarquització en les
funcions i el rol del mestre va més enllà del d'una autoritat
acadèmica i segueix conservant certes atribucions que tenien difícil
encaix en aquesta nova època i en una institució d'aquest tipus
com, per exemple, la distribució arbitrària d'actes i jornals.
Però
amb tot i això, l'augment de sonadors gràcies a la possibilitat
d'accés a l'aprenentatge per amplis sectors de la societat és
innegable, i aquest fet va traduir-se en dos fenòmens que van
estretament lligats. Per una part assistim a una socialització de
l'instrument: en eliminar les limitacions que implicaven els models
familiar i pseudo-gremial tothom que ho desitjara podia adquirir una
sèrie de coneixements més que foren bàsics i elementals -vists des
dels nostres dies- i aquests nous aprenents ho assumeixen partint
d'unes idees, conviccions, expectatives o bagatge cultural pròpies,
per tant variables d'un alumne a altre.
Un
exemple ben clar del que significa l'obertura pel que fa a les
ensenyances de la dolçaina el trobem en la irrupció de les dones a
un món que fins al moment els havia estat vetat. Amb anterioritat hi
havia contades excepcions: l'esposa tabaletera del moro
Gaudill a Vila-real a finals del segle XV, algunes informacions que
apunten a la també tabaletera dona de Ventura Moreno de Vilallonga
(la Safor) als anys 40 dels segle XX, i més recentment Rosa
Chirivella, tabaletera descendent de la nissaga dels Xirivella
de Foios i casada amb el també dolçainer Pep Palau. I poca cosa
més. Exemples distingits però puntuals de tabaleteres -que no
dolçaineres- què, a més tenien un vincle amb l'instrument per
mitjà d'un parent masculí. La prova més palpable és que, tret de
Rosa Chirivella -encara viva i en actiu- la resta de noms d'aquelles
peoneres ni tan sols han transcendit. Ara, al principi de forma
tímida però cada cop més amb major freqüència i persistència,
les dones han anat conquerint, i segueixen fent-ho, l'espai que per
dret propi els correspon en el món de la dolçaina.
I
després trobem el segon ítem idiosincràtic que se'n deriva
d'aquestes escoles: si abans aquell que s'endinsava en l'aprenentatge
de la dolçaina i/o el tabal ho feia amb uns objectius clarament
professionals, i per tant lligats als rendiments econòmics derivats
d'aquesta activitat, ara la casuística és molt més àmplia i
variada. Hi ha qui s'acosta per un tema d'inquietuds culturals, també
com un espai d'interacció social, altres com mera una activitat
lúdica, alguns amb un rerefons polític ja siga progressista -com
comentàrem a l'anterior entrada- o reaccionària a partir d'uns
postulats tradicionalistes... També és cert que la idea del
professionalisme seguia estant present, i si bé no tan notòriament
al principi, amb els pas dels anys alguns l'adquiriren com la seua
activitat laboral.
Fora
com fora, la proliferació de dolçainers va ser notòria a final
dels 70 i principis del 80 del segle XX, i grups de sonadors sorgits
de les escoles no tardaren a organitzar-se com a col·lectius al
marge de l'activitat d'aquestes. Poden provenir d'un origen comú o
no, però l'estructuració jeràrquica es desdibuixa i la figura del
mestre s'esvaeix en una associació que presenta una certa
horitzontalitat pel que respecta a drets i deures entre iguals. És
el que hem denominat "Agrupacions interrelacionals"
5-.
Agrupacions interrelacionals
Malgrat
que ens estem referint a formacions creades i desenvolupades a finals
de la dècada dels 70 i principis dels anys 80 del segle XX, el seu
precedent més clar cal situar-lo a la dècada dels anys 20 del
mateix segle amb la formació que va ser coneguda com el "Trio
Mundial". Aquest conjunt els formaven dues dolçaines: Pedro
Alonso Sella (1880 -1963) d'Algímia d'Alfara, conegut popular ment
com el tio Pere Sella i alumne de Salvador Montoliu de Tales;
i Liborio Berbis Torres (1865 - ?) pertanyent a la segona generació
de Los Leones d'Almedíxer tot i que vivia a la vila de Geldo
(L'Alt Palància). Es feien acompanyar pel tabaleter Amadeo Poyo
Andreu (1914 - 1985) també del poble d'Alfara que s'havia iniciat
en les baquetes gràcies als ensenyaments de Pedro Alonso (Caballer,
2003: 4).
 |
| Anunci publicat al Anuario Batllé de 1914. |
Sovint
són referits a la premsa de l'època com a "concertistas",
però en realitat es dedicaven a tots tipus d'actuacions. Les
cròniques refereixen diverses participacions a festes de caràcter
popular on assoliren un notable èxit:
En
Jérica. En las fiestas populares que se celebran en esta población
actual los notables dulzaineros Trío Mundial Alonso Berbis, que
tanto en los pasacalles como en el concierto del dia 21, fueron muy
aplaudidos.
