Després
de dues generacions de dolçainers sorgits de la vila de Tales,
veiérem com anaven covant-se diversos elements que els conduirien al
reconeixement social de què gaudiren al llarg de la seua
trajectòria. Però seria a la tercera generació, especialment per
la branca encapçalada pels fills de Salvador Montoliu Serrano, quan
els dolçainers de Tales es convertirien en un referent de la cultura
pròpia i de l'instrument.
III
GENERACIÓ (1a part) : ELS GERMANS SALVADOR, VICENTE I JOSÉ MONTOLIU
RAMOS.
Fruit
del matrimoni entre Salvador Montoliu Serrano i Maria Ramos varen
venir al món set marrecs, quatre xiques i tres xics. Els tres
barons, Salvador, Vicent i José varen dedicar-se en major o menor
mesura a la dolçaina.
Com
era costum a l'època, el progenitor inculca al seu fill major la
pràctica de l'instrument i progressivament van incorporant-se els
altres xics de la família (Serra / Ramia, 1987: 64). Així, el major
dels tres germans, Salvador, sembla que va ser el primer a iniciar-se
en el món de la dolçaina de la mà del seu pare. Teresa Ramos
reivindicaria la seua figura del seu avi:
El
primer dolçainer que va tocar va ser m'auelo,
per que era el fill major. Jovenet però major... I un talent
grandíssim (https://www.youtube.com/watch?v=lXeajgQFgjA).
També
seria la seua néta qui reclamaria per a Salvador Montoliu Ramos la
condició de "cavaller cobert davant del rei", suposat
privilegi concedit per Alfons XIII i que també se li atribueix al
seu germà Vicent o, fins i tot, a Honorato Gil d'Alfap. Però poques
dades contrastables ens han quedat respecte a l'activitat musical del
major dels tres germans més enllà d'algunes notícies en premsa
referents a actuacions amb el seu fill Francisco com a tabaleter a la
primera dècada del segle XX:
De
siete de la tarde a once de la noche pasacalle y serenata por la
banda de Puzol y dulzaineros de Tales D. Salvador Montoliu e hijo (La
Correspondencia de Valencia del dia 4 de setembre de 1908, pàg.
2).
El
mitjà dels tres germans, Vicente, va ser sense dubte el que més
renom va tindre de tota la nissaga. A ell i a la seua trajectòria
com a intèrpret se li atribueix gran part de la fama de la qual
varen gaudir els dolçainers de Tales. Conegut com "el barbut
dels Mengo" per la llarga i espesa barba que lluïa va despertar
les lloes entre els seus coetanis pel seu virtuosisme interpretatiu:
En
este dulzainero, hijo del anterior y nacido también en Tales, parece
que se ha llegado al Summum de perfección en el manejo de ese
popular instrumento, que tañido por él pierde su acritud,
convirtiéndose sus estridentes sonidos en armoniosas modulaciones,
que hace del primitivo donsainer valenciano un concertista de
dulzaina de irreprochable virtuosismo (Ruiz de Lihory, 1903: 340).
En
aquest cas existeix certa unanimitat en reconéixer que Vicente
Montoliu Ramos comptava amb una sòlida formació musical adquirida
sota el mestratge del mestre Juan Garcia a Onda i que posteriorment
va formar part de les bandes dels batallons de Ciudad-Rodrigo y de
Bejar. Però aquesta concepció del dolçainer com a músic amb
formació acadèmica no va ser l'única de les innovacions que varen
dur a terme.
Va
crear una formació estable amb els seus fills Vicente i Gabriel amb
la qual va consolidar l'aplicació de la dolçaina com a instrument
de concert que ja havia iniciat el seu pare. I en 1899 va tenir lloc
la tan al·ludida actuació al Palau Reial de Madrid en presència
d'Alfons XIII -que llavors era un adolescent- i de sa mare la reina
regent Maria Cristina d'Àustria. En realitat no va ser cap concert
exclusiu ni privat com s'ha donat a entendre, sinó que l'actuació
dels dolçainers de Tales s'inseria en el context d'una comissió
encapçala pel doctor Francisco Moliner per tal d'aconseguir
finançament per a la construcció del sanatori per a tuberculosos
de Portaceli. Amb la intenció d'afalagar als monarques, la delegació
es va envoltar de diversos músics i balladors entre els quals
estaven els dolçainers de Tales, que acompanyaren albades i diversos
balls. Més enllà de la donació per part de la regent Maria
Cristina de 5.000 pessetes i la promesa d'intercedir al consell de
ministres per tal d'aconseguir la cessió d'uns pinars de propietat
estatal annexes als edificis del sanatori, no hi ha notícia de cap
concessió simbòlica ni cap privilegi individual als assistents.
