La cançó que ens agrada,
que ens sembla entranyable,
que creiem arrelada a l’ànima
de la nostra gent,
la va composar, sens dubte,
un artista, i sols per què ignorem
el seu nom i per què el
poble se la va apropiar i fer seua,
acabem per confondre-la amb
l’anonimat d’allò col·lectiu
Joan Fuster
Si hi ha una paraula per definir el
repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud
de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils...
I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves
propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat
ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al
llarg del temps:
Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que
solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya)
executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i
excel·lent de tradició... (Lopez Chavarri, E. “La dansa
valenciana” dintre de Revista Musical
Catalana, nº333, Barcelona, setembre de 1931. pàg. 345).
Las viejas melodías de la dulzaina suelen ser, a la vez, contentas
y ceremoniosas, de raíz setecentista; pero los dulzaineros las cambian por los
pasodobles y hasta por los calipsos y pachangas que difunde la radio (Fuster, J. El País Valenciano, Barcelona, 1962).
Cuplets de music-hall, calipsos, pachangas, pasdobles, sarsueles... han anat filtrant-se a un
repertori que es presenta com altament canviable. Moltes d’aquestes obres han
desaparegut amb els anys i els canvis de moda, però altres resisteixen el pas
del temps i romanen engreixant el corpus de melodies per a dolçaina fins a
convertir-se, en alguns casos, en autèntics èxits entre intèrprets i públic.
I si hi ha alguna obra que pot
considerar-se un hit dintre del
repertori de dolçaina aquesta és, sens dubte, el
Ramonet. Aquesta melodia, d’aquelles que se’n consideren “de tota la vida”,
la podeu trobar citada en multitud de noms: Ramonet, Pasqualet, Masseret... fins
i tot Joanet, Miquelet, Tomasset o Salvaoret... i és una adaptació de la cançó
infantil que tots hem cantat de petits que resa així, si fa no fa:
Ramonet, si vas a l’hort
Cull-me (porta) figues, cull-me
(porta) figues
Ramonet, si vas a l’hort
Cull-me (porta) figues i albercocs.
(si vas a l’hort) / (de pinyol
dolç).
Versió recollida a Onda per Ricardo Olmos (any 1950) |
La gran popularitat de la cançó ha portat a creure que és originària i exclusiva dels valencians i, per descomptat, amb uns orígens que es perden en la nit dels anys. D’això hi hauria molt a parlar.
LA VERSIÓ AMB DOLÇAINA
És, com hem dit, una obra
força coneguda i interpretada amb el nostre instrument, però no està gens clar
des de quan forma part del repertori dels dolçainers. No apareix referida a cap
dels repertoris transcrits que s’han pogut recuperar i la primera vegada que
apareix publicat un arranjament per a dolçaina és en la tardana data de 1981
per Joan Blasco al nº1 dels seus quadernets que difon sota el títol global de Dolçaina – Tocates, en aquest cas sota
el curiós nom de Maseter. La
versió, transcrita a compàs de 2/4 i amb un divisi a terceres al llarg de tota
l’obra, comença amb una mena d’introducció de 16 compassos que es constitueix
com la diferència més notable respecte a la resta de versions que s’han fet
circular:
A partir d’aquí es desenvolupa l’obra tal qual és freqüentment executada. Comença amb una exposició del tema principal, que es correspondria amb l’estrofa cantada, i es repeteix dues vegades.
La segon part no és
pròpiament El Ramonet, sinó altra
cançó força coneguda i habitualment identificada com a Don Joaquín, amb una lletra aproximada a aquesta:
Don
Joaquin, don Joaquin, don Joaquín,
Don Joaquin quina aigua cau.
Ai, don Joaquín, don Joaquín,
Arromangat el camal.
