Els
sistemes de transmissió de l'instrument habituals fins ben entrat el
segle XX no estaven exempts de limitacions que condicionaven l'accés
a l'aprenentatge a més sectors amplis de la societat. Per una part,
les denominades "agrupacions familiars", eren associacions
de tipus clànic que restringien principalment l'ensenyament i la
pertinença al col·lectiu als membres del mateix llinatge. Per altre
costat teníem les "agrupacions pseudo-gremials" què, tot
i no constrènyer-se en vincles de consanguinitat, comptaven amb els
condicionats que imposava la figura del mestre en el seu rol de cap
suprem d'aquesta mena de protoescoles: ell decidia qui i quan podia
ser el seu deixeble, ell estipulava les condicions per a formar part
del seu cercle, i ell determinava qui estava preparat i qui no per a
seguir endavant. A més, cal no oblidar la mentalitat i les
avinenteses històriques que envoltaren moltes d'aquestes
agrupacions: si bé és cert que a curt i mitjà termini poder
comptar amb alumnes repercutia positivament, també estaven formant
dolçainers que a la llarga podien esdevenir competència directa.
Però
el plantejament va funcionar durant anys, segles podríem atrevir-nos
a aventurar. Preservava entre els dolçainers la idiosincràsia
pròpia de l'ofici i, a sobre, permetia un control i una regulació,
més que fóra inconscient, de l'oferta i la demanda de sonadors. No
obstant això, cap a la dècada dels anys 70 del segle XX la situació
provocaria una caiguda en barrina i el sistema es col·lapsaria.
Moltes són les causes que poden esgrimir-se, però bàsicament es
poden agrupar en dos grans blocs.
Per
una part el context sociopolític de l'època ens situa als darrers
anys de la Dictadura. Durant dècades, la doctrina franquista havia
fet servir la música, la el ball, els rituals i les celebracions
vinculades a la cultura tradicional com instruments propagandístics
d'enaltiment al règim i de glorificació al nacionalcatolicisme.
I
una de les puntes de llança d'aquest procés varen ser sens dubte
els Coros y Danzas de la Sección Femenina,
la llavor dels quals encara és
font de polèmica i disputes dialèctiques. Si bé és cert que varen
dur
a terme una
important tasca
de recopilació de materials, els mètodes i procediments emprats
així com els criteris de
selecció i filtrat de les obres i,
molt especialment, l'ús que sovint se li va donar en forma de
restauracions delirants són, com a mínim, discutibles.
I per descomptat, amb un
rerefons d'utilització política
evident:
La
solución
encontrada fue convertir el regionalismo en un elemento estético y
emocional, con lo cual la diversidad regional pasó a ser un aspecto
no problemático en la composición del cuadro general de nación.
Así pues la diferencia regional se folcloriza, es decir, se resume
en la expresión de pluralidad de dialectos, usos y costumbres,
músicas, fiestas y trajes regionales, en los que se manifiesta
verdaderamente el pueblo español. Esta es la razón por la cual el
franquismo insiste en la variedad de formas de cultura tradicional
que conviven en España y permite la expresión de estas en las
manifestaciones folclóricas, tanto en las publicaciones como en las
exhibiciones
(Ortiz,
2012: 7).
Però
des de finals dels 60 el discurs de "por el Imperio hacia Dios",
"martillo de herejes", "luz de Trento" i
"espada
de Roma" començava
a fer
un tuf insuportable. Els
carrers de les grans ciutats s'omplin amb vagues de treballadors i
protestes dels moviments veïnals, i les
universitats es converteixen en
l'avantguarda dels moviments
contestataris. En aquest context, des
de l'altra part de l'Atlàntic arribaven els ecos del folk
nord-americà amb autors com Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeguer que reformulaven l'estètica de
la música tradicional i la
dotaven d'un contingut modern i progressista. I
el mateix ocorria amb altres
moviments europeus com la "ripproposta" provinent d'Itàlia.
La tradició musical a les nostres terres deixava de ser vista
com una peça de l'engranatge ideològic del franquisme i aflorava
certa consciència de la música i el ball tradicionals com un
element propi que calia reivindicar enfront
de la "unidad de destino
en lo universal".