Això sí, en un moment de l'actuació, el dolçainer va fer un llarg
calderó que va despertar l'admiració dels assistents i va valer-li
l'observació de la reina: Este señor seguramente no necesitarà
del sanatorio (La Época del dia 14 de febrer de 1899,
pàg. 2)
La
seua fama com a concertistes va estendre's progressivament i va anar
més enllà dels pobles i ciutats del País Valencià, començant a
realitzar gires per diferents contrades:
Mañana
salen directos á Nules los celebres dulzaineros de Tales D. Vicente
Montoliu é hijo, pasando luego a Barcelona para dar 10 conciertos
que han sido contratados en el Teatro Nuevo Retiro (Las Provincias
del dia 23 d'agost de 1901, pàg. 2).
Teatro
Granvía. El sábado próximo. Debutarán los Eminentes Donsainers de
Tales, los que con sus ingratos instrumentos son la maravilla de
cuantos públicos se presentan (La Vanguardia del dia 25
d'octubre de 1901).
D.
Vicente Montoliu é hijo, concertistas de dulzaina, saldrán la
próxima semana en dirección a Palma (Mallorca) para dar unos
conciertos en el Teatro Principal
(El Pueblo del dia 19 de febrer de 1903, pàg. 3).
Efectivament,
el salt de les places dels pobles als teatres no es va fer esperar,
però la inclusió de la dolçaina en determinats ambients no va ser
del tot ben rebuda i els comentaris negatius cada cop varen ser més
recurrents:
Los
dulzaineros de Tales, son músicos notables que hacen verdaderos
prodigios con sus característicos instrumentos.
El público aplaudió las
composiciones que tocaron, pero comprendieron que no es lo más
apropósito para lucirse, el escenario de un teatro (El
Mundo Artístico de Barcelona, nº55,
del dia 2 de novembre de 1901).
Se
levanta el telón y aparecen los moros en escena, en semicírculo, y
en el acto prorrumpen dos de ellos en horrísonas tocatas: los
dulzaineros de Tales que se han vuelto locos.
Y sale uno del teatro no sabiendo si
es que le ha hecho daño la cena ó es víctima de un malsueño (Las
Provincias, del dia 25 de juliol de
1903, pàg. 2)
Malgrat
les crítiques negatives, aquesta nova funcionalitat de la dolçaina,
el fet de comptar amb una formació acadèmica o el seu elevat nivell
interpretatiu despertaren la més exacerbada admiració:
...
actualment existix una família compòsta de pare i fill, que donen
quince y ralla, com solém dir, á tots ells, tiantla els dos de
mestres consumats en tocar la flauta moruna o girimita, com
diu el pòble. Per això estan establits en la capital del nòstre
antich reyne, ahon no fan festa gran ni giqueta, en la qu'ells no
prenguen part, llogantlos també per a tocar en les poblacións
importants de la provincia de Castelló y de la de Valencia; y per lo
mateix que son distinguíts, no sòls en anar vestíts d'uniforme,
sinós en saber fer parlar la dita dolçayna quan la tòquen, á fí
de celebrar nosatros la sehua habilitat y animarlos a seguir com
dast'ara, els ham dedicat estes línies y la cansó de costum:
Son
els donçayers de Tales
en
la donçayna molt destres,
en
lo vestir pròu miráts
y
en la música grans mestres (Marti
Gadea, 1906:
136).
I
la seua fama, així com l'admiració que se li professava, seguiria
intacta durant molts anys, tal com ens mostra l'anècdota contada per
Joan Blasco:
No
hace muchos años, estando yo en la casa de música José Penades, de
Valencia, el abuelo de quien ahora regenta
el establecimiento me decía: "Hoy en día no hay dolçainers,
quitándote
a ti,
que eres muy buen dolçainer,
pero que no vales ni para quitarle las alpargatas al de Tales. Yo me
acuerdo haber ido a pié desde Alberique
hasta Villanueva de Castellón, por oirle un concierto al dolçainer
de Tales, al de las barbas blancas, al abuelo que le decían" (De
Fadrell, 1983: 5).