Tampoc està clara la gènesis
d’aquesta melodia del Don Joaquin
però alguns apunten que l’origen de la lletra podria estar en el director de la
banda de música de Xixona als anys 30 dels segle XX que feia tocar als seus
músics fins i tot en dies de pluja (Del Chardó i Verdú, N. “Cançons
tradicionals xixoneques” dintre de Revista
Valenciana de Folklore, nº1, Alacant, 2000. pàg. 41). Altres vinculen el
protagonisme a Joaquín Pérez Oltra, alferes cristià de les festes de Sant Jordi
a Alcoi l’any 1934 ( “La figura del Capitán en la fiesta” dintre de Filà Cidés – Año Capitán 1984, Alcoi,
1984. pag. 6).
És un costum força estès,
especialment quan s’agafen obres alienes al repertori de dolçaina, afegir-li
altres melodies per tal de fer una mica més llarga la tocata: la Cançó dels Borratxos que habitualment es fa sonar és un compendi de diverses melodies del que se’n ve a dir “cants de
taverna”, la Manta al Coll he
escoltat interpretar-la amb diverses estances que reprodueixen el que vinga la llum, els borratxos o, fins i tot, l’Himne de Riego o tengo una muñeca vestida de azul, etc. En la versió per a
dolçaina, aquesta part del Don Joaquín
també s’executa dues vegades, i finalment l’obra acaba amb una reexposició del
tema principal que s’interpreta una sola vegada.
Posteriorment apareixerien
altres versions com la de X. Ahuir amb el nom de Masseret (Mètode de dolçaina,
València, 1992. pàg. 42). Està transcrita igualment a 2/4 però sense la
introducció de Blasco ni el divisi, a més d’algunes modificacions respecte a
les mesures. Per la resta reprodueix la mateixa estructuració de l’obra en
2A-2B-A. En 1995 apareix publicada per X. Richart amb el títol de Ramonet (Estudiant la dolçaina. Tocates i estudis a 2 veus, València, 1995,
pàg. 9) afegint una segon veu a terceres, amb compàs també de 2/4 i idèntica
estructuració. En aquest cas és veuria revisada i modificada pel mateix autor
posteriorment a la segon edició del llibre, transcrivint-la amb compàs 6/8 (Estudiant la dolçaina. Tocates i estudis a 2
veus, València, 2001. pàg. 4). El dolçainer de Faura, G. Camarelles, també
va publicar la seua pròpia versió en 2/4 on recupera la introducció però
diferent de la de Blasco (Camarelles, G. Mètode
de dolçaina i tabalet, València, 2002. pàg. 31).
Tot apunta a que ja es feia
servir per dolçainers abans de les transcripcions publicades, els testimonis
orals que he recollit així ho confirmen, i el ben cert és que circulen multitud
d’adaptacions: amb o sense entrada, amb o sense el motiu final, que varien el
nombre de repeticions, que treuen la part del Don Joaquin, etc. Demostrant que no hi ha una sola versió vàlida ni
estàndard. Fins i tot, hi ha que inclouen una introducció diferent a totes les
tractades com en el cas de la versió que fan algunes colles a l’Alcoià, El
Comptat o la Vall d’Albaida:
POSSIBLE ORIGEN
És important
assenyalar aquesta darrera melodia introductòria per què ens apropa, pot ser,
al model original. I és que allò que nosaltres coneguem com Ramonet és sospitosament coincident amb
la tornada de la cançó francesa Si tu
veux... Marguerite, obra del compositor francès Albert Valsien (1882 –
1955), possiblement basada en un tema popular. De fet, a la portada de la
partitura apareix l’ambigu matís de “Chanson populaire”. La lletra d’aquesta
tornada faria més o menys així:
Si tu veux faire mon bonheur
Marguerite, Marguerite.
Si tu veux faire mon bonheur
Marguerite donne-moi ton coeur
Marguerite, Marguerite.
Si tu veux faire mon bonheur
Marguerite donne-moi ton coeur
Va ser
interpretada el 1913 a França pel cantant anglès Harry Fragson que va morir
aquell mateix any assassinat pel seu pare en ple trastorn mental. Va ser un
gran èxit i en 1937 apareix a la banda sonora d’una de les obres mestres del
cinema mundial: La Grande Illusion de
Jean Renoir. Més recentment també forma part de la banda sonora del film de
2011 Huge Cabret (traduïda a
l’espanyol com La Invención de Hugo)
de Martin Scorsese.
