De
tots és sabut que el nostre instrument ha rebut i rep multitud
de noms depenent del context històric, geogràfic o cultural
on el trobem citat. José Ruiz de Lihory reflexionava fugaçment pel
que fa a aquesta qüestió:
Aunque
el nombre más conocido de este instrumento es donsaina,
llamase también Lo chular (¿provendrá de juglar?) en los
pueblos del Maestrazgo, y gralla (gacilis, agudo en
latín) en los pueblos costeros (Ruiz de Lihory, 1903: 150).
En
todo el reino de Valencia llámase donsaina, excepto en el
Maestrazgo, que dicen Lo chular (Ruiz de Lihory, 1903: 340).
En
realitat el tema és molt més complex del que deixava entreveure el
baró d'Alcalalí però, sens dubte, la veu dolçaina és la
fórmula més estesa al llarg de la nostra geografia per tal de
denominar al nostre instrument. És emprada a gran part del País
Valencià, si exceptuem les comarques de l’interior de Castelló,
part de les terres de l'Ebre, algunes zones de parla castellana -tant
a l'interior com al sud- i gran part de les comarques de les
comarques centrals, tot i que en algunes d'aquestes àrees a poc a
poc va estenent-se l'ús d'aquesta denominació.
Malgrat
estar acceptada aquesta forma normativa de "dolçaina",
se'n documenten diverses variants al llarg del temps, tant
ortogràfiques: dolsaina, dolsayna, dolzaina, dolzayna,
dolçayna... com
fonètiques: dulsaina, donsayna, donsaina,
donçaina, donçayna...
En
qualsevol cas, el mot "dolçaina" -pronunciat [doɫsáјna]
tot
i que amb
diverses modalitats ortogràfiques- aplicat a un instrument músic ja
es
documenta àmpliament a la nostra llengua des del segle XIV, quan
l'empordanès Ramon Muntaner en fa esment diverses vegades al llarg
de la seua Crònica
escrita
entre
els anys 1325 i 1328:
Axi
que nosaltres que hi erem per la ciutat de Valencia ab nostres
bornadors dauant e ab nostres trompadors, e tabals, e dolsayna, e
tambor, e daltres instruments tots (Muntaner, 1325-1328: Fol. 163v).
E
axi ab la gracia de Deus ab gran brugit de trompes, e de tabals, e de
dolsaynes, es de sembes, e de tambors, e daltres instruments (
Muntaner, 1325-1328: Fol. 164r).
Aquesta
referència de la mà d'un autor català no ha estat impediment per a
què es facen els més destarifats plantejaments per part de
farsants disfressats d'erudits que pul·lulen impunement per la
xarxa, i la popularitat del terme i de l'instrument al qual s'associa
en terres valencianes ha empentat als pocavergonyes a exposar les més
absurdes argumentacions referents a l'etimologia de la paraula i -per
si no fos suficient- les més escabroses postures respecte als
orígens de l'instrument, dotant-lo d'una idiosincràsia pròpia i
substancialment diferent des de la nit dels anys d'altres oboès
populars:
La
conclusio torna a ser que l’etnologia valenciana es propia del
poble valencià i no dependix de la de ningun atre poble. Que la
“dolçaina”-“charamita” i el tabalet, siguen els instruments
mes representatius del poble valencià, posa de manifest la
continuïtat entre l’epoca pre i postjaumina, tant de poble com de
llengua, deixant en el cul a l’aire ad aquells acatalanats que
moltes voltes per diners, son capaços de manipular lo que siga per a
desfer la cultura valenciana, volent vendre-la a uns atres. Aci no
val lo que diuen en Crevillent de que,“Charamita
pagada fa mal so”
perque
la personalitat valenciana no està venal
(https://agustigalbis.wordpress.com/2010/03/08/notes-d%C2%B4etnologia-valenciana-el-tabalet-i-la-dolcaina-i-iii/)
Però
malgrat les martingales pseudocientífiques i mangarrufes
intel·lectuals que han aventurat impostors autoproclamats com
investigadors, el terme "dolçaina" era, i encara és, usat
a diversos indrets del domini lingüístic català fora de les
fronteres polítiques del País Valencià.