Noves
generacions, formades per individus amb una renovada
consciència política i social, s'interessen per aquesta
revalorització
de la música tradicional i,
amb un pèl d'ideal romàntic,
la veuen com un puntal per a la reconstrucció cultural d'un País
que havia estat fagocitat per
l'esdevenir de la Història
i encotillada pels paràmetres dogmàtics del règim repressor.
Fornades de joves i no tan joves, en alguns casos amb una sòlida
formació acadèmica i intel·lectual, fixen la seua atenció en els
balls, les danses, les cançons i les músiques de tabal i dolçaina.
L'altre
condicionant va ser el progressiu descens del nombre de sonadors.
Aquesta davallada en la quantitat de dolçainers cal enquadrar-la en
el context de la gradual dissolució de les denominades des del punt
de vista actual "societats tradicionals", i aquesta
desintegració no és aliena a determinats processos transformadors
que afectaren el conjunt de la societat valenciana des de principis
del segle XX o, fins i tot, finals del XIX: industrialització de
l'economia, maquinització del camp, despoblació de les zones
rurals, moviments migratoris des de zones castellanes o andaluses,
creixement dels grans nuclis urbans...
Fóra
com fóra, el nombre
d'intèrprets va anar minvant, i va ser un fenomen a escala global.
Als
anys 60 i principis dels 70
restaven elements incombustibles que s'encarregaven de mantenir
l'ofici i pobles on la tradició estava tan arrelada que suportaren
el procés amb major solvència que altres, però en molts altres
llocs el só de la dolçaina va passar a ser un record de persones
grans: "La
tradición dulzainera se ha perdido. Quedan en el recuerdo de los
viejos algunos viejos aires que ya no se tocan"
anotaria
a peu de pàgina Ricardo Olmos en la seua transcripció de "Bolero
del xiulà" de Vinaròs l'any 1948.
Òbviament,
totes dues qüestions mereixen una anàlisi i un tractament més
profund atesos a la complexitat implícita que revesteixen. Però,
més que siguen comentats a grans trets, podem extreure-hi una
conclusió innegable: aquests assumptes no podien ser confrontats
basant-se en els vells sistemes de transmissió de l'instrument,
almenys no exclusivament. Calia una alternativa que oferira resposta
a aquestes dues situacions:
Quan
a la dècada dels setanta presenciàvem l'ocàs de la dolçaina amb
una nòmina d'intèrprets ben baixa, amb una edat mitjana bastant
envellida i amb unes esperances de futur més que hipotecades, va
sorgir la figura cabdal de Joan Blasco i les primeres escoles tot
coincidint amb la Transició democràtica (Sanchez i Velasco, 2012:
25).
Va
ser quan es posaren en marxa les primeres escoles públiques de
dolçaina. Qualsevol
que ho desitjara ara tenia l'accés a l'ensenyament al seu abast,
sense necessitat de vincles de consanguinitat,
sense l'aprovació -a
priori- del mestre...
i els alumnes que les integraven començaren a fer actuacions
conjuntes. És el que hem denominat "agrupacions escolars".
4-.
Agrupacions escolars
L'antecedent
més clar a l'hora de parlar d'aquest tipus de formacions és
l'escola que des de Junta Central Fallera de València va intentar
promoure l'any 1962 amb Joan Blasco com a mestre. Però
la iniciativa, a més d'anar dirigida principalment a un alumnat
provinent de l'àmbit faller, no va tindre continuïtat i ràpidament
va quedar en l'oblit.
No
obstant aquest precedent, és ineludible parlar del cas
d'Algemesí. En aquesta població de la Ribera Alta es congreguen
cada 7 i 8 de setembre un important nombre de dolçainers que es
reparteixen entre els diversos balls del seguici que precedeix la
processó (Muixeranga, Bastonets, Pastorets, Carxofa,
Arquets, Gegants,
Cabuts...) i l'acompanyament de la Creu.
I aquesta gran quantitat de sonadors -tant del poble com forans-
omplint el carrer amb les seues músiques s'ha
convertit en un dels grans atractius de la festa. Però no sempre ha
estat així...
