En
l'entrada anterior comentàrem l'existència provada d'una sèrie de
grups de dolçainers formats per intèrprets que en el seu dia a dia
com a músics responien al paràmetre de "dolçainer solista"
i solament de manera puntual s'ajuntaven alguns d'ells per a tirar
endavant alguna actuació en la qual l'organització de
l'esdeveniment havia considerat escaient la contractació d'un nombre
elevat de dolçainers. Ens referíem a elles com "agrupacions
conjunturals", en el sentit que responia a una necessitat
eventual però no hi havia cap intenció de tindre continuïtat en el
temps.
De
vegades aquests dolçainers formaven parella amb algun familiar. Se'n
documenten bastants casos de germans que es reparteixen les tasques
de dolçainer i tabaleter: Manel i Salvador Taverner a Aldaia, Vicent
i Jose Maria Fas a la Vall d'Uixó, Joaquin Juan el
tio Pereta i el seu germà de Tavernes de la Valldigna,
els germans Antonio, Olegario i Alfredo Roig a Algemesí, Perfecto i
Enrique Artolà de Benassal...
Però
era molt comú que aquests dolçainers tingueren fills, i decidien
fer partícips als seus hereus del llegat musical familiar. La
concepció freqüent de la tasca del dolçainer com una professió i
no com una mera activitat recreativa ha contribuït a la formació de
diverses nissagues més o menys extenses. Sovint s'apel·la al
romanticisme amb arguments com la transmissió de l'ofici,
continuació del saber popular, diposit del coneixement de les
generacions passades...
Es
hijo de un donsayner ó no lo es. Lo primero es lo mas frecuente. El
sagrado fuego del tabal y la donsayna pasa de padres á hijos hasta
que se estingue, como la llama de la pira antigua, en un miembro
indigno y degenerado de la familia.
(...)
El chico tiene ocho años y ya es un artista solicitado. Cuando el
padre y el hijo funcionan juntos en alguna fiesta de calle ó
procecesion, el primero, al atacar un pasage de entusiasmo, baja los
ojos y la dulzaina para mirar con ternura á su hijo que camina
delante haciendo hablar al tamboril.
Que
momento de espansión artístico - paternal! Aquella inclinación de
la dulzayna es todo un poema y señala una ge4neracion de artista.
Aquella dulzayna ha producido aquel tamboril (Garcia
Cadenas, 1859: 260).
Amb
tot i això, la realitat respon a uns postulats molt més banals i
pragmàtics. Cal no oblidar que, malgrat algunes asseveracions
capcioses que afirmen que fins a les acaballes del segle XX els
dolçainers eren una mena de captaires que tocaven a canvi d'un plat
de fesols i un catxupet on dormir, la feina del dolçainer sempre ha
estat remunerada econòmicament. En aquest sentit, que el teu fill
tocara el tabal et garantia tindre a mà un tabaleter sempre que el
necessitares i, per si no fóra suficient, la integritat del sou a
percebre anava a parar a la caixa domèstica comuna. Mentre que si el
tabaleter era aliè al nucli familiar el conjunt de la retribució
pecuniària havia de repartir-se. Això implicava, a més, poder
oferir uns preus més competitius, ja que el global de les
remuneracions acabava en la mateixa butxaca.
Fóra
com fóra, exemples d'aquest tipus es documenten des de ben antic.
Notícies de grans nissagues de famílies dolçaineres que es
succeeixen per diverses generacions hi ha unes quantes. Recorrent és
el cas dels Cardona, provinents de la vila d'Oliva:
Pero
en prueba de la antiguedad del instrumento de la Dulzayna en Valencia
solo diré que hoy mismo en la Villa de Oliva existe Josep Cardona,
quien conserva una Dulsayna de tiempo muy antiguo, muy poco ó nada
desemejante de las que hoy mismo se frecuentan, y es de sus
antipasados, y su padre Francisco Cardona natural y vecino de la
misma Villa, que murió en 1779, probó judicialmente que por mas de
300. años servian en dicha Villa sus ascendientes de musicos
Dulzayneros (De
Orellana,
1923: 496).
El
dolçainer Simó Cardona ja apareix documentat el 1697 com a veí del
carrer de l'Aturador o de la Muralla (Pons, 2009: 181) i, malgrat que
la documentació corresponent a Oliva sembla haver-se perdut en la
destrucció de l'arxiu l'estiu de 1936, els Cardona també apareixen
enregistrats com a dolçainers municipals a la veïna vila de Gandia:
en 1763 el consell decideix atorgar el càrrec de dolçainer
municipal a Josep Orquín, dolçainer de Terrateig, en detriment de
Josep Cardona "de la villa de Oliva", i en 1777 restitueix
la funció de dolçainer de la vila en favor d'altre membre d'aquesta
estirp familiar, en aquest cas "don Jayme Cardona de la villa de
Oliva, que lo es de notoria habilidad" (Garcia Oliver, 2000: 179
i 186).