La
realitat és que els exemples al llarg i ample dels territoris de
parla catalana es remunten segles enrere. A
la Catalunya Nord tenim l'exemple del rossellonès Francesc Compte
qui es refereix a
la seua obra Il·lustracions
dels comtats de Rosselló, Cerdanya y Conflent
(1586)
a
les "dolçaines"
com a instrument propi dels pastors catalans encarregats de guardar
el ramat a les muntanyes pirinenques:
En
lo stiu monten los bestiars de la França y dels habitadors de dits
comtats en tan gran nombre que estan totes les nevals poblades dels
guardians de dits bestiars, faent en la nit molts fochs y entre ells
sonant molts instruments de musica pastoril, com son albays,
dolçaines, nasarts, flautes, y en los francesos alguns rebaquets que
ells acostuman sonar de diferent to de la musica catalana (Veny,
2006: 159).
A
Girona contracten per a la processó del corpus de l'any 1517 a un
sastre
que fa sonar la "dolsayne",
i posteriorment
se'n documenten més participacions d'aquest instrument formant
conjunts instrumentals més amplis:
En
este año se presenta en la procesión del Corpus, al parecer como
instrumento nuevo, una dolsayne tocada por un sastre de Gerona
aparece un grupo de tres musici retibuidos en junto con la
cantidad de 4 libras 19 sueldos, rationi sonande quedam
instrumento vocato Dolsayne (De Chía, 1886: 49).
També
a les illes se'n documenta quan l'any 1325,
al
moment en què
Ramon Muntaner escrivia a
Xirivella la
seua Crònica,
els
procuradors de Mallorca, Michel Rotlan i Pere Burgués, encarregats
de gestionar el patrimoni reial fan el pagament de divuit lliures al
dolçainer Robis:
...an
Robís, que toca la dolsayna, de VI iorns de gener que comensà de
tochar dita dolsayna estró per tot lo mes de mars, a raó de XVIII
lliures l'any (Sastre
/ Lompart, 2008: 217).
A
la franja de ponent, concretament a la comarca del Matarranya, el
compositor aragonès Miguel Arnaudas recolliria en 1927 la lletra que
els veïns de Beseit feien servir per a les albades durant les festes
dedicades a sant Antoni Abad i a sant Bertomeu:
Ya
s’ha romput la vaina
de
la dolsaina
del
dolsainero
y
del dolsainé.
Muchachas
beseitanas,
¿no
tenéis vaina?
pa
la dolsaina
del
dolsainé? (Arnaudas, 1927: 240-241)
Cal
fer esment especialment
a la
Catalunya Nova i
especialment de
Tortosa cap al sud,
on no solament està
vigent l'aplicació del terme
compartint popularitat amb la denominació "gaita",
sinó que també s'usa l'instrument
amb les
característiques morfològiques pròpies de la dolçaina actual.
El seu ús en la parla comuna està documentat des de ben antic,
per més
que els indigenistes
catalanòfobs ho
atribuesquen
a una adopció contemporània.
A finals del
segle XV ja apareix citat en la documentació administrativa com
mostra la revisió dels llibres de Claveria de l'any 1481 referents
als pagaments realitzats als músics participants en la processó de
Corpus a
la capital del Baix Ebre:
a.
Brafim Farapo de Azcó, per qui ell sonava la dolzayna e son fill
tamborino...
...a
mestre Johan de Vilagur, qui sonà dolcayna e son fill tamborino
(Massip, 1992 :61)
Temps
després ja podem certificar el seu ús més
enllà de la documentació administrativa.
A finals del segle XVI
el tortosí Vicent
Garcia i Ferrandis (1582-1623),
conegut popularment com "el rector de Vallfogona",
feia servir la dita "prova més l'estudià que corre detràs de
la dolçaina" en una carta enviada des de Lleida als seus
pares (Bayerri, 1936: 149).
Generalment
se situa Tortosa com a límit pel que fa a aquesta denominació però
més al nord, a Reus,
també va
gaudir d'una certa popularitat aquest mot al segle XIX i en 1818 se'n
documenta l'existència d'un veí, Pau Gispert, qui era conegut pel
malnom "Dolçaina" (Amigó, 1965: 752).
