Explicàvem
a l'anterior entrada el fenomen que va suposar dintre del món de la
dolçaina la figura de "el dolçainer de Tales". Amb una
forta ascendència a la cultura popular valenciana va configurar-se a
l'imaginari col·lectiu com el representat definitori del nostre
instrument, congriant-se en ell les essències de la música
tradicional. Fins al punt que parlar de "dolçaina"
implicava indefectiblement referir-se a "el dolçainer de
Tales". I apuntàvem com en realitat no es tractava d'un
dolçainer concret sinó d'una nova concepció pel que respecta a
l'instrument i al seu intèrpret nascuda a partir de la tasca de
diverses generacions d'instrumentistes sorgits d'aquesta vila
castellonenca.
Generalment
s'accepta que l'Escola de Tales va incloure dues branques familiars
diferents tot i que amb alguna connexió interna. La primera tenia
per cognom Montoliu, coneguts popularment com els Mengos,
que són considerats els peoners en l'art de la dolçaina a aquest
poble de la Plana Baixa. Posteriorment farien la seua aparició els
dolçainers de cognom Ramos, coneguts com els Palanques,
vinculats de forma llunyana -alguns els presenten com una mena de
nebots- a les primeres generacions de dolçainers. I alhora, aquesta
segon branca familiar (representada bàsicament, però no de forma
exclusiva, pels cosins Pedro i José) esdevindrien els darrers
representants d'aquella estirp dolçainera constituint-se com la
darrera generació. Aquest és plantejament formulat per Vicent-Pau
Serra i Diego Ramia a les seues monografies i el que fins ara s'ha
considerat com a vàlid.
No
obstant això, la revisió de les diverses fonts pot aportar una nova
perspectiva que capgiraria parcialment els postulats inicialment
acceptats. Amb tot és de lloar la feina feta per Serra i Ramia per
tal d'establir una genealogia d'aquesta Escola atesos la informació
fragmentària que encara avui es disposa: el gran nombre d'integrants
que conformen les diverses generacions, la poca concreció de les
dades, la similitud dels noms dels homes que la componen, l'aparent
superposició temporal en l'activitat musical de les generacions...
la tasca duta a terme pels autors castellonencs és encomiable més
tenint en compte que moltes vegades es veuen obligats a completar les
seues informacions a partir de testimonis orals. Sovint, l'aparició
de dades i dates o noves revelacions dels testimonis generen més
dubtes que no pas aporten més llum.
En
aquest sentit, hi ha fins i tot notícies que apunten a una tercera
família de dolçainers, gairebé desconeguda, i que també hauria
tingut cert protagonisme en la vila de Tales:
En
nuestra provincia fue
al villa de Tales quien proporcionó mayor número de dulzaineros.
Verdaderas dinastías entre las que destacaron -a través de la
historia- los Montoliu, los Gil y, últimamente, los Ramos
(Puerto Mezquita, 1969: 4).
I
GENERACIÓ: ELS GERMANS JOSÉ I VICENTE RAMOS
Tal
com comentàvem en relació amb la llegenda fundacional de l'Escola
de dolçainers de Tales difosa per Teresa Ramos, malgrat el seu
atractiu romàntic, hi havia certs aspectes que entraven en
contradicció amb les dades existents respecte als inicis de la
citada escola.
El
primer que feia era situar com a fundador de la tradició en la
pràctica de l'instrument, i per extensió de la seua escola
familiar, en la figura del seu besavi Salvador Montoliu Serrano. És
cert que la majoria de les anotacions biogràfiques, tant actuals com
coetànies al mateix protagonista, li atribueixen aquest paper
d'iniciador de la nissaga, però hi han dades que retrotrauen a una
generació anterior l'inici de la tradició dolçainera en Tales.
En
aquest sentit, sobta com ha passat desapercebuda per a tots els
investigadors la publicació de 1918 de l'obra Los Músicos de la
Provincia de Castellón, un treball de Benito Traver Garcia.
