LES COLLES (3) - AGRUPACIONS PSEUDO-GREMIALS

La percepció de la tasca del dolçainer com una dedicació professional i no com una simple activitat recreativa i lúdica està en gran part al darrere de la gestació de les grans estirps familiars que comentàrem en l'anterior entrada. I és que el fet de tocar la dolçaina ha tingut sempre el rang d'ofici, pot ser no de dedicació exclusiva però sí que els intèrprets rebien una remuneració econòmica pel seu treball. Per més que ara des de València capital surten alguns escandalitzats per què els dolçainers cobren per fer unes danses.

Aquesta concepció d'ofici ve ja reflectida en la mateixa aplicació del sufix -er, pròpia de la designació de moltes activitats laborals. Del mateix mode que el fuster treballa la fusta, el ferrer forja el ferro, el forner feineja a un forn, el sabater fa o arregla sabates, el cuiner s'encarrega d'enllestir els menjars als foguers... El dolçainer era aquell que convertia el fet de fer sonar la dolçaina en la seua activitat professional:

Llamase Dolçayner en Valencia no el que fabrique esta clase de instrumentos, sino el que de profesion la tañe (De orellana, 1923: 310).

Però més enllà de la denominació que rep l'intèrpret de dolçaina i el fet que sempre haja estat un treball remunerat, hi ha molts altres elements que refermen aquesta concepció d'ofici de la qual ha gaudit sempre el dolçainer. Si a l'anterior entrada comentàvem la transmissió del mester de pares a fills, també es documenten casos en què aquest vincle de consanguinitat és inexistent. Malgrat la constatació de reticències per part de determinats dolçainers a ensenyar a tocar a altres que no foren familiars directes, també és cert que va haver-hi qui admeté com a deixebles a persones alienes a la seua família. I atenent a aquest plantejament, molts d'aquests dolçainers que acceptaven alumnes ho feien amb una mentalitat que resseguia copiar el model gremial.

És per això interessant comentar, més que siga superficialment el sistema d'estructuració jeràrquica per escales professionals dels gremis. Els gremis eren organitzacions professionals de caràcter local que agrupaven a tots els treballadors d'un mateix ofici. Entre els seus objectius hi havia el de fixar el nombre de treballadors que es podien dedicar a aquella ocupació, controlar la relació entre l'oferta i la demanada per prevenir la inflació o la deflació dels preus, fixar preus i vetlar per la qualitat dels productes manufacturats... I també tenien un caràcter assistencial: defensar els interessos dels agremiats front a possibles competències externes, protecció dels associats empobrits o malalts, vetllar pel benestar de les viudes i orfes dels membres...

Els diversos obradors que conformaven un gremi s'estructuraven internament en tres esglaons: mestres, oficials i aprenents. Els aprenents estan a la part més baixa de la jerarquia, ostenten el rang inferior dintre del sistema. Es tracta de xiquets o adolescents que entren a treballar a un taller sota la tutela del mestre. Les seues tasques inicials no requereixen un elevat grau d'especialització, van encaminades a la neteja del local i de la ferramenta, atendre les necessitats professionals dels seus superiors i petites feines sota supervisió directa del mestre o dels oficials. La seua retribució és escassa si no inexistent. Com a contrapartida per la seua feina al taller rep l'ensenyament de les tècniques i processos propis de l'ofici i la manutenció.

Els oficials són el grau intermedi dintre d'un taller. Són antics aprenents que gràcies al seu bon afer i a les seues qualitats han estat reconeguts pel mestre amb un ascens en l'escalafó professional, però no tots assoleixen aquest grau. Si passat un termini predeterminat no han demostrat tenir les aptituds o actituds necessàries segons criteri del mestre, abandonen l'obrador. Aquests oficials són els encarregats primers de supervisar la formació així com el correcte treball dels aprenents i responen pel treball d'aquests últims davant el mestre. Els són delegades feines que ja requereixen cert nivell d'especialització, perceben una remuneració econòmica i alhora continuen amb el seu procés formatiu.

El mestre està a sobre de la jerarquia. És el responsable últim del producte que sorgeix del seu taller així com del bon funcionament, la formació, el pagament de salaris, i el benestar dels oficials i aprenents que componen el col·lectiu humà del seu obrador. Ha passat per tots els estaments dintre de l'estructura i ha assolit el grau de mestria previ examen, on un tribunal designat pel mateix gremi valora les seues capacitats. Com a propietari i màxim responsable del negoci, tots els beneficis econòmics derivats de producció constitueixen els seus emoluments.

