Cada
any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de
desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i
escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i
aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a
l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a
membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com
"l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els
concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats
conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical
dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília,
considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la
com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594.
Des
de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han
sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen
part a tall de secció d'una societat musical més àmplia o per
simple mimetisme amb les bandes. Per això, pels voltants del dia 22
de novembre -data assenyalada segons la tradició com el dia de la
mort de Cecília de Roma- les xarxes socials s'omplin de cartells,
convocatòries i invitacions a concerts de colles que solemnitzen el
"dia de la patrona" amb una vetllada musical. Però els
dolçainers -almenys els de València capital i els seus voltants- ja
tenien molts anys enrere la seua pròpia patrona: Santa Llúcia.
 |
| Imatge de Santa Llúcia que es venera a València Foto: Pedro Molero |
La
vida de Llúcia de Siracusa, com la de la gran majoria dels sants de
la Baixa Antiguitat, està envoltada d'ombres, inconnexions i
contradiccions derivades de la inconcreció de les fonts i l'escàs
rigor historiogràfic dels textos que la refereixen, a més de la
corresponent dosi de llegendes alto medievals que s'afegien
posteriorment per aportar dramatisme i grandesa als fets i vivències
de la biografiada. Segons la tradició va nàixer a la ciutat
siciliana de Siracusa al si d'una família noble i benestant. Com que
el seu pare va morir quan era petita, la criança var ser a càrrec
de la matriarca, Eutíquia, qui la va educar en la fe cristiana però
que en complir la filla els 21 anys va aparaular-la en matrimoni amb
un jove pagà. Llúcia, qui havia decidit temps enrere consagrar la
seua vida a Déu i havia fet vot de castedat, va provar de dissuadir
a la seua mare d'aquella decisió i, a conseqüència del fet
miraculós que va suposar el guariment per part de la mare de la
disenteria que l'afectava des de quatre anys enrere en anar totes
dues a resar a la tomba de Santa Àgata, Eutiquia va cancel·lar
unilateralment el compromís i va repartir la dot destinada al
casament de la seua filla entre els pobres. El pretendent, rancuniós,
no va agafar-se massa bé aquell desaire i va denunciar la jove per
cristiana davant el procònsol Pascasi l'any 304, en plena voràgine
de persecucions per part de l'emperador Dioclecià. La negativa a
renunciar a la seua fe davant el tribunal que la jutjava va provocar
l'ira de Pascasi, qui la va condemnar a perdre el seu bé més preat:
la virginitat, castigant-la a ser violada en un prostíbul. Però el
cos de Llúcia es va tornar rígid i ni els soldats més forts
pogueren moure-la un centímetre del lloc on s'havia quedat
palplantada. Llavors començaren les tortures amb oli i quitrà
bullint per sobre del seu cos fins a la mort degollada, decapitada o
morta de tres espasades (les versions difereixen). El tema dels ulls
arrencats i sobre una safata (tal i com sol representar-se en la
imatgeria cristiana) -ja siga per part dels pagans o per ella mateixa
com a mostra de la seua capacitat de sacrifici al llarg del procés
de martiri, o bé amb anterioritat com a radical resposta a un
pretendent que s'havia enamorat de la seua radiant mirada (hi ha
variants per a tots els gustos)- sembla ser que va ser afegit a
L'Edat Mitjana.