L'anècdota que suposa l'origen d'aquest sobrenom és coneguda
i és la mateixa que ha
donat lloc a l'indret conegut com
"la mina de les Dolçaines" en la
partida del Burgar, al
nord de la capital de Baix Camp:
La
mina de les Dolçaines, al Burgar, que només es pot interpretar
sabent que Dolçaina era el renom d'un tal Gisbert, a la primera
meitat del segle XIX i deixant només com a divertida la història
que expliquen per justificar el nom: que quan la va inaugurar va fer
una festa amenitzada amb dolçaines
(Amigó,
1999:25 i 26).
Entre
els autors de la Renaixença catalana sol aparèixer
freqüentment citat, fins i tot donant títol a algunes obres. El
gironí Joaquim Riera i Bertran (1848 -1924) escriuria en 1875 la
Cansó
del dol
dedicada
al compositor i escriptor Josep Anselm Clavé mort un any abans.
Plorém,
ninas del Ter,
al
só de la dolsayna;
plorém,
ninas del Ter,
la
mort d'un cor fidel.
Precisament,
aquests versos que conformen la tornada del poema de Riera estan
basats en la lletra del
tercer moviment de per a cor Las
ninas del Ter: Rigodó
pastoril català
(1854)
del
mateix
J.A. Clavé. En 1881,
el badaloní Antoni Bori (1861
- 1912) escriu
a Terrasa el seu tràgic
poema
"Lo dolsayner":
Ell
era jovenet
tenia
una estimada;
si
avans teixia lli
toca
ara la dolsayna...
El
mateix any,
la revista gràfica La
Ilustració Catalana
publicava al seu número 20 el gravat Lo
Dolsainer
del dibuixant Apeles Mestres, en aquest cas no referit a l'oboè
popular equiparable a la nostra dolçaina sinó aplicant-lo al sac de
gemecs.
També
el dramaturg Àngel Gimerà inclou
els sons de
la dolçaina com a música diegètica al seu drama Jesús
que torna
(1917):
Després
de un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat, molt poch
enrera; un home tocant molt suaument la dolçayna.
Les
dolçaynes, que havien parat en sèch una estona, tornen a tocar
suaument i se senten crits d'alegria.
De
fet, l'entrada
"dolsayna"
apareix
recollida
per primera vegada a un diccionari al
primer volum del
Diccionario
catalán-castellano-latino
de
J.
Esteve i Subietlos,
J.
Bellvitges
i A.
Joglar i Font,
obra publicada entre els anys 1803 i 1805
a Barcelona.
També
es
recull en aquesta obra la
forma "dulsayna"
que s'aproximaria
a la pronuncia en la variant dialectal del català oriental
on
la vocal àtona "o"
per
neutralització esdevindria
pronunciada
/u/,
tot i que és
molt probable que en realitat es
tracte d'un castellanisme.
De
fet Antoni Careta i Vidal al seu Diccionari
de barbrismes introduhits en la Llengua Catalana
de 1901 ho classifica com a tal.
Diccionario catalán-castellano-latino (1803) |
Diccionario Valenciano-Castellano (1851) |
Però
tret d'aquest cas, el cert és que
cap
diccionari general dels
que podríem considerar "moderns" recull el terme fins a
l'obra de Josep Escrig: ni Carles Ros al seu Diccionario
Valenciano-Castellano
(1764), ni
el Breve
Vocabulario
Valenciano - Castellano sacado de varios autores
(1827) de Justo Pastor Fuster, ni
el Ensayo
de un
Diccionario
Castellano - Valenciano
de Luís Lamarca (1839), per
citar les obres lexicogràfiques més representatives.
Amb
tot, serà al conjunt del conjunt del País Valencià on s'ha
documentat el gruix més importat d'exemples referits a aquesta
denominació. Tant al llenguatge literari com a la documentació
administrativa apareix citat abundantment, fins i tot a zones on
convivia amb altres denominacions més populars i que ens han restat
fins als nostres dies.
BIBLIOGRAFIA
AMIGÓ,
Ramón. "Renoms reusencs
de 1818" dintre de Revista del Centre de Lectura de
Reus, nº205,
Reus 1965.
AMIGÓ,
Ramón. Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia,
Barcelona, 1999.