Cal no oblidar que el País Valencià, en especial els seus nuclis urbans més importants, ha estat un territori on els menestrals han tingut un gran pes social fins a temps molts recents i molts dels seus plantejaments han impregnat nombrosos comportaments socials.

Pel que respecta als dolçainers, no es pot parlar estrictament de l'existència d'un gremi: no existeix una reglamentació interna, ni un reconeixement legal per part del poder civil, ni una constitució estatutària, ni una avaluació que concedira el títol de mestre, ni tan sols un espai físic fixe (taller) on es desenvolupe el procés d'aprenentatge i producció... No obstant això, algunes fonts es refereixen al col·lectiu com a "gremio de dulzaineros", i també és cridanera l'existència del patronatge de santa Llúcia, es documenta en alguns moments certa reverència envers una figura principal i destacada dintre del col·lectiu, una mena de "mestre major" o, fins i tot, hi ha comentaris que apunten a la fixació dels salaris per evitar la competència deslleial.

Respecte a aquest darrer apunt, circula certa història -per altra part molt difícil de verificar- que ens retrotrau al darrer quart del segle XIX quan els Montoliu començaren a fer actuacions a València capital. Va ser llavors quan els intèrprets que tenien al Cap i casal la seua zona principal d'actuació, preocupats davant el perill de competència que suposava l'arribada dels nouvinguts, contactaren amb els de Tales per evitar que rebentaren el mercat amb uns preus baixos. Els Montoliu accediren a ajustar el seu sou als paràmetres habituals a València que, segons els informaren els sonadors de la ciutat, es corresponien amb el preu d'un segell de correus local multiplicat per mil com a remuneració d'un dia de feina d'un tabaleter i un dolçainer. És una informació molt difícil d'acreditar documentalment però, malgrat que solament tinga categoria de rum-rum, ens porta a ensumar la possibilitat que en determinats moments els dolçainers establiren alguna mena d'usos i costums per preservar els interessos comuns.

Però sens dubte, el reflex més clar pel que respecta a la concepció gremial de l'ofici el tenim als sistemes de transmissió que empraren alguns dolçainers. En ells podem comprovar un clar paral·lelisme amb l'escala laboral interna de l'obrador comentada amb anterioritat. És el que denominarem "agrupacions pseudo-gremials".

3-. Agrupacions pseudo-gremials.

Potser on millor es representa aquest tipus de formacions és la llavor i la figura del dolçainer José Sanfeliu. Nascut l'any 1876 va iniciar-se com a dolçainer a final del segle XIX o les primeries del segle XX. En 1904 ja es documenta una actuació seua a Saragossa en una festa que tingué lloc durant la visita dels estudiants de l'Escola de Belles Arts de València a la redacció del diari El Progreso:

Lucieron sus habilidades el dulzainero José Sanfeliu y el tamborilero José García y el cantador José Gascó, el mismo que cantó cuando se obsequió á Blasco Ibáñez, con un banquete, por su hermosa novela "Entre naranjos" (El Pueblo del dia 18 de febrer de 1904, pàg. 1).

En algun moment, concretament en 1917, hi ha notícies que apunten que formava parella amb el seu fill com a tabaleter, però sobretot va destacar per esdevenir com a mestre de diversos sonadors, fins i tot se'l vincula a alguns dels quals hi ha dubtes raonables sobre la veracitat de la informació que els relaciona amb Sanfeliu. Entre la seua nòmina d'alumnes i intèrprets als quals va influenciar hi ha noms destacables però sens dubte passarà a la història per ser el mestre de Joan Blasco. La seua relació comença a partir de la postguerra immediata quan Sanfeliu s'interessa per llogar a Pepe Blasco, el germà vuit anys major de Joan i tabaleter habitual de Carmelo Greses de Benimaclet, però davant la negativa d'aquest a seguir tocant va tractar de convèncer als seus progenitors per tal d'acollir com a deixeble al jove Joan (que llavors comptava amb onze anys) i que tenia certes nocions apreses de forma autodidacta imitant al seu germà:

...mi maestro, que por aquel entonces era José Sanfeliu, fue a casa para meterme interés, diciéndole a mis padres que no había gente que se dedicara a tocar el "tabalet" y que así yo tendría alguna peseta. Que mejor que romper alpargatas por la calle era que aprendiera a tocar el "tabalet". Estas cosas fueron las que me introdujeron definitivamente en esto, que no era fácil, no crea, sino bastante duro (de Fradell, 1983: 4).

