Com
comentàrem al final de l'anterior entrada, és al gruix del País
Valencià on es documenta el volum més gran de referències a aquest
mot i, per extensió al seu sonador. El nombre de mencions és
inabastable des del segle XIV fins als nostres dies, i podem
localitzar el mot tant fonts administratives com literàries. Fins i
tot es detecta a zones on actualment són més freqüents altres
denominacions per a l'instrument.
En
aquest sentit, trobem exemples d'aquesta denominació a les comarques
de l'interior del nord de Castelló -principalment els Ports i el
Maestrat- on la fórmula més emprada per a nomenar l'instrument és
la de "gaita". Aquest és el cas del morellà Carles
Gassulla d'Ursino (1674-1745) qui escrivia per a ser representada a
Forcall la seua Loa festejo de negrets en idioma valenciano al que
lo es de nación, san Vicente Ferrer (1719):
Y
en fi, ara, des de luego
pot
la dolzayna tocar.
Amaniu-os,
chichs, a pressa,
que
ya repica el tabal.
També
a la documentació administrativa recollida a la zona se'n troben
exemples d'aquest tipus, com en el cas de Catí (Alt Maestrat) al
segle XVII:
Item
s an determinat de conduyr y aueynar a Juan Carbo dolsayner fent lo
franc de tots pochos ab que aga de tocar fancament tres dies...
(Puig, 1948: 304).
El
mateix ocorre amb autors de zones on la forma preeminentment usada és
la de "xirimita". En 1666 el predicador i poeta d'Agullent
(Vall d'Albaida) Gaspar Blai Arbuixec (1624 - 1670) publica el seu
Sermó de la
Conquista de la molt insgne, noble, leal e coronada ciutat de
Valencia on
en el relat d'un dels episodis
del setge a la ciutat de València, els musulmans són coneixedors de
l'arribada de l'ajut en forma d'una flota formada per dotze o quinze
vaixells enviats pel rei de Tunísia:
Los
moros que ho saberen, feren mes de mil falles, tocaren clarins,
caixes, dolçaynes y feren altres demostracions d'alegria (Arbuxech,
1666: 13).
Sovint
s'accepta que la línia imaginaria que separa
les zones on s'empra principalment la paraula "dolçaina" i les
que fan servir majoritàriament "xirimita" estaria situada
al riu Xúquer, però una mirada a les fonts documentals revela
l'ús habitual -a vegades
majoritària- de la primera opció. El
buidat d'arxius locals a diverses poblacions de les comarques
centrals constata aquesta tendència.
Més
al sud encara, a la ciutat d'Alacant es
documenta a finals del segle XVII la presència del dolçainer Gaspar
Requena encarregat de les danses de nanos i gegants a les
celebracions de Corpus de la capital de l'Alacantí:
...a
Gaspar Requena dolzayner setze liures per lo salari de haver tocat a
les danzes de jagants i enanos en les festes de Corpus deste anys
(Flores, 1996: 15).
Cap
la possibilitat que el mot "dolçaina" aplicat a un
instrument en les mateixes funcionalitats que les nostres actuals
dolçaines siga més antic que altres denominacions que
serien adoptades
posteriorment. No
obstant
això,
és
molt possible
que en
realitat la
utilització d'aquest
terme
reflectit a la documentació administrativa i literària responga
més l'aplicació d'un cultisme que no pas a un reflex del lèxic de
la parla comuna. Temps després, aquest plantejament es pot
entreveure a les paraules de Joaquim
Martí
de Gadea
(1837-1920)
referides als dolçainers de Tales:
...actualment
existix una familia compòsta de pare i fill, que donen
quince i ralla, com solem dir, á
tots ells, tirantla els dos de mestres consumats
en tocar la flauta moruna o
girimita, com diu el
pòble (Martí de Gadea, 1906: 136).
Però
paral·lelament a l'ús del mot dolçaina, al País
Valencià es desenvolupa la variant dialectal de donsaina,
àmpliament acceptada i difosa al segle XIX i primeres dècades del
XX essent la fórmula preferentment usada pels autors vinculats a la
renaixença valenciana: Josep Bernat i Baldoví i Josep Maria Bonilla
titularien La Donsayna a la seua publicació satírica que
veuria la llum entre els anys 1844 i 1845. Tabal y Donsayna
seria el títol amb què es publicaria l'any 1878 el recull d'escenes
costumistes, en prosa i en vers, de diversos autors coordinats per
Constatí Llombart. Els sainetistes com Rafael Maria Liern o Eduard
Escalante se'n refereixen sovint al nostre instrument fent servir
aquesta variant. Els poetes noucentistes com Teodor Llorente ho citen
freqüentment, Victor Iranzo titularia el seu poema "La Donsayna
Valenciana" i Francesc Badenes i Dalmau ens parla també en vers
de "El Donsayner de Gandia".... Fins i tot, com vàrem
comentar anteriorment, la primera vegada que l'instrument apareix
citat a un diccionari publicat al País Valencià -el Diccionario
Valenciano-Castellano
de Josep Escrig i Martínez
de 1851- es refereix a ell com "donçaina".