Precisament,
un dels factors que més va cridar l'atenció entre els seus coetanis
va ser l'adopció d'un uniforme militar per a les seues actuacions
abandonant l'ús de la indumentària "a l'antiga", però
aquest fenomen tampoc no sempre va ser ben considerat:
Es
indudable que bajo el punto de vista económico salen ganando con
esta metamorfosis, debida al estudio y conocimientos musicales, la
familia Montoliu, pero no es menos cierto que al modernizarse el
donsainer,
convirtiéndose
en concertista, adoptando un vistoso y semimilitar uniforme para
exhibirse, y adicionando una flauta á la dulzaina para dar mayor
extensión y dulzura en los sonidos á las variaciones y fermatas, el
primitivo tipo desparece ó por lo menos queda eclipsado por los
celebrados Montoliu, que han logrado hasta ser recibidos por los
Reyes para dar un concierto en su palacio.
(...)
pero como legítimos valencianos, hagamos votos para que no
desaparezca aquel dolsainer
del poble que con
su pañuelo á la cabeza, su pantalón y chopetí
ceñido, el imberbe y picaresco tamborilero a su lado, que matiza con
sus nerviosos redobles les
tonaes,
congestionando el semblante é hinchando los carrillos; arranca al
instrumento esos sonidos
que producen un
sacudimiento en los nervios de todo buen valenciano, explicable sólo
por la sugestiva poesía que sirve de ambiente a la canción popular
(Ruiz de Lihory,
1903: 340-341).
Com
s'ha comentat en la cita anterior altre dels trets característics de
l'escola va ser afegir-li una flauta de bec a la dolçaina que els
permetia un major registre en les seues interpretacions alternant
tots dos instruments. Sembla ser que Vicent Montoliu va deixar
escrites diverses composicions on s'incloïa l'ús de la flauta:
De
las composiciones de Vicente Montoliu se conocen algunos caprichos y
varias transcripciones para dulzainas y flautas de caña (Traver,
1912: 127).
Respecte
al tema de les composicions poc més se sap, però Joan Blasco
assegurava tenir al seu arxiu personal una partitura titulada
Pasodoble a Rubielos
que anava signada pel mateix
Vicente Montoliu i datada el 23 d'octubre de 1896 (De
Fadrell, 1983: 5).
Respecte
a l'ús de la flauta de bec, no varen ser els únics que feren servir
aquesta innovació i, per exemple, temps després Francisco Miralles
el patriarca de la nissaga de els Meliton de
Bétera també la va emprar (Asensi, s.d.: 15). Aquest sistema varen
mantenir-lo al llarg de les generacions i encara Pedro Ramos
l'utilitzava en els seus concerts. Precisament ens ha quedat una
descripció de com funcionava:
En
dos punts de la dolçaina, prop de l'inxa i de la campana, hi porta
aplicats dos filferros d'uns deu centímetres de llargada, els quals
sostenen una flauta de canya de mida gairebé igual a la de la
dolçaina, mantenint els dos instruments en posició paral·lela l'un
de l'altre. hi ha composicions en que s'alterna el toc de la dolçaina
amb el de la flauta i així, tenint els dos instruments units i
plegats, en un moment donat i amb molta rapidesa i facilitat, i de
manera gairebé imperceptible per a qui escolta,es pot canviar
l'instrument. aquestes flautes de canya són fetes pel mateix música
amb un senzill canó de
canya un xic gruixut, degudament foradat i capsat amb unes plaques de
llauna a cada cap, que les hi aplica el llauner (Amades,
1931).
Certa
controvèrsia existeix respecte a l'activitat de José, el menor dels
tres germans fills de Salvador Montoliu Serrano. A l'ombra que
projectaren les allargades figures dels seus germans majors
-especialment Vicente- generalment s'ha acceptat que mai va arribar a
ser dolçainer i que va formar part de la Banda Municipal de València
com a percussionista. És una veritat a mitges, tal com queda palés
als documents propis de l'època:
Sus
hermanos Salvador y José, aunque no tan celebrados como aquel, sin
embargo también llegaron a dominar el morisco instrumento (Traver,
1912: 127).
Efectivament,
se'n documenten notícies a la premsa d'actuacions a la ciutat de
València a la primera dècada del segle XX i va arribar a participar
com a dolçainer amb el celebre quadre de balls del mestre Enric
Vicent junt els mítics cantadors Josep Garcia Maravilla i
Vicent Bernabeu Caravina, acompanyat pel tabaleter Vicente
López (Las Provincias del dia 4 de març de 1905, pàg. 2).