D'aquesta manera s'inicia el vincle mestre - aprenent. Joan Blasco no era aliè a aquest sistema gremial, ja que provenia d'una família de sabaters i l'assumeix amb tota naturalitat. Sanfeliu comença a ensenyar-li els fonaments per a tocar el tabal, que complementa quan el porta als germans Díaz amb els quals aprèn determinats ritmes específics. Aquell mateix any ja debuta amb el seu mentor i altre aprenent de tabal, Aldolfo Campos, com a tabaleter en una cercavila anunciant la correguda que tindria lloc eixa vesprada en la plaça de bous de València.

Josep Sanfeliu fent-se acompanyar de dos tabaleters
Foto: Arxiu José Huguet.

Però el lligam que s'estableix va més enllà de la pura relació professional. El mestre assumeix la seua responsabilitat en la instrucció, la manutenció i el benestar de l'alumne mentre estiga sota la seua custòdia i el pagament de petites quantitats quan ho considera escaient. Es converteix en el seu mentor en tota l'amplitud de la paraula: transmet a l'educand uns ensenyaments tècnics, però també s'ocupa de conferir-li una formació vital i una consciència com individuu més enllà de l'aprenentatge de l'instrument. El deixeble no solament assimila l'ofici pel què respecta a l'apartat purament musical, també altres ítems com puguen ser l'organització de la feina, el tracte amb els clients, aspectes culturals, etc:

Mon pare era mon pare, però el meu mestre ha sigut pare i mestre, m'ha ensenyat música però també educació i a saber estar en tots els llocs (Anònim, 2014: 5).

Al cap de poc, conscient del potencial del seu deixeble, també l'inicia en la pràctica de la dolçaina. El jove Blasco demostra tenir qualitats i atributs que mereixen la confiança de Sanfeliu. És el mestre qui jutja l'evolució de l'alumne a partir de la seua observació i de la seua experiència, i qui li permet pujar esglaons dintre de l'estructura de l'escola. Va progressant com a intèrpret, aprenent les claus de l'ofici i assumint més responsabilitats. Altres aprenents entren com a tabaleters i ell, ara ja com a dolçainer, va fent-se càrrec cada cop de més feines que Sanfeliu li confia:

A poc a poc el seu mestre va començar a delegar-li actuacions (...).

El mestre Sant Feliu, dolçainer també de la Secció Femenina, va començar a enviar-lo a diferents districtes per a assajar les peces que les dones delegades en cada poble arreplegaven sobre les danses del lloc (Anònim, 2014: 5 i 6).

Aquestes feines no són de Blasco, sinó que va en representació del seu mestre, del seu "obrador". Aquest fet, com vàrem veure en el cas de les "agrupacions familiars", permetia a Sanfeliu afrontar diversos compromisos que pogueren coincidir en el temps, no en persona però sí per mitjà d'un representant al qual ell havia format. És un home fet sota les seues directrius i de la seua plena confiança: la fidelitat envers el mestre -exactament igual que ocorria als obradors- era un puntal fonamental en aquests tipus d'associacions, i anar contra els interessos o senzillament actuar al marge d'aquell era un fet impensable. La feina era de Sanfeliu, ni de Blasco ni de cap escola ni de cap colla. El mestre és el cap visible i el responsable últim.

Sanfeliu (esquerre) i Blasco (dreta) en una actuació
conjunta a principis dels anys 40. 

També fan actuacions conjuntes tots dos com a dolçainers amb la qual cosa ja s'amplia el binomi dolçainer-tabaleter, però no sembla que l'objectiu fora crear una formació estable, sinó més bé com una part més del procés formatiu. Fermín Pardo observa aquest mateix fenomen en els dolçainers de Villagordo del Cabriel:

Hemos visto que los piteros de Villagordo del Cabriel hacían su música en solitario acompañados por el tamboril y únicamente coincidían dos piteros en los períodos de transmisión del que hacía de maestro con el que decidía ser su alumno. Este período podia ser de dos o tres años en que el matestro tocaba con el alumno para que este se soltara y cogiera confianza con el fin de seguir en solitario (Pardo, 2001: 451).

En la mateixa línia tenim l'exemple de Pere Ramos de Tales, a qui també se li documenten diversos alumnes:

Forma colla amb dos noiets, fills de l'Alcora que van dues vegades cada setmana a Tales a rebre lliçons que ell els dóna. El nostre home es dol que la dolçaina vagi en decadència i, com què sent per ella una certa devoció i té marcat interés perquè no es perdi, s'ha buscat aquests dos noiets, els quals ensinistra. La colla està formada per dues dolçaines i un tabal. Ell toca com a primer i un noiet de catorze anys li fa de segon, mentre que un seu germanet de dotze els acompanya (Amades, 1931: 283).