En
algun moment, sembla ser que
la variant "donçaina" és
considerada un vulgarisme principalment
reservat
al parlar col·loquial, mentre que
"dolçaina" s'aplicaria
en un
llenguatge més culte.
...la
Dulçayna, instrumento musico que le fabrican algunos torneros, de
madera de azufayfo, vulgo Lironer, y peculiar de este Reyno de
Valencia segun atestigua Valda y tan antiguo que se tiene por
instrumento de moros, y de antes de nuestra Conquista, y sin duda las
Dulzaynas vulgo Donçaynes, son los añafiles que dice Beuter tañian
los moros... (Orellana, vol. III,
s.XVIII: 496).
Marc
Antoni d'Orellana sol emprar les formes
castellanitzades de dulçayna
i dulçayner,
fet comprensible atenent que el text
està escrit en aquest idioma i que la
seua obra està notablement influenciada per Exulve,
però també empra puntualment la forma valenciana
"Dolçayner":
Llamase
Dolçayner
en Valencia no el que fabrique esta clase instrumento, sino el que de
profesión la tañe (Orellana, s.XVIII,
vol. I: 310).
Tanmateix,
la concessió a aquest dialectalisme provocada per la gran
popularitat què assoleix es remunta segles enrere a terres
valencianes. Els vocables "donsaina / donsayna / donçaina..."
i "donsainer / donsayner / donçainer..." apareixen ja
citats des de primeries del segle XVII a la documentació
administrativa i des del segle XVIII és d'ús abundant en les obres
literàries, especialment la literatura de canya i cordill, que
reflecteix el llenguatge de les classes populars, com ocorre en el
cas dels "col·loquis":
Gori.
En la porta de la Almoyna reparares el Taulat dels Nanos? y els
Donsayners què bè tocaven!
Pols.
No saps que son Mestres de Donsayna, y els mes antics graduats?
Gori.
Què tocates tan famoses, y què punts tan intrincats feen ab tal
instrument!
(Rahonament
entre Gori, llaurador de Burjasót, y Polseretes, de Benimamet, en el
que donen conte de les Funcions de les Lluminaries y Te Deum...
València,
1796.
pàg. 7).
Amb
tot, no sembla ser un tema que tinguera excessiva transcendència
entre els lletraferits
romàntics valencians, ni molt menys que fos objecte de debat i
discussió.
Moltes
obres -entre
les quals cal incloure
un nombre important de col·loquis- mantenen la forma "dolçaina",
i inclús es donen casos de
l'ús d'una variant o altra indistintament per
part d'un mateix autor en treballs molt propers en el temps o, fins i
tot, dintre d'una mateixa obra. L'exemple
més clar
pot ser siga el del baloner Joaquim Martí de Gadea qui recull
aleatòriament "dolsayna", "donsayna",
"donsaina"...
en la seua obra Ensisam
de totes herbes
(1891).
 |
| Ensisam de totes herbes (1891), pàg. 16 |
 |
| Ensisam de totes herbes (1891), pàg. 202. |
 |
| Ensisam de totes herbes (1891), pàg. 217 |
Això
no obstant, aquesta variant va arribar a ser tan popular que alguns
autors han considerat que era la denominació pròpia que al País
Valencià rep l'instrument:
Si
embargo, en Tortosa, a la gralla citada más arriba, de otras
comarcas tarraconenses, le llaman dolçaina y donçaina
en Valencia (Violant i Simorra, 1954: 359).
En
las tierras del centro se llama Dulzainas
a los instrumentos provistos de tubo cilíndrico y doble caña; en
Levante se denomina a tales instrumentos Donsainas;
en Catalunya Grallas...
(Crivillé, 1983:
372).
Aquesta
assimilació consonàntica d'una lateral (en aquest cas l'l)
per una nasal (en aquest cas l'n) és explicat pel
lexicògraf Joan Coromines atribuint-lo a una suposada influència
del terme dansa:
Sobretot
més a Migjorn s'ha estès amb caràcter preponderant la variant
donsáina, a la qual pot no haver estat aliena una acció
assimilatòria per dilació, però que és sobretot deguda a la
influència de dansa (i els derivats com dansadores, etc)
(Coromines, 1995: 163).
