Totes
les societats han generat al seu voltant una sèrie de llegendes. El
concepte llegenda és ambigu, però es podria definir com una
narració on, sobre un substrat de realitat, es combinen elements
imaginaris a partir d'una errònia interpretació dels fets o,
senzillament, afegits que de forma conscient o involuntària van
sumant-se amb el pas dels anys i què es consideren veritables
malgrat no haver-hi cap suport documental ni prova científica que
les valide. Poden tenir una índole moralitzant, d'explicació
històrica, educativa... o una barreja de diversos aspectes, però
sempre amb l'objectiu d'exemplificar i refermar les circumstàncies
que envolten el col·lectiu que les genera.
Moltes
vegades, els components inventats sobrepassen de tal manera la base
històrica que acaben per engolir-se-la, degenerant d'aquesta manera
en una relació de fets absolutament fantàstica, inversemblant,
inaudita... fins al punt que sols usar-se el terme "llegenda"
com a sinònim de mantàfola, faula, mentida, falòria...
La
dolçaina i el tabal no és cap excepció: contarelles fundacionals;
repertori heretat dels ibers, o de la cultura clàssica, o de l'Edat
Mitjana...; melodies inalterades provinents de temps immemorials;
relats dels orígens; etc. I una de les més difoses entre el
col·lectiu dels dolçainers ha estat la que atorga certa habilitat a
determinats intèrprets per fer sonar dues dolçaines a la vegada, la
qual cosa ha provocat ineludiblement l'elogi dels cronistes l'època,
i dels actuals.
El
diari alacantí El Eco de la Provincia es feia ressò d'aquest
fet en comentar el programa de festes anunciat amb motiu de les
celebracions de Santa Marta per al mes de juliol de l'any 1883 a la
Vila Joiosa (la Marina Baixa):
Día
27. Igualmente se celebraran carreras y cucañas como el día
anterior, danzas al estilo del país, recorriendo las calles de la
población con vistosos y engalanados trajes, bailando al son de las
dos dulzainas á duo que tocará un reputado profesor de la ribera de
Valencia (El Eco de la Provincia del dia 11 de juliol de 1883,
pàg. 3).
Qualsevol,
per poc que siga conscient de les característiques morfològiques i
les dificultats interpretatives inherents a la dolçaina i la seua
canya, se sorprendrà incrèdul de la destresa d'aquest executant.
Tret d'alguns experiments duts a terme entre cassalles i desficacis
en nits de disbauxa, tothom és conscient de la impossibilitat de fer
sonar amb un mínim de garanties interpretatives dues dolçaines a la
vegada. Llavors, d'on prové aquesta creença tan difosa fins als
nostres temps?
Desconeguem
la identitat d'aquell dolçainer de la ribera de València que va ser
llogat per a les festes de la Vila, però varen ser diversos els intèrprets
respecte als quals s'al·ludeix que tenien aquesta mestria. El cas
més conegut pot ser siga el de Lluis Hernández Llàcer (1836-1904),
dolçainer d'Alcasser (l'Horta Sud). No sabem amb certesa d'on
arrenca aquesta idea que era capaç de fer sonar dues dolçaines a la
vegada però es va difondre àmpliament a partir de la dècada dels
70 amb la publicació de l'article que Ricard Blasco Laguna va
redactar per a l'entrada "Dolçainer" de la Gran
Enciclopedia de la Región Valenciana.
Otros
afamados dolçainers del XIX fueron Lluís Hernández, de
Alcácer, capaz de tocar dos dolçaines a la vez (1877)
(Blasco Laguna, 1973: 52)
A
partir d'aquell moment, la majoria de les referències envers Lluís
Hernández han anat acompanyades de la menció a aquesta
especificitat artística. En realitat, és possible que aquesta idea
siga conseqüència d'una errada en la interpretació del programa de
festejos que s'anaven a realitzar el dia 18 de març de 1877 amb
motiu de falles. Aquell dia el d'Alcasser hi participava fent un
concert en el qual alternava amb una banda de música:
Alternando
con la música militar, el celebrado dulzainero de Alcácer, Luis
Hernández, tocará también algunas piezas, entre las que figuran un
pasodoble, El Galán, algunos trozos de la Norma, un pout pourri de
preterito y presente, La Malagueña y algunas otras, ejecutadas con
dos dulzainas á duo, tocadas por el Sr. Hernández
(El
Mercantil
Valenciano
del dia 18 de març de 1877).
Segons
J. Gericó és en aquesta notícia de premsa on podria localitzar-se
l'origen de la convicció de l'art d'Hernàndez per a fer sonar dues
dolçaines a la vegada, més concretament en la inexacta
interpretació de la sentència: "ejecutadas á duo, tocadas por
el Sr. Hernández":
...ha
suscitat multitud de reaccions crítiques
en el món que envolta a la dolçaina, emanades pels més carismàtics
i importants dolçainers de València, que amb raó i bon coneixement
de causa saben que açò és
impossible. Al parèixer la mala redacció de l'enunciat del programa
va ser la responsable del malentès,
ja que l'habitual era i seguix sent tocar dos dolçaines a duo, però
per dos dolçainers distints (Gericó, 2004:
36).