Pot
ser no tan llargues ni que abastiren generacions per 300 anys, però
la presència de pares i fills tocant la dolçaina i el tabal es
documenta des de ben antic. Al segle XVI el morisc Carda, oriünd de
Betxí, es feia acompanyar pel seu fill al tabal (Aparici, 2008:
162). O el cas de Miquel Masmut, també morisc de Bellreguard, que
apareix citat a la documentació des de 1543 fins a 1602. La gran
separació temporal entre la primera i la darrera menció, així com
el fet que en 1593 aparega esmentat amb el diminutiu "Masmudet"
(Garcia Oliver, 2000: 63, 79 i 84) fan plausible la idea que en
realitat ens estem referint a dues generacions de dolçainers. I els
exemples es perllonguen en el temps fins als nostres dies: els Bonet
a Vila-real, els Basset a Benifairó de la Valldigna, els Roig-Colom
a Benassal...
I
el que també passava de vegades és que es tenia més d'un fill, i a
tots ells se'ls iniciava en la pràctica de l'instrument, amb la qual
cosa la formació que implica la clàssica parella es veia augmentada
per la participació de diversos membres del clan. És el que
denominarem "agrupacions familiars".
2-.
Agrupacions familiars
El
cas més conegut possiblement és el de la dinastia coneguda com "els
dolçainers de Tales". Fundada a la primera meitat del segle XIX
pels germans José i Vicente Ramos es va perllongar fins als anys 50
del segle XX abraçant quatre generacions de músics. La gran
quantitat d'intèrprets derivats d'aquest nucli inicial que suposava
els germans Ramos va provocar que ràpidament anara ramificant-se.
Per una part els descendents de José "Palanques" varen
mantenir el seu centre neuràlgic a la vila de Tales i per altra els
continuadors de Vicent "Xoqueret" -encapçalats pel seu
gendre Salvador Montoliu "el Mengo"- abandonaren el poble
de la plana baixa i es desplaçaren cap a altres indrets com Sogorb o
València capital. I amb el temps es crearen agrupacions que
implicaven diversos músics. D'entre elles destacarem formació que
integraren Vicent Montoliu Ramos "el barbut dels Mengo" i
els seus fills Vicent i Gabriel, membres de la 3a i 4a generació
respectivament de la citada escola.
Des
de ben tendra edat els xiquets aprenen l'ofici familiar i quan
solament compten amb 8 i 9 anys respectivament ja formen conjunt amb
el seu pare i van de gira per diversos indrets de l'Estat Espanyol.
La premsa de l'època se'n feia ressò de la seua visita a
l'Exposició Universal que va tenir lloc a Barcelona l'any 1888:
El
famoso dulzainero de Tales (Valencia) señor Martínez, ha sido
contratado para dar juntamente con sus dos hijos, de ocho y nueve
años respectivamente, tres conciertos en la Exposición universal,
los días 10, 11 y 12 de Agosto
(La
Vanguardia,
del dia 26 de juliol de 1888, pàg. 2).
Cartell promocional destinat a la premsa de Vicent Montoliu i els seus fills (1903). |
Malgrat que generalment se'ls associa a aquest tipus d'agrupació en forma de trio el ben cert és que, tret del seu vessant com a concertistes de dolçaina, són nombroses les notícies referents a festes de carrer en què s'apunta al fet que el més freqüent era mantenir la formació del binomi dolçaina-tabal. I és què augmentar el nombre d'intèrprets dintre de la mateixa família atorgava un gran avantatge respecte a altres dolçainers: podien fer front a diversos compromisos que coincidiren en el temps, sense haver de renunciar a algun d'ells per ja estar llogats en altre indret.
En
referència a aquest darrer tema comenta Lorenzo
Torres Berbis, darrer representant d'altra de les grans nissagues
provinents de les comarques castellonenques, "Los Leones"
d'Almedíxer (l'Alt Palància) quines varen ser les motivacions que
portaren al seu avi i als seus oncles a incloure'l com a músic en la
seua formació:
La
fama iba en aumento de "Los Leones"
teniendo muchos compromisos para actuar, juntándose en algunas
ocasiones con dos actuaciones a la vez, por lo que les llevó a
incorporar al nieto León Torres Berbis, (Hijo de Sofia Berbis Gines
que se unió en matrimonio con D. Angel Torres Latorre)
y biznieto del fundador. De esta forma se cumplió la doble
actuación: por una parte el abuelo, León Berbis Torres, como
dulzaina y su nieto, como percusión con el tabal tocaron en Segorbe
el día 17 de enero; y sus hijos Lorenzo y Juan Francisco, la misma
fecha en Geldo, también festividad de San Antonio Abad (Torres
Berbis, 1989: 19).