Als
anys 60 cada cop era més difícil trobar dolçainers que se'n feren
càrrec de tirar
endavant les diverses danses processionals. Al poble havien
desaparegut els darrers dolçainers, els germans Roig Camarasa, i les
dificultats per a trobar intèrprets eren notòries. L'any
1969 veia la llum pública un poema amb l'explícit títol de Ens
fan de manca dolçainers, on
l'erudit
local Lluís Martínez Domínguez (1903 - 1969) denunciava aquesta
situació als seus versos.
I avançava la necessitat de prendre mesures per assegurar l'aparició
de noves generacions de dolçainers:
Si
un músic vullguera ser,
s’el
devia d’ajudar,
qe’ns
fan falta dolçainers,
i
això no’s deu acabar.
En
els anys immediatament successius la cosa no va millorar
substancialment. L'any 1973 és especialment remarcable, ja que a la
Processó de les Promesses (la vesprada del dia 7 de setembre) ni tan
sols va sortir ma Muixeranga per falta de balladors. La situació pel
que respecta a la dolçaina no era molt millor. Joan Blasco, que ja
portava diversos anys acudint com a dolçainer a la festa, tenia
l'encàrrec de buscar dolçainers per cobrir tots els balls però
l'escomesa no era gaire fàcil: havia de recórrer a intèrprets de
contrades sovint allunyades amb que el implicava de despeses de
desplaçament i, en qualsevol cas, el catàleg de sonadors del qual
disposava no era precisament massa extens.
El
punt d’inflexió es va produir quan en l’any 1973 les pastoretes
i la carxofa compartiren dolçainer, o bé les melodies es tocaren
amb un casset.
(Llàcer, 2013: 7).
A
partir d'aquell any comença a impartir classes a Algemesí el
dolçainer de la veïna vila d'Alzira, Bernat Soler. Al
cap de
poc temps ja surten
al carrer els primers dolçainers formats sota el mestratge del de la
capital de la Ribera Alta: Enric Illana, Tomàs Pla, Joan Guitart,
Juan A. Espinosa o el tabaleter Vicent Mascarell
(http://www.emtid.org/qui-som/).
Però
el punt d'inflexió arribaria
quan l'any
1974 l'ajuntament
representat en la figura del seu alcalde Vicent Revert i Domingo i,
molt especialment, el regidor de cultura José Castell Frasquet
decideixen posar remei a la situació amb la creació d'una escola
pública de dolçaina i tabal que naixeria l'any 1975 amb
l'auspici de la Diputació de València i sota
el mestratge de
Joan
Blasco.
Era
l'Escola
Provincial de Dolçaina d'Algemesí.
Por
eso se creó la Escuela de Algemesí, ya que era un problema para las
fiestas de esa ciudad la falta de "dolçainers" para sus
danzas místicas de "els bastonets", "la
moixranaga"(?), pues, por mucho dinero que tuvieran para
contratar "dolçainers" no los encontraban. Fue preciso
crear la Escuela Provinvial de Valencia y hoy no hace falta que vayan
a buscarlos porque los tienen en el propio pueblo (de Fadrell, 1983:
4).
Dolçainers de l'Escola d'Algemesí als anys 80: Joan Carles Morales, Pepe Martínez, Raül Ortega, Josep lluis Domingo (tabalet) i Diego Ramon. Foto: Raül Ortega. |
Nous dolçainers que fins al moment no tenien cap vincle amb l'instrument començaren a formar-se sota el mestratge de Blasco, qui estaria al davant de l'escola fins al 1977. Va ser llavors quan es va fer càrrec un dels primers alumnes, Diego Ramón Lluch (1948 - 2006). Nascut a Picassent va establir-se a Algemesí l'any 1971 on seria organista i mestre de capella de la basílica de Sant Jaume i fundador de l'Schola Cantorum. Proveït d'una colossal formació cultural i acadèmica -entre la seua gran producció es troba la traducció al valencià de El Messies de J. F. Haendel- era un gran coneixedor del sistema Kodály d'ensenyaments musicals, i com a testimoni de la seua tasca a l'escola d'Algemesí ens ha quedat la recopilació de tonades per a dolçaina fent servir el mètode ideat per l'hongarès Zoltán Kodáli:
L'objeciu
principal. retrobar la nostra arrel musical, la llengua materna
musical del poble i sentirnnos satisfets si oblidant un poc les modes
musicals d'altres, podem distinguir, sentir i amar l'estil morellá
de les tocates del Maestrat, de les de Callosa i la Marina alacantina
(Ramón i Lluch,
1980: 2).