No és una
revelació nova, ni estem descobrint el pa amb oli i sal. Fa molts anys que
circula aquesta informació i a finals de la dècada dels 70 Joan Fuster se’n
referia a ella en lamentar-se per la pèrdua progressiva el repertori
tradicional:
Allò del “Marianet si vas a l’hort, / porta figues,
porta figues, / Marianet si vas a l’hort, / porta figues i albercocs” és una
adaptació emergent d’un passatge d’opereta francesa: “Si tu veux faire mon bonheur, / Marguerite,
Marguerite, / Si tu veux faire mon bonheur, / Marguerite
donne-moi ton coeur...”. Més peces procedeixen de sarsueles menors del segle
passat, i fins i tot, algunes, dels cançoners eclesiàstics del P. Claret (citat per Torrent, V. “Joan Fuster
i la música tradicional”, dintre de Iborra, J. et allí. Joan Fuster i la
música,
València, 2012. pàg. 76).
També sembla ser que era una cançó
força popular entre els soldats francesos que l’entonaven abans d’entrar en
batalla a la II Guerra Mundial, com també és molt comú escoltar-la a
manifestacions a França on els assistents la coregen canviant-li la lletra en
funció dels motius de la convocatòria.
Hi ha diverses teories referents al
vincle Marguerite – Ramonet, però les discussions no passen
de converses de cafè: estan aquells que defensen l’origen netament valencià
sense més argumentació què el sentiment propi; els qui consideren que Valsien
va inspirar-se en una cançó popular i especulen amb la possibilitat de que la
gent d’ací l’escoltaria en boca dels soldats francesos durant la Guerra del
Francès i la faria seua; i per altra part estan els que creuen que va
popularitzar-se al nostre territori al primer quart del segle XX, com tantes
altres cançons franceses de music hall:
l’alouette, la Pulga, la Madelon...
...fins a l’època en que arriben els cuplets a
aquestes terres, que en bona mesura congenien amb l’esperit d’aquelles cançons
populars. En serien una mostra: “El tocador”, “Ai, Pepet si vas a l’hort”, “La
Maria dels catúfols”, “El pobre terrisser”, “A l’hort de la tia Maria”, “Una
pobre gallineta” o “Les noies de Rocafort” (Capdevila i Capdevila, J. La festa a Catalunya: la festa com a vehicle
de sociabilitat i d’expressió política, Barcelona, 1997. pàg. 96).
Al paràgraf anteriorment citat
se’ns fa esmena del cuplet “Ai Pepet si vas a l’hort”, títol que recorda molt
al nostre Ramonet si vas a l’hort...
I és què aquesta cançó també va assolir certa difusió a Catalunya, evidenciant
la falsedat de que és exclusiva dels valencians:
Ai, Pepet,
si vas a l’hort,
cull tomàquets,
cull tomàquets.
Ai, Pepet,
si vas a l’hort,
cull tomàquets i un pebrot
si vas a l’hort!
(El Be Negre: setmanari satíric, nº 99, Barcelona, 9 de maig de
1933, pàg. 1).
Efectivament, la lletra de el Ramonet presenta certes traces que la
vinculen amb el tòpic tan rebregat de “la socarroneria valenciana” però també pot
enllaçar perfectament amb la sicalipsi pròpia dels cuplets de finals del XIX i
principis del segle XX que proliferaven a les sales de festes, cabarets,
teatres de revista i espectacles de varietés,
molts d’ells d’origen francès.
El ben cert és què, amb els
documents a la mà, els enregistraments més antics són els francesos. De fet,
l’obra Si tu veux... Marguerite
figura amb copy right de 1913 (Cataloge of
Copyright Entries, Musical Compositions First Half of 1913 New Series,
Vol. VIII, Part 1, pag. Washington D.C., 1913. pàg. 736). I de moment
ningú ha aportat cap document que puga qüestionar l’origen francès de la cançó.