La
similitud en els termes referits d'ambdues notícies, l'adscripció
geogràfica del dolçainer (la ribera de València), la proximitat de
les dates d'ambdós esdeveniments (1977 / 1983), així com el fet que
en aquelles dates es constata la participació de Lluís Hernández
en diversos esdeveniments a terres alacantines, fan pensar que
possiblement és ell l'intèrpret contractat per a les festes de
Santa Marta de la capital de la Marina Baixa. Amb la qual cosa, és
possible que la creença que el d'Alcàsser era capaç de tocar dues
dolçaines provinga de la seua època d'activitat. A més, malgrat no
ser un fet excepcional, tampoc era habitual a mitjans del segle XIX
l'agrupació de dos dolçainers. Això no invalida l'explicació de
J. Gericó que segueix sent plausible, ja què l'error pot provenir
des del mateix moment de la publicació del programa. Però... cabria
altra possible explicació?
La
resposta pot ser la trobem en altre dels dolçainers als quals
s'atribuïa aquesta capacitat: Vicent Montoliu Ramos, el barbut del
Mengo. En 1891, Jose de Laserna -novel·lista i redactor del rotatiu
El Imparcial- publicava la seua crònica arran de la visita
que va realitzar a la ciutat de València coincidint amb les
celebracions de la Fira de Juliol. En una de les vetllades
artístiques se celebren a l'Albereda assisteix a l'actuació d'un
quadre de balls en els intermedis de la qual fa la seua participació
el de Tales:
En
los intermedios de baile y canto, el no menos famoso dulzainero de
Tales hace prodigios tocando dos dulzainas á la vez.
Este
artista me recordaba viendole a ciertos personajes políticos que
también han tocado dos dulzainas a un tiempo y, con ventaja sobre el
de Tales dos sonatas distintas a un tiempo a la vez.
Con
una dulzaina el himno de Riego y con otra el... Te Deum laudamus
(El Imparcial del dia 30 de juliol de 1891, pàg. 1).
La
crònica del diari madrileny sembla deixar prou clar que era un sol
intèrpret el que feia sonar ambdós instruments, però l'explicació
és més senzilla del que aparenta: el que feia sonar a la vegada
Vicent Montoliu era una dolçaina i una flauta de bec. L'atifell en
qüestió i l'ús que se'n feia d'ell ens és descrit per Joan Amades
en observar anys més tard com el feia servir el també talenc Pere
Ramos "el tio Peret":
En
dos punts de la dolçaina, prop de l'inxa i de la campana, hi porta
aplicats dos filferros d'uns deu centímetres de llargada, els quals
sostenen una flauta de canya de mida gairebé igual a la de la
dolçaina, mantenint els dos instruments en posició paral·lela l'un
de l'altre. Hi
ha composicions en què
s'alterna el toc de la dolçaina amb el de la flauta i així, tenint
els dos instruments units i plegats, en un moment donat i amb molta
rapidesa i facilitat, i de manera gairebé imperceptible per a qui
escolta,
es
pot canviar l'instrument. Aquestes
flautes de canya són fetes pel mateix músic
amb
un senzill canó de canya un xic gruixut, degudament foradat i capsat
amb unes plaques de llauna a cada cap, que les hi aplica el llauner
(Amades, 1931).
Tenim
constància certa que des de finals del segle XIX els dolçainers de
Tales, en concret Vicent Montoliu Ramos, ja la feien servir i, de
fet, era considerada pels coetanis com una innovació:
...no
es menos cierto que al modernizarse el
donsainer,
convirtiéndose
en
concertista, adoptando un vistoso y semimilitar uniforme para
exhibirse, y adicionando una flauta á la dulzaina para dar mayor
extensión y dulzura en los sonidos á las variaciones y fermatas, el
primitivo tipo desparece ó por lo menos queda eclipsado por los
celebrados Montoliu
(Ruiz
de Lihory, 1903: 340).
No
eren els únics. Almenys se sap amb seguretat -per què
s'ha conservat
l'objecte físic- que els Melitons de Bétera també les empraven.
Fins i tot al concurs de dolçainers convocat a la ciutat de València
l'any 1925 un
dels punts de les bases
advertia respecte a la prohibició
d'utilitzar
la
combinació en qüestió:
Los
dulzaineros de la región que deseen concurrir a este Certamen los
temas populares que a continuación se indican, exclusivamente con la
dulzaina. Se excluyen, pues, de este Concurso las flautas que algunos
dulzaineros llevan combinadas con el instrumento típico valenciano
(El
Mercantil Valenciano del
dia 8 de juliol de 1925, pàg. 1).
 |
| Flauta i dolçaina de els Meliton de Bétera Font: ASENSI, Ramon: Els Meliton. 100 anys de música a Bétera |
Així
doncs, per més que encara s'entesten
en plasmar
en textos
escrits sobre paper o la xarxa curioses -i
per què no dir-ho- boniques històries
referents al nostre instrument, aquestes no constitueixen un relat
històric verídic. Un poble no pot viure sense llegendes, però
tampoc pot viure de llegendes...
BIBLIOGRAFIA
GERICÓ
TRILLA, Joaquín. Alcàsser i la seua música, Alcasser, 2004.
RUIZ
DE LIHORY, José.
La
música en Valencia. Diccionario biográfico y crítico.
València,
1903.
AMADES,
Joan.
Missió
de recerca Tomàs - Amades 1931
dintre
de MASSOT i MUNTANER, Josep.
Obra
del cançoner de Catalunya. Materials,
vol. XIV, Barcelona, 2004
Comentaris