L'autor, organista i cronista de Vila-real amés de col·laborador
en el Diccionari de la Llengua Catalana, fa un recorregut per
les diverses poblacions castellonenques i de Tales ens cita el nom de
cinc dolçainers. Els més antics es corresponen a dos germans una
generació anterior a Salvador Montoliu:
D.
José Ramos y su hermano Vicente notables tañedores de dulzaina,
nacieron en Tales; conocido el primero por el abuelo Palanques
porque iba con mucha frecuencia a tocar la dulzaina a aquella
población, y el segundo apodado el abuelo Choqueret
(Traver, 1918: 125).
Poca
cosa més se sap d'aquests germans, ni dates de naixement, ni de
mort, ni l'inici o les motivacions de la seua activitat musical, ni
l'àmbit geogràfic d'actuació... Però solament la notícia de la
seua existència ja obliga a la revisió de determinats
posicionaments acceptats tradicionalment com a vàlids. En primer
lloc, invalida totes aquelles afirmacions que situen com a
l'iniciador de la nissaga a Salvador Montoliu Serrano, ja que
l'origen de l'Escola es retrotrauria una generació anterior a ell. I
en segon lloc, atesos a aquesta aportació, els fundadors de la
tradició dolçainera a Tales no serien els Montoliu -com també s'ha
acceptat tradicionalment- sinó els Ramos, i a partir d'ells es
desenvoluparien la resta de generacions.
Llavors,
acceptant els germans José i Vicente Ramos com els autèntics
iniciadors -almenys que tinguem documentats - de la dinastia de
Tales... en quin lloc quedaria la figura de Salvador Montoliu
Serrano?
II
GENERACIÓ: SALVADOR MONTOLIU SERRANO
La
fabulosa contalla que explica la gènesi de l'Escola apunta a què el
misteriós personatge que va aparéixer un dia per la vila de Tales
va ensenyar a tocar la dolçaina a Salvador Montoliu Serrano, i açò
ha fet pensar que va ser ell el dolçainer primigeni de la nissaga.
Hi ha versions que presenten certes divergències, com la que afirma
que Salvador Montoliu no era el pare de la família que va acollir el
desconegut sinó uns dels fills, però en qualsevol cas sempre situen
al nostre protagonista l'origen de l'estirp:
Inicialment
-i això és el que consta en una preciosa i romàntica llegenda- un
home desconegut arribà a Tales. Va passar un dies en una de tantes
cases de la població i, a l'hora de voler pagar, res no li van
demanar. Ell, en compensació per aquest gest va ensenyar el fill de
la casa, Salvador Montoliu Serrano -el geni iniciador de l'Escola
de Tales-
els seus secrets (Serra / Ramia, 1987: 64).
L'assumpció
de la llegenda com a verídica amb al fet que les primeres dades
biogràfiques apunten en el mateix sentit d'atorgar-li el
posicionament com a peoner de la dolçaina en Tales ha conduït a
acceptar-lo tradicionalment com l'iniciador de la nissaga:
Fundador
de la que pudiéramos llamar la dinastía de los célebres
dulzaineros de Tales. Hombre de modesta posición, pero tan
entusiasta tocador de dulzaina, que careciendo por completo de
conocimientos técnicos y fijándolo todo á su instinto musical y
privilegiado pulmón, logró eclipsar á todos los dulzaineros de la
provincia, donde tantos hay y tan sugestivo y simpático resulta ese
instrumento (Ruiz de Lihory, 1903: 340).
Però
com hem comprovat, no va ser ell el primer dolçainer de l'Escola i
el seu vincle amb la dolçaina s'estableix a partir del seu matrimoni
amb Maria Ramos, filla de Vicente Ramos Choqueret:
D.
Salvador Montoliu Serrano, casado con una hija de Vicente Ramos
conocido por el abuelo Choqueret, nacido en Tales por los años de
1820
(Traver, 1912: 125-126).