El
llinatge de "Los Leones" va tenir els seus orígens en la
figura de León Berbis Redón,
un clarinetista que va fer-se amb una dolçaina fabricada a Sogorb i
es feia acompanyar pel caixa de la banda,
aproximadament en l'equador del segle XIX.
Però
ràpidament va transmetre
l'ofici als seus cadells, i des de ben petits passaren a formar part
de l'agrupació els seus fills León, Liborio i Juan Francisco.
Juan Francisco Berbis (tabal) i Leon Torres (dolçaina), tercera i quarta generació respectivament de "Los Leones" d'Almedíxer |
Però no serien aquestes les úniques nissagues familiars que se'n documenten. A Morella està el cas de "els Garrafes", una estirp familiar de tres generacions de dolçainers que va actuar a la capital dels Ports i a molts altres pobles de la comarca des de 1894, any en el qual debuta el seu fundador Joaquín Royo Ferràs fins a les darreres actuacions dels seus néts a mitjan anys 50 del segle XX. Joaquín Royo -conegut popularment com "l'abuelo Garrafa"- va tocar amb el seu germà Eugenio i posteriorment va ensenyar als seus fills Elias, Manuel i Juan, i més tard, a l'any 1946 debuta tocant la dansa dels torneros el seu net José Royo Ripollés:
Sobre
la manera de fer d'aquesta saga de gaiters podem dir que van tocar de
1894 a 1955 amb l'excepció dels anys 30, quan tota la família va
emigrar a França, i de Juan Royo, que va tocar algun any posterior.
Tenien una peça concreta per a cada acte de la festa (cosa que
segueix vigent), ni tan sols se'ls passava pel cap, per exemple, de
tocar l'eixida de missa en una cercavila. Eren majoritàriament un
grup familiar (tabaleters com Julián Royo Adell Mansano o
Jose Royo Milian Escolà eren cosins i nebots seus) encara que
a vegades buscaven Silvestre Martí, Julián Gasulla o Manuel
Marcobal (Castel, 1998: 27).
A la dreta Joaquín Royo Ferràs "l'aüelo Garrafa". A l'esquerre el seu fill, Elias Royo Rallo i el tabaler "l'aüelo Parram" de El Forcall (1928) |
Altre poble amb una llarga tradició dolçainera ha estat Callosa d'En Sarrià (la Marina Baixa) on trobem la nissaga dels Boronat. Com ja vàrem veure amb el cas del Montoliu de Tales, l'element primigeni -Batiste Guardiola, conegut al poble el tio Benito- va transmetre l'ofici al seu gendre Vicent Boronat i Pérez (tot i que el seu fill Batiste l'acompanyava sovint com a tabaleter) i aquest als seus fills Jaume i Vicent formant una agrupació familiar que incloïa també a alguns cosins tabaleters com Alfredo i Alfonso Guardiola.
Els Boronat de Callosa d'En Sarrià (anys 50) |
Són solament alguns dels exemples que podríem citar però suficients per a poder extreure algunes conclusions: Seguim parlant d'un col·lectiu de dolçainers i tabaleters, però la diferència que salta a primer cop d'ull respecte a les "associacions conjunturals" és el vincle familiar que existeix entre els seus membres. Per tant, ja no parlem d'un contacte esporàdic que no va més enllà de la participació en una actuació concreta. I això implica un perfil d'escola que es tradueix en diversos aspectes. Per començar la formació té certes traces d'estabilitat, els membres actuen de vegades conjuntament participant tots o alguns dels membres del grup. També és plasma en la configuració d'un estil interpretatiu definitori que pot ser compartit o no per altres dolçainers més o menys propers espacialment o temporalment però que es veu reflectit en els diversos integrants del grup familiar. Aquestes característiques estilístiques es poden veure reflectides en aspectes com la digitació, l'embocadura, l'afinació, l'articulació, les ornamentacions... Els Boronat, per citar un cas clar, presenten unes peculiaritats força curioses que han mantingut fins als nostres dies: per exemple eliminen l'ús del forat inferior (el corresponent al menovell de la mà dreta) tapant-lo i deixant solament sis forats anteriors i un posterior per a la digitació; les notes alterades no les treuen per posició sinó per variacions pel que respecta a la pressió de l'embocadura i la columna d'aire; o la digitació no la realitzen tapant els forats amb la polpa dels dits sinó pràcticament amb la segona falange (Garcia Ripoll, 2006: 15).