Los
notables concertistas obtuvieron un brillante éxito, que nos
complacemos en publicar, ya que se había dicho que quienes actuaban
en Jérica eran los de Tales, cuando ha sido el celebrado Trío
Mundial Alonso Berbis, para contratar el cual hay que dirigirse a
Algimia de Alfara (Las Provincias del dia 23 de setembre de
1924, pàg. 4).
La
seua principal zona d'influència se situa, per la proximitat
geogràfica, en les comarques del Camp de Morvedre i l'Alt Palància,
però se'n documente en altres comarques com l'Horta Nord (participen
en les festes de Meliana l'any 1929) o contrades més allunyades com
la ciutat d'Almansa (Albacete) els anys 1928 i 1929.
També
varen protagonitzar una de les polèmiques que varen envoltar el
primer concurs de dolçainers celebrat a la ciutat de València de
1923 quan els va estar vetada la seua participació en presentar-se
en format de trio quan el concurs estava destinat a dolçainers
solistes (acompanyats d'un tabaleter):
A
propósito de este, hemos de hacer constar que los concertista de
dulzaina que forman el Trío Mundial, deseaban tomar parte en este
concurso; pero no han podido hacerlo por que es individual; es decir,
de dulzaina y tamboril, más que por parejas (El
Pueblo
del
dia 20 de juliol de 1923, pàg. 2).
Per
primer cop, una associació de dolçainers que l'únic vincle aparent
que presenten és la proximitat geogràfica es presenten com a
formació. No són una agrupació conjuntural, ja que hi ha un
treball i uns vincles que van més enllà d'una partició col·lectiva
puntual. Tampoc són una agrupació familiar, ja que no existeixen
vincles de consanguinitat entre els seus membres, ni una agrupació
pseudo-gremial, ja que provenen d'orígens diversos (amb el matís
que comporta el cas del tabaleter Amadeo Poyo que sembla ser alumne
de Perdro Alonso). Òbviament no són una agrupació escolar, ja que
no formen part de cap escola de dolçaina, sinó que s'han format com
a intèrprets sobre les més variades circumstàncies i pels
esdevenirs de la Història -possiblement conseqüència de la
influència i l'ascendent que tant la nissaga de Tales com la
d'Almedíxer tenen en els seus membres) han acabat formant un conjunt
tots tres.
Però
hi ha altre fet que -més que aparente ser una qüestió superficial-
no podem obviar, ja que representa una fita pel que respecta a les
diferents formacions col·lectives de dolçainers que fins al moment
s'havien donat. El cas del "Trio Mundial" és especialment
significatiu perquè adopta una identificació neutra per al conjunt.
Aquesta denominació desplaça el que fins al moment era el costum de
citar als dolçainers pel seu lloc de procedència geogràfica, el
cognom o el sobrenom de la família, la identitat del mestre o la
institució acadèmica a la qual represenen. Certament continuen
apareixent citats amb determinats matisos, com "Trio Mundial"
de Algímia o "Trio Mundial" Alonso
Berbis o abreviat com "Trio Mundial"
Alonso, però el fet que
adopten aquest nom que els integra a tots tres per igual és
indicatiu d'un model de formació inèdit fins al moment.
Però
és un cas aïllat en el seu context històric. Caldria esperar a les
fornades de dolçainers sorgides de les primeres escoles públiques
per a que aquest model es repetira. En aquest sentit, des de finals
dels 70 del segle XX es produeixen associacions de dolçainers -amb
un origen geogràfic o acadèmic comú o no- que trenquen amb les
tipologies d'agrupació existents.