ARNAUDAS,
Miguel. Colección de cantos populares de la Provincia de Teruel.
Saragossa, 1927.
BAYERRI,
Enric. Refraner català de la comarca de Tortosa, vol. II,
Torotosa, 1936.
DE
CHÍA, Julián. La Música en Gerona, Girona, 1886.
MASSIP,
Francesc. "Elements teatrals de la processó del Corpus de
Tortosa (segles XIV al XVII)" dintre de Estudis de Llengua i
Literatura Catalanes, vol. XXIV. Barcelona, 1992.
MUNTANER,
Ramon. Chronica, Xirivella, 1325-1328.
RUIZ
DE LIHORY, José. La Música en Valencia, València, 1903.
SASTRE,
Jaime i LLOMPART, Maria. La Tesorería del Reino de Mallorca
durante su época de esplendor, Palma de Mallorca, 2008.
VENY,
Joan. Contacte i contrast de llengües i dialectes, València,
2006.
Comentaris
També tinc entés que al nostre instrument se li ha dit tradicionalment "XIRIMITA" des del riu Xúquer cap al sud i potser és més gran el territori pel sud de Xúquer que pel nord, més si llevem les comarques de l'interior i nord de Castelló. Encara que sí que és veritat, que com els llibres de repertori, mètodes i altres estan fets per l'horta i es fa servir el mot "Dolçaina", ara, des de fa 30 anys està escampant-se aquesta manera de dir al nostre instrument i cada dia més se li diu Dolçaina" en lloc de "Xirimita", però jo crec que és per què la gent es pensa que està mal dit o dubta de si està ben dit el mot "Xirimita", com al llibre diu dolçaina....
Vaja que es va arribar a dir-li "Dolçaina", igual que al s. XX es parlava castellà, per què era més fi i així ho feien les classes altes.
Dulcian
De Wikipedia, la enciclopedia libre
Dulcian, 1700, Museo de la Música de Barcelona
Dulcians en Theatrum Instrumentorum (Michael Praetorius - 1620)
El bajón es un renacimiento de instrumentos de viento de madera, con una lengüeta doble y un plegado taladro cónico . Los términos equivalentes incluyen "curtal" en Inglés, "Dulzian" en alemán, "bajón" en español, "douçaine" "en francés," dulciaan "en holandés, y" Dulciana "en italiano.
I també el que comentes de que hi han altres denominacions força populars i preeminents a determinades àrees que -en cocasions- conviuen amb la denominació "dolçaina" als seus respectius territoris. A la propera entrada que segueixc tractant aquest tema (que publicaré dimecres que ve, si no passa res) i reflexione a aquest respecte.
El problema ve quan eixes capelles s'organitzen al voltant d'entabanadors sense ofici ni benefici que sustenten plantejaments inversemblants. La culpa la tenen els gurus, sí... I tots els pardals que li riuen les gràcies.
I no parle solament de la dolçaina. Com bé apuntes és un problema de País: Que un personatge es dedique a donar lliçons del procés d'aculturació romà per justificar la seua particular historia de la "lengua valenciana" mentre confon a Titus Livi amb Viriat és per endur-se les man al cap; quan a sobre una editorial li ho publica la cosa ja comença a enervar de forma notable; pitjor és quan al seu voltant apareixen un grapat de micos ensinistrats que l'aplaudeixen i el citen com a "referente del valencianismo"; i, per si no fos suficient, ahí el tens publicant articles dia sí i dia també a la premsa de València capital.
Si alguna cosa m'està aportant la confecció d'aquest blog és comprovar amb quina lleugeresa es parla i es dicta sentència donant carta de "fet científic" al que solament és una mera especulació (ni tan sols podria considerar-se hipòtesis). No és una qüestió de dissentir o no sobre un determinat aspecte -la discrepància pot aportar visions diferents a les ments obertes- és un tema de coherència en el discurs i d'això, al nostre País en general i al món de la dolçaina en particular, no anem especialment sobrats.
A tot açò, que sempre se m'oblida. Donar-vos les gràcies a tots els que compartiu els artícles, comenteu i feu les vostres aportacions tant ací com a les xarxes socials (com als que m'ho feu personalment). Una abraçada!