Poc
temps després,
Diego Ramón
començaria a delegar les
tasques d'ensenyament.
A partir de 1980 i amb poc més d'un any d'experiència com a
dolçainer -aquell mateix any havia participat per primer cop en la
processó de la Mare de Déu de la Salut-
un
jove de la població que
solament comptava amb 17 anys
comença a fer classes a l'escola d'Algemesí.
Era Xavier Richart Peris, qui es faria càrrec de l'escola
definitivament en 1982 (Richart, 1992: 229).
Xavier Richart (a la dreta) en una actuació a Castelló a principis dels 80 |
Com
hem comentat, Blasco havia abandonat l'escola l'any 1977. El motiu va
ser que el llavors alcalde de la ciutat de València,
Miquel Ramon Izquierdo, va proposar-li iniciar un projecte similar al
que duia a terme en Algemesí però en aquest cas al Cap i casal.
Blasco, que ja era era funcionari de l'Ajuntament de València, no ho
va dubtar i va acceptar la proposta.
Els
estudis de dolçaina
varen
ser adscrits
a l'Escola Municipal de Música "José Iturbi" -l'actual
Conservatori Professional "José Iturbi"-
en aquell sota
la direcció del pianista José Roca Coll
(1915 - 1997),
tot
i que no tindrien caràcter oficial fins molts anys després.
Blasco
va assumir el paper de mestre de dolçaina, de tabal i exercia les
funcions de "director" del conjunt, tot i que
més pròpiament caldria dir que procedia com a "cap de colla".
L'ensenyament estava estructurat en tres cursos
i
estava fonamentat en classes grupals on
principalment es treballava repertori. Els continguts tècnics
treballats eren mínims i el sistema d'assimilació de recursos
expressius o estilístics
es basava en la imitació de l'alumne cap al mestre.
A
part hi havia un assaig conjunt on alumnes de diversos nivells
acompanyats dels tabaleters treballaven repertori específic per a
les actuacions al carrer. L'Escola se'n feia càrrec de diverses
actuacions on eren requerits per l'Ajuntament de València i
també a molts altres indrets on es presentaven com una agrupació.
Dolçainers i tabaleters de l'Escola Municipal de València en la fest del Corpus a principis dels 80. |
D'aquesta
escola varen sortir nombrosos intèrprets que als anys següents es
constituirien com els principals referents, i no solament a València
capital. Molts d'ells varen constituir-se com a mestres d'altres
escoles que amb major o menor fortuna anaren escampant-se arreu del
País Valencià i les agrupacions de tipus escolar començaren a
convertir-se en una estampa cada cop més freqüent a les festes de
pobles i ciutats.
Aquestes
formacions es diferenciaven principalment pel seu elevat nombre de
components. No eren una quantitat restringida als lligams familiars o
a la voluntat del mestre, s'apropaven numèricament a les agrupacions
conjunturals però en aquest cas hi havia un treball conjunt
continuat i són concebudes com un col·lectiu. Presenten
certes traces d'uniformitat
ja que
el seu estil estava fortament influenciat per Joan Blasco.
Amb tot, són fonamentalment una multiplicació de sonadors: dolçaina
i tabal estrictament, sense altres instruments afegits, fet que queda
reflectit al
seu repertori que
feien servir i que prenia
com a punt
de partida
el del dolçainer solista
que igualment Blasco representava:
obres
principalment a una veu, estructures senzilles i tonalitats còmodes.
El
propi Método
de Dulzaina
de Joan Blasco, creat amb la finalitat d'assortir a aquest nou
alumnat, reflecteix aquesta manera de funcionar.
Si
analitzem el primer enregistrament discogràfic d'aquest tipus de
formacions, el treball Tocates
Valencianes
del Grup de Tabaleters i Dolçainers "El Puig" de 1982
podem comprovar aquest fet: cavalcada, vals del soroll, el Sento, el
tio Pep... Solament una obra surt mínimament de la línia: "El
Puisg en Festes",
una creació del músic local Juli
Ribelles (1926 -2004), dedicada expressament a la colla i que malgrat
la seua senzillesa -vist des del punt de vista actual- ja presenta
certs aspectes diferenciadors.