A
la ciutat de València, l'advocació de la santa de Siracusa ve
indissolublement lligada a l'ermita aixecada al barri de Velluters, a
ple cor de la ciutat, tocant a les runes de l'Antic Hospital. I la
vinculació d'aquesta festa amb els dolçainers ve per l'esdeveniment
extraordinari que té lloc a boqueta nit del dia 12 de desembre,
vespra del dia de la santa, quan una munió de sonadors es reuneixen
a la porta del temple i inicien una cercavila pels carrers del barri
de Velluters fent sonar els seus instruments. Una passada del Vals
del Soroll per escalfar i els tabaleters encapçalen la marxa
repicant el ritme de Cavalcada girant la cantonada de Guillem
de Castro per recórrer els principals carrers del barri. El
repertori és senzill i teòricament asequible per a la majoria dels
assistents: Ramonet... si vas a l'hort, El Gener de
Manel Rius, El Bequetero de G.Pasqual Falcó, Paquito
de Joan Blasco, La manta al coll... A l'arribada, els músics
entren dins de l'ermita on són obsequiats per part de la comfraria
amb un panet beneït, una estampeta i algun dolçet que altre. És el
que es coneix com "la Tabalada de Santa Llúcia".
 |
| Ermita de Santa Llúcia als anys 40 |
El
concepte "tabalada" -habitualment dit "tabalà"
per la caiguda de la "d" intervocàlica- en l'àmbit festiu
valencià fa referència a la concentració d'un nombre considerable
de dolçainers i tabaleters que realitzen un passacarrer la vespra de
la festa, sovint pels mateixos carrers pels quals ha de discórrer la
processó l'endemà. És possible que el seu nom siga conseqüència
a què originàriament prenien part els grans tabals dels gremis. De
fet, fins als anys 20 encara és freqüentment citat aquest
esdeveniment com "pasacalle dels tabalots":
Comenzará
el dia 12, víspera de la Santa, con solemnes vísperas y completas,
que á las cuatro de la tarde cantarà el clero de Santa Catalina y
San Agustín, terminas las cuales los dulzaineros de Valencia y
pueblos limítrofes, que veneran a la Santa como Patrona, ejecutarán
frente a la iglesia su acostumbrada retreta pasacalle denominado "Els
Tabalots" (La Correspondencia de Valencia del dia 10 de
desembre de 1917).
Los
"Tabalots" eran tres grandes tambores, verdaderos tambores
antiguos, anchos, grandes, de sonido grave (su nombre ya les
diferencia bién del cascabeloro "tabalet") y de antiguedad
venerable.
Eran,
si mal no recordamos, propiedad y heraldos del gremio de pelaires.
Y
los tocaban también tradicionalmente los ancianos del gremio, que a
nadie cedían el honor de su redoble (...)
Todavía
viven muchas personas que recuerdan nuestro "tabalots" la
víspera de Santa Lucia, haciendo su pasacalle, juntamente con un
crecido número de dulzaineros que daban la sensación de una
grandiosa fiesta morisca... a la que hubiera dado su orden la música
cristiana disciplinada (Las Provincias del dia 13 de desembre
de 1930, pàg. 1).
No
hi ha constància des de quan es remunta aquesta tradició. La
majoria de les referències apunten a llocs comuns com "desde
antiguo" o "desde tiempos inmemoriales" i algunes
opinions -sense gaire suport documental- remunten el
costum al moment de la construcció del temple al segle XV:
Esta
tarde, a las seis, celebran los dulzaineros y tamborileros de
Valencia y pueblos limítrofes, la fiesta a su patrona Santa Lucia, y
con este motivo le dan una serenata a la puerta del templo dedicado a
esta santa y que fue construido en el siglo XV. Es una fiesta que se
viene celebrando desde la construcción de esta iglesia, y que no ha
perdido sus notas más típicas (Las
Provincias del dia 12 de desembre de
1930).