Les
afirmacions abans esmentades de José Ruiz de Lihory han tingut un
fort ressò
en els comentaristes posteriors
que, bàsicament, s'han dedicat a reproduir-les
gairebé de forma literal:
De
modesta posición, pero entusiasta tocador de dulzaina que, a pesar
de carecer por completo de conocimientos técnicos, consiguió
eclipsar a todos los dulzaineros de la comarca
(Traver, 1918:
126).
Los
de mayor celebridad fueron los dolçainers
de Tales,
agrupación familiar fundada en este pueblo por Salvador Montoliu
Serrano, modesto aficionado que, a pesar de carecer de conocimientos
técnicos
llegó a eclipsar a los demás dolçainers
de su tiempo, llegando a ser famoso por su peculiar, entusiasta e
inspirada manera de tocar la dolçaina
(Blasco
Laguna,
1973:
51-52).
El
primero fue
Salvador Montoliu Serrano que, pese a ser un aficionado, logró
alcanzar más fama que nadie
(Puerto, 1983: 30).
Però
a part d'aquestes dades biogràfiques
reproduïdes
una mica més amunt
poca cosa més se sap de la seua vida o de la seua trajectòria com a
dolçainer. A més, la
repetició sistemàtica dels plantejaments que
va fer l'aristòcrata
i advocat valencià a
principis del segle XX han
derivat en una acceptació total dels seus postulats. No
sols pel que fa a
atribuir-li el
suposat paper com a element fundacional a
Salvador Montoliu Serrano, sinó
que també s'han
derivat altres interpretacions com
per exemple, que no tenia coneixements de solfa. Açò entraria
novament en conflicte amb les paraules de Teresa Ramos, qui
assegurava que era el director de la banda.
També
s'ha deixat entreveure que la seua fama seria fonamentalment local o,
com a molt, restringida a la zona castellonenca.
Però
el
fet que aparega citat a notícies de premsa i referenciat a
publicacions a València capital fa intuir que era una personalitat
coneguda al Cap i Casal. A més existeix
la notícia publicada en els
diaris
de l'any 1867 referent al programa de la festa de les falles
on s'anuncia:
Los
célebres dulzaineros, nunca oídos
en esta capital, del pueblo de Tales, tocaran por nota, alternando
con la música antes expresada, cuya ejecución con dichos
instrumentos son reconocidos como una especialidad (Diario
de Valencia
del dia 18 de març de 1867).
L'absència
de noms a la nota de premsa referida han conduït a identificar a
aquests "célebres
dulzaineros"
amb Vicente Montoliu i els seus fills, és
a dir: un dels fills i els néts
de Salvador Montoliu
Serrano.
Vicente
Montoliu, con sus hijos Vicent -también dolçainer-
y Gabriel -tabaler-
se presentó por primera vez en público en Valencia durante las
fiestas de San José de 1867,
actuando en la plaza de toros, con tanto éxito que, a partir de
entonces, los dolçainers
de Tales
fueron requeridos en multitud de poblaciones, llegando a dar
conciertos en el Palacio Real de Madrid
(Blasco
Laguna,
1973:
51-52).
Però
la contrastació de les dates
apuntaria cap a la idea que realment seria Salvador Montoliu Serrano
qui
prendria
part en aquell esdeveniment. Si, com afirma
la publicació de Traver,
acceptem el seu naixement per les engires de 1820, en aquelles falles
de 1867 comptaria amb quaranta-set anys, una edat suficient per
a
haver-se conreat una notable fama com a dolçainer
i per a
tenir
fills amb edat que l'acompanyaren. Per altra part, no
coneguem la data de naixement de Vicent Montoliu però sí la dels
seus fills, 1879 i 1880 respectivament, amb la qual cosa no podien
haver estat ells qui prengueren part en aquell concert.
En
aquest sentit, identificar a Salvador Montoliu Serrano com el
protagonista d'aquell concert a la plaça
de bous,
vindria a significar que la seua rellevància com a intèrpret no
es restringiria a les comarques castellonenques. Però encara hi
hauria més: l'apunt específic que fa la notícia de "tocaran
por nota", és
a dir, fent servir partitures.