També
s'instal·len de forma inconscient determinats trets idiosincràtics,
així com en premisses bàsiques que marquen la línia a seguir pel
que respecta a l'aprenentatge de l'instrument:
Una
de les característiques de l'escola de Los Leones ha estat
l'ensenyança de la música. "La Escuela de los leones se ha
salido de la raya". Amb aquesta frase tant el Tio León com el
Tio Paco deixen constància de la seua trajectòria en el món de la
dolçaina, on la majoria de dolçainers no sabien música o en sabien
ben poca. "Primero es el solfeo, si no hay solfeo no hay
música". Aquesta és la base dels dolçainers d'Almedíxer;
calia saber música per a tocar un instrument musical, després es
passava a tocar el tabal i, per últim, la dolçaina (Baños /
Navarro, 1996: 33).
Pel
que respecta al repertori, comencen a treballar-se obres més enllà
de les comunes fetes servir per la resta de dolçainers a nivell
local/comarcal. Això inclou arranjaments i composicions pròpies que
passen a formar part del corpus de tonades. Als Garrafes, per exemple
se'ls atribueix l'autoria de diverses obres pels diferents moments de
la festa, peces que encara formen part del repertori del gaiteros
morellans. També se'n documenten tonades a dues veus, en molts casos
melodies a terceres paral·leles però altres exemples ja comencen a
presentar certa intenció contrapuntística.
Comencen
a aparèixer ja citats per una denominació identificativa més enllà
del nom de la seua localitat de procedència: "els Montoliu"
com són citats de vegades els de Tales, o especialment "los
Leones" (també en alguna ocasió al·ludits com "los
Diablos") en el cas dels d'Almedíxer són exemples clars
aquest respecte.
Tal
vegada aquestes "agrupacions familiars" encara no responen
la idea que tenim actualment del que és una "colla de
dolçainers". A l'afirmativa, no deixen de ser un grupuscle
tancat on solament participen els membres adscrits al clan familiar,
i si es recorre a individus forans és generalment per cas de
necessitat. Tampoc pareix que l'objectiu d'aquestes agrupacions siga
crear una gran formació pel que fa al nombre d'intèrprets, més
aviat sembla una conseqüència de la biologia que premia amb una
prole notòria i dels avantatges pràctics ja al·ludits que comporta
tenir a diversos membres de la mateixa família embarcats en el
negoci. Però alguns dels elements comentats i presents en aquest
tipus d'agrupacions: formació més o menys estable amb diversos
dolçainers i/o tabaleters, establiment d'un perfil estilístic
diferenciador, creació de repertori propi, noms identificatius per
al conjunt... es veuran posteriorment reflectits en major o menor
mesura en moltes de les agrupacions actuals.
BIBLIOGRAFIA
APARICI
MARTÍ, Joaquín
/ APARICI MARTÍ, Jorge "Els Músics en la festa medieval. Vila
real de 1348 a 1500" dintre de
Boletín
de la Sociedad Castellonense de Cultura,
Vol. LXXXIV, Castelló, 2008.
BAÑOS,
Fabrici i NAVARRO, Ferran. "Los Leones d'Almedíxer" dintre
de La Canya, nº2. València, 1996.
CASTEL,
Jose Vicent. "Els gaiteros de Morella (finals del XIX - 1975)
dintre de La
Canya,
nº3, València, 1998
DE
ORELLANA, Marcos Antonio. Valencia
Antigua y Moderna manuscrit
de finals del s.XVIII. Hem fet servir l’edició impresa, València,
1923, vol. II.
GARCIA
OLIVER, Ferran.
Pedagogia
melodiosa. La música antiga a Gandia,
Gandia, 2000.
GARCIA
RIPOLL,
Eliseu. et alli.
Dolçaina
i Tabalet. Musica i Tradició a Callosa d'en Sarrià.
Callosa d'en Sarrià, 2006.
PONS
MONCHO, Francisco. "Callejero Olivense III" dintre de
Cabdells VI, Oliva, 2009 (el text original va ser publicat a
Llibre de Fira i Festes, Oliva, 1983).
TORRES
BERBIS, León. Escuela de dulzaineros "Los Leones".
Almedíjar. Almedíxer, 1989.
Comentaris
Encara que s'en vaigue del tema de les colles, te a vore amb el tema dels garrafes
Ara ja sabem el nom del abuelo parram de Forcall:
Severino Aguilar Guarch.
En la actualitat la família dels garrafes ha tornat al mon de la gaita ja que toquen toquen el tabal els besnets de Juan Royo.
Encara que al mon de la gaita i el tabal han desaparegut com a músics,ha seguit la altra tradició de aquesta família en la banda sobretot amb el clarinet que també tocaven Joaquín Royo i el seu fill Elias.
Segurament que Agustín Gasulla,mestre de Joaquín i Eugenio,ere a mes son tio en algún grau, segons testimoni de joaquín Royo a Joan Just i Josep roma en 1927.