Una
de les primeres formacions que esdevingueren fruit
de la col·laboració entre diversos intèrprets sorgits de les
primeres fornades de les escoles va ser el conegut com "Col·lectiu
Moma" o
"Col·lectiu
de dolçainers La Moma"
integrat per gent provinent principalment de les primeres generacions
sorgides de l'Escola Municipal de Dolçaina de València. Entre els
seus membres hi ha noms
destacats: Joan Martínez, Enric Gironés, Xavier Ahuir, Raimón
Galiana, Paco Bessó, Paco Ramírez...
L'experiència no va ser massa llarga, la dispersió geogràfica
d'alguns dels seus membres així com la marcada personalitat de la
majoria d'ells varen ser factors que jugaren en la seua contra. Amb
tot, varen participar en multitud d'actuacions i se'ls recorda per la
seua participació a diversos concerts d'Al Tall els
anys 1979 i 1980 tant
a València com a Barcelona quan
intervenien en els passatges de dolçaina durant la interpretació
del Cant dels Maulets:
Además,
en los actuales conciertos del Romea están reforzados muy
sonoramente
por el colectivo de dulzainas "La
Moma",
lo
que confiere al espectáculo un marcado acento de fiesta popular
callejera
(La
Vanguardia del
dia 27 de març de 1980, pàg. 60).
 |
| Mebres del Col·lectiu de dolçainers la Moma Foto: Enric Gironés |
Poc temps després, a principis de la dècada dels 80 faria la seua aparició en escena altra formació de destacada importància com seria "Benibarralet". Aquest grup incloïa alguns dels membres que havien format part del Col·lectiu la Moma com eren l'ontinyentí Enric Gironés i Joan Martínez de Bocairent, als quals se'ls afegia com a dolçaina Xavier Richart.
 |
| Benibarralet a una actuació a Elx a principis dels 80 Foto: Enric Gironés |
Moltes altres formacions han adoptat aquest model com a propi al llarg de les darreres dècades. En alguns casos han evolucionat cap a altres fórmules però en altres s'han mantingut. El cas més destacat és sens dubte el de "La Inestable". Forjada a principis dels 90 va presentar una formació oscil·lant amb entrades i sortides de diversos músics de renom. Per ella passaren noms reputats com el de Josemi Sánchez o Jacint Hernández com a dolçainers, o Toni de la Asunción com a percusionista. Finalment el grup acabaria conformant-se per tres dolçaines: Xavier Richart, Alejandro Blay i Hipolit Agulló, més el tabaleter Vicent Borràs.
A
la seua innegable qualitat interpretativa, palesa en
les seues actuacions en directe així com en
diversos treballs discogràfics com Primer premi de
composició per a dolçaina Ciutat d'Algemesí
(1999) o Dolçaines
en festa (2004)
cal afegir la tasca
pedagògica i docent dels
seus membres. Finalment,
després
de gairebé 20 anys en actiu com a formació abandonarien la seua
tasca com a grup a finals de l'any 2012.
 |
| Actuació de La Iestable amb la seua formació fenitiva. Font: Colla Malpasset de Cocentaina |
Com veiem, estem enfront d'una nova concepció del que és una agrupació de dolçainers. Es tracta de formacions estables bastides amb elements provinents de diferents orígens geogràfics i/o trajectòries musicals però es tracta de grups estables, lluny de la circumstancialitat que hi detectàvem en les "agrupacions conjunturals". No hi ha vincles de sang entre els seus membres, ni relacions "mestre-deixeble", tot i que es poden fer certes puntualitzacions. És cert què, com ocorre en qualsevol altre col·lectiu, hi ha personalitats que sobresurten per sobre de la resta, un fet imputable als més diversos motius: el mateix caràcter, la trajectòria musical, l'experiència, la formació acadèmica... Però la figura clàssica del mestre resta inexistent, estem enfront d'un tipus d'agrupacions que podríem considerar "horitzontals", en el sentit trenquen en les jerarquies verticals que fins ara predominaven en qualsevol altre mòdol de formació col·lectiva de dolçainers.
BIBLIOGRAFIA
AHUIR
CARDELLS, Xavier. Mètode de dolçaina, València, 1989.
CABALLER,
Eduard. "La dolçaina i el tabal al Mocador. 25 anys de música
tradicional valenciana" dintre de
Llibret
Falla El Mocador de Sagunt,
Sagunt, 2003.
RICHART
PERIS, Xavier. Estudiant
la dolçaina. Mètode i tècnica,
València, 1992.
Comentaris