Açò
evidenciaria que sí que tenia coneixements de llenguatge musical en
contra del que s'ha afirmat.
El
matís que aporta la notícia no és gratuït, ja que posar en
rellevància aquest fet és conseqüència de la manca de costum per
part dels dolçainers de l'època de transcriure les tonades
interpretades a paper, restringint la transmissió del repertori a
l'àmbit oral. Es tradueix açò en un dels grans trets que varen
caracteritzar la tasca de l'Escola de Tales: la creació d'una
cultura escrita per al nostre instrument. No sols pel que fa a la
plasmació
en un pentagrama de les melodies, sinó també -com comentàrem en
tractar el manuscrit descobert per Serra i Ràmia- en l'elaboració
d'exercicis tècnics i estudis.
Fóra
com fóra, ja des de meitat del segle XIX els dolçainers de Tales
desenvoluparien una de les facetes que els conduirien a la fama,
adquirint una nova funcionalitat fins al moment poc usada pels
intèrprets del nostre instrument: la de concertistes de dolçaina.
D'aquest mode comencen a documentar-se concerts alternant actuacions
amb bandes de música i decideixen incorpora a les seues actuacions
obres alienes al repertori de dolçaina, cosa que no va
deixar indiferent a la crítica tal i com mostren les cròniques de
l'època:
Aquello
era la convocatoria del pueblo á la plaza de la Iglesia, en donde el
ayuntamiento tenía dispuesta una velada musical, preparada y
dirigida por nuestro organista y maestro de capilla D. Julián Sanz,
y en la que tomaron parte los dulzaineros de Tales, pueblo ya famoso
por los progresos que su hijos han sabido imprimir á la árabe
chirimía. Vino la noche, pues, y
con ella el concierto al aire libre.
(...)Los
de Tales
hicieron prodigios de valor al querer competir con la banda, tocando
piezas
con acompañamiento del tamboril; pero el juicio crítico ha fallado
exageradas las pretensiones de la innovación. Sin embargo, justo es
decir que cuando las dulzainas no tocan piezas, y si solo las de su
propio repertorio son inimitables (Unión
Católica
del dia 10 de setembre de 1880, pàg. 1).
Per
l'altra part de la família, els
descendents de José Ramos Palanques,
se'n documenta l'existència d'un fill baró,
també anomenat José Ramos
que va contraure matrimoni amb Carmen Andrés.
No
hi ha cap constatació documental que li atribueixca activitat
musical alguna si exceptuem el comentari que sobre
el
seu nét
Pedro Ramos faria l'investigador català Joan Amades:
Té una llarga ascendència musical, puix el seu pare i el seu avi ja
eren músics de dolçaina i d'ells té aprés per tradició tot el
capdal de tonades que conserva in
mente
(Amades,
1931: 282).
BIBLIOGRAFIA
AMADES,
Joan. Missió
de recerca Tomàs - Amades 1931
dintre de MASSOT i MUNTANER, Josep. Obra
del cançoner de Catalunya. Materials,
vol. XIV, Barcelona, 2004.
BLASCO
LAGUNA, Ricard. "Dolçainer" dintre de Gran
Enciclopèdia de la Región Valenciana,
València, 1973.
PUERTO
MEZQUITA, Gonzalo. " Tales, puerta de entrada a la Sierra de
Espadan" dintre de Mediterráneo
del dia 29 de gener de 1983.
PUERTO
MEZQUITA, Gonzalo. "Tabaler y dolçainer" dintre de
Mediterráneo del dia 17 de setembre de 1969.
RUIZ
DE LIHORY, José. La música en Valencia. Diccionario biográfico
y crítico. València, 1903.
SERRA,
Vicent-Pau i RAMIA, Diego. El
dolçainer de Tales,
Castelló, 1987.
SERRA,
Vicent-Pau i RAMIA, Diego. La
dolçaina. Cançoner de la dolçaina a la Província de Castelló,
Castelló, 1983.
TRAVER,
Benito.
Los
Músicos de la provincia de Castellón,
Vila-real, 1918.
Comentaris