Però
en realitat és un fenomen relativament freqüent a la nostra
llengua, amb la qual cosa no és estrany trobar-se amb exemples tant
a la parla oral com als escrits: quansevol (o consevol)
en lloc de qualsevol, sonsida en lloc de solsida,
anbercoc (o ambercoc) en lloc d'albercoc,
anficòs (o amficòs) en
lloc d'alficòs, cançoncillos en lloc de
"calçoncillos", penícula quan volem dir
pel·lícula, fandilla en lloc de faldilla,
navaix en lloc de lavaix, anforja per comptes
d'alforja, "cancamonia" en lloc de
"calcamonia" etc. Fins i tot a noms propis de
persones i cognoms com Anfons (o Anfós), Rondan,
Oncina o Contell en lloc d'Alfons,
Roldan, Olcina o Coltell,
o topònims com la població d'Alcanalí (la Marina Alta)
en lloc d'Alcalalí.
La
fórmula "dolçaina" quedaria definitivament establerta com
a normativa a partir de 1932 amb l'aparició del Vocabulari
ortogràfic valencià de Carles Salvador publicat per l'editorial
L'Estel de València arran de l'acord que varen suposar les Normes de
Castelló. Per això, els intel·lectuals valencians de la postguerra
usaren aquesta forma que ràpidament recuperaria la seua popularitat
literària.
 |
| Vocabulari ortogràfic valencià de Carles Salvador (1932) |
Amb
tot, malgrat la constatada antiguitat i l'ús en terres valencianes
de la forma dolçaina des d'almenys el segle XIV, i quedar
palès que donsaina és una alteració consonàntica fortament
popularitzada, els arguments en defensa d'aquesta última com a
genuïnament valenciana han persistit al llarg dels anys i encara és
freqüent trobar-los reflectits en publicacions de la més variada
naturalesa:
En
la nostra modesta opinió, la paraula podria derivar del mot llatí
-sonus, sonare- que en occità ha donat el mon sonson, compost, o
reduplicat, que significa cant monòton. I, probablement el nostre
mot donçaina derive d'ací. Per què realment el so de la dolçaina
de dolç té ben poc (...). En definitiva, si no el mot "sonsaina",
si que estaríem per grafiar la paraula com ho feia Llorente
"donsaina" (Fornés, 1995:128 i 129).
La
curiosa denominació de "sonsaina" que aporta Lluis Fornés
la presenta
basant-se en la troballa d'aquest mot en un conte gascó, però la
seua interpretació és extremadament inexacta. En
realitat, la
paraula
sonsaina
que s'aplica a
un instrument músic en
zones com Occitània o Alvèrnia no fa referència a cap
oboè popular
anàleg
a la dolçaina, sinó
que es refereix a
la
viola de roda, també coneguda com a
samfoina.
En
qualsevol cas, l'intent
de defenestració
del mot "dolçaina" en favor d'altres formules amb
l'argumentari de què
el "so de la dolçaina no és dolç" ha estat un argument
recorrent i el podem
trobar repetit a diversos autors. Però
per més rebregat que
estiga,
no deixa de ser una mantàfola.
Per començar, per què aquesta consideració
envers les qualitats tímbriques de l'instrument
s'endinsa en el món de les sensacions
i aquestes són, per definició, absolutament subjectives. Així,
el que per alguns és un instrument mancat
de qualsevol dolçor, per a altres és precisament aquesta
la seua qualitat
principal:
...reina
franca alegría y
todos se entregan en brazos del popular regocijo, amenizado con el
patrio y dulcísimo son del tabalet
y donsayna
(tamboril y dulzaina), música
alegre y retozona en la que se compendia,
encierra y vive el amor de
la patria... (Tramoyeres, 1889: 388).
...á
intérvalos descansan los músicos y entonces se
oyen los dulces sonidos emitidos por el
dulzainero y los ecos del tamboril (La
Correspondencia de Alicante del dia 1
de febrer de 1905, pàg. 2).
Oh!,
qui podria dir l'encís de
la
melodia aquella? La donçaina és més dolça que el seu nom, i
sospira i fa notes que semblen somriure de núvia
i rusc d'abelles (López - Chavarri, 1983: 58).
I
després, per què negant l'arrel etimològica "dolç"
assegurant que la dolçaina té un só aspre, agre, estrident,
cridaner, esquerp... s'està caient a un perillós parany: no es pot
estudiar un fet històric que s'ubica en unes coordenades
espai-temporals determinades sota les directrius que ofereix la
nostra percepció actual.