Però
també és cert que en aquella època va obtenir la plaça com a
percussionista de la Banda Municipal de València. El seu accés va
ser accidentat i envoltat de polèmica. En juliol de 1903
l'Ajuntament convoca les oposicions per tal de cobrir diverses places
vacants, entre elles una plaça de "redoblante de tercera"
per a la qual es presentaren dos aspirants: José Montoliu i Pedro del
Rey (El Pueblo del dia 9 de juliol de 1903). Però alguna cosa
va passar per a què l'altre candidat no es presentara a l'examen,
amb la qual cosa la plaça va ser per al dolçainer de Tales. La
lectura de les notícies de l'època deixa entreveure un elevat grau
de politització social que sembla reflectir-se en aquestes
oposicions.
Les
reaccions no es varen fer esperar i en setembre de 1904 comencen a
donar-se els primers moviments per tal d'anul·lar els resultats de
l'oposició. En plena tensió política, una comissió de
l'Ajuntament decideix sotmetre a votació la qüestió. Malgrat
l'aferrissada defensa de l'historiador, polític i futur alcalde de
la ciutat José Martínez Aloy -representant pel Partit Conservador-,
l'opció de tornar a treure la plaça a concurs va resultar
l'escollida per 17 vots a favor enfront dels 12 en contra. Se li
atribuïen comportaments poc adequats a més d'assegurar que no havia
presentat la documentació corresponent. José Montoliu no es va
quedar de braços plegats i pocs dies després va presentar un recurs
que va prosperar quan l'alcalde de la ciutat -llavors Eduardo
Llagaria Ballester- va prendre cartes en l'assumpte per tal de posar
fi a aquell contingent que es perllongava més de dos anys:
El
Alcalde ha puesto hoy término al largo pleito del redoblante de la
banda municipal con una resolución justa. Sabido es que el citado
redoblante, José Montoliu, ganó la plaza por oposición si quiera
en ella no hubiera otro opositor. El tribunal, que pudo negarle la
plaza, se la concedió, no habiéndosele
dado en posesión por asegurarse que no está en condiciones de
presentarse al Certamen de Bilbao. El alcalde, entendiendo que esto
son dos cuestiones diferentes, ha dado hoy posesión á Montoliu, sin
inmiscuirse en si debe ó no ir al certamen, por ser ello ya
competencia del director de la banda (La Correspondencia de
Valencia del dia 24 de Agost de 1905, pàg. 2).
Amb
tot, la polèmica va seguir entre
reclamacions d'indemnització
per part de José Montoliu i la crítica furibunda d'alguns mitjans
de la premsa escrita:
Del
nombramiento de Montoliu tampoco queremos añadir ya una palabra, por
que no hemos de dar gusto á los que de este asunto se han propuesto
hacer pleito y cuestión política.
Ni
hay tal pleito ni tal política. Hay un músico que no sirve para la
plaza de que se trata, en la que se ha colocado por medio de insidias
y de medios políticos, y de la que no tardará mucho en despedirle
el ayuntamiento por unanimidad, al convencerse de que es
incompetente y de que era falso todo en cuanto en su favor se ha
alegado (El Pueblo
del dia 25 d'agost de 1905, pàg. 2).
BIBLIOGRAFIA
AMADES,
Joan. Missió
de recerca Tomàs - Amades 1931
dintre de MASSOT i MUNTANER, Josep. Obra
del cançoner de Catalunya. Materials,
vol. XIV, Barcelona, 2004.
ASENSI,
Ramon: Els
Meliton. 100 anys de música a Bétera.
Bétera. Sense data.
CABALLER,
Eduard. "La dolçaina i el tabal al Mocador. 25 anys de música
tradicional valenciana" dintre de Llibret
Falla El Mocador de Sagunt,
Sagunt, 2003.
DE
FADRELL, Joan. "La dolçaina es la raíz más profunda del
pueblo valenciano" dintre de Mediterráneo del dia 21
d'agost de 1983.
MARTÍ
GADEA,
Joaquim.
“Tales (els donçayners de)” dintre de
Apendix
o afegitó
a
Tipos,
modismes y coses rares y curioses de la terra de Gé.
València, 1906.
RUIZ
DE LIHORY, José. La
música en Valencia. Diccionario biográfico y crítico.
València, 1903.
SERRA,
Vicent-Pau i RAMIA, Diego. El
dolçainer de Tales,
Castelló, 1987.
TRAVER,
Benito.
Los
Músicos de la provincia de Castellón,
Vila-real, 1912.
Comentaris