S'han
documentat -i se'n documenten- tabalades a la ciutat de València
vinculades a diverses festes o realitzades puntualment per a una
celebració extraordinària, però la de Santa Llúcia presenta unes
característiques que la fan especial: ha estat celebrada de forma
ininterrompuda, no ha estat folkloritzada per cap institució o
organisme, no cal lluir una indumentària específica, la
participació és espontània i voluntària (no hi han "llogats",
ni cap colla "oficial"), no hi ha retribució econòmica
per als participants... Per aquestes qüestions, entre altres, sempre
ha gaudit d'una consideració especial i s'ha considerat com un fet
extraordinàriament únic:
Lo
especial en la que ens ocupa, es lo que titula aquèst artícul,
costum única, consistix en lo següent: La vespra de Santa Llusia,
a poqueta nit acudixen a la pòrta de la ermita tots els tabalers y
donsainers que vólen, que son tots els de la ciutat de Valencia y
pobles de la alredorada, lo mateix de tabals dels gremis que'ls dels
donsainers, y formats tots en el rastrell de la esglesieta, toquen a
una un bón ratet, donant després bòlta per els carrers del barri
del Hospital, la que finix en la ermita, en la qu' entren sempre
redoblant, donatlos les hòres a cada u dels tocadors per la
cofradia un panet apellat mgraneta benet, única recompensa que a la
redoblada es dona, ya que es completament voluntaria y gratuita
l'actuació (Martínez i Martínez, 1924: 124-125).
La
tabalada va estar, en una època en què les comunicacions eren
poques i lentes, un punt d'encontre entre els dolçainers i
tabaleters de la ciutat i els seus voltants. La quantitat
d'assistents era variable i d'alguna de les edicions ens ha quedat
notícia respecte al número de participants:
El
gremio de dulzaineros y tamborileros de la ciudad celebrará hoy la
fiesta principal á su patrona Santa Lucía en la iglesia situada
junto al Hospital provincial. Según tradicional costumbre, anoche
hicieron un pasa-calle por los alrededores de la citada iglesia.
Formaban parte unos catorce tamborileros, igual número de
dulzaineros, y unos cincuenta muchachos con matracas y zambombas,
dando una nota por demás alegre y característica (Las
Provincias
del dia 13 de desembre de 1905,
pàg. 1).
Però
el nombre de participants va anar creixent any rere any, a les
primeres dècades del segle XX, el calculs per a 1910 situaven la
xifra rondant el mig centenar de músics:
Al
anochecer, según tradicional costumbre, los dulzaineros y
tamborileros, en número de unos cuarenta ó cincuenta recorrerán
las calles del distrito del Hospital, anunciando la festividad (Las
Provincias del dia 12 de desembre de 1910).
I
així seguiria creixent, quan a finals de la dècada dels anys 20 la
xifra era certament espectacular:
Nuevamente
a la puerta de la capilla, tocaron los doscientos músicos populares
su ultima "pieza", en honor de la Patrona, y con gran
regocijo y devoción se dispersaron todos, citándose, si Dios les da
salud, para el año venidero en igual fecha ( Las Provincias
del 13 de desembre de 1929, pàg. 3).
A
partir de la postguerra, el número va anar minvant progressivament,
conseqüència de la crisi d'intèrprets que va sofrir la dolçaina
fins a finals de la dècada dels 70 quan comença a participar el
gruix d'alumnes provinents de l'Escola Municipal de Dolçaina
dirigida per Joan Blasco. La tabalada de Santa Llúcia era l'acte on
debutaven els dolçainers i tabaleters novells i es constituïa com
una mena de baptisme de foc. En l'actualitat, el nombre d'intèrprets
supera diversos centenars i, en els darrers anys s'ha afegit la
participació de la Muixeranga de València que acompanya la
comitiva tot el recorregut executant les seues figures en diversos
moments de la marxa.
Del
mateix mode, les gratificacions que la Confraria tradicionalment ha
concedit als dolçainers que han pres part han variat al llarg dels
anys, depenent de les possibilitats econòmiques que cada època ha
permés. Des del panellet beneït del qual ens parlava Francesc
Martínez fins als dolços, rossegons, rotllets d'anís, estampetes
amb la imatge de la santa i els gojos, participacions per al sorteig
de la grossa de Nadal o ampolletes de mistela. No sempre eren igual
per a tots, per exemple en les edicions que als anys 80 i 90 del
segle XX es regalava mistela es feia solament per als dolçainers,
els tabaleters solien quedar exclosos. A mateixa època, a meitat
recorregut aproximadament, es feia una aturada en què un responsable
de la Confraria convidava a fumar una cigarreta als dolçainers.