En
aquest sentit, si el mot "dolçaina" aplicat a un
instrument músic el trobem documentat des d'almenys el segle XIV, és
una absurditat analitzar-lo aplicant paràmetres del segle XXI, per
què els criteris estètics no són els mateixos. Les sensacions que
transmet actualment el so de la dolçaina vénen fortament
influenciades per la comparativa amb altres instruments evolucionats
actualment adscrits a la música culta occidental, però al segle XIV
aquests instruments amb els quals comparem la dolçaina no presentaven
les mateixes característiques sonores (Reig, 2011: 386).
És
freqüent trobar als textos antics un instrument citat com a
"dolçaina" formant agrupació amb metalls i percussió.
Malgrat que s'accepta que aquestes "dolçaines" respondrien
a una tipologia d'oboè, hi ha molts dubtes respecte a les
característiques que presentarien. No hi ha cap descripció de
l'època clara, sols apunts parcials d'uns autors i altres -no sempre
coincidents i en alguns casos contradictoris- que no sempre responen
al mateix marc temporal i/o espacial, i amb el complement que
representen les fonts iconogràfiques. És possible que l'aplicació
d'un derivat de l'arrel "dolç" per anomenar a aquests
instruments vinguera per la comparativa amb els de metall
(generalment citats com trompes, anafils, etc) amb els quals
compartia espai i que produirien un só més contundent i potent.
Tampoc
són necessàriament coincidents els criteris de descripció
i relació
dels instruments,
igualment influenciats per la música culta contemporània.
Per
exemple: Evrant de Conty, al seu Livre
des Echés Amoureux
(c.1370), estableix una classificació dels instruments atenent a les
seues característiques tímbriques i els divideix entre hauts
(alts) i bas
(baixos).
Però no disposa aquesta diferenciació basant-se
en
la seua tessitura aguda
o greu,
com seria habitual avui en dia, sinó que
sembla
fer-ho
atenent al seu volum sonor. Els instruments hauts
estan destinats a espais oberts,
mentre
que els bas
semblen destinats a un context més íntim i familiar (Homo-Lechner,
1996: 41). Per cert, que en aquest cas classifica les "douchaines"
(en
francès la grafia "ch"
es pronuncia [∫]),
qui
son molt doulces et saines,
com
a instruments baixos:
Et
faire grans esbattemens
on
sonnoit lez haulz instrumens,
que
mieulx au dansez plaisoient
le
peuist on oîr briefment
sonner
moult de renoisement
pour
la grant noise qu'ilz faisient
trompez,
tabours, tymbrez, naquaires,
cymballes
(dont il n'est mes guaires)
cornemusez
et chalemelles
et
cornes de fachon moult belles;
et
puis aultrefois reprenoient,
quant
mendre noise demandoient,
flasoz,
fleutez et douchaines,
qui
son molt doulces et saines,
et
telz austrez instrumens bas
dont
moult est plaisans li esbas.
 |
| Iluminació per l'edició de principis del s.XV del Livre dels Echécs Amoureux, fol. 65v. |
BIBLIOGRAFIA
ARBUIXEC, Gaspar Blai. Sermó de a Conquista de la molt insgne, noble, leal e coronada ciutat de Valencia. València, 1666.
COROMINES,
Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua
catalana, vol. III, Barcelona, 1995
CRIVILLÉ
i BARGALLÓ, Josep. El folklore musical, Madrid, 1983.
FLORES,
Lluís Xavier. "Els nanos i gegants de la ciutat d'Alacant"
dintre de La Canya, nº2. València, 1996.
FORNES,
Lluís. La València occitana, València, 1995.
HOMO-LECHNER,
Catherine. Sons et instruments de musique au Moyen Age. Paris,
1996.
LÓPEZ
CHAVARRI,
Eduerd.
De
l’horta i de la muntanya,
Barcelona, 1916. Hem fet servir l’edició de conjunta amb
Proses
de Viatge,
València, 1983.
MARTÍ
GADEA, Joaquim. “Tales (els donçayners de)” dintre de
Apendix
o afegitó
a
Tipos,
modismes y coses rares y curioses de la terra de Gé.
València, 1906.
REIG,
Jordi. La Música Tradicional Valenciana. València, 2011.
TRAMOYERES,
Luis. Instituciones gremiales en Valencia, València, 1889.
VIOLANT
I SIMORRA, Ramon. "Instrumentos músicos de construcción
infantil y pastoril en Cataluña" dintre de Revista de
dialectologia y tradiciones populares, vol. X, Madrid, 1954.
Comentaris