I
és que
l'obertura
dels ensenyaments de l'instrument i l'establiment d'aquestes
formacions va atraure elements provinents d'altres
àmbits musicals, ja siga com a simples observador del fenomen o
directament partícips. En el darrer cas podríem citar el cas Miquel
Mulet
i Ortiz, un violinista castellonenc
que seria alumne de Blasco a principis dels 80 i compta amb una
interessant producció compositiva per a dolçaina i tabal. Les seues
partitures ja reflecteixen molts elements com les dinàmiques,
indicacions de tempo, el ritme del tabal, articulacions, ornaments...
avui en dia freqüents però que fins a eixe moment apareixien de
forma esporàdica.
BIBLIOGRAFIA
DE
FRADELL, Joan.
"La dolçaina es la raíz más profunda del pueblo valenciano"
dintre de Mediterráneo
del dia 21 d'agost de 1983.
LLÀCER,
Francisco José. "Algemesí, de vell i de novell" dintre de
Berca, nº204, Algemesí, 2014.
ORTIZ,
Carmen, “Folclore, tipismo y política. Los trajes regionales de la
Sección femenina de Falange”, en Gazeta
de Antropología,
Nº 28, Granada, 2012.
RAMON
I LLUCH, Diego. Recull de cançons i tocates del nostre País per
l'ensenyament de la dolçaina, 1er nivell, Algemesí,
1980.
RICHART
PERIS, Xavier. Estudiant la dolçaina. Métode i tècnica.
València, 1992.
SANCHEZ
I VELASCO, Josemi. "Les notes d'una evolució" dintre de
Antologia de la dolçaina i el tabal, València, 2012.
Comentaris
Diria que no vaig a enrotllar-me però ma mare m' ensenyà a no dir mentides...jeje
Fa relativament poc de temps que he entrat en l'aventura del teu blog i encara no he llegit tots els articles que has penjat. No puc aportar res,ja que no he viscut de prop una tradició musical familiar, encara que la música sempre m'ha atret de manera especial; ni humilment tampoc tinc la cultura o els coneiximents musicals per a afegir res d'interés.
Així ès que et seguisc com una mena de recipient pràcticament vuit en el tema, que va omplint-se amb les coses que contes als teus articles, descobrint curiositats,o sorprenent-me i fent-me pensar en coses desde punts de vista diferents; i com una xiqueta que descobrix un joguet nou, espere la lectura del següent article per a vore què hem desperta en ixa ocasió.
Tot este rotllo que t'he llançat és al final, perque volia felicitar-te pel teu blog, però sobretot volia agrair-te la seua existència, així com el temps i l'esforç que li dediques gracies als quals puc després gaudir i aprofitar tot el que m'ensenya.
Salutacions
Bea.
I felicitats. Per què si és cert el que dius has captat perfectament l'esperit d'aquest blog. No és solament informar -què no formar- i contar quatre batalletes. També és intentar que la gent reflexione al respecte de determinats aspectes: si qüestionem l'origen valencià del "Ramonet", si donem notícia d'intèrorets d'origen musulmà a les nostres terres, si comentem que tot un Senyor músic com Manuel Palau era jurat d'un concurs de dolçainers als anys 20, si expliquem que a principis del segle XX una família provinent de Tales feia gires per tot l'Estat... No és per un simple exercici d'erudició. És per a que la gent qüestione moltes de les afirmacions què es donen per vàlides sense cap motiu: passa en la dolçaina, més encara en la música tradicional, més encara en allò que diuen "tradicions valencianes"... I al final de la partida açò no es més que un reflex de la societat que tenim: qualsevol indocumentat pot soltar un desficaci i automàticament una munió d'orangutans li riuen la gràcies i ho converteixen en bandera de les seues frustracions i de la seua ignorància contra una persona, un territori o un grup social.
Cal fomentar el coneixement i, sobretot, l'esperit crític. Jo ho faig des de la meua humil "trinxera" i estic ben pagat de que noves generacions de sonadors (com és el teu cas) s'interessen pel que, amb major o menor encert, servidor puga escriure.
De nou moltes gràcies per les teus paraules i una abraçada.