Curiós és el repartiment de detalls que es va dur a terme l'any
1929:
Fueron
recibidos en la iglesia por don José Vivó Cervera y la junta de
gobierno de la Cofradía,
que obsequió, como es tradición a los párvulos
que tocaban el tambor con un "panet beneït" y una estampa
de la Santa,; a los tamborileros adultos con dos panes y la estampa;
a los redobles, "Tabalots", con tres panes, una estampa y
la medalla, a los dulzaineros, cuatro panes, una estampa y la
medalla, y a don Vicente Díaz,
que es el decano de los dulzaineros, con ocho panes, dos medallas y
dos estampas (Las
Provincias
del 13 de desembre de 1929, pàg. 3).
La
figura de Vicent Díaz, conegut per molts dels seus coetanis com
Vicentet malgrat que comptava amb la venerable edat de 74
anys, és interessant d'analitzar. El text es refereix a ell com a
"el degà dels dolçainers", i és que en aquella data
s'acomplien seixanta-sis participacions consecutives d'aquest sonador
del Barri del Carme en el referit esdeveniment. Provenia d'una
nissaga de dolçainers: el seu avi era dolçainer i ell, junt amb els
seus germans Pedro Pauet i Salvador, varen acompanyar-lo com a
tabaleters. Com a figura respectada que era exercia de "cap de
colla", del mateix mode que ho faria posteriorment i per dècades
el dolçainer major de la Ciutat, Joan Blasco. El Mestre era qui deia
el repertori, qui esbrocava els tabaleters quan ens descontrolàvem,
qui possava ordre entre els dolçainers sovint atipats del conyac
ingerit des d'hores abans en algun dels bars que envolten l'ermita...
Començava a fer el "solo" de la jota de la sarsuela La
Dolores de T. Bretón i un silenci reverencial s'escampava entre
dels assistents a mig camí entre l'admiració i l'esperança de què
li pitara la canya en algun agut per a tindre tema de conversa
almenys fins a l'any següent.
 |
| Joan Blasco, assegut junt al guió de Santa Llúcia en una de les seues darreres participacions (2011) Imatge: Muixeranga de València |
Quan
fa uns anys Blasco va veure's impedit de fer aquesta tasca per motius
de salut va prendre el relleu el seu fill i hereu natural Paco, però
en les ocasions que aquest no ha pogut assistir, la funció de
"director" ha estat usurpada sovint per personatges de
dubtosa credibilitat.
Avui,
com cada any en arribar la vespra de la festa, tornarà a celebrar-se
la "tabalada de Santa Llúcia". Les coses han canviat,
s''ha convertit en un acte massificat que ha perdut gran part de
l'encant que en èpoques passades tenia: ja no és punt d'encontre
per a cares conegudes que es veien d'any en any, tampoc existeix gaire
sentiment de devoció fins al punt que la majoria dels assistents
desconeixen el patronatge de la santa, algunes colles llueixen
distintius a la seua roba per remarcar el sentiment de pertinença al
seu grup enmig d'una celebració on deuria primar l'orgull del
col·lectiu (fins i tot s'ha vist de vegades a algun despistat o
despistada que es vesteix de folklòric), existeix cert tuf de
revengisme entre alguns elements... Però, amb tot, segueix essent la
festa dels dolçainers; una disbauxa musicalment parlant, cert, però
la nostra disbauxa que encara no s'ha vist contaminada per la
intervenció de federacions, ni d'organismes públics, ni
d'associacions pseudopolítiques, ni de l'ambient coent i
folkloritzant que actualment sembla impregnar-ho tot com una potinga
de falsa autenticitat... I això, en els temps que corren, ja és
molt.
BIBLIOGRAFIA
BODRIA I ROIG, Josep. Festes de Carrer, València, 1905.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. "La tabalá de Santa Llucia" dintre
de Folk-lore Valencià, València, 1927.
Comentaris