Crec que en tot moment faig referència a la paraula "DOLÇAINA" i la seua procedència. Aprofite per a dir que quan es troba un document que parla de la dolçaina al segle .... que siga, no sabem si està referint-se a la dolçaina tal com la coneguem ara, el més probable és que no.
Efectivament no sóc un historiador, sóc un músic preocupat pel seu instrument, però no us enganyeu, no per tindre un titulin, el que siga, vol dir que eixa persona és intel·ligent, o sap raonar o té capacitat de crítica davant una situació, escrit o el que siga.
Respecte a això dels GURUS I LES CAPELLETES, vull pensar que no va amb mi.
Té raó Paco Bessó quan diu que estem parlant del mot "dolçaina" i que en ocasions ha estat emprat per a referir-se a instruments que no necessàriament es corresponen a la dolçaina que actualment coneguem. En aquest sentit -i ja estic avançant continguts de la propera entrada- hi certa confusió pel que respecta a les característiques que aquest instrument tindria ja que les fons són escasses i sovint contradictòries. Ni tan sols els investigadors més avantatjats -em refereixc des del camp de la musicologia- es posen d'acord a l'hora de descriure'l, però hi ha certa avinença a l'hora de considerar-lo un oboè llarg adscrit a la música culta, amb les precaucions i reserves que implica l'ús d'aquest concepte referit a determinats períodes històrics, com ja s'ha comentat altres vegades. Que vull dir amb açò? Que -com diu Paco- és probable que quan trobem citat el mot "dolçaina" a les fonts, no necessàriament s'ha d'estar referint a una oboè curt adscrit a la música popular.
Per altra part, i açò és el que interprete de les paraules de Francesc Bellmunt, no es pot descartar l'existència de dolçaines que responguen a una tipologia d'oboès curts assimilables -salvant les distàncies- a la nostra dolçaina. Precisament, la manca d'una descripció històrica clara fa que calga tenir en compte aquesta possibilitat. I encara més, la revisió de la documentació revela, per exemple, la contractació de "dolçainers" (fins i tot del binomi dolçaina-tabal) amb la mateixa funcionalitat que té avui en dia la nostra dolçaina. I això faria contravenir la idea àmpliament difosa i acceptada de que la nostra dolçaina deriva d'altre instrument -l'oboè llarg abans esmentat- que passa a mans "populars" quan cau en desús dintre de la música culta com a conseqüència de d'utilització d'altres instruments (oboè "modern", corn anglès, fagot....).
Amb aquests puntals tan febles és difícil extraure conclusions absolutes.
Respecte al tema del gurus i les capelletes, per la part que em toca, no volia ofendre a ningú (bé, en realitat sí que volia, però no a tu). Ja vaig comentar que la discrepància és bona, sempre que es faça del seny, el trellat i la coherència -com espere que segueixca aquest debat- i intentava fer una reflexió al respecte més enllà de la "dolçaina".
Vinga, un abraçada a tots dos.
Llibre de la Confraria de Sant Josep 16 de Maig 1796:
"Item al gaytero por tocar la dolçaina.Una libra"
A.H.E.M.
CAPITULO XVI
ORIGEN DE LAS FIESTAS DE LA BALMA
2-Los juglares.
Lo mas antiguo en las fiestas de la Balma, descontada la parte estrictamente religiosa son los juglares. En los viejos papeles de la Balma no son mencionados antes del 1635; mas esto no prueba que anteriormente no concurriesen y fuesen parte de los regocijos populares que acompañaban a las fiestas.
(…..) Ya desde principios del siglo XVII no faltan en ninguna fiesta de la Balma por malo que sea el año.
A las veces es un solo juglar; si el año es mejor suelen ser dos que tocan “la gaita i el tamborinet”, agregandose a las veces un tercero, conocido como “rebequer”,por tocar este instrumento antiguo procedente de Asia, parecido a la guitarra. Otras veces son mencionados con los nombres de “juglars, ço es gaita, clarí i tabalet; posteriormente y ya iniciado el siglo XVIII, se habla “dels músics” que concurren además de los juglares o “dolsainers”.
Su presencia en las fiestas era después de todo, indispensable para la ejecución de las danzas, que nunca dejan de organizarse a contar desde los primeros años dels siglo XVII.