Com ja comentàrem en parlar de les agrupacions familiars, aquests tipus de formacions comencen a elaborar un repertori de certa complexitat. La concurrència de més d'una dolçaina possibilita l'execució d'obres a diverses veus distribuïdes entre el mestre i alumne en funció del grau de dificultat que presenten. "Ell toca com a primer i un noiet de catorze anys li fa de segon" comentava el folklorista i etnògraf barceloní referent al tio Peret i el seu alumne de l'Alcora, i en el mateix sentit es referix Joan Blasco a les actuacions conjuntes amb el seu mestre:

Recuerdo que cuando tenia catorce o quince años queria tocar ciertos papeles y el maestro me decía "Tu toca el segundo, que el segundo bien tocado es más difícil que el primero. Si tocaras también como piensas lo harías como el de Tales (de Fradell, 1983: 5).

A partir dels testimonis podem deduir que algunes de les obres ja són compostes per a la interpretació a diferents veus:

Ens dolgué no poder sentir cap tocada en què hi fos alternada la dolçaina i la flauta, però perquè quedés tal com devia ésser li calia l'acompanyament del segon i del tabal i la mainada que amb ell conformen la colla, afanyosos de fruir de la festa, se'ns varen escapar sense saber com (Amades, 1931: 283).

Com vàrem veure en el cas del model que suposaven les "agrupacions familiars" es defineixen certs trets definitoris de cada escola. En el cas de Pere Ramos, per exemple, la tònica freqüent dintre de l'escola de Tales de transcriure a paper les tonades que interpreten i treballar amb elles es trasllada als seus alumnes:

Si binieras a Barcelona te llevarás los papeles y la faluta y te repasarás un poco lo que tu i yo tocábamos y traerás un pedacito de caña de Godella para probarla (Serra / Ramia, 1981: 28).

El text, extret d'una missiva personal entre el de Tales i altre dels seus alumnes, José Ripollés Climent Piou, ens parla de "papeles" per a repassar el repertori, i així com del seu mestre també ens han restat exemples de transcripcions del dolçainer de Cinctorres.

Igualment, en l'àmbit estilístic, si escoltem les antigues gravacions que ens han restat de Sanfeliu podem intuir sucoses coincidències amb les formes que desenvoluparia Blasco posteriorment: la recerca d'una articulació neta, el recurs al registre agut com a mostra de capacitat interpretativa, l'ús freqüent d'ornaments com apoggiatures i mordents...

Amb tot, les diferencies respecte als dos models tractats amb anterioritat salten ràpidament a la vista. No és una "agrupació conjuntural" ja què hi ha contacte permanent entre els diversos membres de la formació però tampoc és una "agrupació familiar", per què entre els seus membres no hi ha vincles de consanguinitat. A diferència del primer cas presenten una idea de conjunt unitari estable però, en contrast a com apareixen referenciats sovint les associacions de tipus clànic, no són identificats amb un nom per a tot el col·lectiu: la feina era de Sanfeliu, el mestre del taller, el dolçainer llogat, no de "els dolçainers de..." . I també un fet important a tenir en compte: l'agrupació es forma a partir del parer únic del mestre, és ell qui decideix qui forma part, quan i com... sense cap altre condicionament que el seu propi criteri.

---

BIBLIOGRAFIA

AMADES, Joan. Missió de recerca Tomàs - Amades 1931 dintre de MASSOT i MUNTANER, Josep. Obra del cançoner de Catalunya. Materials, vol. XIV, Barcelona, 2004.

ANÒNIM. "La Saga Blasco: mestres" dintre de Llibret de la falla Ciscar-Burriana, València, 2014.

DE FRADELL, Joan. "La dolçaina es la raíz más profunda del pueblo valenciano" dintre de Mediterráneo del dia 21 d'agost de 1983.

DE ORELLANA, Marcos Antonio. Valencia Antigua y Moderna manuscrit de finals del s.XVIII. Hem fet servir l’edició impresa, València, 1923, vol. II.

PARDO, Fermín. "La música tradicional de dulzaina en Villargordo del Cabriel" dintre de Oleana. Cuadernos de Cultura Comarca. I Congreso de Historia Comarcal, Requena, 2001.

SERRA, Vicent-Pau i RAMIA, Diego. La dolçaina. Cançoner de la dolçaina a la Província de Castelló, Castelló, 1983.