Estaríem doncs front a un dels
molts casos de melodies importades que per un motiu o altre s’han quedat entre
nosaltres. De fet no és l’única melodia d’origen francès que hi ha al repertori
de dolçaina i és especialment coneguda la de el Mambrú que figura a molts balls de pals i planxes arreu del
nostre territori. L’original francès titulat Marlbrough se’n va-t-en guerre és una cançó burlesca dedicada a
John Churchill, duc de Malboroug, després de la batalla de Malplaquet
(1709).
Però exemples hi han un fum, i
alguns se sorprendrien en saber que la cercavila Gener no és ni de Joan Blasco, ni anònima, ni valenciana com sovint
se la cita. De fet ni tan sols original per a dolçaina: és una obra per a
gralla del compositor català Manel Rius i Ramos (1923 -2004) que possiblement
no es remunte més enllà de finals anys 60 del segle XX. Cas semblant ocorre amb
la cercavila La Pilara, originària del
gaitero Noel Vallés, un aragonès d’Alcañiz, i dedicada a un dels cabuts de la
ciutat de Saragossa. I així podríem seguir amb moltes altres obres: la música
del vals El Cabanyal tampoc té un
origen valencià sinó que és tracta d’una composició del violinista mexicà
Juentino Rosas datada en 1887 què realment es diu Sobre las Olas; el ball de Els
arets del Corpus de Castelló és l’obertura de l’opera Guillaume Tell de l’italià Gioachino Rossini; el pas-doble València és un fragment de sarsuela La bién amada de l’andalús José Padilla,
etc.
Així estem referint-se a l’adopció d’una obra forana per part
d’un col·lectiu que la fa seua i passa a considerar-se anònima i autòctona,
fenomen que encara s’explica més si atenem al fet que la lletra no és
l’original. No hi ha res d’extraordinari. Però estem vivint una època en que en
que sembla que tot s’haja de revestir amb una pàtina d’antiguitat, d’exclusivitat,
fins i tot, amb posicionaments propers al feixisme alguns parlen de “puresa”. I
comencen a fer-se acusacions de “eso nunca ha sido así”, “se quieren cargar las
tradiciones”, “eso no es valenciano”, etc. Pot ser alguns haurien de
reflexionar...
Comentaris
Doncs, ens acostem al Verdegàs per escoltar la joia i efectivament era antiga.... i una joia. Es tractava de la Marxa Fúnebre de Chopin.
la jota ja ens va advertir "esto lo hago así barrechao", després ens va tocar una espécie de pas-doble molt raor irreconeixible i en acabar de tocar fa: "es muy bonico esto de "si Adelita se fuera con otro lalililo..."
L'evolució de la gent que toca la dolçaina cap a les colles ha limitat molt la possibilitat d'interpretar tot aquest repertori, que moltes vegades s'improvisava. Jo he estat en moltíssimes festes i moltes vegades em trobe algun fester, en eixos ratos morts que hi ha al llarg del dia, que et diu: "I no saps aquesta o l'altra cançoneta?" i amb el flabiol, discretament la intentes traure i després li la toques i eixe fester queda content i tu vas ampliant repertori. Cada dia em passa menys vegades, ja que no sé si també per la crisi o per altres coses, els festers cada dia més intenten estalviar amb la dolçaina, i la lloguen per a actes solts. Però bé, el món evoluciona i la festa i la dolçaina també.
Respecte del "Maceret o Ramonet" no sé ben bé que va ser primer, ja que crec que l'autor de la versió francesa es va inspirar amb un tema tradicional, però sí que és cert que tal qual està a la gravació antiga cantada, la tocava Joan Blasco, amb la introducció i tot.
Josep, si vas a l'hort
Porta figues, porta figues
Josep, si vas a l'hort
Porta figues i pebrots